20 anys de Nevermind
Setembre 19, 2011El proper divendres es compliran 20 anys de la publicació de Nevermind, el segon treball de Nirvana, un àlbum que va canviar per sempre més el transcurs de la Història de la Música en general, i dels meus gustos en particular. Aquí el meu petit homenatge.
“I feel stupid and contagious
Here we are now entertain us”
Jo era un noiet de 12 anys, passant per un complexe procés d’autoacceptació, amb pocs amics i molts macarres disposats a fer-me la vida impossible. Recordo que estava dinant tan feliçment a la casa del meu poble, arran de les vacances de Setmana Santa, quan les noticies de TV3 van anunciar sobtadament la mort d’un tal Kurt Cobain. No tenia ni idea de qui cony era aquell paio, doncs la veritat és que no estava gens ficat en música, però aquella bellesa tan tràgica em va deixar compungit; no comprenia com algú tan jove i atractiu es podia suïcidar.
L’impacte d’aquella mort no va deixar de donar-me voltes pel cap, i quan vaig veure el vídeo de “Smells like teen spirit” 
per l‘Sputnik (un inoblidable programa musical) va arribar a obsessionar-me. Tenia aquell clip gravat en una cinta de VHS i el repetia tàntricament over and over again! Jo que fins aleshores tan sols escoltava alguna cutrada nyonyipop en català…
Finalment vaig fer-me amb una còpia de casset de “Nevermind” i ja res va ser igual. Aquell disc va obrir un univers sencer per mi, em sentia total i absolutament identificat amb les lletres i els sentiments que supuraven d’aquell mític àlbum: marginació, frustració, incomprensió, depressió, nihilisme, soledat, auto-destrucció… ara començava a comprendre els motius de Cobain per posar fi a la seva existència.
Recordo plorar amb “Something in the way“, saltar a les discoteques alternatives de Marina a ritme de “Lithium“, cantar “Come as you are” a classe de l’institut…. Tants records en un sòl CD!
Nirvana era una desconeguda banda de grunge d’Aberdeen, un poblet de mala mort a prop de l’avorridíssima Seattle que gràcies a una col·lecció irrepetible de hits, ven 9.000.000 d’àlbums de cop, obrint al camí a desenes d’altres grups marginals i undergraund per fer el salt a la gran indústria, com Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden, Hole o Bush, entre molts d’altres.
Durant un breu període va ser del tot normal i habitual escoltar punk, rock i pop independent i alternatiu a los 40 principales i semblava que era possible fer música de qualitat i ser un supervendes. Desgraciadament fou tan sols un mirtatge
I és que “Nevermind” va ser un manifest generacional que va connectar amb milions de joves que no es sentien identificats amb les superestrelles dels anys 80’s ni amb el barroquisme excessiu del Pop i el Heavie; adolescents que havien viscut la caiguda de les ideologies, deixant un buit al seu lloc, sense horitzons ni esperances, més enllà d’un tret al cap. Sort en vam tindre de que Nirvana ens permetés connectar entre nosaltres, o potser molts hauríem acabat com Kurt.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Estic bàsicament d’acord, a mi també em va enganxar de teenager i va ser un dels meus CDs de capçalera. No estic d’acord no obstant amb el paraàgraf que dius que va obrir les portes a Pearl Jam o Soundgarden.
A mi el Ten em va impactar més i abans que el Nevermind, tot i que es van llançar al mercat amb poc més d’un mes de diferència.
Jo crec que tots vana anr de la mà (Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden especialment) i es van reatroalimentar com a “escena Seattle” i capdavanters del Grunge.
No acabo de veure com es pot passar de Nirvana a la Lady Gaga…
ajajaj bon comentari Poney! M’has fet riure!
La veritat és que soc una persona contradictòria i que he passat per moltes fases, ideologies i gustos. El rock mai m’ha deixat d’agradar, simplement m’he obert a altres tendències, no he posat límits ni dogmes! Si t’hi fixes no és una evolució tan rara: Dover ha fet el mateix!
Pensa que quan tenia 16 anys en una mateixa setmana vaig anar a veure en directe a Barricada i a Mónica Naranjo , sense despentinar-me! Estem a la era del postmodernisme, la reinvenció, la multiculturalitat i la barreja!
Que bé que parlis de música!!!
Nevermind va tenir la virtut de sortir en el moment apropiat. Va enterrar la carrera de grups com Guns’n’roses, que de cop i volta van sonar desfassats. Nirvana van treure la careta a tots els grups suposadament “durs” de hairmetal, que eren uns venuts a les multinacionals. Al mateix temps, l’ascens de Nirvana va permetre reconèixer com calia a grups indies dels 80 que fins llavors havien passat bastant desapercebuts, com Pixies, Sonic Youth, Beat Happening, o fins i tot R.E.M.
L’interessant del grunge i de Nirvana en concret és que eren una amalgama de pop i rock, de mainstream i de indie. I que va tornar a posar l’èmfasi en les cançons. Paradoxalment, Kurt Cobain, en l’arquitectura de les seves cançons és l’hereu directe no tant del punk ni del metal, sinó del pop lo-fi de Young Marble Giants (“Credit in the straight world” va ser versionat per Hole) o The Vaselines (“Jesus doesn’t want me for a sunbeam”, versionada pels mateixos Nirvana).
Per altra banda, 1991 va ser un any clau en l’evolució de la música popular. Jo crec que després del terravastall punk del 1976-1977 ha estat el segon terravastall més important. Tan influents com “Nevermind” van ser “Blue lines” de Massive Attack, “Loveless” de My Bloody Valentine, “Screamadelica” de Primal Scream o “Bandwagonesque” de Teenage Fanclub.
Potser som tan nostàlgics dels 20 anys de “Nevermind” pel fet que des de llavors no hagi sortit un disc tan enblemàtic que hagi significat un canvi de paradigma en l’evolució de la música popular.
Completament d’acord amb això que no hi ha hagut cap altre disc tan impactant com el Nevermind en les dues darreres dècades. No se’m acut cap altre que ni tan sols pugui ser considerat com a candidat.
“My blody Valentine” son com el soroll del motor d’una rentadora!
Si us plau, “Loveless” de My Bloody Valentine és d’aquells discos que et reconcilien amb la vida. Kevin Shields és un puto geni. Jo continuo pensant que és tan manifest generacional com el Nevermind: http://www.youtube.com/watch?v=oiomcuNlVjk
Això sí, t’has de prendre una biodramina abans per apreciar els matisos :p
Calla calla Rafa q encara em dura el mal de cap del seu concert, just entre Morrissey i Mika a Madrid. Van estar 5 minuts de rellotge acoplant una guitarra a un amplificador i fent un soroll espantós, com si rasquessin amb una forquilla una pissarra!
20 anys ja? no pot pas ser…
Un disc sensacional, alguna cosa es va trencar amb aquell so i aquella actitud. Els que veníeu del pop us hi vareu enganxar, i els que érem més heavies o thrashers també.
Sempre esperàvem a última hora al mític pub “Nivell 3” de Santa Coloma de Queralt per poder saltar i fer el boig amb Nirvana. Quins records…
Totalment d’acord MadeByMiki, “Nevermind” va tenir la virtut d’enganxar a la gent que venia del pop com del heavy. I era gràcies al so (dur i contundent, però sense solos ni floritures i amb una estructura de les cançons molt dinàmica, molt pop en definitiva) però també a l’actitud antirockista i antimasclista (però barrejada amb una mala llet enorme). Tot plegat va cuallar molt bé amb els valors i actituds del que després es va anomenar “generació X”.
Per so i actitud, els podia haver tocat els Pixies, als Hüsker Dü o a Sonic Youth, però aquests van arribar massa d’hora. Nirvana van tenir també la flor al cul de treure Nevermind en el moment precís.
Gent afectada i exagerada fent una versió de Nirvana:
Molt millor que les versions que n’han fet Pitingo o Bebe, sens dubte!
Per cert, marxo uns dies a col·laborar com a voluntari en un projecte arqueològic, així que fins el finde no actualitzaré el blog ni cap de les diverses xarxes socials que gestiono!
Recordo que em va encantar. Era un so nou (almenys per a mi).
Varen obrir les finestres de l’herència que ens havien deixat els 80’.
Al poc de sortir al mercat va desplaçar del número 1 de les llistes al mateix Michael Jackson, que no era poca cosa en aquells 1991.
Encara sona dins el meu cap. Gràcies per aquest post.
Inoblidable. I, segons la meva opinió, el temps no li ha fet massa mal. Una abraçada.
No tot el món té la capacitat de ser nirvana i alguns cometen sacrilegi: