h1

Sobreprotecció no és educació!

febrer 8, 2010

Fa uns dies vaig publicar un post que duia per títol “Apologia de la joventut actual”, on exposava que no existeix cap causa objectiva que ens porti a pensar que els adolescents d’avui son pitjors que els de tota la vida i que al darrere del discurs criminalitzador del jovent sovint s’hi amaguen els perjudicis masclistes i tradicionalistes més carques.

Doncs bé, resulta que fa poc vaig topar amb un article del diari El País que em va fer adonar que se m’havia passat per alt un detall: la sobreprotecció. Segons l’autor Manuel Rodríguez Rivero els pares d’avui dia tracten d’evitar per tots els mitjans possibles que els seus fills es vegin exposats a cap tipus d’emoció negativa, oblidant la diferència entre perill i risc o entre temeritat i covardia. Així doncs la intensitat de la protecció paternal SI seria un factor diferencial entre generacions.

Seguint amb aquest fil de pensament m’ha vingut al cap la meva experiència com a educador del lleure en un esplai: una professora del curs de monitors m’assegurava que les “nits de por” podien causar profunds traumes als infants, mentre jo li discutia amb vehemència que soc capaç de caminar sol pel bosc a mitjanit, com qui va per la Rambla un diumenge a la tarda, gràcies a que de petit vaig passar per innumerables túnels del terror esplaiencs.

També recordo a un nano solitari a qui els seus pares venien a espiar al campament a veure si estava bé, perquè mai havia sortit sol de casa, i al que van esborrar de l’entitat al assabentar-se de que un company del grup fumava porros. Resultava molt trist veure’l passejar tot mudadet de la maneta dels seus progenitors… amb 17 anys!! Que van guanyar robant-li l’adolescència?

Segons una web de psicopedagogia els pares sobreprotectors acostumen a actuar així moguts per una baixa auto-estima que els impulsa a demostrar a la societat com de bons pares són; també pot ser que pretenguin projectar les limitacions i frustracions que ells mateixos van tenir a la infància, o bé  compensar el poc temps que poden dedicar al fill/a.

I quines conseqüències pot tenir pel nano? Doncs els experts afirmen que, a la llarga, la sobreprotecció infantil causa trastorns emocionals de personalitat, una por crònica i, sobretot, una falta de maduresa alhora d’afrontar els problemes de la vida adulta.

No podrien ser aquests els factors que explicarien el comportament dels joves d’avui dia? Els que insulten als professors sabent que el seu pare els donarà la raó a ells o els que no treballen ni estudien no fos cas que, pobrets, es cansessin o tinguessin estrès…

Davant això Gever Tulley ha creat una nova i innovadora corrent pedagògica, el “Thinkering School”, basada en deixar que els nanos facin per si mateixos coses suposadament perilloses (encendre una foguera, conduir un cotxe acompanyats, emprar tot tipus d’electrodomèstics, escalar un arbre…). El seu vídeo de You Tube, que podeu veure a continuació, ha estat un èxit de visites, i el seu llibre “Fifty dangerous things you should let your children do” ja es best-seller després de ser rebutjat per moltes editorials escandalitzades!

17 comentaris

  1. Arqueòleg, l’has clavat en este post, estic molt d’acord en la causa de la sobreprotecció, perquè també és molt normal sentir-se inferior hui dia i, per tant, hi ha tendència a sobreprotegir els xiquets.
    Ala, a encendre fogueres, a escalar arbres, i no diu res, però també aldria afegir investigar la sexualitat, això és tela d’important pa un nano.
    Salutacions!
    http://fessolsaps.wordpress.com


  2. Crec que el problema de la sobreprotecció està més l’evitació a tota costa del dolor moral (la frustració, els sentiments negatius, etc) que en el mal físic (caure d’un arbre o cremar-se). Més que res que per viure a una ciutat no cal saber fer una fogata o saber passar una nit al ras, amb que sàpigues com utilizar el gas sense que t’exploti la casa n’hi ha prou. Tampoc cal saber pujar a un arbre, però potser sí cal tenir la vista prou entrenada per saber creuar el carrer sense perill.

