Feixisme i Capitalisme: una relació complexe
febrer 1, 2012Quina relació s’estableix entre el sistema econòmic capitalista i els règims polítics feixistes? És el feixisme una corrent revolucionària, una tercera via entre el liberalisme i el comunisme? O, pel contrari, és la màxima expressió dels interessos oligàrquics i burgesos? Analitzem-ho!
Hitler visitant la fàbrica Renault
TESIS 1) El feixisme és un moviment polític anticapitalsita
Fals! Si bé tots els partits de caràcter nazi i feixista adopten un discurs revolucionari, crític amb el liberalisme global i farcit de demagògia anti-oligàrquica mentre es troben a la oposició, un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.
El millor exemple d’aixó el trobem a “La Nit dels Ganivets Llargs” quan Hitler es carrega a la cúpula de les violentes milícies nazis SA, ja que aquestes amenaçaven el poder de l’oligàrquic exèrcit prussià, així com dels sectors més poderosos de la indústria i la banca, espantats pel seu caràcter violent i desestabilitzador. Un film que il·lustra molt bé aquest procés és “La caída de los dioses” de Visconti
A Espanya la Falange Española de Jose António Primo de Rivera , rebutjava el 1933 el capitalisme, proposava nacionalitzar la banca i afirmava “No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos“. No obstant el règim franquista el primer que va fer en arribar a dirigir l’estat va ser retornar les propietats confiscades per la República als empresaris i terratinents.
A Xile, Augusto Pinochet va ser el laboratori d’assaig de les teories més salvatgement neoliberals de l‘Escola de Xicago de Milton Friedman, posant en pràctica la “doctrina del xoc”, que consistia en aprofitar el desconcert social pel cop d’estat i la repressió posterior per tal de procedir a la reducció de la despesa fiscal, la reestructuració de l’aparell estatal i un control estricte de la gestió pressupostària, així com una reforma tributària, reforma laboral, des-regulació o liberalització de controls en diversos sectors de l’economia (fonamentalment l’agricultura), lliure ingrés d’inversions i divises,reforma de la seguretat social i la privatització definitiva de les empreses públiques i bancs.
Tot i que el feixisme pot depurar antigues oligarquies tradicionalistes, per unes de noves, així com introduir algunes mesures de caràcter social (vacances pagades, seguretat social…) el que no podem obviar és que tota dictadura feixista procedeix a aniquilar tots els drets treballadors (vaga, sindicació, protesta…), així com a tots els partits polítics de classe i moviments socials obrers, proporcionant ma d’obra esclava als empresaris o tota mena de treballs forçats, produint enormes beneficis econòmics privats a la classe explotadora.
TESIS 2) El feixisme és una conseqüència del capitalisme i els seus interessos
Fals! Aquesta hipòtesis, impulsada per alguns historiadors marxistes dogmàtics, tampoc és del tot certa. El règim polític ideal per al capitalisme és la democràcia liberal des-regulada sense controls públics, no el feixisme. Els països on el capitalisme neoliberal ha arribat a la seu màxim esplendor, mai han conegut règims feixistes: EUA, Regne Unit i Japó. El capitalisme, però, s’adapta molt bé a qualsevol règim polític i no té escrúpols ètics a l’hora de fer negocis.
En quines condicions extremes el capitalisme pot donar suport a un règim feixista? Doncs molt fàcil, quan veu amenaçada la seva propietat per part d’una possible revolució o govern d’esquerres i l’estat democràtic no té prou força per deturar-ho. Una situació que com la que es vivia amb Salvador Allende a Xile, amb la II República a Espanya o com la que es podria haver produït a Itàlia als anys 20 (davant l’auge soviètic) o a Alemanya després de la desesperada situació social arran del crack del 29.
La burgesia, però, no és la base social del feixisme. Alguns exemples d’això: L’estabishment alemany es va mantenir fidel a la República de Weimar durant el Punch de la Cerveseria (cop d’estat de Hitler a Baviera el 1923). La militància del partit nazi a Viena el 1932 es trobava composada per funcionaris i administratius (56%) , autònoms (18%) i obrers (14%) , és a dir, classes mitjanes i baixes. A França el neofeixista Front Nacional és el primer partit polític entre la classe obrera i PxC va obtindre els seus millors resultats a les passades municipals catalanes als barris més marginals de l’extraradi barceloní.
I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques i enforteixen la moneda pròpia, mentre que Hitler impulsa una economia planificada per l’estat amb Plans Quatrienals i una imposició dels objectius econòmics des de l’administració pública, que distaven molt de respondre als del lliure mercat o a la optimització de beneficis.
CONCLUSIONS
La relació entre feixisme i capitalisme és conjuntural i complexe. El feixisme es revesteix d’un discurs anti-capitalista quan està a la oposició per tal de guanyar vots i suports entre les classes socials més desfavorides. Si la burgesia percep un perill real d’una revolució o d’un govern que pugui suposar una amenaça als seus interessos econòmics, pot optar pel feixisme puntualment, com a opció per recuperar el poder, de forma ràpida i violenta. El feixisme, que no és una ideologia burgesa, un cop al poder s’alia amb les elits i desenvolupa diverses polítiques econòmiques, que mai posen en dubte la propietat privada.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Interessant post!
Et deixo el meu punt de vista, que és molt proper al teu: El capitalisme hauria d’estar sempre acompanyat d’una democràcia de tall liberal. Els republicans espanyols més demòcrates eren liberals i burgesos. Passada la 2a Guerra mundial es va construir un mix socialdemòcrata que avui el neoliberalisme vol destruir com sigui. Ja no hi ha l’enemic rus…
El neoliberalisme, com indiques, s’ha adaptat a qualsevol règim, o el que és pitjor: està transformant les democràcies filles de la revolució francesa i la revolució americana en sistemes inocuus i que són democràtics només de nom. També veiem on estàn sorgint els moviments més forts contra aquest ‘neoliberalisme’. Estàn sorgint precisament a països on la falta de llibertats és relativament recent i es coneix (via pares o avis) aquesta falta de llibertats.
El cas més proper és el nostre propi. Les democràcies més antigues (EUA i el Regne Unit) han anat perdent la seva essència liberal (We the people i tot això) i han entrat amb més força en aquesta pseudodemocràcia neoliberal que de democràcia només té el nom. El cas de França també és paradoxal, perque qualsevol intent de tocar aquest sistema democràtic és contestat al carrer amb molta facilitat.
Per cert, se que és correcte, però m’ha fet mal llegir ‘Xicago’. És com ‘güisqui’, no m’adapto a tanta normalització.
Salut!
Uf!, quin tema tan complexe, des de el meu modest punt de vista avui el capitalisme és el feixisme de les élits. Certament la seva base sempre ha estat de classe baixa i a poder ser de nivell cultural soterrat, però els beneficiaris i instigadors, els que sembren demagògia son més cultes i de classe ben alta.
Molt bon article! Estic d’acord: un dels greus errors, no només del marxisme, sinó de totes les esquerres, ha sigut menysvalorar la capacitat del feixisme per generar adhesions de gent molt diversa, i no només en situacions de crisi extrema… No han sigut mai anticapitalistes en el sentit d’eliminar les classes socials ni discutir les burgesies, però també és veritat que és un error considerar-ho merament com un estat d’excepció del capital. El feixisme era una forma de mobilitzar a través de la nació ( com sempre els ultranacionalismes destructors) a tota la societat… i de destruir lo millor del humanisme, la igualtat i el lliurepensament!De feixistes hi ha havia a Alemanya, Espanya, Italia de totes les classes socials. Vaig llegir fa poc que als mesos previs a la Guerra Civil, a la provincia de Sevilla, es varen afiliar a Falange, bastanta gent modesta del camp (és molt important el món rural i agrari …clar, ara no tant pels canvis) en relació als feixismes.
En definitiva, els feixismes cal analitzar-los bé, per no permitir que amb el seu discurs, s’aprofitin del descontentament. Si ho fan, passen a la violència com a mitjà per imposar-se socialment. Cal prendre seriosament els feixismes, perque en última instància els Godó i Botín de torn i els Primo de Rivera de torn sempre es posen d’acord.
No puc evitar pensar en aquella escena de Novecento, en què un lloc-tinent de l’aristocràcia rural italiana, espantada per les simpaties comunistes esteses entre la seva mà d’obra, presenta als cacics un jove impetuós; un home d’acció. Gens de l’estil dels vells terratinents, acaba rebent diners pq mantingui els obrers a ratlla:
No crec que l’escola de Frankfurt, per exemple, tan preocupawa pel mateix assumpte, resumís millor que Bertolucci la relació entre el feixisme i, potser no el caputalisme, però sí la societat de classes estricturada en base a lanpropietat dels mitjans de producció moderns que li és inherent.
Com em passa sempre, entro, llegeixo i aprenc. Una abraçada, Arqueòleg.
També em sembla significativa una escena de la pel·lícula “Cabaret” en què, al davant d’uns aldarulls al carrer, un burgès comenta: “Deixarem que els nazis ens lliurin dels comunistes, i després ja els pararem els peus.”
El mal és que quan encara hi eren a temps se’n van descuidar i va ser necessària una coalició internacional, comunistes inclosos, per parar els peus als nazis.
Pot ser jo no ho hagi entès be… Dius que el Japó no va conèixer un règim feixista?. M’ha sobtat molt la teva afirmació… i intueixo, sense cap argument intel•lectual, que es un error conceptual, car penso que l’Imperi del Sol Naixent, va ser una dictadura que va sotmetre, des de el tombant del segle, part de l’Orient Asiàtic mitjançant mètodes militars propers al feixisme.
No havia meditat en profunditat sobre aquesta tema en la meva vida, però pel poc que se d’aquest afer sempre m’havia semblat que l’exercit nipó estava dirigit per un grup de militaristes que, a més de cometre enormes salvatjades (mes de les que son habituals a les guerres “normals”, si es que hi ha guerres normals) envers els exercits enemics i les poblacions civils* dels països ocupats, també perseguia i eliminava als japonesos que lluitaven per la democràcia.
Recorro a Wikipedia per a cercar raons que avalin el meu enginy, subratllant les paraules que recolzen el meu argument:
“Durante la década de los años 1920, surgieron problemas que la democracia no pudo resolver. Por un lado, los grupos más conservadores como la milicia, los pares, etc. que se encontraban posicionados en la cámara alta del parlamento y en el Consejo, consideraban que la democracia era muy débil. La corrupción dentro del gobierno era insostenible, las acusaciones entre los miembros de la Cámara Baja provocaban continuamente disturbios. El auge comercial que había alcanzado tras la Primera Guerra Mundial disminuyó cuando en 1921, Europa comenzó su recuperación. Tuvo nefastas consecuencias de la Gran depresión, aumento de las tarifas de los países extranjeros para los productos japoneses y la pobreza que se vio reflejada en el norte donde los humildes campesinos culpaban al gobierno nipón de sus desdichas (muchos aldeanos se sumaron al ejército). La suma de estos problemas y la actitud de China, tratando de desplazar los negocios japoneses, derivó en la invasión a Manchuria (septiembre de 1931). Esta invasión se produjo sin la autorización del gobierno nipón.
Cuando el primer ministro Inukai reprobó los actos extremistas, fue asesinado por un grupo de oficiales de marina (15 de mayo de 1932), y su sucesor consideró que debía apoyar las acciones del ejército y así fue que durante los 13 años siguientes: el gobierno adoptó un estricto control de la educación, fortalecimiento del arsenal bélico y una política exterior agresiva orientada a conquistar territorios. Esto culminó en una nueva invasión de Manchuria, desatando la Segunda Guerra Sino-Japonesa
La ideología japonesa que suele denominarse nacionalista, expansionista, imperialista o militarista, guarda cierta relación con el fascismo, además del hecho de que Japón formó parte de las potencias del Eje durante la Segunda Guerra Mundial y que la ocupación japonesa de extensos territorios en Asia permite de algún modo la comparación a la de los alemanes e italianos en Europa. Existió en los años 20 y 30 una organización dentro del ejército que pretendía instaurar un gobierno militar totalitario: la Kōdōha (Facción del Camino Imperial), que aunque nunca llegó a formar un partido político, sí intervino en política, e incluso intentó tomar el poder mediante fallidos golpes de estado entre 1934 y 1936. Durante los años de la Segunda Guerra Mundial el peso del ejército incluso aumentó.
Existió un movimiento intelectual ultranacionalista, el Yuzonsha, en el que pueden encontrarse similitudes con los intelectuales fascistas europeos: sus representantes serían Ikki Kita, que evolucionó a un pensamiento cercano al fascismo en “Un esbozo de plan para la reorganización de Japón (日本改造法案大綱 Nihon Kaizo Hoan Taiko, 1923)” y “Shūmei Ōkawa (Japón y el camino japonés, Nihon oybi Nihonjin no michi, 1926)”, cuyo pensamiento ha sido calificado de panasianismo. Ambos se involucraron en los intentos de golpes de estado, siendo ejecutado Kita y encarcelado unos años Ōkawa, que continuó popularizando la idea del inevitable choque de civilizaciones con Occidente, en que Japón debía asumir el papel de liberador y protector de Asia. Fue procesado como criminal de guerra de clase A por el Tribunal Penal Militar Internacional para el Lejano Oriente.
El Taisei Yokusankai (1940), movimiento de encuadramiento político y social de tipo totalitario y militarista que presidió la vida japonesa hasta 1945, fue organizado desde el gobierno por el príncipe Fumimaro Konoe (cuyas influencias intelectuales provenían del filósofo socialista Hajime Kawakami, y que acabó suicidándose tras ser acusado de crímenes de guerra en los procesos posteriores a la derrota). Tenía entre sus fines reconstruir un nuevo Japón y completar un nuevo orden en la Gran Asia Oriental que, claro y evidente, es la construcción de un nuevo orden mundial. El general Hideki Tōjō, primer ministro desde 1941 hasta 1944, creó el Yokusan Seijikai (Asociación Política de Asistencia al Régimen Imperial) que convertía a Japón en un estado unipartidista. Tras un frustrado intento de suicidio, fue condenado a muerte y ejecutado en 1948.”
*Durante la Segunda Guerra Mundial, los soldados japoneses violaban sistemáticamente a todas las mujeres que encontraban a su paso, fueron centenares de miles las victimas que las sufrieron. Para terminar con estos desmanes, el gobierno Nipón organizó un sistema de mujeres forzadas a prostituirse para la tropa que fueron conocidas como las “Lanfu” o “Consoladoras Sexuales”. Se “reclutó” por la fuerza a unas 200.000 mujeres, el 80% coreanas, aunque también había chinas, filipinas e indonesias.
Si considerem les monarquies absolutes feixistes hauríem d’acabar remuntant el feixisme als monarques summeris de l’antiga Mesopotàmia!
Certament, crec que el Feixisme pot ser un recurs que utilitzar en moments puntuals de la Història per tal de revertir o de frenar tendències que a les classes més acomodades no els interessen.
Hola Xato,
Mira, m’encanta el que dius al teu blog. Et deixo el meu, fa poc que l’he començat.
http://gallonegro2011.blogspot.com/
Estic estudiant historia a la UNED, si tot va be aquest any acabo, soc gai i d’esquerres com tu, tinc 40 anys, fa 5 anys que soc casat, i deu vivint junts. No se, t’agradaria que fossim amics¿?
Una abraçada
En España la Falange Española de José Antonio Primo de Rivera, rechazaba en 1933 el capitalismo, proponía nacionalizar la banca y afirmaba “No se tolerable que masas enormes vivan miserablemente Mientras unos CUANTOS disfrutando de Todos los lujo”. No obstante el régimen franquista lo primero que hizo al llegar a dirigir el estado fue devolver las propiedades confiscadas por la República a los empresarios y terratenientes.
Lo primero… es que el franquismo era no era exclusivamente falangista,sino que era una mezcla de distintas corrientes politicas (carlistas, falangistas.ceda etc etc)
Segundo con franco llego a convertir al ini en el primeroempresario del pais, aqui algunas empresas :
ATESA, (Autotransporte Turístico Español S.A.)
E.N. Bazán, (astilleros militares, Navantia)
INH, (Instituto Nacional de Hidrocarburos, Repsol)
ENASA, (Empresa Nacional de Autocamiones S.A., Pegaso)
ENCE, (Empresa Nacional de Celulosas de España)
ENDASA, (Empresa Nacional de Aluminio S.A.)
Endesa, (Empresa Nacional de Electricidad S.A.)
Enfersa, (Empresa Nacional de Fertilizantes S.A.)
Ensidesa, (Empresa Nacional Siderúrgica S.A., Aceralia)
Entursa, (Empresa Nacional de Turismo S.A.)
E.N. Santa Bárbara, (industria armamentística)
SEAT, (Sociedad Española de Automóviles de Turismo)
Por otra parte NACIONALIZO telefonica en 1945 (por cierto los de iu tambien quiere repetir lo que hizo franco…) IBERIA en 1944, aviaco en 1954, y los trenes en 1941….y me dejo mucho mas….
Por regulado e intervenido esta hasta el precio del pan
un regimen “supercapitalista” y superprivatizado…
Un consejo… LEE UN MUCHO MAS, te hace falta.
Tu també hauries de llegir més: concretament els posts que critiques.
Quina part de la frase “Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques” no has entès?
Juas , confundes proteccionismo con nacionalizar.
Proteccionismo, es cuando se limitan la entrada de productos de fuera.
Por ejemplo ha habido paises con industrias privadas, que las industrias privadas ante el temor de la competencia extranjera presionan al gobierno para que eviten la comptencia (y asi seguir siendo ricas sin esfuerzo a base de joder al consumidor, destruyendo la ventaja relativa de david ricardo predicaba ).
Nacionalizar es cuando una empresa privada se transforma en publica.
Ejemplo telefonica, cuando franco la nacionalizo.
Se pueden aplicar politica proteccionistas sin que las empresas nacionalizadas (ejemplo españa en el siglo XIX, cuando los españoles teniamos que comprar paños catalanes a 3 francos, si se hubieran aplicado esas medidas librecambistas hubieramos comprado a un franco.)
Y viceversa, puede haber industrias nacionales y tener medidas librecambistas.
Me parece que tienes que leer un poco mas…
La frase “I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! ” tampoco la has llegado a leer, o no la has entendido?
Et deixe un regalet al meu blog.
Salut i força.
Interessantíssim! Però hi ha moltes excepcions. Com ara el cas de la Xina: comunista i capitalista.
El cas de Xina no té absolutament res a veure.
“un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.”
No seria més correcte dir que per arribar al poder es fianncien a traves de donatius de les èlits econòmiques? perquè és com de fet augmenta el feixisme, mitjançant la publicitat, i algú l’havia de pagar aquesta publicitat… vaja com avui dia l’Angalda o el Ciudadanos (aquests darrers els subvenciona l’amo dels cinemes Balañá)
Jo crec que Ciutadans no té res a veure amb el feixisme. De fet, col·laboren amb Unitat contra el feixisme i el racisme.