h1

15M vs Maig del 68: semblances i diferències

Juny 20, 2011

– El Maig del 68 es produeix en un context econòmic de  crisi incipient, després d’un període d’un gran creixement econòmic i l’atur juvenil era el primer símptoma. El 15 M es produeix en mig d’una crisi brutal, després d’un creixement econòmic bestial i un atur juvenil del 40%.

-En quant al context polític i ideològic, la dreta liberal de Charles de Gaulle estava al poder a França, on estava sorgint un moviment d’extrema dreta arrel del conflicte a Algèria, mentre que la esquerra mirava amb desconfiança al comunisme soviètic, molt desgastat per la primavera de Praga, i sorgien noves ideologies alternatives com el maoisme, el freudomarxisme de W. Reich, l’existencialisme de Sartre o l’estructuralisme de Levi Strauss. A Espanya es troba la  presumpta socialdemocràcia al poder, absolutament desgastada per la seva política neoliberal, amb una pujança incipient del neofeixisme xenòfob i sense cap mena de perspectiva ideològica innovadora a l’esquerra.

– El Maig del 68 s’inicia com un moviment estudiantil i universitari a la Sorbona, sorgit de l’emancipació de la joventut estudiantil com a nou col·lectiu social desvinculat de la producció laboral. El 15M apareix a les xarxes socials, com a  nou espai polític: el món virtual, completament individualitzat i desvinculat de tot col·lectiu organitzat anterior.

– Al cap de pocs dies de protestes, a París es fa una gran mobilització i s’aconsegueix una aliança amb el món obrer, fent una Vaga General espontània amb ocupacions a les fàbriques de Renault, controladors aeris, miners del carbó, industrials, serveis o periodistes; proletaris, agricultors tallen el subministrament de productes a la capital, deixant-la aïllada.; els sindicats i el PCF els acaben donant suport El moviment “Democràcia Real Ya”, s’ha desvinculat totalment dels sindicats i les fàbriques, tot i que ara es planteja organitzar una Vaga General.

-Conseqüències polítiques immediates: Charles de Gaulle dissol l’Assemblea, convoca eleccions anticipades i guanya de carrer a les urnes, mentre que el PCF i els socialistes s’enfonsen totalment. Dies després del 15M a Espanya hi van haver eleccions municipals en les quals el PSOE va obtenir els pitjors resultats de la seva història, perdent quasi tots els governs autonòmics i municipals, mentre el PP arrasava i IU-ICV no acaba d’aixecar el cap.

– Conseqüències polítiques a llarg plaç: De Gaulle intenta portar a terme algunes de les reivindicacions del Maig del 68, com la descentralització regional. sotmetent-les a referèndum: fracassa estrepitosament i es retira. L’esquerra inicia un procés de transformació interna, abandonant paulatinament els postulats més ortodoxos del comunisme soviètic, incorporant els principis de l’ecologisme, el pacifisme, el feminisme, els drets GLTB o de les minories racials. Que passarà amb el 15M?

– Altres diferències del Maig del 68 és que si van sorgir líders i portaveus, com Daniel Cohn-Bendit, actualment eurodiputat del Partit Verd, juntament amb Raül Romeva d’ICV. Algunes semblances serien que la violència policial va provocar una onada de solidaritat amb el moviment arreu del país.

Advertisements

10 comentaris

  1. Certament algunes semblances tenen, l’etern retorn de la història humana.


  2. Hi ha una diferència transcendental, al 68 es podia créixer, tant econòmicament com en població, avui som a un punt de no retorn, cal un canvi sistèmic.


  3. Crec que el Maig del 68 volia esfondra el Sistema, el 15M pretén solament introduir-hi modificacions.

    A França hi va haver una vaga general amb més de 9 milions de persones que la varen secundar. De moment el 15M no ha seguit per aquesta via.

    Un cop aturat el Maig del 68, els polítics de centre i de dretes de França es varen conjurar en un “mai més pot passar una cosa així”. I fins avui.

    El resultat del Maig del 68 va estar un enfortiment de l’Estat i dels partits de Centre i de Dretes.

    En aquí veurem que passa.


  4. La principal diferència és que el maig del 68 va passar a un lloc que encara era un dels centres econòmics i de poder mundial, tot i que ja estava en decadència. Però França era llavors, després d’USA, UK i la Unió Soviètica, el quart país més poderós del món. Per tant era una revolta en un dels centres vitals de l’anomenat “sistema”. En definitiva, la gent es revolucionava en llocs on es decidien coses.

    Avui dia Europa ja no té el pes que tenia en la política mundial. I, a més, les revoltes estan passant a països de la perifèria d’Europa (PIGS), esfonsats pel deute.

    O el 15M s’exporta a països del centre del sistema o serà una curiosa nota a peu de pàgina. Avui dia Espanya és perifèria perifèria. A Grècia porten 5 anys amb mobilitzacions similars i a algú li importa una merda? Les revoltes del nord d’Àfrica importen pel petroli i la geoestratègia, les d’Espanya només interessen per la por a que Espanya no pugui tornar el deute. Les coses són com són, i avui dia no hi ha cap moviment social considerable en cap dels centres de decisió de la UE (Alemanya i França). O les revoltes s’exporten amb la mateixa intensitat al nucli dur de la UE i als USA o no tindran cap mena de repercussió. Un “canvi sistèmic” no es pot propiciar des dels carrers de BCN o Madrid, sinó des dels carrers de Berlin o Nova York. És com si la revolució russa s’hagués fet a Vladivostok, el maig del 68 a Perpinyà o les revoltes de Berkeley a una universitat perduda de Utah…

    Per altra banda, faríem bé de mirar al pacífic. Xina (però també Índia per exemple) és el país que està creixent més i el que cada cop dictarà més les regles del joc econòmic. Xina té el 12% del deute espanyol. No només són malvats banquers de Frankfurt o Wall Street…


  5. El maig del 68 va generar l’aparició dels BOBO (boheme bourgeois) es a dir dels rics d’esquerres, com un snobime més, sent aquets els que lideren els partits d’esquerra, ennloc de fer-ho la base.


  6. Molt bon article! Per fi he pogut començar a recuperar la meva rutina 2.0 😉

    Veig molt encertat el teu diagnòstic, però discrepo amb un tema. Oblidem que Espanya ve d’un creixement econòmic espectacular i és la tercera economia de la zona Euro, la quarta de la UE i la novena del món. És a dir: no som el nord d’Àfrica. Igual que a Islàndia, les revoltes es donen després d’haver perdut el benestar guanyat artificialment durant la bombolla inmobiliaria, igual que a França al 68 esclata davant la pèrdua de poder i l’inicipient crisi. En el fons era una qüestió de temps que tot esclatès i que la pau social s’acabés.

    A més hi ha un factor que oblidem i que al maig del 68 no existia: la desafecció politica de tota una generació. Em sembla curiosissim com molts ‘experts’ de tertúlies (les bones, no els vòmits d’Interlobotomía) destaquen com no hi ha presència de polítics joves als partits. Avui trobem a la dreta un polític que porta tota la vida en política i que el seu equip el forma la mateixa gent que al 1996, i a “”””l’esquerra”””” trobem un home que porta tota la vida en política i que porta el mateix equip que a 2004, 2008 i 1996… mentre Obama ha incorporat joves al seu equip (qui li redacta els discursos tenia 28 anys a l’inici del mandat) o Merkel o Sarkozy han incorporat joves molt joves al seu equip d’assesors o ministres, aquí hi ha els mateixos de sempre. La política a Espanya s’ha convertit en una gerontocràcia que es retroalimenta i impedeix la renovació. Dit d’una altra manera: el 15M va fer envellir de cop a tots els partits i sindicats, instal·lats a l’autocomplaença.

    Resultat: el 15M com a contestació social, per una banda, però també com a autoafirmació de tota una generació (els que tenim de 20 a 35 anys).

    Sobre la teva pregunta de ¿què passarà ara? Jo considero que els partits han pres nota. Aquí no estem rescatats i es poden fer coses que proposen les assamblees del 15M. Com a mínim alguna cosa es mou i la reforma electoral a Catalunya i a Espanya sembla imparable.

    Salut!


    • PereJP, jo distingiria el moviment de Madrid, que vehicula propostes més concretes i més polítiques, del de BCN que no deixa de ser l’anarquisme llibertari barceloní de tota la vida que ha aprofitat la cojuntura actual i, particularment, el moviment 15-M per ressucitar (igual que va tenir una època daurada durant la transició). El problema és que els d’IU-IC i part del PSOE riuen les gràcies als anarcoguais només perquè defenen idees similars amb mètodes diferents, pensant que poden captar part del vot juvenil descontent… i la patacada a les eleccions d’aquest novembre serà de campionat: mai la dreta des del franquisme haurà tingut tant poder a Espanya. I a més, serà una de les dretes més corruptes, implacables i antisocials d’Europa. Fins i tot Franco feia més política social que la que farà el PP quan guanyi en les anticipades de novembre.

      És el suicidi de la socialdemocràcia, que encara que hagi estat desterrada del poder a quasi tota europa continua tenint poder i influència com partit de l’oposició a França o Alemanya, però a Espanya en les eleccions molt probablement anticipades de novembre de 2011 el PSOE no arribarà ni al 30% dels vots, IU es quedarà com a molt amb un 5% (i molt probablement per sota de la neoliberal i neojacobina UPyD) i el PP molt probablement per primera vegada en unes eleccions generals superarà el 50% dels vots. El drama està servit. És el que té fer oposició al carrer amb propostes inconcretes i poc realistes enlloc d’organitzar-se políticament. Es diu suicidi de l’esquerra, encara que alguns en diguin revolució.

      Totalment d’acord amb el tema de la gerontocràcia dels partits polítics (però també dels sindicats, i també de la societat civil més institucionalitzada, i també de quasi tot el sector privat: no ho oblidem). Però no és només un tema d’Espanya, és un tema de tots els PIGS (amb I d’Itàlia, no d’Irlanda). Oink oink.

      L’alternativa, viable, hagués estat crear un partit socialdemòcrata que representés a la generació exclosa dels menors de 35 anys i a la resta d’exclosos de totes les edats que no es van poder beneficiar de la bombolla i dels anys de falsa prosperitat. Es podia haver arribat perfectament a un 15-20% dels vots a les properes generals si s’hagués fet i hagués obligat a la classe sindical mainstream i a la classe política mainstream a posar-se les piles.


  7. Del maig del 68 queden les consignes, moltes en forma de “boutade”. “Prohibit prohibir”, “Siguem realistes: demanem l’impossible”, i sobretot “La imaginació al poder!”

    Encara és hora que hi arribi, i sembla que ni hi és ni l’esperen.


  8. La manifestació de l’altre dia ha servit per recuperar la imatge, després dels fets del parlament. Aviam cóm acaba tot això. Una abraçada, Arqueòleg.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: