El meu primer record d’infantesa
Març 17, 2011
Suposo que resulta força simptomàtic de la meva hipocondríaca i torturada ment el fet que la imatge més antiga que conservo desada dins la meva laberíntica memòria correspongui a un accident ferroviari. El primer fotograma de la meva existència podria ser perfectament un dia jugant al parc, un matí a la platja o una abraçada dels meus pares… però no! Soc absolutament incapaç d’evocar tota aquesta pàrvula nyonyeria, que hi farem.
Tinc un nítid record d’aquella tarda del 17 d’agost de 1984, quan jo encara no havia complert 3 anyets i la meva àvia em duia de la ma mentre passejàvem pels carrers d’Hospitalet. Desconec per quin motiu aquell estiu no havíem anat al poble… o potser ja n’havíem tornat? Segurament deuríem sentir crits i rebombori o, simplement, la desgràcia s’ens va creuar per marcar-me a foc l’inconscient.
Doncs vet aquí que un grup d’entremaliats jovencells s’havien dedicat a matar l’estival avorriment posant pedres i un tronc de 25 cm sobre els rails del ferrocarril, en un tram on passava tan sols a 60 cm d’un edifici, provocant així un estrepitós descarrilament que va acabar amb un vagó de 40 tones entrant dins una casa particular (que encara resta en peu), deixant 11 ferits lleus, el conductor a l’hospital i 150 veïns desallotjats.
Lluny de provocar-me un trauma infantil o una aversió al transport ferroviari, com el meu pare treballa a RENFE, m’he passat mitja vida viatjant en tren gratis, suportant amb impassible estoïcisme tota mena d’avaries, retards i vagues variades. Per contra, la meva eterna lluita perduda és el carnet de conduir, hi tindrà res a veure?
PD: Gràcies al blog “Imatges Retrospectives d’una Ciutat” per les fotografies i la documentació.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
T’he llegit i m’ha semblat que avui havia hagut un accident ferroviari a causa d’una roca oi? Ho dec haver sentit a la ràdio a primera hora, quan encara estic que si si, que si no. I he al·lucinat que ningú dediqui el seu temps a fer aquestes coses, senyal que devia ser una nena i una joveneta ben beneïta. Ara, no cal dir, és clar.
No tens el carnet?
NO! Estic en procés de mentalització prèvia!
No et preocupis. Encara que sembli mentida, no és obligatori.
El teu pare treballava en Renfe? Ostres es casi com ser arbitre xD
Hi treballa encara! No saps el que és anar 5 anys gratis a la UAB!
Tu mateix, però si comences a pensar en l’assegurança, el vehicle, les reparacions, les multes (ai, encara em cou la que em van posar a les rondes fa dos anys; no he tornat a ser la mateixa), la benzina i la paaaassssta que val treure’s el carnet… les avaries, els retards i les vages (especialment si tot plegat és de franc) no semblen tan importants.
Ai, i el medi ambient!, em deixava que el medi ambient també agraeix el transport públic (o el no privat).
No recordo exactament quin és el meu primer record. Confonc diversos records i no se quin pot ser el primer.
En a mi no m’agrada gens conduir. Fins i tot si m’ho puc evitar, ho evito. Em vaig treure el carnet tard perquè no m’agradava la idea. Finalment per allò de que pot ser útil me’l vaig acabar traient. Per tant, siguin quins siguin els teus motius, t’entenc.
Visquent [no et queixis corrector, que a mi m’agrada escriure-ho així!!] a l’Hospitalet i amb el munt de transport públic que teniu tenir carnet està be, però un cotxe és una ruina, has pensat en fer servir “avantcar”?
Coincidències de l’inconscient: sembla que el descarrilament i el tall de línia entre Terrassa i Manresa t’hi ha fet pensar.
Si no, pèr què retreure-ho precisament ara?
QUE POR CIERTO ERA JUSTO LA PUERTA DE LA CASA DONDE YO VIVI HACE UN AÑO.ES CORRECTO ARQUEOLRG?NO HAY COMO NO TENER QUE ANDAR CASI DESDE EL METRO A CASA PERO ESTO LO CONSIDERO EXCESIVO….
Es justo el edificio de al lado!
Jo tampoc me l’he tret encara i no serà pas per pressió paterna!
Carai tu quins records! Quan jo en tenia 3 la guarderia on em portaven va patir una explosió de gas i un incendi quan tots erem dins. M’han explicat que se’ns van caure els vidres de les finestres a sobre.. però la veritat es que no recordo res de tot això, en canvi recordo que vam sortir d’allà i ens van acollir una gent d’unes oficines i vam passar allà la tarda jugant fins que els pares ens van venir a buscar. Em van canviar d’escola bressol immediatament.
I el meu primer record es el terra de rajoles vermelles del terrat de casa on vaig patinar i vaig caure quedant inconcient. pel carnet no et preocupis, mentre no necessitis cotxe estalvia-te’l, jo m’el vaig treure per obligació dels pares als 18 però fins el 28 no vaig agafar un cotxe.
Doncs jo no sabria dir amb total certesa quin és el meu primer record. Recordo el cop que em vaig separar de la meva família en plena Rambla per Carnestoltes i em vaig perdre amb 4 anys i tot el que va anar succeint a partir del moment. Recordo també escenes curtes del pati de l’escola amb 3-4 anys… Així que no sé què va abans!
Aquest el recordo perfectament, jo tenia ja vint-i-dos anys i el punt de l’accident era de pas obligat en el meu recorregut des de casa fins al lloc on em trobava amb els meus amics de llavors.
S’ha de dir que el tren es va passar una bona temporada substituint la columna de l’edifici que s’havia portat pel davant.
En aquella època era normal, si se’n pot dir normal d’actes absurds, aprofitar el pas del tren per obtenir una moneda de pesseta planxada. Algú va sobreestimar la capacitat de resposta d’aquella andròmina que passava a tota velocitat pel mig de l’urbs.
El que podia ser una tragèdia es va quedar en un ensurt i amb algun calçotet/calça empastifat perquè a l’hora que miraven de treure el tren sense que caigués l’edifici van començar a soterrar el carrilet definitivament.