h1

“La Piel que Habito”: el veredicte!

Setembre 4, 2011

Fer una crítica mínimament objectiva sobre el darrer film del geni manxec resulta un veritable repte per mi, doncs la devoció incondicional que sento envers aquest creador resulta un punt patològica, però intentaré assolir aquest repte!


Normalment quan algú ha publicat la escandalosa xifra de 17 llargmetratges, té dos Oscars, és aclamat per la crítica internacional i ovacionat pel públic de mig planeta, la darrera cosa que se li passa pel cap és donar un gir copernicà a la seva carrera i endinsar-se en plenament un nou gènere. Doncs bé, ja sabíem que Almodovar no és gaire convencional, però amb aquest film ens ha deixat ben bocabadats.

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica.

Però tot i això no, Pedro pot evitar ser fidel a ell mateix i al seu univers particular,  amb  escenes d’humor absurd, personatges ultrafreaks i una història recargolada fins al deliri que culmina amb un final rodó i molt coherent amb la seva descomunal trajectòria artística.

La Piel que Habito” rep pinzellades de Hanecke, recreant-se en l’horror i el dolor sense ressentiment, crea una atmosfera molt pròpia del cinema negre amb algun punt de Lynch,  on un desquiciat doctor realitza macabres experiments genètics amb una noia engabiada, en un guió que en alguns moments recorda a “Hable con ella” i en altres a “Átame“.

Les interpretacions son magistrals: un pèrfid Banderas tètricament fred, quasi emulant a Hannibal Lecter, compensat per una Marisa Paredes que borda una gran expressivitat del dolor compungit i una Elena Anaya que despunta com a nova musa del director.

He devorat amb fruïció tota la obra d’Almodovar i puc dir que aquesta serà recordada com una de les seves millors pel·lícules, sense lloc a dubte. Aquesta magnànima obra d’art tan sols pot merèixer ressenyes negatives per part d’algú que tingui una mania obsessiva i persecutòria envers Pedro, com és el cas de Carlos Boyero, crític de cinema de El País. Ningú es profeta a casa seva, però que hi hagin aquestes mostres de rancor absurd, com les que també ha rebut per part del jurat dels Goya en altres ocasions, denota com l’enveja és el veritable motor d’Espanya.

Anuncis

16 comentaris

  1. Totalment d’acord amb tu, un canvi de rumb excelent, amb interpretacions fantástiques, excelent Banderas, Elena Anaya, Marisa paredes, però tambè excelent els secundaris Jan Cornet (Vicente), Barbara Lennie (Cristina) i Susi Sanchez (la mare de Vicente).
    Podriem definir la pel-lícula com de tensiò freda, basada en la novel-la ‘Mygale’ (‘Tarántula’) de l’escriptor francés Thierr i inspiradad pel film frances Les yeux sans visage, 1960,Georges Franju. I si tot i ser un thriler, hi han escenes en que no pots evitar riure, perque tal com va dir el propi Almodovar a la roda de premsa a Cannes “Las reglas de los géneros no se respetan como antes, pero puede que en mi próximo trabajo incida en el thriller”.
    I per acabar, si vols llegir sobre cinema, passa del Boyero i altres estrelles mediaticas (que a la crítica li passa com en els actors, es pot se actor o estrella de cinema, però no les dues coses) i llegeig gent desconeguda però que en sap més de cinema, jo et recomano seguir a Manu Argüelles, si poses el seu nom a Google t’apareixaran diferentes pàgines en les que escriu.


    • Gràcies per complementar amb dades el meu subjectiu post! Coincideixo plenament amb la teva opinió! La veritat es que m’agrada molt com escriu Boyero, ja que adoro les estrellones i les dives histèriques, tot i que realment no li faig gens de cas!


  2. M’agrada molt el cinema d’Almodóvar. No en soc tan fan com tu, però si un seguidor bastant fidel d’allò que fa. Encara no he vist aquesta nova obra, però pel que he llegit i pel teu comentari, procuraré fer-ho aviat.

    Almodóvar, per a mi, fa un cinema que d’alguna manera es defineix per si mateix, és a dir, té trets diferenciadors i definitoris que identifiquen al seu creador. Ja ens ha mostrat diverses facetes a l’hora d’innovar, i ara pel que sembla torna a donar una nova volta de clau.

    Cada pel•lícula és una sorpresa, amb més o menys fortuna però és un nou producte.


