h1

SUPER 8: Crítica i reflexions.

Agost 26, 2011

Temps era temps que hi havia un cinema comercial de masses de qualitat, uns “blockbuster” que sabien conjugar qualitat i èxit, ciència ficció i dramatisme, efectes especials i guions de qualitat. En aquella època remota, en que la gent anava al cinema a passar la tarda, els videoclubs eren uns temples de culte on s’hi atresoraven preuades joies cinèfiles on, si no t’afanyaves, resultava impossible fer-se amb les darreres novetats, doncs cada estrena es viva com un veritable esdeveniment social que marcaria la cultura pop durant generacions.

“Super 8” no és més que un excel·lent tribut a l’esperit d’aquella època. Jo la recordo molt especialment ja que el meu pare tenia, precisament, un videoclub on m’obligava a treballar-hi, assessorant en pornografia als clients, cobrant o endreçant les fitxes escrites a ma. A mi no em feia cap gràcia passar les hores entre desgastades cintes VHS de Terminator o Gremlins, ja que amb els meus amics estàvem gravant un film amateur on jo feia d’assassí en sèrie posseït pel diable.

Doncs bé, aquest és també el punt d’inici de Super 8: un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment.

No es tracta d’un mer refregit dels anys 80’s, fals i sobreactuat com els que veiem constantment, sinó d’una veritable resurrecció en cor i ànima d’un gènere amb el que molts vam passar de crios a joves. En un temps on el cine mainstream es limita a ser una mera ejaculació visual, sense cap mena d’argument al darrere, resultava imprescindible que algú ens vingués a recordar que no sempre ha estat així.

El film que varem rodar amb els meus companys d’esplai es va acabar anomenant “El asesino del diablo”, ple de sessions de Ouija, sang de ketchup, persecucions absurdes, un só nefast i un muntatge espantós, però que va esdevenir un testimoni arqueològic d’aquell temps mític on el cinema comercial i de ciència ficció era un fenomen global ineludible.

Advertisements

21 comentaris

  1. A mi també em va agradar “Super 8” 😉
    No tindràs la teva pel·lícula al YouTube? oi? 😀 Hehehehe…


  2. Doncs a mi no em va agradar “Super 8”. Em va semblar una barreja massa exacta de diferents pelis que ja havia vist, no em va sorprendre en absolut. M’esperava alguna cosa més, sense cap mena de dubte.

    La història no em va enganxar en cap moment, no vaig empatitzar amb els personatges, els diàlegs em van semblar terribles…

    En canvi una altra americanada mainstream com El Origen del Planeta de los Simios, de la que no n’esperava gaire cosa, em va encantar i sorprendre.


    • A mi em van agardar ambdós films! Darrerament estic molt mandrós i prefereixo veure blockbusters a la farga o al gran via q pujar a veure freakiades indies a Verdi!


      • Hola amic. Tan sols dir-te que al Verdi projecten Super 8. I probablement si l’haguessis vist en V.O t’hagués agradat més. Salut!


      • Jo sóc més dels Renoir.


  3. L averitat es que a mi em va decepcionar, la barreja de goonies + monstruoso, no acava de funcionar, massa militars, masses explosions, la primera part de la pel·lícula fins l’explosio del tren estaà molt be, després cau en picat, un bon intent de reviure les pel·lícules dels 80, una mica fallit.

    A mi la que m’ha agradat es Green Lantern, per`sols es apte per fans del comic americà de superherois, la resta abstenir-se.


  4. quant la vagi a veure ja et diré el què


  5. Doncs jo fa molt que no vaig al cine per veure aquest tipus de pelicules. Peró parlant de coses comercials, ahir vaig veure el Barça. Sé que no te glamour, però es el que hi ha. Soc un pecador blaugrana.


  6. No he vist Super 8 i per tant no en tinc opinió.

    Ara bé, el teu post m’ha fet recordar els videoclubs. Encara recordo quan comprar-se un vídeo valia una pasta i entrar a un videoclub i passejar-se per les prestatgeries era poc menys que un ritual.


  7. Vaja, sembla ser que el iaio Barrera ha cascat.


    • Ho havia sospitat quan he vist que de sobte 200 persones els havia donat per llegir un post meu de fa anys sobre les seves cites racistes.


  8. Felicidades por tu blog. Acabo de conocerlo, lo he encontrado siguiendo un enlace colocado en el foro de “Rencor Català”. No soy marxista como tú, ni muchísimo menos. Ni catalanista tampoco. Pero reconozco que escribes muy bien, y que el blog es muy interesante y está bien hecho. Por eso, te felicito. Deseo únicamente darte un consejo, por tu bien: esa foto que tienes de Laporta con la palabra “Mafioso” debajo, puede costarte una querella criminal. Y bien gorda, además. Intenta esquivar un poco ese peligro poniendo, por ejemplo, un signo de interrogación detrás de dicha palabra (como si fuera una pregunta retórica), ¿de acuerdo?

    Un saludo.


  9. Proposo un homenatge conjunt a les figures desaparegudes de Carles Sentís i Heribert Barrera. Missa a Montserrat oficiada per Jordi Pujol i dinar de fraternitat presidit per Joan Hortalà al Circulo Ecuestre, amb Francesc Cabana i Lluís Permanyer glossant la gloriosa història de la burgesia catalana.


    • OMG! Seria fantàstic que em deixessin intervindre a mi en qualitat de biògraf seu, per recordar aquelles frases tan maques que tenia ell sobre la superioritat de la raça blanca, la pena de mort o pq els negres tenien un coeficient inferior als blancs.


  10. Hi coincideixo amb la teva crítica. Tots, en algun moment de la nostra vida, ens hem plantejat fer una petita gravació ‘homemade’ i aquesta pel·lícula ajuda a despertar aquells records. Vivim una època de sobreproducció cinematogràfica que aporta moltíssima porqueria i alguns (pocs) films de molta qualitat. I aquest ho és.


  11. […] Un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment. (Continuar llegint la crítica aquí…) […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: