h1

Versalles i el pes de la Història

Agost 20, 2010

“Si el poble no té pa… que mengin pastissos”

Maria Antonieta

No sé si us ha passat mai a vosaltres, o potser es tan sols un efecte secundari freak de la meva carrera i professió, però cada cop que trepitjo un lloc  emblemàtic i protagonista de nombrosos actes històrics d’especial rellevància, noto com si l’aire fos més dens, com si la pressió atmosfèrica s’elevés just sota el meu cap i sento com la Història em va esclafant, demostrant així la insignificança de la meva mísera existència davant l’inexorable pas de les centúries.

El darrer cop que em va succeir aquest estrany fenomen paranormal va ser mentre passejava pels barroquíssims salons del Palau de Versalles.. Va ser posar un peu dins el pati d’armes, darrere la seva daurada entrada, per iniciar-se un procés d’esclafament psicològic.

Sobre la meva consciència de diminut ser humà  descansaven les conspiracions del Cardenal Richelieu amb Lluís XIII, la majestuositat absolutista de Lluís XIV,  tota la cort de Madmoiselles i nobles que l’envoltaven, les satíriques obres de teatre de Molière, el despotisme il·lustrat de Lluís XV i la seva cortesana Madame Pompadur, el pusil·lànime Lluís XVI i la seva glamurosa esposa Maria Antonieta, la Revolució Francesa, el retorn de l’imperialisme despòtic amb Napoleó o les tropes militars que es preparaven allí l’any 1870 per assaltar la Comuna de París. Tot allò havia succeït ALLÍ!!

El pes de la història anava augmentant a mida que m’apropava al Saló dels Miralls, un indret que defineix perfectament el terme “rococó”. Allí gairebé m’havia d’arrossegar pel terra, com si en rèptil m’hagués convertit,  per tal de suportar la feixuga, carregosa i densa atmosfera històrica que s’hi respirava. Provava de no pensar-hi, però era inútil, pels molts esforços que feia no podia evitar recordar que en aquell mateix indret Guillem I va ser proclamat Kaiser d’Alamenya, humiliant així a Napoleó III un cop derrotat a la Guerra Franco-prussiana, i anys més tard, s’hi va signar el Tractat de Versalles, la revenja francesa sobre els germànics, un cop acabada la I Guerra Mundial i que acabaria provocant el sorgiment del nazisme.

Així doncs, entre esbufecs i marejos per la sobrecàrrega mental, vaig sortir a airejar-me en el seu majestuós i descomunal jardí classicista, entre canals, llacs, templets i escultures, imaginant per un moment que jo era una adolescent i esbojarrada Maria Antonieta celebrant una descontrolada i glamurosa festa a base de pastissos, partides de póker, perfums i collarets de perles, naufragant en la inconsciència total,  en la felicitat de la innocència de qui desconeix que a pocs quilòmetres un grup de revolucionaris es dirigeix cap allí per tal de tallar-li el cap!

Advertisements

12 comentaris

  1. Un aire dens i hectoplasmàtic que t’ha borrat la cara! hehehe 😆


  2. Ho sabia!!!, al començar el post he sospitat la teva “MarieAntoinettització” (ja se’t veu a la foto transmutant-te…), i que?, com portem el cap? encara no te’l han tallat?.

    Pel que respecta a la que dius al post, és totalment cert, el lloc condiciona molt el cervell, deu ser el pes de la història…


    • Has de saber que just abans que li tallessin el cap Maria Antonieta va demanar disculpes molt formalment al botxí per haver-lo trepitjat sense voler.
      Això es ser una persona ben educada!!


  3. El pes de la història no sé, però el de l’ortografia…

    Lluis XIII –> Lluís XIII

    Moliere –> Molière

    Madame Pompidur –> Madame Pompadour

    Maria Antonietta –> Maria Antonieta en català, Marie Antoinette en francès

    Napoleò –> Napoleó

    Gullem I –> Guillem I


    • Arrg! Jo tb mereixo que em decapitin!!


      • Tallar caps d’arqueòlegs és un suïcidi científic. Tallar caps d’estadistes és una política terapèutica.


  4. Aquest esclafament… més que pel pes de la història, ves que no sigui pel pes del carregament artístic del Palais!


  5. Parlant de la història del segle XX a mi una cosa que sempre m’ha sorprès anant per França o Alemanya és que en cada poblet hi ha un monument als caiguts del poble en la primera guerra mundial, amb llista de noms inclosa.


    • La IGM va ser, en el seu moment, la tragèdia més gran mai succeïda a Europa. Pensa que en el darrer conflicte bèl·lic, la guerra franco-prussiana, tan sols havien mort militars i amb prou feines un 10% dels que moririen a la IGM.
      De fet, se l’anomenava “la Gran Guerra”, terme que després de la IIGM va caure en desús, òbviament.

      A més commemorar morts d’una guerra contra un altre país, sempre resulta molt menys pol·lèmic que no fer-ho d’una guerra civil


  6. hi …. good writing,,,, in wait behind the visit


  7. Vaig estar-hi una vegada i a contracor. Sabia que no m’agradaria. Ara bé, se li ha de reconèixer una insultant majestuositat. Imagino que és com allò de “jo la tinc més gran”, però en Palau.

    Jo també em vaig sentir estrany dins el palau, ofegat pels detalls i el recarregament pretensiós.

    Hauria estat interessant poder viure aquells temps de revolta en que el “poble” capgira -en part- la truita i pren parcel·les de poder fins llavors ni somiades. Per als aristocrates el “poble” no importava perquè senzillament no existia.


  8. Sens dubte un gran palau que deixa sense esma només plantant-hi al davant, a la façana principal. I ja quan entres a dins i després visites els jardins… és simplement indescriptible.

    No sé si mitifico massa França, però havent-hi viatjat tot sovint i havent vist també gran part d’Espanya, crec que monumentalment, els veins guanyen de pallissa.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: