h1

Crònica del concert de ROXETTE a Barcelona

Novembre 23, 2011

En plena la jornada de reflexió no vaig trobar millor forma de desconnectar del tsunami polític que acudir a un veritable túnel del temps musical, un indescriptible revival pop de la meva adolescència: el concert de Roxette a Barcelona.

Jo tenia l’entrada des de feia mesos i em va sobtar que el recinte es canvies del St Jordi Club al Palau Sant Jordi: realment encara quedaven tants fans d’aquest mític duo, que fa quasi 15 anys que no treu cap hit? Doncs deu n’hi do! Tot i que no van omplir pas totes les grades i van tapar el final de l’estadi amb un llençol enorme per dissimular,, es sorprenent la quantitat de seguidors amb ganes d’escoltar d’aquesta mítica banda que, entre 1988 i 1996 va arrasar totes les llistes de vendes, per després anar caient progressivament en l’oblid.

Fent cua sota la pluja, amb el meu xicot, ja es veia que la mitjana d’edat corresponia a persones que vam descobrir la música a mitjans dels 90’s; molts grups de gais i parelles heteros, però ni rastre de cap jovencell, òbviament.

Asseguts còmodament a les grades vam explotar d’èxtasi amb l’obertura del show: “Dressed for Succes” i “Sleeping in my car”, dos himnes pop incombustibles que el públic va corejar fins a l’afonia, completament entregat a aquelles tonades que van marcar la transició entre el barroquisme hortera dels 80’s al pop rock dels 90’s.

El que més sobtava a primera vista és que la cantant Marie Fredikson, que recentment ha superat un càncer de cervell, no és ni una ombra del que havia estat en el seu temps: tot i que la seva excel·lent veu es manté intacte, amb prou feines es movia per l’escenari i quasi que l’havien d’ajudar a caminar per abandonar el concert. Ni rastre d’aquella bestia que saltava sense parar i es menjava el públic.

El set-list va anar desgranant tots i cada un dels seus imprescindibles himnes, interpretant tan sols dues cançons del seu darrer àlbum, que tampoc està malament, però que pràcticament ningú coneixia. Com sempre van anar alternant les seves caçons més roqueres com “How do you dou” o “Dangerous”, amb les meloses balades “Perfect Day” o “Things will never be the same”, destacant per sobre de totes, com no, la mítica “It must have been love”, popularitzada pel film “Pretty Woman” que va ser corejada a capella pel públic en un moment molt emotiu.

Per Gessel es va guanyar al públic dient unes paraules en català, el guitarrista va tocar l’himne del Barça i Marie va sortir amb la samarreta de Messi durant la mítica “Joyride“, que va tancar la primera part del concert, entre una pluja de globus gegants. De nou van reaparèixer per fer dos bisos on van recuperar la canço que els va llençar a la fama internacional “The Look“, tancant l’espectacle amb la imprescindible balada “Listen to you hearth” i una divertida versió acústica de “Church of your hearth” amb tota la banda disfressada amb perruques i cascs de viquings, posant fi a una divertídissima vetllada.

Realment va ser un concert amb un notable regust de comiat definitiu; dubto molt que els tornem a veure en directe ni que escalin una llista de vendes mai més, però me n’alegro moltíssim d’haver complert un somni que tenia pendent des de feia dècades! Ara ja només em falta veure a Hole, Bowie, Blondie o Pulp!

Anuncis

7 comentaris

  1. Ufffff! no puc amb aquesta banda, ho reconec és purament irracional, però no els soporto… si a això li afegeixes l’alèrgia als revivals, poc més tinc a dir…


    • Realment es un grup que genera odis i amors incondicionals a parts iguals ajajaj

      En teoria no era un revival, sinó la gira del seu darrer disc, tot i que a la pràctica no hi va haver diferència!


  2. Sobre la cantante Marie, a pesar de que ya superó el cáncer sufre bastantes secuelas. Según su artículo en la wikipedia, la pobre mujer tuvo que volver a aprender a hacer cosas como leer o contar. Además se quedó ciega de un ojo, y ha perdido la movilidad de parte de su cuerpo.

    A pesar de ello, su voz sigue siendo estupenda, y el grupo se consiguió meter en el bolsillo a la audiencia. La verdad es que fue una gozada lo bien que lo pasamos viendo a Roxette en directo, y el disfrutar de su repertorio lleno de éxitos.


  3. Roxette… pufff… quants anys. A mi m’agradaven, però no tant com a tu. Jo sóc més de Pet Shop Boys, ves.

    Crec que se’ls hi ha passat l’arròs a aquests dos, com a moltes bandes que van ser populars als 80 i 90 i que no han sabut adaptar-se a la nova música.

    Jo volia haver fet la crònica del concert de Sakamoto al Palau de la Música… pero no hi vaig arribar a temps a les entrades… 😥


  4. Mentre t’escric, estic escoltant el vídeo que has penjat de “It must have been love”. Sensacional en directe i amb el públic cantant.

    Gravat al meu cervell està la Imatge de la Marie amb aquell cabell curt i de color taronja. Quins temps!!!


  5. Has fet realitat el somni de molts de nosaltres que ens vam criar amb la seua música… i sí, jo també pense que aquesta gira és un comiat. Gràcies per la crònica!!


  6. la meva preferida sempre serà Sleeping in my car ^^



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: