Nacionalisme Sexual i l’Independència Marica

Els enemics de la Pàtria

Les persones que tenim una orientació sexual diferent a la majoria, som una nació? Els patriotes catalans creuen que pel sòl fet de parlar un idioma diferenciat, encara que aquest sigui una mera vulgarització de l’imperialista llatí, ens hem de considerar una “nació” amb dret a formar un estat en el cas de que un tribunal dicti una sentència que ens ofengui.

Doncs bé, jo em pregunto:No és, potser, més important la polla i el cony que la llengua? Sens dubte jo passo molt més temps pensant en genitals masculins que no en cap altre part de l’anatomia humana i em sento molt més identificat i proper amb una persona homosexual de Madrid, Múrcia o Àvila, que no amb un homòfob que s’expressi en el mateixa parla que jo, com Duran Lleida, que creu que som uns malalts, o l’ex-conseller convergent Miró i Ardèvol que ha fundat una secta homofòbica, per exemple.

Doncs bé, el mateix Tribunal Constitucional que ha dictat la sentència, suposadament tan injuriosa cap a Catalunya, dintre de poc s’haurà de pronunciar també sobre la llei de Matrimoni Homosexual. I aquí no es tracta de matisos interpretables ni de retallar un article, si no d’un aspecte més maniqueu: o ho aprova o ho deroga, expulsant així a un 5-9% de la població dels marc legal vigent.

Que hauríem de fer el col·lectiu GLTB en aquest cas? Doncs si ens hem d’atendre estrictament a la lògica i a l’evolució dels fets als darrers dies a la política catalana, els passos serien els següents:

1.- Posar banderes de l’arc de Sant Martí a tots els balcons

2.- Convocar una macro-manifestació, amb les habituals carrosses,drag queens, partits, sindicats i patronals que tinguin membres homosexuals. Seria inevitable discutir acaloradament si posem una tela multicolor abans o després d’una pancarta amb el lema “Som una nació sexual. Tenim dret a la igualtat legal” i a on anirien Pedro Zerolo, Santi Vila, Àngel Colom o Miquel Iceta.

3.- Que Sitges i Chueca es declaressin “moralment exclosos de la Constitució“

4.- Que alguna diva retirada (Rafaella Carrà, per exemple) fes pública la seva intenció de dedicar-se a la política, proposant una coalició entre les sectorials GLTB de cada partit, amb l’únic objectiu de proclamar la Independència de l’Estat Marica. Un bon nom seria “Solidaritat Petarda“. Es molt possible, però, que altres dives volguessin fer la seva pròpia escissió dividint així el moviment entre diferents projectes personals (Alaska podria fer “Reagrupament Sodomita“, o Mónica Naranjo “Democràcia Queer“).

5.- Fer referèndums de mentida a totes les discoteques d’ambient, per tal de saber la opinió de tot el col·lectiu GLTB, sobre la possibilitat de crear un estat diferenciat de l’Espanya Heterosexual

6.- Titllar d‘homòfob i feixista a qualsevol persona que poses en dubte algún dels passos anteriors. En el cas que un gai o lesbiana es mostres a favor d’intentar buscar alguna alternativa “federalista” dintre de la legalitat vigent, per tal d’aconseguir els nostres drets per altres vies menys radicals, evitant fer del sexe una confrontació social, se’ l’anomenaria “unionista”, “botifler” o “maketo”.

Doncs res! En l’improbable cas que aconseguíssim un Estat Marica independent, jo em postularia com a Ministre del Glamour pel “Partit Mariculte“, que seria l’arxienemic del “Partit Musculoca”. La meva principal proposta seria que, per tal de fomentar el patriotisme, un cop abolides les absurdes trifurques futbolístiques, sortíssim al carrer per victorejar els Oscars de Pedro Almodovar, els Grammys a Fangoria o els Premis Nobel als nostres científics LGTB!

A veure com sobreviurien els heteros sense maquilladors, poetes, actors, tenistes femenines,  directors de cine i teatre, conservadors de museus, escriptors o glamurosos arqueòlegs!