    Per altra banda un dels problemes de la societat actual és que abans l’educació era cosa de tota la tribu (no només dels pares i de l’escola). Ara l’educació s’ha privatitzat i compartimentat, s’ha “domesticitzat” i ha perdut el seu lloc en l’esfera pública (el carrer, la plaça…).

    Per exemple: abans qualsevol adult anònim esbroncava un nen pel carrer quan calia. De fet, quan jo era petit la gràcia de fer gamberrades era el perill que tots els adults t’esbronquessin i fins i tot rebessis un que altre cop de bastó o cleca d’algun iaio o iaia enfadat i, lògicament, després la teva gamberrada arribaria a orelles dels pares i tindries una segona i molt més temuda ració de bronca que probablement acabava en alguna represàlia dels teus pares, que actuaven amb perfecta complicitat i solidaritat amb la senyora a qui li havies llençat un petard o un globus d’aigua.

    Ara en canvi, ¿Quin mèrit té fer una gamberrada avui si tothom passa i ningú et diu ni recrimina res i si ho fa els pares ja s’encarregaran de “defendre” el seu nen (si no és que posen una denúncia a la persona que s’ha atrevit a alçar-li la veu al seu fillet)?


    • No acabo d’entendre el teu argument… quina es doncs, per tu, la causa d’aquest fenomen? L’individualisme postmodern? massa trillat no?


      • més que individualisme és el “semenfotisme”. Són conceptes diferents.

        De fet, generalitzant, hi ha les quatre combinacions:

        – Societats amb fort sentit de la comunitat però força semenfotistes (per exemple amèrica llatina, el sud d’itàlia o la majoria de països islàmics menys en el que respecta a la religió i la moral sexual).

        Societats ultraindividualistes però gens semenfotistes i bastant estrictes amb el compliment de les normes d’urbanitat al carrer (països germànics i nòrdics, Estats Units).

        Societats a la vegada semenfotistes i ultraindividualistes (catalunya, la major part d’europa del sud, europa de l’est).

        Societats amb gran sentit de la comunitat i gens semenfotistes (Àsia Oriental)…

        Com pots veure al món hi ha de tot i en el nostre cas des que vam recuperar la democràcia i a l’haver viscut la revolució de costums dels 60 amb 15 anys de retard, encara tendim a confondre llibertats i drets individuals amb semenfotisme i pèrdua dels mínims modals. Per exemple a Alemanya fins i tot un okupa s’adreça a un estrany parlant de vosté i dient “si us plau”! Em recordo una vegada quan estava d’erasmus a Tübingen que un anarko d’estètica punk s’em va acostar i em va dir en veu fluixa alguna cosa com “si us plau, si no li importa, podria vosté donar-me foc? moltíssimes gràcies… i no tindria per casualitat alguna moneda?”. Ho sento però aquí no m’imagino un okupa kalimotxero amb la mateixa educació i modals.


        • aquí el model d’urbanitat és belén esteban o kiko de gran hermano…


  3. Certament la sobreprotecció és un dels grans problemes que pateix la canalla actual. Suposo que la formula matemàtica deu ser:
    sobreprotecció+individualisme=egoisme al cub.


  4. sempre m’ha fet gràcia com les persones que critiquen el jovent o els infants són, justament, els que els han educat! La majoria de la meva edat, no cal dir. Els que rondem la cinquantena hem patit el sentiment de culpa continuu, no hem estat mai prou bons, qualsevol cosa que fèiem podia provocar un trauma en els nostres fills, cal tenir fills perfectes, fins i tot posant-els-hi música de Mozart quan encara són fetus (cosa que s’ha demostrat absurda). No n’havíem de tenir prou de reproduïr-nos acceptablement, sinó que havíem de ser pares i mares d’Einstein, Beethoven, Picasso. En la nostra defensa dir que també som víctimes, perquè la publicitat i la pedagogia ens ha estat “matxacant” d’una forma abusiva.

    Per cert, jo no he sobreprotegit els meus cadells, perquè me la repampinflava el que em diguessin 😉


  5. Completament d’acord amb tu. De totes maneres i com a afegitó personal et llanço una pregunta: ¿No és cert que en general cada individu utilitza aquesta sobreprotecció amb els éssers més estimats (no necesaiament els fills)?

    També afegir que a vegades costa trobar la línia entre la sobreprotecció i la responsabilitat com a pare. Tan dolent és “passar” del teu fill o deixar que faci el que vulgui com pretendre posar-lo en una bombolla on no hi passi res. Crec que la clau està en ser raonable i utilitzar el sentit comú. Almenys és el que jo procuraré fer.


  6. Estic d’acord amb tu sobre la sobreprotecció, i les conseqüències que pot comportar als fills, entre ells la inseguretat. I estic encara més d’acord en els tunels del terror caueros (en el meu cas), pot ser costa trobar-hi un significat per a la vida diària. Però, en el fons ens ha servit per afrontar-nos a la vida diària, sent conscient que no tot el que veus és real, i que el que veus pot estar influit per allò que creus que has de veure.


  7. Un afegit al tema de la sobreprotecció, crec que amb la crisi que patim i lo que queda certs hàbits canviaran radicalment, i ben segur que la sobreprotecció baixarà molt d’intensitat.

    Off-topic: He modificat el meu post i he afegit el pdf del BOE amb el Decret Reial integre i un resum dels fragments mes interessants. Gràcies pel suggeriment.


  8. Estic d’acord amb el cometnari del Miki, fins ara els nens estaven hipermegaprotegits i a sobre mimats, que ja crea monstres més bèsties. Ara almenys “mimats” deixaran de ser-ho una mica, o si més no, no rebran les pagues que els permeten no valorar res.

    Sobre els túnels del terror…amb moderació si, però jo encara estic traumada per haver-me fet passar per la nit al costat d’un cementiri i amb monitors fent de fantasmes XDDD


  9. Els nens han de sortir al carrer, tirar-se pel terra, embrutar-se, estripar-se els pantalons i fer el gamberro. Massa Play Station i massa sobreprotecció dels papes que tenen por que el nen sortir a fora ja que hi ha molta delinqüència, poden agafar malalties,etc. Així els nens acaben agilipollats i quan es fan més grans veuen que el molt no era tan bonic com els hi havien pintat i no saben afrontar els problemes.

    http://unaminoriaradical.wordpress.com/


  10. no mas psicopedagilipollas por favor


  11. Efectivament, els pares cada cop protegeixen més als seus fills, arribant a nivells esperpèntics com el que cites. I no només això, sinó que es pensen que el seu nen és perfecte i incapaç de cap maldat… encara que acabi de pegar al professor davant dels morros dels seus pares (exagerant una mica).

    Abans si et castigaven a l’escola, els pares tendien a pensar que alguna cosa malament havies fet (encara que ho neguessis). Ara la culpa és del professor que no entén al seu nen i li té mania…


  12. Comparteixo els arguments, la sobreprotecció no és educació.
    A més, la sobreprotecció pot tendir amb molta facilitat a crear nens excloents i xenofobs: “ui nen no t’acostis als nens de pell fosca que segur que són d’alguna banda urbana”


  13. El fills tenim tant a aprendre que si ens eviten certes coses, en part són mancances que tindrem en un futur, situacions per les que no haurem passat i ens resultaran un repte d’aquelles que no pots superar.
    També és veritat que hi ha graus de sobreprotecció i una mica tampoc no fa mal a ningú.
    Això si, lo de la psicopedagogia ja s’ho poden guardar. No m’agrada gens això d’utilitzar l’home com objecte d’estudi, queda tant fred, distant i amb aires de superior que no ho aguanto.
    Per cert, arqueòleg tens un blog genial, m’encanta la teva manera d’escriure.



Deixa una resposta a rafel Cancel·la la resposta