h1

COSTUS a Sitges

Agost 4, 2011

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70’s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!

12 comentaris

  1. Ei, no t’oblidis del Chochonismo Ilustrado !


  2. Igual que Carlos Berlanga, El Zurdo o McNamara, són uns talents enormes molt poc reconeguts. La Movida va ser molt més que Alaska i Almodóvar. Gràcies pel post, glamboy! Si puc anar a l’exposició, quan surti faré això: http://www.youtube.com/watch?v=_gjdCSVvqk0


    • Gran Carlos Berlanga i gran ‘Impermeable’… un gran àlbum infravalorat al seu moment, però esplèndit i que l’he arribat a escoltar a anuncis institucionals.


      • Si el del tesoro público, on surt “Lady Dilema”: “¿Qué te da más, alquilar o comprar.. “


  3. Las Costus, figures oblidades de ‘La movida’ com tants altres artistes trencadors i transgressors. Jo els vaig descobrir a partir d’un documental biogràfic del meu admirat Tino Casal (idol d’infantesa i mort soptadament d’accident de trànsit). M’apunto que hi fan aquesta expo, a veure si m’hi passo amb el meu xicot aquest agost (si és possible arribar-hi amb el rodalies sense morir en l’intent, clar).

    Però ‘la Movida’ no s’ha molestat en enterrar als seus herois i ara, convertida en ‘La mamarrachada’, és una simple i ramplona imatge turística idealitzada utilitzada per quatre ultres. Quina pena, Madrid.


  4. M’has fet recordar una època divertida. També es podria citar a Nacha Pop, Los Rebeldes, Aviador Dro…
    M’encantava aquelles pel•lícules tant imperfectes però tant Fresques d’Almodovar, on inclús ell sortia cantant.
    També una part de la premsa i de segells independents discogràfics varen entrar a jugar a favor de la movida.
    D’en Costus no he seguit massa la seva trajectòria, em dona la sensació que han estat més reconeguts un cop desapareguts.


  5. la veritat es que es tentador per què es gratuit… però alhora no es tentador per què no m’interessa gens l’art…


  6. Desconeixia la figura d’aquests dos pintors, però crec que pel que expliques que han fet m’agradarien força: mai està de més contrarrestar l’stablishment amb l’art i la sàtira.


  7. No els coneixia, però pel que en dius, em sembla que valdrà la pena fer una escapadeta a Sitges (tot i que jo odio la platja, el sol i les aglomeracions).
    Hauré d’anar-hi la propera setmana perquè el 14 me’n vaig de vacances.


  8. Hahaha! Mola, la collares.


  9. Magnífica exposició. Pel que sembla, són els hereus de l’Equpo Crónica, però en pla postmodern, com esqueia a la Movida.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: