Qui és l’Arqueòleg Glamurós?
febrer 23, 2010
A voltes em pregunto si jo soc realment l’Arqueòleg Glamurós….
Quina part de mi hi ha dins aquest alter ego que he creat per difondre els meus pensaments a la xarxa? Quan escric un post soc veritablement sincer, m’auto-censuro pensant amb la gent que em pot estar llegint o, pel contrari, exagero portant les meves idees al límit per tal de generar controvèrsia?
Fa poc, quan vaig estar excavant a Sabadell em va divertir molt escoltar companys de feina parlar d’aquest blog, desconeixent que tenien davant seu a l’autor. Quan els vaig confessar la meva identitat secreta crec que els vaig deixar un xic decebuts…
Com haurien imaginat que era jo, a partir del que escric? Un gai esbojarrat mig transvestit de Madonna, ansiós de menjar una polla en qualsevol moment? Un intel·lectual barbut amb ulleres i una mirada perduda al infinit? Un hippie esplaier amb un mocador Palestí lligat al coll, brut com una guilla de sediments arqueològics? Un violent polemista crític amb tot i tothom, sempre disposat a debatre sobre qualsevol cosa? Tot alhora?
Com m’imagineu vosaltres, oh desconeguts lectors? Els que m’heu conegut en persona… us he sorprés?
Quan vaig començar a escriure La Coctelera, aquesta web duia per títol “VIDA i reflexions …” peró al fer el canvi de servidor vaig abandonar la Vida. M’havia adonat que aquell monstre que havia creat, l’Arqueòleg Glamurós, tenia una existència pròpia que havia deixat de ser la meva, peró no del tot, ja que en el fons som dues identitats d’un mateix individu.
La meva personalitat blogger en realitat és una performance virtual, una representació deformada del meu ego, projectada sobre el convex mirall cibernètic d’Internet. Aquest blog és una realitat paral·lela creada per la meva imaginació, peró limitada per les paraules que mai podran suplantar la materialitat corporal, de la mateixa forma que una ombra mai podrà ser intercanviada pel corresponent objecte projectat.
Peró, per altre banda, també sento que plasmar i compartir les meves reflexions més íntimes m’ha sevrit per coneixer-me més a mi mateix, explorant cada racó de la meva ment, desenvolupant les idees per elaborar-ne posts, enriquint cada reflexió amb el debat posterior. Com si en cada article projectés la meva consciència fora de mi i, gràcies a la dialèctica generada, el meu jo es millorés i retornés com un nou ser cada vegada.
Una paradoxa existencialista irresoluble que em genera una esquizofrènia bipolar entre jo i el meu personatge, sempre en conflicte constant, constantment debantint entre ells, incapaços d’arribar a una pau interior, sabent que encara queden mil noves idees que explorar!
Així doncs, si us ofèn o insulta algun post o comentari penjat en aquesta web, no me’n doneu a mi la culpa! No perdeu el temps amenaçant-me pel carrer, ni deixant-me missatges eròtico-festius al meu correu! Doneu-li les culpes a ELL, a l’Arqueòleg Glamurós, aquest maleït personatge irritant, petardo i mariculte que és incapaç de mossegar-se la llengua a temps!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Que miedo,creo que esta digievolucionando,pero no se a que!!……
El teu “jo interior” és l’autèntic arqueòleg glamurós, n’estic segur, per tant ara un no pot viure sense l’altre.
Segueix així, m’agrada aquest tio amb el que sempre em “barallo” amb els comentaris. Glamboy forever!!
Els companys de feina de Sabadell no havien vist cap foto teva al bloc?
Té gràcia. Jo no m’he plantejat exactament el mateix, però he tractat de dividir clarament la personalitat del blog i la real. A temporades he anat a la inversa. De totes maneres, de vegades pot ser que la teva personalitat real mateix canvii segons els àmbits en que la desenvolupis. Ara mateix estic treballant en un post abstractíssim que, entre moltes altres coses diu que, en el temps en que ens trobem, la noció de subjecte ha mort i que tots ens mostrem de maneres diferents segon el context, el que volguem projectar, les expectatives o, fins i tot, com ens puguin veure els demés. Si a casa no som iguals que a la feina, a internet, encara menys.
Això de tenir una doble personalitat és una feinada. Jo miro de ser sempre el mateix, que ja és prou cansat.
Estic en la línia de l’Allau; quin esgotament desdoblar-se!
Pel que fa a tu, sincerament no t’imagino: et llegeixo i prou, que ja em dones prou feina! 🙂
El personatge i la realitat sou diferents però iguals a la vegada. Jo crec que cada un té una part de l’altre. Sorprens però no tant com pot semblar al llegir-te. I per descomptat no defraudes.
Per a això dels desdoblaments de personalitat, hi ha un metge molt bo, anglès, un tal doctor Stevenson. [Glam si deixes parlar gaire sovint a aquest titatova d’avui, em sembla perdràs share, que la gent vol sang i fetge, crec]
tu ets la imatge que vols donar de tu mateix, a vegades una mica terenci, una mica pawlowski segons el dia, sens dubte ens agrades tal com et mostres
El millor punt de desdoblar la personalitat, d’agafar identitats alternatives, és adonar-te que la teva creació et supera i de vegades et suplanta. Sens dubte és la part més divertida de totes! Internet ens dóna una via per a manifestar-nos com som ben a dins nostre o com voldríem ser, així doncs, millor aprofitar-ho no?
I en quant a com t’imagino, la veritat és que bastant normal, sense tantes excentricitats ni ganes de polemitzar com a la xarxa. Però és la meva impressió XD.
El bloc no és altra cosa que la voluntat de donar a conèixer i projectar allò que pensem i creiem. Això facilita, també, que ens “obliguem” a informar-nos i a millorar atgumentacions per a ser el més convincents possibles.
Sobre com serà la persona que escriu en un bloc, és un tema amb el qual mai hi penso. L’important aquí és el que s’escriu i no tant com sigui la persona que reflexiona.
És cert que escrivint diem coses que només diríem a gent de confiança. Segurament que et deu costar molt més dir el que exprésses al blog a gent que pràcticament no coneixes de res. És un dels avantatges.
Per contra,però, amb el que escrius el blog la gent et pot malinterpretar o fer-se una imatge esbiaixada de tu. Ara, l’arqueòleg glamurós i tu, sou el mateix. No et preocupis, jeje.
És cert que escrivint diem coses que només diríem a gent de confiança. Segurament que et deu costar molt més dir el que exprésses al blog a gent que pràcticament no coneixes de res. És un dels avantatges.
Per contra,però, amb el que escrius el blog la gent et pot malinterpretar o fer-se una imatge esbiaixada de tu. Ara, l’arqueòleg glamurós i tu, sou el mateix. No et preocupis, jeje.
http://unaminoriaradical.wordpress.com/
Merda, m’he repetit. Si vols borrar aquest missatge i el de dalt, cap problema xD.
Com a persona que et coneix en persona… diria que no ets gaire diferent a la blogsfera que a la vida real. Suposo que la pantalla et porta a afirmar coses i explotar la imaginació d’una forma que en la realitat costa més. Per exemple, mai (probablement) podras entrevistar a la moreneta, però l’arqueoleg pot i això és l’únic que el fa diferent.
En definitiva, tots els que tenim un blog som una mica esquizofrènics, ja que potenciem una part del nostre cervell que en la vida real costa de fer.
Salut i molta vida al blog!!
Jo, com diu l’Allau, res de dobles vides, que una ja té una edat i ha de mesurar forces 🙂 a tu no t’imagino de cap mena, ja m’hi he acostumat a no fer-ho, després de les clàssiques decepcions a l’hora de cossificar les coneixences virtuals (no et facis il·lusions, cap qüestió eròtica entre mig).
Estic amb en madebymiki, un no pot viure sense l’altre i això ens sedueix las que et seguim…
I crec que en persona deus ser un d’aquets carallots irresistibles!
Res, millor deixar la llegenda oculta, no?
MI condena a cuba por la muerte de orlando zapata
PUTA CUBA
Un comentario que viene taaaan a cuento con el post verdad mamarracha?
Siempre ha habido gilipollas que no quieren condenar la violencia.. verdad cabrito
Escriure sempre ha estat una bona teràpia per a conèixer millor un mateix.
M’agrada aquest article teu degut sobretot a que jo em vaig plantejar el matéix fa anys amb un blog que vaig tancar. Per a mi son preguntes obertes. En el meu cas necessito expresar per diversos mitjans, tant plàstics, dramàtics, etc. Com per escrit. També m’agrada generar polèmica, però alhora generar preguntes. En algunes creec que sé la resposta i en d’altres no ho sé. En aquesta intercomunicació em conec i em desconec. Arrivo a ser jo gràcies als altres. No sé si ets un alter ego de tu matéix o no, tampoc el teu grau de sinceritat. Potser et pasa com a mi: tens necessitat d’expressar i d’escoltar respostes i preguntes dels altres.
Eres un sucio marica sidoso.
AQUEST COMENTARI HOMÒFOB S’HA FET DES DE
marcgonzalez82@hotmail.com
62.57.240.227
Arqueòleg: Em vas deixar penjat amb la meva reflexió, al teu blog, sobre l’objectiu anti-Catalunya de la “Cruzada” de Franco el 36 i per a demostra-me la teva versió negacionista em vas escriure que per la Diagonal va entrar el “Tercio de la Mª d Deu de Montserrat” (amb el pare de Lara marcant el pas a dins i no pas catalans) Em vaig quedar sense resposta: per que afirmar això és o bé creure’s innocentment la versió del vencedor o el que és pitjor: és divulgar-la com a certa, tot i sabent que és propaganda militar del bàndol contrari. Ambdues coses son totalment desqualificadores.
Precisant sobre l’entrada per la Diagonal, cal llegir Preston (els que no hi erem) : ‘Abans d’entrar a Catalunya les tropes franquistes van rebre l’ordre de tornar a Saragossa, on van ser desarmades perquè les autoritats militars sospitaven dels desertors. Entre el 2 i el 10 d’octubre van formar petits grups, se’ls van endur en un ras darrere l’Acadèmia Militar de Saragossa i els van afusellar. Dels 300 assassinats, 218 eren navarresos’ (Paul Preston, ‘Spanish Holocaust’). Segons Preston, el batalló navarrès, un cop depurat, va ser escollit per a entrar a Barcelona. ‘Se’ls va concedir aquest honor, segons un funcionari britànic present al quarter general de Franco, ‘no perquè lluitessin millor, sinó perquè odiaven millor –és a dir, quan l’objecte del seu odi era Catalunya o els catalans’ (Paul Preston, ‘Spanish Holocaust’).
No entenc que vols dir… que no hi havien catalans feixistes? Que el Terç de Na Senyora de Montserrat no va existir i no va matar milers de catalans i espanyols progressistes?
Com ja deus haver vist, jo soc de parer molt diferent a les teves idees de política espanyola. PERÒ m’agrada molt llegir el teu blog i també llegir la major part dels teus lectors fidels. Centrant-nos a la discussió que a mi m’interessa ara del blog: Insisteixes en la versió que la revolta de Franco va ser per a aixafar la revolució social anarquista i no per a re-conquerir Catalunya. I jo en discrepo: per moltes dades històriques que he llegit i pel fet que despres de guanyar les eleccions el Frente Popular (pocs dies abans del Alzamiento) no hi havia revolució social anarquista (alguns bulos de crema de convents, no confirmats) La revolució social va ser despres, a les ciutats industrialitzades que no varen ser dominades immediatament pels militars. És obvi que la rabia dels militars espanyols era per tots els tòpics patrioteros consubstancials a l’història d’Espanya i no per a ajudar els industrials i els rics catalans de la Lliga, amenaçats pels resultats de les eleccions recents. A mi ara em preocupa molt si podrem alliberar-nos d’Espanya d’una vegada per totes (una possibilitat que amb la UE és més factible que mai i que ¡per fí! seria un fet d’immensa transcendència històrica. La lluita social la veig més lligada amb la democràcia , avui en dia (encara que sigui democràcia burgesa) que no pas amb la revolució. (durant molts anys vaig ser simpatitzant-militant de LCR) salut !
A veure: el motiu de l’alçament militar no tenia res a veure amb Catalunya. Pensa que fins feia poques setmanes que tenien a Lluís Companys a la garjola (pels fets del 6 d’Octubre de 1934) i que aquest poc podria suposar cap amenaça a la unitat de la pàtria. Era la darrera de les seves preocupacions
L’Alçament es produeix bàsicament per l’entrada del PCE al govern amb ministres, fet que provoca el terror de l’església i la burgesia que veien perillar els seus privilegis. I si, també de l’esglesia i la burgesia catalanes i catalanistes, que van ser les primeres a fugir cames ajudeu-me i a finançar el cop d’estat franquista: La Lliga Catalanista va ser el suport financer bàsic del feixisme espanyol.
m’agradaria que ho documentessis (no cal una cita exacta…només un llibre on es llegeixin aquestes opinions teves respecte la financiació del Franco pels catalans de la Lliga)
Es delirante que no aceptes la realidad. Los resultados que evocan las generales son claros(y ya van unos cuantos):
-En España no hay opción real de cambio, nunca la habrá y no nos hemos comido un colín(de hecho peor incluso que en las últimas).
-Una parte importante de vuestros votos en las generales son independentistas(ERC, CUP, gente como yo), porque creemos en vuestras ideas(yo más en Podemos que ICV, ERC o CUP), pero en España no tiene ningún recorrido, ahora ya creo que es hora de ver que en Cat sí, pero es necesario quitar de encima el tema de la independencia(polarización lógica y ahora más que nunca), porque hasta que no seamos independientes no hay nada que hacer con el proyecto de Podemos en España y cada vez somos más los que nos damos cuenta.
-SI ahora se celebraran autonómicas en clave indepe, tendríais incluso menos votos que en las últimas, y se debe a que a diferencia de vuestras cúpulas, los votantes sí aceptamos la realidad. En las españolas, el independentismo pinta poco o nada(mantener a más políticos y poco más, pues con que esté Tardá, uno solo, por mi ya es suficiente, menos dinero cuestan[aunque otros ocuparían esos sillones]), sólo hay que ver los resultados electorales de autonómicas y generales.
De aquellos indepes que van a votar, una gran parte votamos Podemos(es mi opción política), pero en España, pues en Cataluña no puedo daros mi voto porque no me parece una postura coherente mientras esté supeditada al Estado español. En una cat indepe Podemos puede liderar el cambio, en la situación actual, no se van a cambiar ni las farolas.
Podéis seguir delirando, soñando en un “qué” basado en un “cómo” imposible, pero ya toca despertar y ver que no, Podemos ha fracasado en España y en Cataluña se tratan de elecciones españolas, que no son en clave indepe: el independentismo probablemente haya subido más después de ésto(me baso en mi entorno y gente de las RRSS).
A Podemos sólo le queda una vía(muchos votaremos independencia como única alternativa) en la que tiene mucho que decir, el resto perder el tiempo y engañarse a sí mismo sobre la falsa interpretación de que Podemos ha logrado derrotar al establishment(de hecho ni siquiera al PP) o al independentismo, cuando es todo lo contrario.
L’escrit “qui és l’Arqueoleg Glamurós” m’ha agradat molt…de fet tots m’agrades ! i crec que ja saps que estic molt oposat a les teves tesis de política per Catalunya. Si que m’agardaria coneixe’t al “natural”… un dia intentaré buscar més finament !