h1

Que és una “Nació”?

Setembre 11, 2011

Dintre de la terminologia política no existeix cap altre terme tan ambigu, subjectiu i discutible com la definició del mot “Nació”. Aquesta idea abstracte, inventada per la burgesia romàntica i conservadora del segle XIX, en un principi va servir per contrarestar les ideologies de classe (anarquisme i socialisme), així com la concepció il·lustrada i racional de “ciutadania” sorgida de la Revolució Francesa; però afortunadament ha evolucionat de formes molt diferents, algunes interessants i d’altres totalment rebutjables.

Però és possible arribar a una definició universal de “Nació” que sigui vàlida i acceptable per tots els pobles del món i ideologies existents? Analitzem doncs els diferents significats que s’han donat per aquest concepte:

1.- La Nació és un Estat

-> La versió jacobina francesa, segons la qual  no hi pot haver més d’una nació dins un estat. Aquest model tendeix a la uniformització cultural, imposant una sola llengua i identitat a tots els habitants, per tal de generar una adhesió al Govern  Les nacions, per tant, serien entitats mutables en funció del traçat de les seves fronteres i, per tant, de les victòries dels seus exèrcits. Aquesta definició mai serà acceptada per pobles que han estat envaïts o colonitzats per potències imperialistes.

2.- La Nació és una Llengua

-> Definició extremadament problemàtica en un món globalitzat i multilingüe, on tothom sap parlar diversos idiomes i en un mateix territori, com Catalunya, s’en arriben a xerrar més de 200. Els partidaris d’aquesta opció, no obstant, reivindiquen la llengua pròpia i veritable d’un espai geogràfic; de nou un punt força discutible: quina parla és més pròpia la llengua ibèrica ja desapareguda o les llengües romàniques, dialectes evolucionats del llatí imposat per les armes? Per altre banda caldria tenir en compte casos com tots els territoris de parla anglòfona i castellana que engloben milions d’habitants, molts d’ells identificats amb nacions diferents.

3.- La Nació és una Cultura

-> I que és una “cultura”? El “heavie” pot ser definit com Nació? Tenen una mateixa forma de vestir i pentinar-se, escolten la mateixa música i van als mateixos concerts, no diguem ja el Hip Hop! I en tot cas: si totes les persones del primer món tenen uns mateixos referents compartits i socialitzats mitjançant Internet i els mitjans de comunicació, podem afirmar que ja som una sola Nació universal?

4.- La Nació és una Religió

-> Definició que pot ser molt útil pel conflicte àrabo-israelí, pel cas de Pakistan-India o pel xoc de civilitzacions que impulsen des del 11S els extremistes ultracristians, per una banda, i Al-Qaeda per l’altre, però poc més. Normalment la majoria de conflictes entre nacionalismes a la història s’han donat en territoris veïns amb una mateixa religió.

5.- La Nació és una Raça

-> La versió més extrema, defensada per Adolf Hitler, Sabino Arana i la ultradreta racista en general, que consisteix en creure que les nacions troben als gens i s’hereten de pares a fills. Actualment existeix un gran consens en biogenètica que afirma taxativament que les races no existixen dins l’espècie d’Homo Sàpiens. La cultura i els sentiments no es poden heretar i les diferències físiques entre grups de població son tan infinites com les combinacions genètiques i, per tant, existirien tantes nacions com individus.

6.- La Nació és una Identitat/Sentiment

-> Després de la caiguda del mur de Berlín desapareix la identificació racional i econòmica de les persones envers la seva classe social i el seu lloc dins les relacions econòmiques, enfortint les identitats en altres aspectes, com les sexuals i nacionals, pel simple fet de voler pertànyer a un grup. Això, però, és un calaix de sastre absolutament subjectiu, on podríem entendre que els Gais i Lesbianes son una Nació, ja que tenen una identitat molt determinada per la seva orientació sexual, desenvolupant símbols i espais propis. Una sola persona pot tenir identitats múltiples i en un mateix espai poden conviure infinites identitats.

7.- La Nació és un territori amb Història.