  3. Doncs a mi, que sóc una incondicional d’Almodóvar, aquest film és un dels que menys m’ha agradat. No parlo de la feina del director que, com de costum, és excel·lent, amb uns primers plans que són d’antologia, però la història m’ha semblat una barreja de Dr. Frankestein, El coleccionista i La pepa maca. I amb alguna pífia en el guió que no vull comentar perquè seria donar pises perquè trencaria la intriga de l’argument. Per cert, deu ser del Barça, Almodóvar? La matrícula del cotxe del protagonista és “2207 FCB”.


    • No t’ha agradat??? Una de les pitjors?? Per favor a ra em dirás que no li dona mil patades a Kika, Carne Trémula, Los Abrazos Rotos, La Mala Educación, Matador o La Flor de mi Secreto!


      • El treball d’Almodóvar em sembla excel·lent, aquest home té un domini extraordinari de la càmera, però jo no vaig al cinema només a “veure”. I la història no m’ha agradat gens. Crec que la imatge del científic boig està massa explotada (com a mínim, aquest no lluu una gran cabellera despentinada), i prou desprestigiada està la professió mèdica, perquè encara la desprestigiïn més en el cinema (que consti que no sóc metge). Potser sóc molt racional, però encara que es tracti d’un guió fantàstic (de fantasia, vull dir), crec que hauria de tenir una certa lògica i coherència en alguns plantejaments. Per exemple, una veu en off explica què va causar la mort de la dona del protagonista, però era sola en una habitació quan passa allò que fa que es llenci per la finestra! I com sap el metge que Vicente és qui busca? Ha vist la moto que sortia del pazo, però ell no pot saber que l’home d’aquella moto és qui ha violat la seva filla (hi ha molta més gent a la festa) i suposant que ho sospiti, és de nit i no pot veure la matrícula i de motos, tan a Galícia com aquí, n’hi ha moltes. Com pot saber que és ell? I com sap que aquell vespre sortirà a fer un vol amb la moto abans de sopar? I així altres coses. (Disculpa la llargada del comentari.)


        • De disculpes res, tan de bo tots els comentaris fossin tan llargs com el teu!

          Per donar resposta a aquestes preguntes hauríem de llegir “Tarantula” el llibre en el que es basa el film. Imagino que al convertir-se al cel·luloide fa molts el·lipsis a la història, tot i així aquestes incògnites obertes a mi no em molesten gens, al contrari, prefereixo que no m’ho donin tot mastegat i em generin dubtes!


  4. Disculpeu, volia dir “seria donar pistes”.


  5. Hanecke?, Lynch?? collons!, doncs si que ha canviat en Almodóvar!. Serà qüestió de veure aquesta peli trencadora.


  6. Gràcies per la teua crítica! Quan arribe a Nova York aniré sense dubte!!


  7. A mi me sap greu dir-ho però Almodóvar no m’agrada especialment per moltes raons que podria explicar però que això en comptes d’un comentari s’acabaria semblant més a un testament. El tràiler del nou film no me crida l’atenció però tenc la sensació que aquesta pel·lícula és molt diferent a les seves anteriors, m’equivoc?


  8. Et passo la crítica (“sesuda”) de la piel que habito del crític que et vaig dir que segueixo:

    http://www.elespectadorimaginario.com/pages/octubre-2011/criticas/la-piel-que-habito.php


    • A la meva edat puc ja dir sense que em faci vergonya que veig l’emperador despullat. Per entendre aquesta crítica primer s’ha de fer un màster. Me’n recorda algunes de pintura o de música, que fan servir una terminologia que potser només entenen els “entesos”. Però potser el web “El espectador imaginario” va dirigit a una elit que ho entén molt bé i a la qual jo no pertanyo. Llegeixo això de les “herramientas hermeneúticas”, “Elaboradas conjugaciones de ficciones en el seno del universo diegético se alambican mediante una frecuente myse en abyme…”, “…su arte está sometido a un cambio exotérmico tendente a la condensación y depuración”, “la organicidad de la atmósfera creada…”, “la cenital alusión cinéfila…” i em quedo com abans. Continuo pensat que Almodóvar, com a director ha estat genial –com de costum– però com a guionista no m’ha agradat gens.


    • Doncs a mi m’ha agradat moltíssim aquesta crítica! Gràcies!!


  9. […] El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica, que gira entorn un segrest i una operació d’allò més peculiar. (Continuar llegint la crítica aquí…) […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: