h1

La bombolla especulativa a l’Art Contemporani

Mai 6, 2010

Aquest quadre que veieu, “Desnudo, hojas verdes y busto”, de Pablo Picasso s’ha venut avui ala casa de subhastes de Christie’s a Nova York, pel mòdic preu de 104 milions d’euros, quina ganga, oi? Doncs no és, ni de bon tros, la transacció pictòrica més elevada de la història, rècord que ostenta el quadre “Number 5” de Jackson Pollock que va ser adquirit pel directiu d’una discogràfica, David Geffen, per 140 milions d’euros l’any 2006; l’equivalent al volum total d’exportacions de Somalia, l’any passat.

Abans de res he d’aclarir que adoro l’art contemporani, soc un addicte al MACBA, al CCCB i celebro a cada instant que la fotografia alliberés a la resta de les belles arts de la feixuga i soporífera tasca de representar la realitat tal com és, obrint així un nou univers a la creativitat, reptant a la intel·ligència humana amb infinites possibilitats i combinacions: la plasmació gràfica dels somnis, l’abstracció de les formes, la descontextualització del objecte o la destrucció de tot límit imposat per la història al concepte de bellesa.

M’horroritzo cada cop que algun apologeta de la vulgaritat, fent gala de la seva patètica incultura borderline, deprecia una obra no figurativa pretenent insultar el talent de l’artista al no seguir les regles del classicisme realista més ortodox. Clar, resulta molt més senzill per un espectador, amb un coeficient intel·lectual proper al d’una sabatilla, observar un retrat del Cèsar que no trencar-se el cap davant una paranoia onírica de Dalí o la deconstrucció abstracte de Miró, sense desmerèixer a tot l’art antic, modern i medieval, que també m’encanta, tot i ser més accessible i menys fascinant, pel meu gust.

Peró aquí no estem parlant d’art, ens trobem davant una nova bombolla especulativa de manual: una mercaderia amb una impossible taxació objectiva del seu preu de mercat, que gràcies a una demanda constant ha esdevingut en un refugi segur de capitals, amb la creença metafísica de que el seu valor tendirà sempre a l’alça. Si? Segur?

I qui decideix quin artista està condemnat a l’ostracisme i quin mereix una pluja de milions? Els professors d’art? Els crítics? El públic? O la ma invisible d’Adam Smith que mou els inescrutables designis del mercat lliure?

Això em recorda a un altre episodi curiós de la història: als Països Baixos al segle XVII van descobrir el gust per les flors, especialment pels tulipans, començant una veritable cursa especulativa per intentar apoderar-se dels bulbs amb els colors més originals. Durant la dècada del 1630 el seu preu va augmentar un 500% generant alts beneficis a la jardineria local, arribant a l’extrem de pagar, per 40 flors, l’equivalent al preu de 100 tones de mantega!!!. Els compradors s’endeutaven fins a límits insospitats per comprar floretes!

Fins que un bon dia, el 6 de febrer de 1637 simplement es va posar a la venta un lot de tulipes que no va trobar comprador i tothom es va posar a vendre com boig,, provocant un enfonsament total dels preus i la bancarrota de la economia holandesa. Us sona la música a l cas de l’habitatge al nostre estat, per un casual?

Es evident que mentre el mercat segueixi pres d’aquesta irracionalitat incontrolada, sense cap mena de norma que freni aquests impulsos irreflexius dels amos del capital, seguirem condemnats a repetir eternament aquesta mateixa cançoneta, peró cada cop amb una lletra un xic canviada: ara tulipes, ara cases, ara quadres…

En fi! Sort que tenim els museus públics, refugis d’aquesta embogida orgia d’egoisme, on l’art és socialitzat per estar a l’abast de tota la població, i no en mans dels mateixos poderosos que atresoren obres que possiblement ni entenen, com a mer acte d’inversió financera i al mateix temps com un be de prestigi per tal de demostrar el seu poder mitjançant una obra que enlluernarà als seus convidats particulars.

I no, això no és mecenatge, doncs l’autor ni tan sols està viu! Aquestes operacions no afavoreixen la creativitat, sinó la rapinya! És evident que l’estat no pot adquirir tot allò que els autors generen, peró tot té un límit i aquest es va sobrepassar fa uns quants dígits! Quants hospitals i escoles es podrien crear al tercer món amb la quantitat que s’ha pagat per que un senyoret es pugui masturbar a diari contemplant ell solet un quadre que va pintar un comunista fa dècades, amb una finalitat que, de ben segur, res tenia a veure amb els engranatges bursàtils?

Advertisements

19 comentaris

  1. Bona reflexió tot i que diria que no acabes d’anar al gra (una introducció massa llarga, tot i que necessària). És evident que hi ha béns als quals no es poden aplicar les lleis del lliure mercat, ni tan sols acceptant-les com a “bones”. Sol citar-se l’educació i la sanitat com a exemples però l’art també és d’allò més necessari per tal de poder guiar i cultivar la sensibilitat de la població.
    És lícit que un artista visqui de la seva obra, però no que això en condicioni la difusió, que algú pugui tenir una obra a títol privat i no exhibir-la.
    Avui he vist una pel·lícula on ultratjaven un Pollock. Aprofitant la casualitat de que esmentes el 5… quin mèrit artístic tindria una pintura feta aleatòriament i que qualsevol persona podria fer de manera similar (i única) amb esquitxos i pots de pintura?


  2. 50% d’acord


  3. Mira jo mai he donat suport a les col·leccions particulars d’art ni que la gent pagui una millonada per un quadre que potser acaba a la seva sala d’estar.
    Jo no ho entenc de veritat!!!!!
    El quadre que més vull veure està penjat a la casa d’un ricachón i no ha estat exposat mai. no hi ha dret!!!!!!!!!!!!!!!


  4. tots(cccb,piasso,cosmo….) del grup laie…tu saps la raó(l’altre dia em va venir el dubte) com es que aquest grup té la gestió de tants museus en varies àrees? pura curiositat


    • Doncs ni flowers! Peró la meva experiència dins del mon dels museus es terrorífica, nefasta i traumatitzant.

      Darrere d’un món aparentment glamourós de quadres, inauguracions i canapés s’hamaguen criatures deformes sorgides de l’infamón que no tenen altre feina que torturar i escopir als pobres guies i treballadors no-funcionaris que cobren uns 4e/hora.


  5. Subscric fil per randa tot el que dius 🙂 només em resta dir-te que m’encantaria poder anar, per fi, al MACBA i al CCCB amb algú amb qui no hagués de donar tantes explicacions com tu 🙂


  6. Aquest noi sap de tot, és fantàstic! Música, història, art, sexe… És un todòleg, ho sap tot!

    Gràcies per il·luminar la meva gris i patètica existència com a miserable troll de les cavernes. No tinc on caure mort de fàstig i m’he d’arrossegar, com el cuc llefiscós que soc, per la xarxa fins a poder veure aquesta web que em guia com un far dins un desert de repulsiva mediocritat.


  7. Jo havia sentit que era el més car. No ho sabia això dels 140M del “Number 5” de Jackson Pollock…

    Carai…


  8. Bens de prestigi que li diuen…no hi ha tanta diferencia com qui es compra una bossa de mà de 6000 euros perque du el nom de tal marca. Però en aquest cas suposo que la bogeria aquesta durarà fins que aquesta gent es cansi de les tulipes i les obres d’art quedaran pels qui les saben gaudir.


  9. En fí, més del de sempre, més despreci gratuït, més prepotència, no entenc perquè ets sempre tan intolerant, tothom ha de entendre l’art com tu? Si a algú no ni agrada l’art comtemporani és un esser inferior? Que t’agradi l’art comtemporani et fa millor persona o més culte?

    L’art és la relació purament subjectiva entre l’obra i l’observador. Tractar de classificar a les persones per la seva reacció a l’obra és simplement ridicul. Totes les reaccions son vàlides. Nano, vas molt de culturetes, però en el fons ets un ignorant.


    • Tipic comentari d’heteromacho futbolero intentant entendre una obra de Rotcko, apabullat davant la inmensitat d’una obra que deixa la seva mísera existència naufragant a la deriva en la infinitud de l’oceà de la vulgaritat.


  10. Això, demostra’m que tinc raó, classifica’m i etiqueta’m en el teu complet catàleg sobre gent la qual ets infinitament superior, encara que no tinguis ben bé clar perquè.

    No em coneixes de res, et puc assegurar que pixes bastant fora de test. D’altra banda esperava alguna cosa més que un ad hominem, però suposo que era massa esperar.

    I finalment, que a tu t’encanti l’art abstracte i et faci flipar, com he mirat de fer-te entendre, no et fa ni millor ni pitjor sobre els demés. De fet em sembla que despreciar al diferent és quelcom que t’enfonsa en la vulgaritat que hipòcritament denuncies.


    • Darling, et recordo que estás a la web avantguarda del glamour i punta de llança de la cultura: no pretendràs entrar a desqualificar l’art, pilar fonamental de la divina el·lit glamurosa aquí arreunida i que a sobre vitoregem la teva pose de xoni poligonera, no?

      Peró no està tot perdut, estimada! La divina providència t’ha arrossegat cap aquest blog, la teva darrera oportunitat per sortir del ramat del cutrerio borderline i la plebs garrula! Imprimeix-te tots els posts d’aquest blog i empre-ho com a manual de supervivència!


      • Doncs a mi ja em pots dir futbolero, border line, heteromacho, cutre i garrulo… però no puc ni amb Jackson Pollock ni amb Mark Rothko (s’escriu així, oi?). Ni amb alguns altres, però aquests dos son les que s’enduen les meves ires més cruels. Un esglaó més avall es troba Antoni Tàpies.
        Hi ha moltes menes d’art contemporani (i moltes formes d’abstracció) i no ens te que agradar tot per força.


        • Antoni Tàpies ha aconseguit crerar POLÈMICA amb majúscules: amb el seu mitjó s’ha guanyat la antipatia de gairebé tota la societat!!

          Quin altre artista català des de la transició té aquest mèrit?

          La provocació es A-R-T


  11. Volia comentar aquest matí. però ara la cosa s’ha posat més interessant amb tant de pique…

    Vaja, fins avui cria que “El petó” de Klimt era l’obra més cara, però sembla que Pollock ho ha superat.

    A qualsevol tipus d’art, hi ha un munt de coses que fan inflar la fama i els preus, ser diferent, morir jove, produir poc, el talent, la sobrevaloració… el problema és quan es passa de l’art a la inversió, això ho transforma i ho confon tot.


  12. No ho se si se m’entendrà, però sobre gustos…A mi m’agradaria tenir un Tàpies(la gran majoria m’agraden molt) o un Pollock i tenir-lo a casa i poder-me despertar cada matí i veure’l allí, la primera imatge del dia, la constatació de la meva existència. Seria per a mi com a qui li entra un raig de Sol per la finestra.

    No obstant, no m’imagino despertar-me cada dia escoltant cançons dels Beatles… no se si m’explico.


  13. Crec que al igual que passa amb altres tipus d’art com la música, el cinema o la literatura (parl de la bona) és un dret de tothom. EL mateix pens de l’art. No suport que hi hagi particulars que per estar forrats tenen un Picasso, o un Velázquez, o un Lempicka…, a la sala a on segur que amb el temps ni veuen, més que per fer-ne ostentació davant els convidats. Fa ràbia.


  14. Per encendre discussions apassionades i defensar sempre el teu punt de vista davant de qui sigui amb vehemència i rotunditat, tant al teu bloc com als que visites, et concedeixo la menció de “visitant polèmic de l’any 2009“. Sens dubte, la ploma més àcida de la xarxa.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: