h1

La Construcció Social de l’Enemic (I): de Roma a l’Inquisició

Juliol 14, 2011

“Disposar d’un enemic és important, no tan sols per definir la nostra identitat, sinó també per dotar-nos d’un obstacle davant del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, al enfrontar-nos a ell, el nostre propi valor”

UMBERTO ECO

Des de l’Origen de l’Estat, institució política que regula la societat en una divisió de classes des de fa  uns 4.000 anys, totes les civilitzacions han buscat la seva legitimació social en funció a l’existència d’un enemic comú extern, envers el qual canalitzar l’odi i la frustració social, evitant així que la població es revolti envers les elits locals que exerceixen l’explotació de les seves plusvàlues.

Així doncs, com més forta sigui la crisi social i major l’explotació a la qual es sotmet la societat, més intensament sorgirà la creació, dins l’imaginari col·lectiu, d’un enemic exterior a qui convertir en ase de cops, desviant així l’atenció del problema.  És el que anomenarem la “Construcció Social de l’Enemic” i, com veurem a continuació, és una constant de totes les societats de caràcter estatal, en totes les cronologies i llocs.

Aquesta construcció sempre es basa en tòpics, rumors, llegendes negres inventades, conspiracions ocultes i difamacions gratuïtes, així com un assetjament públic dirigit, de forma més o menys directe per la classe dirigent política i econòmica. Normalment també es segueix el principi platònic de “kalokaghatia” segons el qual la bellesa és una manifestació de la bondat i, per tant, a l’enemic sempre se’l presenta com esser monstruós i absolutament lleig.


IMPERI ROMÀ

Els romans, durant l’Alt Imperi, construeixen aquest enemic envers els seguidors de Jesucrist: La Religió Cristiana és declarada estranya i il.lícita (decret senatorial de l’any 35), exitialis, perniciosa (Tàcit), prava et inmódica, malvada i desenfrenada (Plini), nova et malèfica, nova i malèfica (Suetoni), tenebrosa et lucífugs, tenebrosa i enemiga de la llum (del Octavi ​​de Minuci) i detestábilis, detestable (Tàcit), per això va ser exclosa de la legalitat i perseguida, considerada l’enemic més perillós del poder de Roma, que basava la legitimitat de la seva explotació econòmica i política en l’antiga religió nacional i en el culte del emperador, instrument i símbol de la força i de la unitat de l’imperi. Des del segle I al III es procedeix a perseguir als cristians de forma generalitzada, i cruel llençant-los públicament als lleons al circ.

Un lider i escriptor cristià del segle II-III anomenat Tertulià narra quin son els delictes dels quals s’acusa als seguidors de Crist, per part de les autoritats romanes:

“Que en la nocturna congregació sacrifiquem i ens mengem un nen. Que en la sang del nen degollat ​​mullem el pa i xopat en la sang mengem un tros cadascun. Que uns gossos que estan lligats als candelers els derroquen forcejant per aconseguir el pa que els llancem banyat en sang del nen. Que en les tenebres que ocasiona el forcejament dels gossos, alcavots de la malaptesa, ens barregem impia amb les germanes o les mares. D’aquests delictes ens pregona reus la veu clamorosa popular, i encara que ha temps que la fama els imputa, fins avui no ha tractat el Senat de esbrinar “

EDAT MITJANA i MODERNA

Un cop el cristianisme arriba al poder passa d’enemic perseguit a poder públic perseguidor. El feudalisme medieval generarà una construcció social de l’enemic envers aquells a qui consideraven reductes de l’anterior  règim de paganisme i llibertat sexual  (heretges, bruixes i homosexuals), així com de la resta de religions monoteistes (jueus i musulmans).

Com ja he parlat de la persecució i dimonització de la Homosexualitat a l’Espanya medieval i moderna en un altre post, aquest cop em centraré en jueus i bruixes.

Els jueus, tot i que se’ls permet practicar la seva religió (fins que son expulsats de la península el 1492) son confinats a viure en barris separats (Papa Eugeni IV, s.XIV), amb vestits distintius (Concili de Letran , s.XIII) i pagant impostos especials. Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna pateixen diversos atacs i matances per part de la població que els acusa d’enverinar l’aigua dels pous, segrestar nadons per beure’s la seva sang i crucificar-los com van fer amb Jesucrist  així com una infinitat de ficticis crims abjectes.

El millor exemple d’això és el text De operatione daemonium de Michaelle Psello, del segle XI on descriu així els rituals hebreus:

“Per la nit (…) apaguen les llums perquè no volen testimonis de les impudícies que succeiran, desfogant el seu propi vici en qui sigui, germana o filla. De fet, estan convençuts que fan quelcom grat pel diable si violen les lleis divines que prohibeixen l’incest. (…) Passats nou mesos arrenquen els miserables fills de les seves mares, marquen amb un ganivet afilat els seus  tendres membres, recullen en una copa la sang que n’ha brollat, cremen als nadons mentre encara respiren i els llencen a la foguera. Posteriorment barregen en una copa la sang i la cendra, obtenint una horrible poció amb la que contaminen el menjar i la beguda (…). Aquesta és la seva comunió.”

En quant a la Bruixeria aquesta és entesa com el conjunt de creences i rituals de caire pagà que sovint es relacionen amb dones rurals. A la Dinamarca medieval trobem ja al segle XI la costum de culpar a les bruixes de les catàstrofes naturals i, posteriorment, matar-les de forma salvatge. Tenim documentada la primera cremació d’una bruixa el 1275 a Tolouse en mig de la persecució contra l’heretgia càtara, acusada d’haver tingut relacions sexuals amb un dimoni.

El punt més àlgid de la construcció social d’aquest enemic el trobem al llibre Malleus maleficarum, un extens tractat escrit a finals del s.XV per dos monjos dominics alemanys, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els quals asseguraven tenir poders especials per combatre les bruixes, atorgats pel Papa Innocenci VIII. El llibre es pot llegir olnline AQUÍ però us en ofereixo un extracte suculent:

“Les accions de les bruixes són tals, que no poden dur a terme sense l’ajuda dels dimonis, com es mostra per la descripció d’elles a San Isidoro, Ètica, VIII. Les bruixes són anomenades així per l’enormitat dels seus encanteris màgics; doncs pertorben els elements i confonen la ment dels homes, i sense cap poció verinosa, sinó que només en virtut de encanteris, destrueixen ànimes, etc.”

Finalment fer esment a la Santa Inquisició, una institució creada per l’església  al s.XIII per tal de construir socialment un seguit d’enemics, ficticis o reals, a qui es combatia mitjançant la tortura com a mètode de confessió, d’aquesta forma qualsevol persona innocent acabava acceptant com a veritables tots els rumors i difamacions dels que se l’acusava.  És indubtable que la Inquisició va suposar el gènesis d’un veritable totalitarisme polític basat en un règim de terror , violència i repressió pública, mitjançant el qual la religió i, molt especialment la Corona d’Aragó i de Castella, van utilitzar-la per tal de crear els fonaments de l’estat a l’Espanya Moderna, basats en una identitat nacional cristianofeixista d’odi profund envers qualsevol element que pogués distorsionar aquest sentiment (jueus, musulmans, homosexuals…).

16 comentaris

  1. m’ha agradat molt, era com tornar a estar caminant durant una ruta🙂


  2. Amb ganes que pengis la segona part.

    Una bona lliçó, un post per aprendre i per pensar.

    Molt bona la frase d’Umberto Eco.

    Hi ha enemics reals i d’altres fins i tot irreals, que no existeixen. Quan es construeix un enemic socialment un enemic inexistent s’ha de mantenir l’engany de manera permanent.

    Pe entendre el món hi ha dos conceptes que també s’han de tenir en compte, l’Odi i la Por. Potser aquests conceptes els trobarem també en els muntatges de la majoria d’enemics socials que es construeixen.


  3. Pobres bruixes!!!!!!!!!!!


  4. Hi ha coses que no canvien mai, i és ben cert que qui no té un enemic se’l fabrica. És sensacional la similitud de les acusacions que sempre s’han fet els uns als altres.

    Al comentari de Tomàs (sensacional com sempre), li afegiria un nou concepte a l’odi i la por, el desconeixement necessari per que tot funcioni millor.


  5. La legitimació del genocidi està en la rel de totes les societats humanes. Un bon apunt per pensar, sobretot perquè no cal fer veure que la realitat no és la que és. Només podem encarar un futur distint, més lliure, si tenim més coneixement. Gràcies per donar-hi un cop de mà.🙂


  6. M’encanten aquests posts d’història (ja t’ho havia dit)! Encara que et portin molta més feina, n’hauries de fer més sovint. Bravo!🙂


  7. i en l’edat actual qui es l’enemic?


  8. T’ho has currat, nen, em trec el barret! Ganes de llegir ja la segona part…


  9. De fet, els enemics externs tenen més poder identitari que els interns. En el cas de Roma, els bàrbars, per exemple.
    Nosaltres durant el franquisme ja vam patir allò del oro de moscú, etc.
    Clar, quan no hi ha enemics externs, cal buscar dins de la botiga… i si és entre els débils, oli en un llum!
    Lo dels jueus és un tema que sempre m’ha cridat l’atenció perquè no eren precisament dèbil, al contrari. Potser és perquè eren molt minoritaris i tancats en si mateixos i això facilitava l’encarnació de la maldat… No sé.


    • Home, Ferran, lo dels jueus té a veure, a l’edat mitjana, amb la pressió de l’església per esdevenir la religió única i després, quan van sorgir els estats-nació, amb la pressió per la uniformització ètnica. Certament des d’aquest punt de vista eren una “nosa”.


  10. M’afegeixo al clamor popular: en volem més!!!


  11. Trobo l’apunt molt interessant, però em pregunto si és només en les societats de caràcter estatal que la pròpia identitat es forma, en part, en contraposició amb un enemic construït. Penso, per exemple, en els pobles “primitius” (o amb una organització social relativament senzilla) que s’anomenen “homes” ells mateixos (el nom genèric dels membres del grup coincideix amb la seva paraula per dir “home”) i que en canvi anomenen “no homes” (i tracten en conseqüència, és a dir a hòsties quan cal competir pels recursos) els de la tribu del costat.
    Com molt bé exemplifica vostè, l’elaboració de l’enemic en societats complexes potser és més complexa, però simplement no sé si és un mecanisme exclusiu dels estats. Potser no és només una “deformació de la civilització repressora”, potser té a veure amb la cara més lletja de què vol dir construir-se com a humans, sigui en la mena de societat que sigui.


    • No tenim cap evidència empírica d’aquesta exclusió en societats pre-estatals, però curiosament son societats molt poc violentes, sense producció d’armament destinada a matar altres homes, sense exèrcits i amb una tasa de mortaldat per causes humanes molt baixa.
      Tots els estudis antropològics i etnogràfics fets en societats caçadores recol·lectores i agrícoles primitives apunten a una ideologia cooperativa i col·lectivista; fet del qual es van aprofitar els colonitzadors europeus envers Àfrica i Amèrica, tot i que és cert que alguns d’aquests grups arriben a desenvolupar tècniques de resistència i atac prou efectives envers els conqueridors


      • Gràcies per la resposta.
        El dubte que plantejava em venia precisament de tenir en compte aquests trets que vostè destaca de les societats pre-estatals i pels quals sento curiositat i admiració. Pensava en la descripció que en fa el llibre Crónica de los indios quayaquís, que parla d’un poble de l’amazones que s’anomena a si mateix “Aché”, que en la seva llengua vol dir “home”, i anomenen “no homes” als veïns que consideren indesitjables i amb els quals de vegades competeixen. Com ells, em consta que hi ha més tribus que fan servir aquests termes per identificar-se contraposant-se a la tribú del costat. És a dir, que podria ser (és només una hipòtesi d’aficionat) que la construcció d’un enemic fos un recurs habitual de les societats humanes, fins i tot de les que tenen una estructura no jeràrquica i cooperativista.


  12. […] com hem vist al post anterior les societats estatals basen la seva legitimitat en la construcció d’enemics, reals o […]


  13. […] els elements socials més fràgils de la societat? Ens trobem, doncs, davant la típica “construcció social d’un enemic“. El poder construeix un relat hegemònic, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: