Es trenca el Tabú de la Monaquia?
Desembre 11, 2011
La Transició espanyola es va basar en un pacte mitjançant el qual cada una de les dues espanyes acceptava un “tabú inqüestionable” de l’altre: mentre els partits de dretes (UCD i AP) s’empassaven una estructura democràtica de l’estat que, en allò fonamental, era idèntica a la II República; les dues formacions polítiques de l’esquerra (PCE-PSUC i PSOE) claudicaven davant la bandera bicolor i una monarquia “light” sense cap poder executiu. En aquell moment històric no es podia demanar més: s’havien de fer concessions davant l’estructura militar franquista, que es mantenia intacte i sempre a punt per fer un cop d’estat; acceptar una Família Reial com a figura ornamental va ser un mal menor.
Des d’aleshores es va imposar una “omertà” periodística entorn a tot allò referent a la Casa Reial; una mordassa de silenci que impedia parlar obertament en els mitjans de comunicació de temes com el fratricidi que va cometre l’actual Rei quan va assassinar al seu propi germà (i veritable hereu al tro), de quin va ser el veritable paper del monarca en el 23F, quines relacions van mantenir els Borbons amb sonats escàndols de corrupció com el cas Kio o Mario Conde ; la possible implicació de la monarquia en la creació del terrorisme d’estat (GAL), els rumors insistents sobre els que s’han emprat fons reservats de l’estat per pagar xantatges a les amants del monarca, els caríssims regals que rep la Casa Reial per part de destacats empresaris i dirigents de la Patronal, o de com es gestionen les partides pressupostàries destinades a aquesta família (uns 8 milions d’euros anuals), entre molts altres exemples.
Des de la coronació de Juan Carlos I, s’han vist casos flagrants d’atemptats contra la llibertat d’expressió per tal de protegir aquest tòtem sagrat:
– 1994: Mikimoto apartat de TV3 per un divertit monòleg sobre el treball de la monarquia i s’anul·la el seu programa “Persones Humanes“. Vegeu el vídeo a continuació
– 1994: “El peor programa de la semana“, genial espai humorístic de TVE dirigit per David Trueba i el Gran Wyoming, es cancel·lat per pressions de la Casa Reial després d’entrevistar a Quim Monzó i parlar obertament sobre “Persones Humanes” i la Infanta.
-2001: El jutge Baltasar Garzón ordena la clausura de la revista d’investigació Ardi Beltza, just després que publiqui el llibre “Un Rey golpe a gople: biografia no autorizada de Juan Carlos de Borbón“. El seu director Pepe Rei (i autor del llibre) és acusat de formar part de l’entramat d’ETA. Cinc mesos més tard l’Audiència Nacional el deixa en llibertat per manca de proves.
-2007: L’Audiència Nacional prohibeix la venta d’un número de la revista satírica “El Jueves” després que aquest posés a la seva portada una caricatura del Príncep i Letícia follant.
-2010: El setmanari Època (del grup Intereconomia) es condemnat a pagar una indemnització milionària a Jaime de Marichalar per haver-lo acusat de consumir cocaïna.
-2010: Tv3 suspèn la emissió del documental “Monarquia o República”. Segons la directora Mònica Terribas, calia donar-li un enfoc diferent; mai més se n’ha sabut res.
Doncs bé, sembla que finalment arran de la investigació del cas Palma Arena ha posat al descobert la pútrida màfia corrupte que s’amaga al darrere d’aquesta casta de paràsits, que xuclen els nostres pressupostos sense mesura. Els periodistes, increïblement, s’han atrevit per fi a estirar d’aquest fil i no passa un dia sense que es descobreixin en tot tipus de mitjans (premsa seria i del cor, tant d’esquerres com de dretes) nous i foscos episodis sobre els negocis fraudulents d‘Iñaki Urdangarín. Sembla, doncs, que s’ha obert la veda, s’ha trencat el mite, s’ha desemmascarat el tabú.
En certa forma em recorda al conte infantil de “El Vestit de l’Emperador“, tothom sabia perfectament que el Rei anava despullat, però ningú s’atrevia a cridar-ho en públic.
PD: Per cert, avui és el 80é aniversari de la Constitució de la II República!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
molt bo, arqueòleg, quin article més niquelat.
Als ‘vicis’ dels xucladors hi afegiria:
1, expoliació de patrimoni històric i cultural (apropiació d’alt nombre de quadres i obres d’art), i
2, representació de l’ultradreta franquista amb la coartada del 23F que els lliura de tota sospita feixista.
I molts altres delictes, faltes i pecats que revifen la polèmica de la necessitat de la figura monàrquica.
República right here, right now.
pobre Quim Monzó, l’han desterrat de la tele!
Els mitjans s’estan acarnissant amb Urdangarín perquè no deixa de ser un familiar polític del rei i que segueix sense residir a l’estat. Això, simbòlicament, ja l’allunya una mica del rei en sí, que segueix sent l’autèntic tabú.
Una vegada passi tot aquest afer, crec que res haurà canviat respecte la censura de tot allò que signifiqui qüestionar el simbolisme del rei (de totes les bandes, des de Mònica Terribas al grup Intereconomía). Potser el debat ressorgirà de forma més seriosa i pertinent quan mori JC o quan estigui per fer-ho… Però potser ni això.
La fuida d’Urdangarín al mateix país on va fugir el fill de puta expresident balear, Matas, no és cap fet casual. Des de ses Illes m’expliquen com la màfia pepera a Palma va robar tot el que va poder, i per mirar d’escapolir-se uns (Matas) i altres (Urdangarins) van fer cap als Estats Units. Són molt amiguets, aquests dos.
Personalment, el cas Urdangarín no el considero vinculant al dels Borbons, però això no treu, esclar, que la monarquia em fot fàstic, com a institució no democràtica, intocable (fins ara, com dius?) en aquesta democràcia de pa sucat amb oli “que nos hemos dado”. A cagar a la via, home!
Realment és un tabú. El que fa gràcia és que a Espanya el sentiment antimonàrquic és una cosa transversal, tant de gent d’esquerres com de dretes. El meu avi, per exemple, era franquista, però li tenia més tírria a la monarquia que al PSOE. I això de què JC1 va matar al seu germà o fins i tot el seu baixíssim quocient intel·lectual és vox populi des dels primers anys de la transició. Tothom ho sabia però no es podia dir….
He vist el vídeo i m’ha fet recordar aquells fets.
Realment, amb el conte de la Constitució i el pacte que es va fer es va amagar molta merda sota les catifes. El que passa és que ens varen colar una Monarquia que s’estenia als descendents.
El que m’ha cridat l’atenció sobre el tema Urdangarín és que s’escriu sobre el tema des de les dretes i des de les esquerres. Això potser està canviant…, ja veurem.
Si senyor, un bon post fet en el moment adeqüat. Crec que per fi a molts se’ls hi ha caigut la vena que portaven als ulls i avui per avui la monarquia ja no compta amb tants adeptes aborregats.
Per sort, mai podran fer callar les opinions de la població. Són tant inútils que no veuen que aquests actes de censura, l’únic que fan, és enaltir el sentiment republicà. Esgarrapem una mica més el tema d’Urdangarín que segur que en surten esquitzats fins i tot la infanta Leonor.
[…] imposat amb comoditat, però mai es va fer. Com recull el blog de l’Arqueoleg Glamuròs, la figura del Rei era i segueix sent un autèntic tabú, i com afirma Josep Ramoneda PP i PSOE han protegit al Rei de manera quasi bé antidemocràtica. El […]
El monòleg d’en Quim Monzó, recordo haver-lo vist ja algunes vegades. Realment té una bona ironia.
Suposo que, per alguna mena de pragmatisme social i polític, la monarquia no es tocarà almenys fins que no caigui el rei (metafòricament parlant, pobre home…), i potser així i tot haurem d’aguantar un altre Borbó que, a mi, em fa més mala pinta que en Joan Carles I.