-> Bé, tots els territoris tenen història i passat, afortunadament per la meva professió. Com ho valorem doncs? La prehistòria és el període que suposa el 99,9% del passat universal, el problema és que no tenim ni idea de quines identitats, llengües, religions i sentiments tenien els pobles prehistòrics, els quals no van desenvolupar estructures estatals i les seves característiques tecnològiques son força semblants arreu d’Europa en cada moment. Molts nacionalistes, però, agafen un moment concret del passat, l’idealitzen ocultant altres episodis anteriors i posteriors i s’obsessionen en retornar a aquell idíl·lic paradís perdut.

Doncs res, espero que algun nacionalista em tregui immediatament dels meu dubtes i m’aclareixi aquesta confusió terminològica, amb una definició que s’ajusti a tots els nacionalismes existents, permetent-nos aclarir per sempre més quantes nacions existixen i quines són.  

35 comentaris

  1. Certament, la idea de nació es un sentiment de pertanença, i no crec que hi hagin aspectes objectius que puguin dir que es una nació. Talment, definir-se com nacionalista es una qüestió personal e intransferible.
    Salut!


  2. Algunes nacions, en l’actualitat, són un combinat dels punts que has exposat.


    • Per tant no existeix una significació objectiva i universal, sinó que el mateix terme serviria per definir realitats absolutament diferents.


      • El nacionalisme ètnic, nacional o cultural, fins i tot era un deliri tolerat (i amb mitjans propagandístics clars) a països comunistes ortodoxos, l’exemple evident és el socialisme d’un sol país d’Stalin, “La gran Guerra patriòtica” soviètica contra els alemanys a la II Guerra Mundial o més recentment el nacional-comunisme (degut a la follia paranoide dels seus dictadors) de règims com el de Ceausescu a Romania i de Hoxha Albània.


  3. Vaja, però quines preguntes més punyeteres que fas… crec que una nació és allò que ens imposen amb mil i una lleis, i si pot ser amb un exercit millor que millor.


  4. Com a nacionalista, abans que intentar humilment resoldre els teus dubtes vull felicitar-te per aquesta aproximació i per aquesta deconstrucció del concepte. Realment molt profunda per com n’és de digerible el text.

    Crec, però que n’has fet una de les teves. Una definició ideal i consensuada del terme nació pot estar basada en tots o alguns punts dels que has esmentat (en llisto un parell més al final del comentari), però no necessàriament en un de sol. En el cas català, per exemple, estariem parlant de que ens defineix la nostra història, a la cultura i a la llengua i l’odi racial no és tan present com en d’altres nacionalismes. En canvi, el nacionalisme basc, per posar un cas proper, no fa tanta bandera de la llengua, però inequivocament són dues formes polítiques anàlogues. En els dos nacionalismes, la religió hi ha perdut pes, però en el cas irlandès en té i molt, encara.

    També crec que en el teu anàlisi hi falten dos components que són difícils d’abordar des d’una perspectiva objectiva però que inequívocament configuren una nació: el sentiment de pertinença que ja apunten per aquí dalt i després la qüestió de la psicologia nacional.

    Pot semblar una estupidesa dir que els francesos són així i que els ucraïnesos aixà, però el clima, la vegetació, l’alimentació i l’orografia del territori són factors fonamentals per definir un caràcter nacional que cristalitzarà en moltes de les formes que has analitzat críticament. Si nosaltres mateixos estem d’un humor diferent si plou, si estem sotmesos a moltes pluges, el nostre tarannà com a societat es veurà influenciat per aquest fet i tendirem a la vida d’interior o si per altra banda tenim un clima sec i benigne ens passarem el dia de gresca fora de casa. Això és una teoria que m’he cosntruït jo solet però que quadra amb les realitats que he tingut el privilegi d’observar.

    En qualsevol cas, si el nacionalisme és una mala idea potser és perquè és completament irracional… Seria més adequat parlar de sentiments nacionalistes i convertir-ho tot plegat en quelcom menys institucionalitzat.


    • Es a dir, segons tu la geografia defineix de forma natural les nacions? Com t’expliques doncs que en un mateix territori físic existeixin persones que es comportin de formes diferents o tinguin sentiments nacionals contraposats que evolucionin al llarg del temps, tot i que el paisatge segueixi sent el mateix?


      • No és quelcom cohesionat ni uniforme i les onades migratòries ho reconfiguren. Però hi han àmbits on es conserva clarament. Per exemple: la cultura del vi dels països mediterranis o l’alt nombre de plats que impliquen el blat o l’oli d’oliva són evidències culturals del clima i el terreny on vivim. I tampoc és EL factor, sinó un factor més, a la mateixa alçada que els que tu apuntes.
        La diferència de entre la percepció de les persones pot provenir de les onades migratòries o d’interferències d’altres factors (en el cas català, que l’estat espanyol sigui el que té el poder fa que molts hi busquin el seu referent nacional).

        En qualsevol cas, crec que tant tu com jo advoquem per una definció inclusiva i oberta del mot nació: una cultura i unes tradicions provinents de la seva pròpia gent i mai en una cultura en oposició a una altra. De fet, si no em sentís trepitjat constantment per una altra suposada nació, molt possiblement no seria nacionalista. Simplement, actuaria amb absoluta normalitat respecte la llengua, la història i el territori, però sense haver-me de declarar militant de cap opció política.


  5. El mateix problema el té la lingüística per distingir llengua i dialecte! El lingüista jueu Max Weinreich va arribar a la cínica conclusió que “una llengua és un dialecte amb exèrcit”.


  6. Per cert, jo m’autodetermino dins la nació mariculta! jajaj


  7. Per a mi ser nacionalista és reconèixer una identitat vinculada, en el meu cas, en un origen, una llengua, una cultura i un territori.
    Es clar que parlo varies llengües, però en tinc una d’ús habitual i amb la que em sento més còmoda, parlant i escrivint.
    Es clar que cada cultura és influenciada, per d’altres, i més val que sigui així, si no tindríem un problema, com no acceptar la gent que ve de fora amb altres costums i maneres de fer. A més a més, afortunadament, al Mediterrani ha estat així des dels fenicis.
    Es clar que he viscut en altres llocs, concretament, en fa dos i mig que estic fora de Catalunya, i tot i que m’està enriquint molt, em reafirma amb el que sóc i d’on sóc.
    Quan un espanyol diu que és espanyol, tothom ho entén, el mateix per un italià o un danès. En canvi quan dius ser català, que vol dir? No res, perquè no tenim un estat?


    • Clar, el nacionalisme vinculat a un estat és fàcil d’entendre, bàsicament pq tothom entén que és un estat, no pq sàpiguen que és una nació!

      T’he de corregir seriosament una de les afirmacions històriques que fas al comentari: a Catalunya no tenim contactes comercials des dels fenicis! Al neolític (4.000 anys abans dels fenicis) ja hi havien xarxes comercials a nivell continental.


      • No entenc perquè “el nacionalisme vinculat a un estat és fàcil d’entendre”. Per què hauria de ser fàcil d’entendre? Com entenem els nacionalisme d’estats multi-étnics (Sud-Àfrica, Nigeria, Etiòpia), multi-lingüistics (els d’abans més França, Itàlia, Espanya, etc), provinents de colonitzacions i/o substitucions desastroses (Austràlia, tota Sudamèrica),etc etc? Així que, des del meu parer, el nacionalisme associat a un estat és el més difícil d’entendre. La visió d’estat és molt moderna i el concepte “nacionalisme” el va inventar precisament els estats per a poder unificar o, més bé, homogeneïtzar poblacions molt diverses sota una unió política absolutament artificial. Així, sota aquesta visió, el nacionalisme d’estat és per definició excloent. La reafirmació dels estats moderns es basa en l’eliminació de les altres tendències identitàries.

