h1

8 1/2 vs NINE

gener 24, 2010

Aquest cap de setmana s’ha estrenat NINE, un remake en forma de musical cabareter del mític 8 ½ de Fellini, interpretada per un espectacular càsting d’actrius (Kate Hudson, Nicole Kidman, Penèlope Cruz, Judy Dench, Marion Cotillard, Sofia Loren, Fergie) i dirigits per Rob Marshall, autor de Chicago i Memòries d’una Geisha.

Segons la crítica de El Pais del passat divendres 22 de Gener , Nine “apunta a un cool de puticlub, pero se queda en zorreo para camioneros. Una pena”. Així doncs, amb aquests pèssims antecedents ens vàrem dirigir al cinema per comprovar amb els nostres propis ulls quines son les diferències reals entre les dues versions d’aquesta història que gira en torn al rodatge d’un film a la Itàlia dels anys 60’s, una pseudo-autobiografia de Fellini, on aquest es projecta sobre Guido, el protagonista absolut.

->El film de Fellini era una pel·lícula d’autor, com a tal estava plena de metàfores obsessives del director, que acaben generant mites personals. En canvi, en el musical això no ho trobem, ja que Rob Marshall es limita a reinterpretar l’obra d’un altre.

-> A 8 ½ les imatges són exclusivament en blanc i negre, estil predominant a l’obra del director italià; per contra Nine juga molt amb l’alternança del blanc i negre amb el color, on es combinen els contrastos dels vestits, amb el decorat i la il·luminació.

-> Sens dubte el millor de les dues cintes és la reflexió sobre la crisi de la creativitat d’un director al punt àlgid de la seva fama on es troba amb una contradicció entre el que s’espera d’ell i la manca absoluta d’idees a la que ha de fer front.

-> Les escenes de la imaginació del protagonista, a la primera versió son molt més líriques i poètiques, amb menys recursos tècnics i audiovisuals.El paper que representa la música es fonamental per entendre la dualitat entre la realitat i el món oníric a Nine, peró li falta la màgia d’altres musicals com els de Minnelli o Cukor

-> L’escena del record infantil, protagonitzada per Saraghina, resulta més transcendental a la obra de Fellini, amb el ball del tango on es converteix en el referent obsessiu del protagonista. Tot i això, cal destacar l’excel·lent número de Fergie a Nine, sens dubte un dels millors del musical.

-> Daniel Day Lewis dramatitza excessivament la crisi de creativitat del protagonista a Nine, mentre que l’actuació de Marcelo Mastroiani és més mesurada, tranquil·la i, en poques paraules… fa menys mala cara!

-> Cal destacar que els dos directors han agafat una actriu fancesa per interpretar a l’esposa del actor principal, Anouke Aimée a 8 ½ i Marion Cotillard al seu remake, ambdues són grans actrius que fan molt bé de soferta esposa. Per altre banda Fellini contraposa els papers de la muller i l’amant, per la seva actitud, forma de vestir o model de dona i en l’elecció de càsting amb Marshall no contempla aquesta dualitat: Penèlope Cruz i Cotillard són dos models molt semblants.

-> Com a anècdota remarquem que Sofia Loren, l’actriu italiana més important dels anys 60-70’s que mai va treballar amb Fellini, participa a Nine, interpretant el paper de mare del protagonista, quan podien haver agafat a Claudia Cardinalle que si apareix a 8 ½.

*by Contessa Livia Serpieri & Arqueòleg*

8 comentaris

  1. Crec que et decepcionaré, GLAMBOY69. Per començar no recordo la de ‘Fellini’ i, per tant, no puc comparar-la amb ‘Nine’. I, d’altra banda, aquesta m’ha agradat moltíssim. No sé si m’estic tornant una mica ‘ñoño’, però la peli, a estones, em va fer emocionar.

    No ho sé. Ho vaig trobar tot fantàstic. Les imatges d’Italia (jo vaig a Roma un parell de cops a l’any perquè m’encanta!), els estudis de Cinnecità, el cotxe d’en Guido, la bellesa madura de la Sofia Loren, la força de la grandíssima Judi Dench, els ulls de la Marion Cotillard, el ball de la Penélope Cruz, la ‘bogeria’ de la Kate Hudson, l’escena de la platja, en Guido de jove (sembla el nen de Cinema Paradiso)… Hi vaig trobar moltes coses bones. A més tots ballen i canten força bé; i més si tenin en compte que no són ni cantants ni ballarins.

    Dolentes? Poques Si que el personatge d’en Guido és una mica exagerat, però crec que no deixa de ser una caricatura. Es riu d’ell mateix. I potser a la Nicole Kidman no li treuen massa partit. Però vaja, no hi ha res que desentoni massa, al meu entendre.

    Hi ha dos frases, en què es basarà el meu post, molt significatives. Si no m’equivoco, les dues les diu la Judi Dench en el número musical del ‘Folies Bergère’. Una ve a dir que la gent de l’espectacle té el ‘privilegir d’entretenir’. I la segona que ‘la gent vol riure, una història d’amor i no tant directors existencialistes’. T’asseguro que vaig passar dues hores molt boniques i que vaig marxar cap a casa amb un somriure d’orella a orella.

    Zorreo para camioneros? No ho sé. Jo no vaig a puticlubs ni he conduït mai un camió. Això sí, després de molts anys veient i llegint sobre cinema, només em refio de bloggers cinèfils (Bargalloneta, Atikus, Troyana, Babel36, Jordim, El Deme, Roger, Hidalgo, Martí…) i d’un sol crític, en Jordi Costa. A la resta -de bloggers me’n deixo molts, segur- ni aigua.

    Una abraçada.


  2. Doncs jo no he vist la pel·lícula una mica dut per la meva antipatia personal cap a la Pi, personalment penso que només és capaç de fer bons papers quan la dirigeix Almodovar. Encara que també és possible que em deixi portar pels tòpics i la pobre noia no mereixi el meu desaire. He llegit que el ball al qual feu al·lusió se’l va haver de preparar força i que resulta bastant memorable. Sigui com sigui, els vostres comentaris m’estimulen i l’aniré a veure. Ja us diré el qué.


  3. Glam, jo publico el meu apunt sobre la pel·lícula demà. Quan he vist que m’havies “trepitjat” el tema, m’he resistit a llegir-te fins que no tingués el meu text programat per a la seva publicació (coses del fair play).

    Veig que no et mulles gaire (on és l’acidesa?). Jo, tot i que la pel·li d’en Marshall és passadora, després de contemplar dues seqüències de l’original de Fellini, trobo que no hi ha color. És la diferència entre l’art i un karaoke de Victoria’s Secret.


    • “on és l’acidesa?”

      Hauras vist que el post no el signo només jo, oi? He comptat amb la col·laboració d’agú q sap molt més de cinema q jo i he respectat la seva moderació. Anyway a mi m’ha agradat força, tot i q si, q la de Fellini li dona mil voltes… pe´ró es que es com comparar Mulholland Drive i Molin Rouge!


      • Perdoni, arqueòleg, que no m’havia fixat en la qüestió de les firmes. “Moulin Rouge” la detesto cordialment, “Mulholland Drive” encara miro d’entendre-la, encara que no sé per on agafar-la.


  4. Em sembla que no l’aniré a veure. No sabia que fos un remake de 8 1/2. Ara que ja ho sé, prefereixo seguir recordant i’immortal Fellini i el boníssim Mastroiani


  5. A mi, que no sóc de musicals, em va agradar força. És un entreteniment prou bo amb un nivell artístic excel·lent. Day-Lewis potser sobreactua una mica, però és el seu estil.

    M’enrollo una mica més a http://lobloc.net/2010/02/28/nine/.

    Salutacions.


  6. […] La meva aposta: Mo’Nique de carrer pel seu paper de mare desquiciada i violenta. Premi cantat sense que cap de els altres nominades li faci la menor ombra. Ho sento Penèlope, peró el teu numeret a Nine era més fluix que el de Fergie! […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: