Es ètic celebrar la mort d’un assassí feixista?
gener 17, 2012
Celebracions antifeixistes a Caneletes
Doncs si, sense lloc a dubtes. A veure, no estic legitimant cap mena d’assassinat, però no puc evitar caure embriac de la xerinola davant l’esperada notícia de la defunció del Ministre franquista i criminal convicte Manuel Fraga.
Va sentir ell el menor remordiment el 3 de Març de 1976 quan va ordenar tirotejar un grup d’obrers que es trobaven tancats en una església de Vitòria, causant 5 morts, un d’ells de tan sols 17 anys? Va plorar gaire Fraga el 1969 quan va ordenar torturar fins a la mort durant quatre dies a Enrique Ruano, estudiant de 21 anys, acusat de repartir pasquins antifranquistes? Va sentir alguna emoció humana Don Manuel quan l’any 1963 va justificar l’assassinat policial del comunista Julián Grimau? I quan va propiciar un tiroteig a Montejurra entre les dues faccions carlistes, tan sols per pura estratègia política? Li va caure alguna llàgrima o ho va celebrar entre pornogràfiques riallades?
Fraga ha mort tranquil·lament al seu llit, amb totes les seves massacres impunes. Les pútrides restes del seu cadàver descansaran dins una bonica caixa de fusta, presumiblement al darrere d’una florejada làpida, on les ordes peperes li podran anar a retre tribut, mentre encara milers i milers de republicans tenen les seves deixalles escampades en cunetes i barrancs.
Lamentar? Si lamento que ja mai podran ser condemnats els seus terribles crims. Lamento, també, que en aquest país es jutgi a l’únic jutge que s’ha atrevit a trencar la mordassa del silenci franquista. I, finalment, lamento moltíssim que alguns mitjans de comunicació presentin com a pare de la democràcia un esser que, ja en plena Transició, pretenia limitar l’alternança política a Espanya en un bipartidisme format per la Falange i Alianza Popular.
I que no em vinguin ara els nostàlgics del NODO i el Garrot Vil a parlar-me de Carrillo i el bàndol republicà, com si encara no n’haguessin tingut prou amb 40 anys de venjança contínua i diària.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
El greu del cas és que hagi mort als 89 anys sense ser jutjat.
Més que el fet que sigui un assassí no condemnat, el tema és que ha fundat un partit que ja ha governat en dues ocasions a l’estat espanyol, que se li ha permés redactar la constitució, seure en un parlament… No sé si hi ha cap pressumpta democràcia al món tant contaminada i podrida com l’espanyola (i si el jutge Garzón és exemple de democràcia, anem ben servits, però això són figues d’un altre paner).
Ara, millor riure que plorar:
😀
LO QUE NO ES ETICO ES DESPEDIRLO INSTITUCIONALMENTE CON HONORES.ESO SI QUE NO ES ETICO.
Més fotografies de la celebració aquí:
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10150522584164394.390215.589204393&type=3
Per a mi, hi havia poc que celebrar… Quan un feixista amb assasinats a la seva esquena, mor al llit, ¿que es celebra? La seva mort natural de vell? El que caldria haver és la seva mort política en vida; el que fos jutjat o com a mínim, que no fos enaltit com ho ha estat sempre. Ell va escriure que a Vitoria s’estava creant un “Petrogrado” que havia que destruir. Simplement es referia que s’estava gestant una manera d’entendre la ruptura, amb continguts de democràcia directa i de barri (abans de la domesticació de sindicats i associacions de veins) que de cap de les maneres podia continuar. És una de les claus per entendre, perquè la majoria de sectors han tolerat aquest assassí. Em va entristir la seva mort al llit i rodejat d’una normalitat insoportable.
Em sembla que l’ètica hi té poc a veure en aquest cas. Al cap i a la fi, com diu l’Andreu, aquest senyor ha mort al llit i de vell. És que potser hem estat abduïts tots aquests anys en un altre planeta? L’ètica cadascú se la conjumina com pot, a mi m’entristeix que la justícia sigui tan poc justa i que, encara avui, hi hagi tanta gent al poder directament vinculats al feixisme.
És legítim que cadascú celebri el que vulgui. Fins i tot puc entendre que hi hagués gent feliç per aquesta mort en el brindis de Canaletes. Però mai ho podré compartir. La meva ètica diu que quan un criminal franquista mor al llit perquè és vell no tenim res a celebrar.
Quan mor un franquista que havia signat sentències de mort, que va ser “l’amo” del carrer, que va passar per totes les institucions del poder estatal que va voler disfressant-se (transvestint-se) de demòcrata i sent escollit per sufragi (Congrés, Senat, Xunta de Galícia) i que mai va ser jutjat pels seus crims no ho hem de celebrar, sinó preguntar-nos quina és la qualitat de la democràcia en la qual vivim.
Potser lo pitjor de tot és el grau d’hipocresia que hem vist als medis, molt semblant al que es va viure amb el Samaranch, un altre de la colla…
Llàstima que no estirés la pota al banyar-se a Palomares. Estic d’acord amb el que comenta el Miki. La hipodresia, però, és generalitzada. No només es troba en els medis, sinó en la societat, perquè si comentes que t’alegres de la mort d’aquest feixista la gent respon amb un potent “Home…. com et passes,no?” com a mínim.
El món és ara un lloc una mica millor.
Jo també he al·lucinat molt amb això de Pare de la Democràcia.
La veritat és que en Fraga jo el tenia molt oblidat, però està bé el recull de perles que en el teu post ens has fet recordar.