        Salut i força


        • Jo també considero que és més fàcil d’entendre per la senzilla raó que polititzem la idea de nacionalisme, llavors ho associem a estat. Així mateix, malgrat que la situació d’un estat plurinacional o plurilingüístic o qualsevol altra cosa pugui ser molt complexa, és cert que s’associa el nacionalisme amb l’estructura oficial de poder, amb l’elit (lingüística, ètnica o nacional) que controla aquella estrucutra, l’estat, el qual assimilen a la seva imatge.
          Una curiositat: que jo sàpiga, l’únic lloc d’Europa on convergeixen país, nació, realitat lingüística i estat és Islàndia.


  8. Jo no sóc nacionalista, sinó independentista i el cert és que no crec que sigui possible construir una definició unívoca de nació. De fet, tampoc val la pena encaparrar-s’hi gaire, per què tampoc en tenim de democràcia, socialisme, classe social,… Aquesta és una de les virtuts i un dels defectes de la teoria política, el caràcter geo-històricament contingent i moldejable de la majoria de conceptes a l’ús, el que impossibilita tancar-ne una definició. Ara bé, malgrat que aquest sigui un concepte vague, la majoria de persones et poden explicar quina és la seva nació, els seus límits territorials i si aquests coincideixen o no amb una unitat política estatal o infraestatal,… En aquest sentit, les nacions són constructes socials l’existència de les quals és eminentment política (en un sentit ampli del terme) ja que responen a un desig de constituir-se en comunitat política (ja sigui dotant-se d’un estat o una altra figura d’autoorganització). Per exemple, a Suïssa hi ha quatre llengües oficials, tres d’elles compartides amb els països veïns, però tothom considera que la seva nació és Suïssa; el que no succeix en el cas de l’estat espanyol.
    Per cert, crec que comets un error a l’identificar l’origen del terme nació amb l’emergència del nacionalisme romàntic de tradició germànica (que malgrat tot, era predoninantment burgès però en el sentit revolucionari del terme). De fet, considero que l’origen del nacionalisme modern no és la tradició culturalista alemanya, sinó el republicanisme francès; però aquest seria un debat més llarg i complicat de tenir per internet. En qualsevol cas, considero la idea de nació no és prèvia a la d’estat (com defensaven els nacionalistes romàntics) sinó que n’és un derivat. I si no s’entén això, acabem fent castells a l’aire.


    • Classe social: divisió de la societat en funció del lloc que ocupa dins el cicle econòmic. Si té propietat sobre algun factor de la producció és de la classe explotadora (Burgesia- propietàri dels mitjans de producció; Senyor feudal- Propietari de la terra, Amo esclavista- Propietari de la força de treball)

      En cas de no tenir cap propietat sobre un mitjà de producció i forma part de l’economia entregant la seva força de treball a canvi de part del producte- proletari

      En cas d’invertir força de treball i, al mateix temps, ser propietari de part dels factors de producció- classe mitja (autònom)

      Es objectiu o no?


      • És objectiu però reduccionista: Hi ha molt més factors alhora d’interpretar un sistema econòmic, i és per això que el marxisme ha fracassat sistemàticament alhora de ser portat a la pràctica.


        • Bé, doncs si hi ha més factors per definir objectivament una classe social, que no sigui l’economia, estic delitós que els exposis públicament!


          • Suposo que la factors sociològics, filosòfics i culturals hi poden tenir a veure, i altres factors econòmics apart els factors de la producció que cites.

            És el que té tenir la ment oberta i no caure en el fonamentalisme d’una ideologia tancada, et permet anar més enllà del que et diu un llibre, ja sigui la Biblia o el Capital.


  9. Per això tenim la viquipèdia
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Naci%C3%B3


  10. Jo sóc més de vincular la nacionalitat a un sentiment i una voluntat de ser una comunitat. “Sóc català” (o barceloní, o espanyol, o …) vol dir que vull definir-me com a tal. No cal una llengua pròpia (mireu els casos de Suïssa o els EUA), ni una religió (Alemanya), ni una història comuna (Itàlia entre el 300 i el 1800, aprox.).

    Un altre tema: la identitat no és monolítica, sinó polièdrica. Jo sóc moltes coses alhora: home, informàtic, culé, aficionat al rugbi, català, barceloní, espanyol, europeu, catalanoparlant, castellanoparlant, agnòstic, heterosexual, pedant, … i tots aquests aspectes es combinen entre si, no entren pas en conflicte.

    Sobre nacionalismes: els que en nom de la bandera justifiquen polítiques, són nacionalistes i porten problemes. Però els que en nom del que sigui neguen la realitat i prohibeixen els sentiments dels altres, o com a mínim la llibertat d’expressar-los com vulguin, també porten problemes encara que ells diguin que no són nacionalistes.

    Salutacions,
    Ivan.


    • A veure… per tant una nació sorgeix de la voluntat, exclusivament? Per tant si els veïns de la meva escala tenim la voluntat de ser nació, automàticament passem a ser-ho?

      Existeix una nació pedant? M’hi apunto!


  11. Jo em quedo amb la definició liberal i primera de la ‘nació’: el poble en front del monarca i el poder absolut. Em quedo amb els ‘visques’ a la sobirania nacional i al poder del poble a decidir en conseqüència. Potser per això sóc un entusiasta del 15M.

    Avui hem degradat la ‘nació’ a una acumulació de folklorismes més o menys peculiars o, pitjor encara, a una visió restrictiva que ordena qui pot i qui no pot ser d’aquella ’nació’. Suïssa en restringeix l’entrada a un motiu econòmic o de sang, els estats de la UE l’han tancat als conciutadans europeus i és més fàcil que un pakistanès obtingui la nacionalitat espanyola, que no pas un espanyol aconsegueixi la ciutadania alemanya. Aqui veiem com la bandera es mes un problema que un simbol, ja que es fa servir com a motiu d’enfrontament dia si dia tambe des d’un i altre costat. Terrible.

    El nostre nacionalisme, tant el català com l’espanyol, parteix del carlisme i no de la tradició liberal i copia, amb més o menys encert, els tics jacobins de França i els romantics d’Alemanya. El nacionalisme liberal del periode 1810-1874 és enterrat amb la restauració borbònica i només resorgirà, timidament, als anys 20 i 30, per a ser definitivament suprimit després de la guerra civil.

    Tanmateix, et felicito per l’article per la seva claretat i brevetat.

    PD: Jo tambe m’apunto a la nacio pedant i mariculta.


  12. Una entrada interessant i controvertida! Jo també hi diré la meva:

    “Nació” és un terme emminentment cultural. I per entendre “cultural” heu de desposseir-vos de qualsevol prejudici nacionalista, perquè segur que tindreu la temptació d’entendre cultura com a sinònim de nació, i això seria viciós. Malgrat que cada antropòleg ha donat la seva definició de cultura, coincideixen a dir que és allò observable com a pràctiques relacionals, tècniques, tradicions i formes de vida que una societat desenvolupa per adaptar-se al medi i per crear cohesió interna. Sobre això, va aparèixer fa relativament poc el terme “nació” (coincideixo a creure que és romàntic o, en tot cas, historicista), al qual s’ha donat un matís especialment polític (en aquest cas a partir del republicanisme francès) en fer-lo coincidir amb un estat, d’aquí l’estat nació actual.
    Nació estrictament parlant parteix d’una base objectiva i alhora subjectiva, és una barreja de les dues coses. Per veure-ho millor, fixem-nos en dos dels intel·lectuals que van començar a teoritzar sobre “nació”: Renan i Fichte. El primer, francès, creia que la nació es configurava quan una comunitat volia viure junta, tenia el mateix projecte social. El segon, romàntic alemany, afirmava que la nació és immaterial i es configurava gràcies a un “esperit nacional” en funció de les tradicions de la societat: llengua, caràcter, etc. Segurament, doncs, la nació s’entén a partir d’una barreja de les concepcions d’aquets dos autors: és a dir, la nació és tant quan hom hi vol formar part, com quan la nació en si empapa les persones.

    Nació (ni estat nació) no és en absolut un terme universalitzable, és de creació i comprensió occidental. Ve de la pràctica i el costum, sovint institucionalitzat en la nostra societat en forma d’estat. I, en qualsevol cas, la realitat d’una nació (sigui entesa des d’un punt de vista subjectiu o des d’un punt de vista objectiu), com a manifestació cultural, no depèn tant de l’ambient, del lloc on es troba, del clima… com de les pràctiques culturals: així ho han demostrat molts investigadors socials en qualsevol fenomen social (serveixi d’exemple el complex estudi clàssic de Durkheim pel que fa al suïcidi: depèn de la cultura, de la mentalitat creada en una mateixa societat). En aquest sentit, coincideixo amb la crítica de l’Arqueòleg a Arquengelo, perquè, en certa manera, la nació es construeix a si mateixa.


  13. Nació, es un grup (o poble) unit per una história, una llengua y una cultura cumunes. El territoti es secundari. Exemples: la nació Gitana, la Kurda, la mongol…


  14. Vaja tema!

    En tot cas, el fet que no hi hagi (possiblement) una definició universal per definit el concepte Nació això no treu que de Nacions n’hi hagi, i que hi hagi persones que pensen (en consens o en contradicció amb d’altres) que pertanyen a una Nació.

    En el tema que has exposat també hi caben els conceptes d’Estats compostos, federals i confederals, que donen una altra aproximació al tema.

    Jo soc dels que pensa que viu en una Nació i que si fos per mi, seria un Estat.


  15. Efectivament és un tema força complex.

    Els meus cinc cèntims: per mi és un sentiment col.lectiu, vertebrat per diferents conceptes segons el moment historic i la situacio com poden ser idioma, territori, cultura… (per exemple a Catalunya en gran part per la llengua, d’aqeuí que molta gent tingui un concepte ampli i englobi els “Països Catalans”.

    Conceptualmejnt no veig cap problema a que qualsevol sentís que la neva nació és la comunitat de veïns o el seu poble. El tema en aqeust cas és a on es vol arribar amb el sentiment nacional: a formar un estat? una federació? o a sentir-se només part d’un col·lectiu.


  16. Per exemple el i van compilar una llista de 164 definicions de la paraula a la seva obra Cultura Una revisio critica dels conceptes i definicions. Les diferents definicions del terme reflecteixen els diferents fonaments teorics del pensament o els criteris per avaluar lactivitat humana. .Edward Burnett Tylor va dir La principal tendencia de la cultura des dels origens als temps moderns ha estat del salvatgisme cap a la civilitzacio. …Com assenyala Thompson la definicio descriptiva de cultura es trobava present en aquests primers autors de lantropologia vuitcentista.


  17. Passa això, qui té un Estat al darrere no ha de justificar la seva nacionalitat (“¿qué pone en tu DNI?”), qui no en té “no té motius objectius per reclamar-lo perquè, legalment, no existeix” (o és un idealisme, no cal lluitar per més del mateix, etc.).

    Curiós que aquests esforços aclaridors (quan els termes en ciències socials solen ser mutables i controvertits de per si) vagin destinats a amansar l’argumentari emancipatori i donin legitimitat moral al corró imperialista dels Estats-nació establerts.


  18. (He estat massa temps fora i ara em trobo amb un munt de posts interessants de l’arqueòleg.)

    Aquest de la nació sembla inspirat en un conegut llibre d’Eric Hobsbawm; almenys, els arguments són molt semblants. Com que ell ho diu tot, no cal afergir res més sinó que hi estic d’acord: no hi ha cap definició objectiva de nació.


  19. Tanto si una Nación es un sentimiento de pertenencia, como si es una lengua, Catalunya no es una Nación.Si a caso es una “bi-nación”, porque pese a que el nacionalismo lo que pretende es uniformar y negar la existencia de esa dualidad, la realidad es terca.


  20. No es “heavie”, es “Heavy”, i nosaltres, els seguidors del Rock Dur, a Espanya som els “Heavys”, al Brasil “Metaleiros”, i als païssos anglòfons som “Headbangers” o “Metalheads”, o tambè “Hardrockers”.


  21. I no, jeje, no som una naciò els rockers heavys.


  22. Cadascú abraçará la definició que mes be s’escaigui per definir la seva identitat envers els altres.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: