SUPER 8: Crítica i reflexions.

Temps era temps que hi havia un cinema comercial de masses de qualitat, uns “blockbuster” que sabien conjugar qualitat i èxit, ciència ficció i dramatisme, efectes especials i guions de qualitat. En aquella època remota, en que la gent anava al cinema a passar la tarda, els videoclubs eren uns temples de culte on s’hi atresoraven preuades joies cinèfiles on, si no t’afanyaves, resultava impossible fer-se amb les darreres novetats, doncs cada estrena es viva com un veritable esdeveniment social que marcaria la cultura pop durant generacions.

“Super 8” no és més que un excel·lent tribut a l’esperit d’aquella època. Jo la recordo molt especialment ja que el meu pare tenia, precisament, un videoclub on m’obligava a treballar-hi, assessorant en pornografia als clients, cobrant o endreçant les fitxes escrites a ma. A mi no em feia cap gràcia passar les hores entre desgastades cintes VHS de Terminator o Gremlins, ja que amb els meus amics estàvem gravant un film amateur on jo feia d’assassí en sèrie posseït pel diable.

Doncs bé, aquest és també el punt d’inici de Super 8: un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment.

No es tracta d’un mer refregit dels anys 80’s, fals i sobreactuat com els que veiem constantment, sinó d’una veritable resurrecció en cor i ànima d’un gènere amb el que molts vam passar de crios a joves. En un temps on el cine mainstream es limita a ser una mera ejaculació visual, sense cap mena d’argument al darrere, resultava imprescindible que algú ens vingués a recordar que no sempre ha estat així.

El film que varem rodar amb els meus companys d’esplai es va acabar anomenant “El asesino del diablo”, ple de sessions de Ouija, sang de ketchup, persecucions absurdes, un só nefast i un muntatge espantós, però que va esdevenir un testimoni arqueològic d’aquell temps mític on el cinema comercial i de ciència ficció era un fenomen global ineludible.