h1

Reflexions sobre els Indignats a Israel

Agost 7, 2011

Ahir a la tarda 300.000 persones vàrem sortir als carrers de les diferents ciutats israelites per protestar contra les mesures econòmiques del govern d‘ultradreta sionista de Bejamin Netanyahu, esdevenint la mobilització més important de la seva història recent. Aquestes son algunes de les meves reflexions al respecte:

1.- L’Esquerra Jueva encara existeix: Banderes roges i imatges del Che als carrers de Tel Aviv… pensava que no viuria per veure-ho! Israel va tenir una esquerra marxista molt important en els seus inicis amb el moviment col·lectivista dels Kibutz, granges amb un funcionament assembleari; però actualment l’esquerra jueva estava completament desapareguda de l’escena política, amb un ridícul Partit Laborista mesell col·laborador de la dreta ultranacionalista i l’únic partit polític d’esquerres amb cara i ulls, Meretz,  aïllat al grup mixt amb 3 diputats, guerres internes i escissions.

2.- Males notícies per l’antisemitisme de la ultraesquerra europea: Aquells membres dels moviments més fanàtics  antisistema que s’havien dedicat a revifar els perjudicis antisemites presentant a tots els jueus com malvats banquers poderosos i sanguinaris colons imperialistes, s’hauran de menjar els mocs. A Israel també existeixen persones explotades econòmicament, capaces d’articular moviments socials de classe.

3.- Les Revoltes Àrabs a Jerusalem: De la mateixa forma que a certs sectors del nacionalisme català quasi els explota el fetge quan van veure marxes del 15M a Madrid, pancartes en castellà o solidaritat amb la repressió a Puerta del Sól, de ben segur que els rabins ortodoxos es deuen estar estirant dels tirabuixons veien com les revoltes que es vàrem iniciar a Tunis i Egipte, es passegen davant del Mur de les Lamentacions.

4.- Una oportunitat per la Pau? El que no ha aconseguit Barack Obama ho està a punt de fer els indignats: un Netantahu acorralat i enfonsat a les enquestes. Si la política israelita es mou en torn a l’eix esquerra-dreta, es podrien eclipsar per fí els discursos ultranacionalistes i religiosos que han enverinat la societat, portant l’electorat al fanatisme irreconciliable. Sens dubte les reivindicacions socioeconòmiques poden ser perfectament compartides pels palestins, obrint una escletxa cap a una solució definitiva al conflicte.

5.- I Rahola que hi diu? Es una pena que la fanàtica diva sionista, amb un discurs força similar al assassí de Noruega, hagi desaparegut de la Televisió pública (per fi!). Així doncs ens quedarem sense saber que hi diu aquest escurçó neocon(vergent) que tant ha criminalitzat al moviment 15M, als indignats i a l’esquerra, al mateix temps que es desfeia en lloances envers l’estat jueu.

Anuncis

9 comentaris

  1. Bona reflexió, però… Rahola? qui?


  2. No sé si els rabins ultres, i els colons, etc. es donaran per enterats de que hi ha gent que no pensa com ells.
    Com molt bé dius, és molt curiosa l’evolució de la societat israelí des del seu naixement socialitzant (Ben Gurion, Golda Meir, …) fins a la seva caiguda en el radicalisme ultra (religiós i conservador): Begin, Sharon, Netanyahu…


  3. Molt bo el punt 3, ja que, curiosament, tot i la llunyania geogràfica i cultural la situació és perfectament extrapolable.


  4. Això que va començar amb un petit grups d’estudiants, ara que s’hi ha ajuntat una bona part de la societat civil, s’ha convertit en un moviment molt preocupant pel govern. Les condicions de vida s’han encarit molt i encara hi ha un problema important de vivenda a Israel.

    Pel que he llegit, Netanyahu vol tenir una reunió amb els “indignats” abans de la propera concentració que aquests han programat per al proper 3 de setembre.

    Fins que això ha esclatat jo no en tenia ni idea del que en allà estava passant.


  5. Es interessant el que comentes en dos aspectes. D’una banda, donant a conèixer el que està succeint allà. De l’altra, subratllant que una cosa es subratllar la condició d’Israel com a estat terrorista i el discurs criminal del sionisme antipalestí, i altra tots els ciutadans d’Israel i encara menys els jueus. De fet, jo sempre considero que les crítiques més dures a l’estat d’Israel l’ha fet gent d’allà. Crítics amb el terrorisme d’estat i amb els mites que suposadament legitimen la colonització de territoris. Mai no oblidem que els nacionalismes o la pertenença a un “poble”, escollit o no per deu son una construcció cultural i política en bona mesura.Hi ha un molt bon llibre d’Ilian Pappe “Historia de la Palestina moderna” (historiador israelià que ha tingut que exiliar-se), que incideix en les lluites de classe dins Israel, les seves propies tensions entre jueus de primera i de segona (els que procedeixen del nord d’Africa), la neteja ètnica practicada contra els àrabs a finals dels anys 40, etc. En definitiva, en contra dels que voldrien alguns (com els que cobren de les societats catalano-israelianes), el problema de l’estat d’Israel no es una qüestió racial sinò de justícia amb els palestins. I dins Israel, evidentment hi ha gent explotada, així es el capitalisme en tots els llocs.


  6. Per cert, et recolzo amb el tema de la telepredicadora Rahola. La comparació del discurs pot semblar provocadora, però la realitat es que ja està bé, que hi hagi gent que propagui xenofòbia i odi, i a sobre amb diners públics. Si vol propagar aquest discurs a PXC l’acolliràn amb els braços oberts, també Duran i LLeida ho faria.


    • Encertadíssims comentaris Andreu, amb els que no puc estar més d’acord! Moltes gràcies per la teva aportació!


  7. Doncs què voleu que us digui, per començar:

    1) Gran part del sentiment “indignat” israelí no deixa de ser sionista (exactament IGUAL que les kibbutz, que eren comunes socialistes establer-tes com a colònioes a territori palestí i finançades per l’Estat des de la seva imposició), una ideologia que no només justifica i reclama els territoris palestins sinó que considera els jueus la raça superior i escollida per Déu en persona.

    2) Veient pancartes que es queixen d’haver sigut bons ciutadans, haver servit a un exèrcit genocida (que no oblidem que és obligatori però també evitable mitjançant l’objecció de conciència com fan els anarquistes israelians, la única minoria que es salva de tot el país conjuntament amb els Palestins del 67) i tot i així no haver rebut la recompensa que esperaven per part de Papa Estat, aquest moviment m’inspira de tot menys solidaritat.

    3) Evidentment, només algú que simpatitzi amb el reformisme/victimisme del 15M com em temo que és el senyor glamurós, podria fer una valoració tan cega del que està succeïnt a Israel per part d’una ciutadania que recolza en una aclaparadora majoria (que inclou, com no, al sector laborista i fins i tot bona part del ridículament minoritari sector comunista) l’ocupació, discriminació i genocidi del poble Palestí.

    Boicot a Israel, cap revolució serà real fins que no demani explícitament l’aturada de la massacre palestina i el dret a la vida de tots els explotats, sense distinció de raça o cultura.


    • No et conec Joan Carles, però el teu comentari em sona al trilladíssim discurset superokupimegaguaidelamuerte dels típics que sempre es queixen de tot, mai fan res i creuen que el món es canvia des de Facebook.

      L’anarquisme està out, darling. Ser punkarra es cutre, caspós i fa cagar. Aquesta temporada es portarà 15M, accepta-ho ja!

      L’antisemitisme de la ultraesquerra em produeix el mateix rebuig que l’antisemitisme de la ultradreta.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: