Té futur el Teatre?

L’altre dia, mentre assistia entusiasmat a la representació de “Celebració” al Teatre Lliure de Gràcia, em plantejava molt seriosament si estava contemplant la lacònica agonia d’una antigalla obsoleta incapaç de competir amb la innovació permanent als mitjans de comunicació electrònics o, si pel contrari, aquell havia esdevingut el darrer refugi davant la burda artificiositat del cinema.

Les primeres representacions teatrals de les que tenim constància històrica daten del segon mil·leni abans de la nostre era, allà per l’Antic Egipte, on es dramatitzava la mort d’Osiris amb l’ajuda de màscares; però de ben segur que en els seus quatre mil anys d’existència mai abans havia estat tant en perill la seva supervivència com ara.  Els motius? Doncs bé, segons cita Josep Ramoneda al seu darrer llibre, serien aquests:

– La societat actual ha oblidat el passat (la tradició) i el futur (la utopia), vivim en una dictadura del present immediat on es defuig de tota forma de dolor. Així doncs, ja no tenen sentit els drames i les tragèdies en les que es fonamenten els temes universals del Teatre.

– Els avantguardismes han dut a l’Art vers un estat de Revolució permanent, basat en una pueril idea del progrés que refusa repetir res que ja s’hagi fet abans, imposant així una ruptura constant.

-El postmodernisme ha decretat la mort de l’Art, de la Història, les ideologies i el pensament. En mig de tanta pompa fúnebre el defalliment teatral es dona per descomptat.

– Jo hi afegiria l ‘individualisme extrem en que vivim a la societat actual fa que la gent temi participar en actes col·lectius, preferint sempre l’alienació domèstica d’un televisor o un ordinador; així com els nivells d‘incultura galopant en que pugen les noves generacions.

Però, per altre banda, el Teatre presenta unes característiques específiques que ens apunten en direcció contrària:

-La singularitat: cada funció és única, una experiència irrepetible tant per l’emissor (l’actor) com pel receptor (l’espectador). Aquesta vivència és irreproduïble en cap altre format.

-La presència humana: el fet de tenir a un actor al davant, sense que hi hagi cap mitjancer virtual, és una sensació que resulta impossible de piratejar.

Jo crec que de la mateixa forma que la fotografia no va acabar amb la pintura, el cel·luloide tampoc donarà sepultura a l’escenografia; simplement el seu llenguatge s’adaptarà a la nova concepció estètica del moment, com ha succeït al llarg dels seu passat.

Doncs si, estimats lectors, apagueu ja el vostre ordinador, un cop acabat el post, i pregunteu-vos quan fa que no aneu al Teatre. Quina va ser la darrera ocasió que vau viure una interpretació descarnada? Una orgia de dramatisme a pèl? Una tragèdia que us ericés la pell i us fes saltar les llàgrimes? Doncs vinga! No us ho penseu més i correu a per les entrades!