Es la “Utopia” un concepte de dretes?

Normalment s’associa la “Utopia“ a l’esquerra, ja que aquesta se suposa que vol transformar la societat de dalt a baix, envers una dreta conservadora reticent a tot canvi, a qui ja li estan bé les desigualtats del present. Aquesta valoració, però, és del tot burda, simplista, superficial i no s’adiu en absolut a les tradicions filosòfiques, com veurem a continuació.

El concepte “Utopia” va ser gestat pel filòsof humanista cristià Tomàs Moro, conseller d’Enric VIII que va ser condemnat a mort per la seva fe ultra-catòlica que el feia reticent als canvis de l’anglicanisme. Moro imagina al seu llibre “De optimo reipublicae statu, deque nova insula Vtopiae” (que no deixa de ser una versió moderna de la República de Plató), com seria una societat idíl·lica,  on tothom viva alegrament en harmonia amb la natura bucòlica-pastoril, amb tolerància religiosa i el govern d’un Príncep escollit per un Consell d’Ancians entre 4 candidats proposats pel poble.

Ja amb anterioritat a Moro, altres filòsofs cristians havien teoritzat sobre la societat  meravellosa i perfecte, com Sant Agustí al llibre “La Ciutat de Deu“, on imagina un món sense pecat, on han estat expulsats els fills de Caïm i tothom viu en harmonia espiritual en pau i justícia dins un regne de Crist. Amb posterioritat a Moro, altres religiosos varen escriure opuscles i llibres desenvolupant l’idealisme utòpic, com el monjo dominic Tommaso Campanella al segle XVII.

Al segle XIX varen sorgir dues corrents ideològiques de l’esquerra fortament influenciades per aquest idealisme fantasiós: el socialisme utòpic i l’anarquisme, dos moviments amb bases teòriques molt pobres, però que van presentar aquestes “utopies obreres” com a fites a seguir, confrontant-los amb la realitat del s.XIX, donant esperança als treballadors explotats i orientant-los cap a la consecució d’objectius futurs, tot i que mai van poder dur a terme cap dels seus principis teòrics.

Amb l’aparició de Karl Marx i el socialisme científic, tot això queda immediatament superat i anacrònic, doncs el materialisme històric planteja una veritable revolució de pensament: no hem de partir d’una utopia idealitzada per tal d’imposar-la a la societat actual, sinó que primer s’ha de realitzar un anàlisi objectiu de la realitat present, plantejant objectius realistes i pragmàtics per transformar-la.

Lamentablement alguns dels seus seguidors més fanàtics ho van entendre just al revés i es van dedicar a fer gulags, matances, purgues i dictadures totalitàries per imposar a la societat models utòpics que eren presentats com meravellosos i fantàstics sobre el paper. I quelcom semblant va passar a l’extrema dreta de Hitler i, de fet, en tots els sistemes totalitaris: el filòsof Karl Popper ja va advertir de que la creença fanàtica en la bondat absoluta d’un plantejament polític  (el que sigui) porta inexorablement a l’extermini de tots aquells ciutadans que no comparteixin aquest model, ja que son una mera nosa per la consecució de la utopia.

I jo em pregunto: Es necessària aquesta “utopia” fantasiosa, ingènua i pueril per tal de desenvolupar plantejaments revolucionaris i transformadors? No és  una enganyifa alienadora, com el cel pels creients, per tal de que ens oblidem de la realitat social que ens envolta? No seria millor retornar als principis científics i inductius del marxisme original, plantejant que tot objectiu polític futur ha de ser la conseqüència final d’un profund anàlisi del present i de les seves contradiccions?