MICROCRÈDITS: El fracàs de la solució liberal a la pobresa.

L’any 2006 Muhammad Yunus va guanyar el Premi Nobel de la Pau gràcies a una proposta per acabar amb la pobresa al tercer món que, sorprenentment, estava inspirada en els principis del liberalisme més ferotge: ell va fundar una ONG bancària, el Banc Grameen, per tal de deixar petits préstecs de diners a treballadors cooperants, majoritàriament grups de 5 dones molt pobres que no tenien avals, per tal que aquestes desenvolupessin el seu propi negoci i, un cop obtinguessin beneficis poguessin retornar el crèdit amb interessos.

El banc es va fundar a Bangladesh després d’una gran fam l’any 1973; el 1983 va deixar d’estar regulat i subvencionat pel Govern, esdevenint una companyia privada, acceptant dipòsits financers i va començar a invertir en companyies elèctriques, telefòniques o tèxtils.

El 2006, quan se li va concedir el Premi Novel, les dades del banc no podien ser més espectaculars: el 98,85% dels crèdits eren retornats, tenia uns 7 milions de clients i movia uns 4.600 milions d’euros. Yunnus va arribar a afirmar que “algun dia els nostres aniran als museus a veure que era la pobresa”, al mateix temps que proposava un nou model d’empresari que busqués al mateix temps “els màxims beneficis i els millors nivells de benestar per a la societat”. Federico Jimenez Losantos es desfeia en elogis cap a ell.

A mi, a primera vista tot plegat ja em va fer mala espina: un banc ONG? màxims beneficis i benestar social alhora? crèdits per tothom i sense cap mena de control públic? Tot i així, com desitjo fervorosament la fi de la pobresa al món per sobre de totes les ideologies i dogmes, vaig donar un vot de confiança a aquest peculiar sistema econòmic, a veure que tal..

Doncs bé, resulta que arribats a 2010 la cosa ja no pinta tan bé, diversos reportatges apareguts a The Washintong Post, The New York Times i a la televisió sueca alerten que:

-La taxa d’interès dels microcrèdits ha augmentat en uns índex del 25%  fins a un 100%, la majoria de gent ha deixat de pagar, les institucions públiques han denunciat les pressions dels prestamistes i els diaris ho han relacionat els altíssims nivells de suïcidis entre els deutors

– El periodista suec Tom Heinemann denuncia nombroses operacions irregulars als comptes de Yunus, com la desviació de 74 milions d’euros a altres empreses d’assegurances de la seva propietat i que res tenen a veure amb les finalitats filantròpiques del Banc Grameen.

– El Financial Times situa als grans grups financers mundials al darrere dels microcrèdits, explicant també com s’impulsa des dels activistes socials la necessitat de tenir un crèdit a tota costa, per posteriorment establir  tota mena de pressions brutals per poder cobrar els interessos. El diari va arribar a comparar aquestes operacions econòmiques amb el règim nazi.

Podem afirmar. doncs, que no, que el liberalisme i la banca mai han tingut el més remot interès en acabar amb la pobresa, ans al contrari. Préstecs per obrir negocis al tercer món? D’acord però amb unes condicions: la banca ha de ser pública o sense cap ànim de lucre, les taxes d’interès han de ser molt baixes, la regulació requereix ser legal i transparent per part de l’administració estatal i els seus beneficis s’han de destinar íntegrament a millorar el mateix sistema o a crear benestar social.