h1

El 15M i l’Aliança de les Generacions Alternes

Setembre 24, 2011

Si un bon dia us passeu per cap de les múltiples assemblees de barris i pobles que s’han estès per la nostre geografia, arran del moviment social del 15M, és ben possible que us adoneu que, amb  comptades excepcions,  la piràmide demogràfica de les persones que en formen part es troba absolutament polaritzada:

– Per una banda trobaríem a la gernació de la que jo formo part, joves d’entre 25 i 32 anys que formen el gruix del moviment. Persones que tenim la més àmplia preparació acadèmica de la història, accés xarxes socials i a tota mena d’informació, però que ens veiem abocats a un incert futur de precarietat laboral i explotació social.

– Per altre banda, tenim als jubilats i jubilades. Iaios que van lluitar contra el feixisme a la postguerra (o fins i tot a la guerra), des de les associacions de veïns, els sindicats i els partits i que veuen amb llàgrimes als ulls com tot el benestar que van construir s’esfondra i els inspira il·lusió aquest nou moviment social on, a més, hi poden anar a passar la tarda desfogant la seva indignació. És també la generació de Stephen Hessel i, en part, d’Arcadi Oliveres, algunes de es cares més distingides d’aquest moviment.

Doncs bé, com haureu deduït, aquí hi ha un buit sospitós corresponent a la massa situada entre els 32 i els 65 anys. Clar, jo vaig pensar que potser la població situada dins aquests paràmetres demogràfics estava molt enfeinada cuidant els fills, o bé, tenien la vida solucionada amb un treball fixe que no els donava cap motiu per a la indignació. Quin misteri!

Així doncs li vaig preguntar als meus pares per quin estrany motiu la seva generació, que va viure el Maig del 68 i la Transició, es mostrava tan apàtica envers acampades i assemblees. La meva mare, amb el seu pragmàtic economicisme, em va etzibar que la única forma de sortir de la crisis era creant ocupació i que, mentre el 15M no es constituís en una empresa capitalista emprenedora, a ella no li veurien pas el pèl per allí.

Posteriorment un article del catedràtic d’Antropologia Social Carles Freixa a El País em va donar un xic de llum a l’assumpte: A l’antropologia clàssica existeix la teoria segons la qual els canvis socials es produeixen per un enfrontament entre les generacions consecutives (pares/fills) i per una aliança entre generacions alternes (avis/nets). La revolució és , per tant, un trencament abrupte en la cadena de transmissió de bens i poder entre una generació i la següent

Així doncs veiem com el poder polític, econòmic i social es troba concentrat en la “Generació Absent“, gent d’entre  32 i 65 anys, que té uns índex d’atur molt més baixos que els joves, acumulen tots els contractes indefinits, no els preocupen massa les retallades en educació (ja no estudien) ni en sanitat (encara no tenen les malalties de la vellesa). Han perdut tota il·lusió i esperança en un canvi que en el fons ni desitgen, doncs a ells ja els hi va bé el sistema tal com està. I de ben segur que desconfien i molt d’aquest estrany moviment que els pretén fer la pinça entre els seus fills i els seus pares.

PD: Totes les fotografies son de Imaginium.es i pertanyen a l‘Assemblea de l’Hospitalet, de la que en formo part.

Anuncis

10 comentaris

  1. coi de pares conformistes… ja els hi fotré bronca quant els vegi!


  2. Vols dir que simplement per una banda els estudiants i els joves amb treballs precaris a mitja jornada i els jubilats tenen més temps per dedicar als moviments socials? I per altra banda, que la gent que té fills té menys temps per dedicar-ho a aquestes coses?

    Per altra banda això del tall generacional que fas als 32 anys no ho acabo d’entendre…

    En tot cas en la nostra societat postmoderna no tenen molt sentit les distincions entre generacions. Les distincions que jo veig que tenen més fonament són basades en origen social, feina, tipologia convivencial familiar… Quan parlem de generacions com si fossin ens amb entitat pròpia és un tema bastant relliscós.


    • Els 32 anys ha estat una xifra completament subjectiva que he establert jo després de repassar mentalment l’edat de la majoria de persones de l’Assamblea d’Hospitalet. No és gaire científic, però em feia molta mandra fer una estadística real!


  3. Sembla que en bona part és tal i com dius. La grans absent és la franja d’edat intermèdia.

    Segurament a aquest conjunt de persones la crisi no els ha colpejat de manera tant directe, ja que per edat el més normal és que tinguessin feina o alguna ocupació.

    Ara bé, si la crisi no se soluciona en un curt espai de temps, els problemes directes s’expandiran a totes les capes d’edat de la societat.

    No sembla però que pel que es presumeix, els problemes s’hagin d’acabar abans de 2 o 3 anys.


  4. Com a teoria està bé, però crec que aquest model no descriu la passivitat entre els avis mateixos. Sí que se’n veuen per les places i a les assemblees, però així com les mobilitzacions són significatives entre els joves, són anecdòtiques entre la gent gran.


  5. Jo estic en la franja entre els 32 i els 62, I tens rao, no he assistit a cap assamblea, tot i que recolço el moviment.
    Perque no he assistit? Tal com dius tenim feina fixa (això de fixa es molt relatiu) amb horaris que et mengen tot el día (de 9 del matí a 7de la tarda) vivint en una vila capital de comarca a disgust (a BCN no m’ho puc permetre).
    I quan he passat per l’acampada de la ciutat hon visc (Granollers) els acampats (nois de 25 anys amb rastres) no m’han fet ni cas, he llegit els escrits, he signat els manifesos en els que compartia les idees, però per ells era invisible, no portava lúniforme oficial (a la feina m’obliguen a anar amb camisa, la corbata me la salto, tot i que algún dia toca).
    Es veu que un senyor de 43 anys amb camisa no pot compartir les seves idees.
    I que consti que jo si vull canviar el sistema, tan polític com social.


  6. Amb certa amargor (jo sóc d’aquesta lost generation) he de reconèixer que tens raó. Interessant aquesta idea de les generacions, encara que no la veig gaire aplicable als grans moviments revolucionaris del XIX i del XX (revolució francesa o soviètica, per exemple).
    Em sembla, però, que molts de la meva generació, encara que no participin del moviment del 15M, tenen molt clar de quin costat de la barricada s’haurien de posar arribat el cas.


  7. Jo també soc al “forat negre” aquest dels desapareguts, tot i així he participar una mica del moviment.

    Un consell: aprofita ara per anar a aquestes mogudes, que amb el Mas i el Rajoy la crisi s’acaba en tres mesos i les protestes també…


  8. Ací cadascú diem la nostra. Jo pertanyo a la generació menor de 32, però estic a prop i a banda de participar tot el que puc (que és poc) conec a molta gent de més de 32, 33 o 35 que ni té feina ni sembla que la tindrà i, a banda, sí que participen al moviment. Les generalitzacions tenen el problema de que s’acosten a la realitat, però no són la realitat. I que conste que magrada més la ficció que la realitat, per cert. I au!! Si és què… valencià havia de ser.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: