TOP II: Àlbums internacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*
Desembre 23, 2009Aquesta dècada passarà a la història com la època en que el pop va derrotar finalment al avorridíssim rock patriarcal heteromasclista de grenya i testosterona (rapcore o rapmetal, tan de moda a finals dels 90’s) ; així com la socialització gratuïta dels arxius musicals gràcies a Internet, tot i la resistència ludista dels enemics de la tecnologia ($GAE).
Però quins son els àlbums que han orquestrat aquesta revolució planetària sexual i econòmica? Descobriu-ho amb aquesta brillant segona part de l’àcid, irònic i punyent duel dialèctic entre un humil servidor i Rafa! Sens dubte ens hem quedat a gust tirant-nos ganivets!
Com en el darrer post els enllaços a Spotify no van tenir gaire èxit, aquest cop us en deixo un de sol al final del post(bé, de fet dos: versió light i hardcore)!
EL TOP DE RAFA
10. Depeche Mode – Playing the angel
Cada disc que treien els Depeche presumia de ser el seu millor disc des de “Violator”. Vam haver d’esperar al 2005 aquesta afirmació es fes realitat, però l’espera ha valgut la pena.
Arqueòleg– Sort que Dave Graham ni Martin Gore mai llegiran aquest Top i no hauran de veure consternats com el seu millor álbum dels darrers 20 anys es veu miserablement relegat cinc llocs per sota de Paris Hilton!
9. Franz Ferdinand – Franz Ferdinand
The Strokes van obrir la veda, però Franz Ferdinand, amb la seva facilitat per fer cançons addictives i la seva particular revisitació del postpunk van posar la cirereta al pastís.
Arqueòleg- Franz Ferdinand son com una paperina plena de xurros: el primer el menges amb delit, però quan en portes deu d’iguals et comencen a entrar ganes de cagar. Això si, en directe son inigualables!
8. The Strokes – Is This It
Només per ser el disc més copiat de la dècada mereixen un lloc en aquesta llista. El seu “back to guitars”, que passava per una apropiació postmoderna dels Ramones i la Velvet, explica tots i cadascun dels ‘hypes’ que després han estat encumbrats per la premsa: Libertines, Arctic Monkeys, Franz Ferdinand…
Arqueòleg– Sobrevalorats? Hype? Overplayed? Mmm no acabo de trobar la paraula que defineix a un grup que semblava que havien d’esdevenir els Nirvana d’aquesta dècada i han acabat mig oblidats. Tot i que sonaven prou bé se’ls hauria d’haver tractat amb la seva justa mesura.
7. Roisin Murphy – Overpowered
Roisin Murphy ressucita, amplifica i millora l’esperit cosmopolita i petardo de Moloko. Un disc tan cool i amb tanta classe és tota una anomalia en el despistat pop britànic d’aquesta dècada. La pregunta que encara es fan productors i premsa musical és per què aquest disc no va tenir més repercussió i no va enterrar definitivament la carrera de Kylie Minogue i altres eternes aspirants a diva gai.
Arqueòleg-Bon disc i bon intent de successora de diva gai… si Lady Gaga no hagués existit mai, igual hauria tingut alguna possibilitat com a delfina de Madonna, “Movie Star” es un temazo!
6. The pains of being pure at heart – The pains of being pure at heart
Intel•ligent i, sobretot, emocionant revisitació del shoegaze i el twee pop de finals dels 80 i principis dels 90. Guitarres distorsionades i sorolloses però amb tal saturació de sucre que només són aptes per a romàntics empedernits.
Arqueòleg– No els havia escoltat mai, poso el seu disc a Spotify i descobreixo que son un clon de The Raveonettes, que al seu temps son un tribut a The Jesus & The Mary Chain! Sonen bé, ara, originals, originals no serien!!
5. Paris Hilton – Paris (2006).
La celebrity que resumeix la dècada i, probablement, el millor disc de mainstream dels 2000. No jutgis mai un disc per lo petarda o tonta o els pocs mèrits vocals de la cantant (i menys des que es va inventar el miracolós autotune). Potser millor que et fixis en qui és l’autor de les cançons i la nòmina de productors. De fet, tan sols el recent adveniment de Lady Gaga pot fer ombra a l’hereva més famosa i artísticament incompresa del món.
Arqueòleg- Nome hagas reir que me salen patas de gallo! Si Paris fa música, Curry Valenzuela fa periodisme i la Terremoto de Alcorcón ballet clàssic! Rafa, la persona que va posar a Paris Hilton 5 llocs per sobre de Depeche Mode en un Top i no va ser detingut i empresonat immediatament davant aquest flagrant atemptat.
4. Hidden Cameras – The smell of our own
El folk més queer, guarro i explícit, però a la vegada més melòdic ens va arribar del fred Canadà. El disc més gai i sexual de la dècada va resultar ser un disc inspirat en el folk cristià d’arrel cumbaià! Cançons despullades que arriben a l’essència del pop que només saben trobar uns pocs. Una celebració del sexe i de la vida.
Arqueòleg- La versió gai, cutre i petarda d’Arcade of Fire! Si, molt bé, estan desarmaritzats peró… a part de menjar polles quina altre raó explica la seva presència en aquest Top en el que no està la banda original a la qual imiten, plagien i copien sense cap mena de complex?
3. Daft Punk– Discovery
[…]Daft Punk més que un grup són un univers estètic total, una mena d’òpera-tecno, […] amb “Discovery” fan un pas endavant presentant-nos per primer cop cançons amb lletres i una estructura (aparentment) pop i elaborant un concepte visual propi a través de la pel•lícula animada Interstella 5555, realitzada íntegrament a partir de la música de l’àlbum. El que de veritat compta […] és que els ritmes i bases et transportin i et facin venir unes ganes irresistibles ballar (fins i tot a algú tan poc ballador com jo!). […] “Discovery” redefinició del concepte “retrofuturista”.
Arqueòleg- Aquest treball es una sola cançó, molt bona, es cert, peró repetida 14 vegades, one more time, one more time, one more time!! Arriba un punt que ja cansa no? Si volien fer un single, ningú els obligava a treure un LP! Aixó si: La peli dels videoclips i els seus directes del milloret de la dècada!
2. Madonna – Music
La majoria de la humanitat es va quedar amb el hit més evident de Madonna […] aquest és el disc que ens mostra la diva més insospitada: ¿qui anava a imaginar que la crisi dels 40 i aquesta bizarra encarnació “electrocowgirl” li escauria tan bé a la reina del pop? […] de la mà del músic francès Mirwais on radicalitza el que ja s’entreveia en l’anterior disc, gràcies a una mescla hàbil d’ingredients que no podien semblar més discordants (country acústic, indietrònica, electro i “vocoders” a dojo). Resultat: Madonna mai ha sonat tan contemporània i a la vegada sincera com en aquest estrany i únic disc ple de hits ocults […].
Arqueòleg- Mai entendré com Warner va poder treure com a singles “Don’t tell me” “Amazing” i “What it feels for a Girl” amb la de temazos que hi havia epr escollir!! “Impressive Instant” hauria arrasat!!
1. The postal service – Give up
Hi ha discos que, de forma inintencionada, subtil i subterrània, constitueixen el retrat ocult d’una dècada […]. Una col•laboració que es volia puntual entre Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i Jimmy Tamborello (Dntel) […] va ser possible gràcies al servei postal dels Estats Units amb què els dos membres d’aquest grup s’enviaven mútuament les maquetes[…] el resultat supera exponencialment tot el que aquests dos artistes havien fet per separat. Un àlbum inusualment profund i ric en matisos en aquesta dècada tan donada a textures i estètiques que es queden en la superfície[…]
Arqueòleg- Un grup d’un sol àlbum, un àlbum d’una sola cançó destacable. El “One hit wonder” de la dècada, sense la més remota influència musical, ni transcendència alguna, més enllà de l’anècdota.
EL TOP DE L’ARQUEÒLEG
10.- Courtney Love “American Sweethearth”
Un disc depreciat per la crítica, ignorat pel públic, odiat per la mateixa Courtney que ha reconegut anar completament drogada mentre el gravava i que es incapaç d’escoltar-lo sencer, però que a mi m’encanta! Trobo que és la síntesi perfecte entre l’agressivitat grunge de “Live trogh this” i el glamour pop de “Celebrity Skin” on, a més, les lletres arriben al deliri absolut on Love s’autoproclama salvadora del rock i el feminisme mundial. Imprescindible el brutal videoclip de “Mono”
Rafa – Ufff…. quina mandra em fa escoltar qualsevol disc sencer de Courtney Love que no sigui “Live through this”! Aquest disc no em provoca més que sensació a “dejà vu”: Courtney, maca, no pots ser reina del grunge ni del rock perquè el grunge i el rock estan morts! Bé no tot és dolent, cal reconèixer que “Mono” és un bon single, però és que és tan 90’s! Només espero que si arriba a primera dama de Veneçuela, no es proposi competir amb Shakira pel títol de diva llatina!
9.- The Killers “Day & Age”
Un àlbum odiat pels seus fans més indies ja que va suposar una renuncia radical a la sonoritat rockera típica tòpica i trillada per mil altres bandes per llançar-se de cap a un POP amb majúscules que els ha obert de bat les portes de la comercialitat de la mà del seus megahits “Human” i “Spaceman”, amb tocs d’U2, Bowie o Pet Shop Boys.
Rafa – La superficialitat absoluta com a artefacte pop ja va tenir la seva època daurada als 80. Ull que no tinc res contra la superficialitat ni la vacuïtat ni contra l’indie recuinat per fer-lo apte per a les masses. A més, pel que fa a la manera de cantar, Brandon Flowers fa una interessant adaptació als anys 00’s i a l’Amèrica profunda de divos oblidats del pop britànic com el malaurat Billy Mackenzie de The Associates.
8.- The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto es per mi la diva revelació dels ’00! Lesbiana radical i obesa sense complexes, amb una veu a mig camí entre el blues i les riot grrls, ens ha fet saltar com a possessos amb el seu rock ballable i reivindicatiu.
Rafa – Llàstima que aquesta veu es desaprofiti entremig de tanta instrumentació estil “refregit postpunk” de la qual ja ens hem cansat per sobreexposició: Franz Ferdinand, Bloc Party…
7.- Placebo “Black market music”
Tot i ser una banda inexorablement lligada als anys 90’s, el seu millor àlbum es va publicar a la present dècada. La inconfusible veu de Brian Molko i el seu estil a mig camí entre Nirvana i Bowie donen lloc a una genial experimentació amb la música elecrònica (Taste in Man), el punk rock (Days before you came) o fins i tot el hip hop (Spite and malice)
Rafa- Només diré una frase que odies: “És taaaaan 1998!”
6.- Mika “Life in catoon motion”
Com vendre 6.000.000 d’àlbums del teu debut? Doncs amb la veu de Fredy Mercury, el piano d’Elton John, les melodies de Bowie, la petarderia dels Scissor Sisters i 4 singles rebentapistes! Una veritable llàstima que el seu segon disc hagi estat el flop de la dècada, abocant aquest artista a una desaparició imminent si ningú ho impedeix!!
Rafa – Mika és una petarda amb tantes ínfules de superestrella com absurda ambigüitat i recat a l’hora de reconèixer la seva veritable sexualitat, i mira que per falta de ploma no serà! Mira, maca, si imites a Freddy Mercury o Elton John em sembla bé, però no els imitis també en armariament, que ja no estem als 80 i ser a l’armari ja no es porta! A més segur que d’aquí a 20 anys serà tan poc recordat […] com, per posar un exemple, Martika o Paula Abdul, de qui el 1990 es deia que anaven a desbancar Madonna![…]
5.-David Bowie “Heathen”
Sabieu que Bowie ha publicat el seu segon millor àlbum (després del mític Ziggy Stardust) aquesta dècada? No oi? Doncs doneu una oportunitat a aquesta magistral obra amb la que torna al seu classicisme glam amb tocs electrònics, fa versions dels Pixies, duos amb Moby… un veritable diamant en brut que ha passat injustament desapercebut!
Rafa – Apa, què exagerat! Millor que “Low”, “Heroes” o “Scary Monsters”? Vols dir? De fet, del que ha fet Bowie aquesta dècada m’agrada més “Reality”!
4.- Patrick Wolf “The Bachelor”
Patrick Wolf es, sens dubte, una de les millors adquisicions de la dècada a la meva discografia, amb 4 àlbums indispensables i que qualsevol d’ells podrien estar en aquest top. Un artista que composa, produeix, toca tots els instruments i canta des dels 11 anys i encara no ha fet cap cançó que no m’agradi. He triat el seu darrer àlbum ja que considero que és on es mostra amb tot el seu esplendor creatiu i fa un repàs a tots els estils que l’han influenciat, des del folk celta, al technopop sinistre, passant pel rock anglès.
Rafa – Patrick Wolf, és, després de Mika, l’armariada amb més ínfules de diva de la dècada. Ara que ja és més grandet, ja no pot continuar anant de nen prodigi! Ara seriosament, em sembla un bon artista (millor que la Mika) i el més important, amb bons temes, però el seu barroquisme a vegades és difícil d’empassar!
3.- Antony & the Jonhsons – “I’m a bird now”
Gràcies a la BSO de “La vida secreta de las palabras” vaig descobrir un àlbum perfecte fet a base de balades a piano amb una dolça veu de vellut i duos amb tots els artistes gais o bisexuals de l’escorça terrestre: Boy George, Lou Reed, Rufus Wainwright…
Rafa – Típic entretinent de temporada per gafapastas que van al cinemes Verdi i tenen deliris de suposada profunditat. Si als 90 t’havia de molar Björk, en aquesta dècada que ara tanquem és obligat que flipis amb Antony! Això sí, no negaré que té una veu fantàstica i que la sap usar, però… el virtuosisme a mi no m’inspira massa, la veritat. Per altra banda se li ha de reconèixer que fa una música que és completament carn de banda sonora!
2.- Madonna – “Confessions on a dancefloor”
Confessions o Music? Davant el bizantí dubte he optat per triar el disc que no havia escollit Rafa, doncs ambdós treballs son obres mestres del pop, gegantines demostracions de la infinita capacitat de reinvenció de la diva, aquest cop fent un tribut global a la història de la música de ball, amb homenatges a ABBA o Jackson Five i una solidesa global del àlbum que sembla una sessió de Dj més que 12 cançons separades. Molt recomanable també el tema que es va incloure a la edició especial “Fighting Spirit”.
Rafa – Evidentment no criticaré aquesta obra mestra que està a la par amb “Music” en quant equilibri entre comercialitat i avantguarda. La Madonna d’aquesta dècada només per aquests dos discos mereix ser igual de ben considerada que la de les dues dècades anteriors! Tota una lliçó a eternes aspirants com Britney Spears o Kylie Minogue, condemnades al paper de princesa pop, doncs reina tots sabem que només hi ha una.
1.- Morrissey “You are the quarry”
Quan em vaig proposar fer aquest Top, tan sols tenia una cosa clara, el nº1 havia de ser per Morrissey. Amb aquest disc vaig descobrir a un grandíssim artista, […] que no s’havia deixat ancorar al passat, sinó que presentava batalla per tornar a primera línea de la fama indie amb un disc colossal, ple de hits, cançons perfectes, lletres iròniques que he emprat en 1001 posts i una producció magistral a mig camí del grunge i el pop. Al assabentar-me que tocaria a Madrid, em va faltar temps per agafar l’Ave […].
Rafa – Si hagués sortit 5 anys abans aquest disc hagués passat sense pena ni glòria […] El gran misteri ocult d’aquesta dècada, que els de “Cuarto Milenio” farien bé d’investigar, és com un decrèpit Morrissey amb pose de diva amargada que es queixa per tot i que porta 15 anys repetint-se en les lletres com l’all, hagi pogut conquerir una nova generació d’oients! I més quan el veritable problema […]són els seus mediocres i oportunistes col•laboradors i la producció en plan “rock californià”, completament dissonant amb la dicció britànica del divo!
ESCOLTA AQUÍ UN PUPURRI DELS DOS TOPS (VERSIÓ LIGHT SENSE PARIS HILTON)
VERSIÓ HARDCORE EXTREM AMB PARIS HILTON*
* Escolta’l … si creus que la vida no té sentit i ha arribat el moment de posar-li fi de la forma més cruel i sàdica possible.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Estic d’acord en línies generals. Suposo que al tractar-se de música que ve de fora, la opinió i el vagatge amb que ens arriben és més uniformat. Ara bé… com que l’Arqueòleg no deixa d’afirmar que el metal és mort i tal i qual, no em puc resistir a donar cinc raons discogràfiques dels 2000 que afirmen el contrari:
Nightwish “Century child” (2002): una dona sent líder indiscutible d’un grup de metal que ha perdut la personalitat des que la van fer fora. Després diran.
Apocalyptica “Apocalyptica” (2005): Metal sense guitarres? N’hi ha que saben reinventar-se millor.
System of a down “Mezmerize” (2005): exemple paradigmàtic del nu-metal. Sense innovacions radicals encara hi han milers de coses per dir.
Molotov “Con todo respeto” (2005): més del mateix, potser tiren més al rock però, al cap i a la fi, Molotov són eclèctics per definició.
Rhapsody “Symphony of enchanted lands II: The dark secret” (2005): un grup que, al meu parer, dóna lliçons d’èpica als mateixos Hammerfall o Manowar. Barroquisme i virtuosisme en vena.
Molotov… estem parlant dels Molotov de “Puto, maricón el que no salte”??
Adjunto unes anotacions sobre la meva llista:
– Greu crisi del pop britànic: en aquesta dècada els americans en tots els gèneres i els francesos en l’electrònica els han passat la mà per la cara. Què se n’ha fet de l’era britpop i la “cool Britannia”? Realment algú creu que la patètica imatge de Pete Doherty drogat o la pija de Lily Alen afegint “fucks” per semblar transgressora és cool? Morrissey tenia raó: London is dead. Només Roisin Murphy i Franz Ferdinand o veterans com Morrissey i Depeche Mode aconsegueixen salvar la casa de la ruina.
– Impressionants àlbums de debut (Strokes, Franz Ferdinand, Hidden cameras, Ladytron, Interpol…), les continuacions dels quals no han cobert les expectatives, tot s’ha de dir.
– El “back to rock” que a començaments de la dècada semblaven pressagiar grups com White Stripes o Libertines s’ha quedat en no-res. Des de fa uns 20 anys la música electrònica és la que dóna els discos més interessants i això no ha canviat en aquesta dècada. De fet en el meu top 5 només hi ha un disc basat en guitarres, i a més és de folk acústic, no de rock.
– La primera meitat de la dècada ha donat millors discos que la segona! M’estaré tornant vell? Potser no, al cap i a la fi als 90 va passar una cosa semblant, de fet el 1991 va ser l’any clau de la dècada (amb els treballs de Nirvana, Massive Attack, Primal Scream, My Bloody Valentine…).
– No, no he posat res de hip hop ni R&B, no és l’estil que més m’agrada precisament. Això sí, el disc de Paris Hilton té molt de R&B i dóna mil voltes a Beyoncés i Britneys, de fet el disc de Paris és la mescla perfecta entre els diferents estils mainstream dels Estats Units: una mica de Britney, una mica d’Avril Lavigne i una mica de Gwen Stefani! Arqueòleg dius que el disc és dolent per pur prejudici! La prestigiosa web http://www.allmusic.com li va posar un 9 sobre 10!!!
He comprovat amb els meus propis ulls que AMG li va posar un 9 a PAris Hilton… m’acaba de acure als peus aquesta web!!
Igual era una broma…
M’acabo d’adonar… q jo no he posat cap debut!!OMG
edito: Si, un si, Mika!
Per cert arqueoleg, el disc d’arcade fire és de 2004 i el de hidden cameras del 2003, o sigui que la teva teoria de plagi no cola. I jo no els veig tantes similituds!
ANOTACIONS AL MEU TOP:
-Patrick Wolf NO està armaritzat, al seu twitter està tot el dia parlant del seu xicot!!
-“Reality” és el disc més anodí insuls i superflu de la carrera de Bowie juntament amb “Tonight”. Bowie va dir ELL MATEIX que Heathen era un dels seus millors àlbums.I si, el trobo molt millor, com a àlbum global, que Low i Heroes i no diguem ja que Scary monsters!
– Jo se veritat que mai entendré aquesta tírria que li tens cap a un àlbum tan majestuós com “You are the Quarry”. Es q es un hit rere un altre! Ni “The Queen is dead” tenia tans clàssics!
– Vull aprofitar la ocasió per trencar una llança a favor dels gafapastas que van al cinemes Verdi i tenen deliris de suposada profunditat.
Jaja si jo sóc un d’ells, per això em permeto la llicència de criticar-los amb coneixement de causa!
Em quedo amb “The Postal Service” i “Anthony and the Johnsons”, son meravellosos i originals facin el que facin.
Quan estigui menys borratxo, us diré alguna cosa, perquè la contesa s’ho mereix. Encara que només sigui per aportar l’opinió d’un “vellaco”.
Tot plegat sou més pesats que els discos dels que parleu. Excuseu-me, si em poso al mateix nivell de toneteria, em quedo amb la granoteta del Stuard McMurdoch.
Que dolenta q es la borratxera del darrer dia de feina abants d nadal!!
“època en que el pop va derrotar finalment al avorridíssim rock patriarcal heteromasclista de grenya i testosterona”
Ets un petit elitista elevat sobre el teu “superior” gust musical. A part que, si el substitut pel rock ha de ser la banalitat i alienació produïdes pel pop, no se si és una gran victoria…
A part d’això, mola el teu blog
Sabia q algún heavie picaria a l’esquer!!!
“Ets un petit elitista”
Hola bon dia i benvingut al blog! Si, soc un elitista radical, d’això tracta aquesta web precisament! El glamour és un eufemisme del elitisme cultural.
“banalitat i alienació produïdes pel pop”
No com el metal amb els seus grans lvalors i continguts patriarcals (Manowar), heterosexistes (tots excepte Judas Priest), homòfobs (Molotov), racistes (Gun’s & Roses)etc, etc etc…
Ei, ei, ei, ei…Que jo no he dit que haguessim d’extreure valuosos morals per a la vida del metal! Només dic que la música que fan no està malament, i que li donen mil patades a les tipiques cançons clóniques del pop, totes amb la mateixa armonia.
I prefereixo els nefastos valors del metal, a la publicitat consumista del pop (es que el pop em fa molt fàstic).
“I prefereixo els nefastos valors del metal, a la publicitat consumista del pop”
Per cada disc que ven Patrick Wolf, Metallica guanya un miliò d’euros!!
El pop alternatiu es infinitament més anticomercial que l’ultracapitalsime del metall: aquest any han rebentat els tops comercials AC/DC, per exemple!
Paris Hilton no és una bleda assoleïada, d’aquestes que no fot brot i és na mena d’ídol per a milions de caps buits? Fuck her!, no penso embrutar-me els timpans escoltant la seva veu!
Ja coneixes les limitacions impresionants dels meus coneixements musicals; em deixo portar pel que m’agrada i passo del que em molesta a l’oïda. De tot plegat, em quedo amb “Human”, amb Madonna, amb els Depeche, alguna de Mika…
Per cert, tenia posat l’Ave Maria de fons, mentre em llegia el teu post. Una circumstància curiosa… 🙂
Bones Festes, arqueòleg i companyia.
És una bleda amb el cervell buit, però els compositors i productors li han fet un disc de putíssima mare. I la seva veu adequadament manipulada amb autotune és perfecta per al pop xiclet!
Upps m’acabo de transformar en una versió femenina de mi mateix. Serà influència de l’hereva Hilton?
Coi, però si el disc li fan altres i la veu tampoc no és ben bé la seva, quina gràcia té escoltar-se-la? Pregunto de bon rollo, eh?, que jo de música no en sé res.
No sóc una experta i no he escoltat alguns dels que anomeneu però SEMPRE MORRISSEY.
Arqueòleg (i resta) Bones Festes!!! PETONS, PETONS i MIL PETONS!!!!
La crítica de Poney és evident, només parleu de pop i post punk?? No s’ha fet res mes? No ha aparegut cap disc genial de Jazz o Swing??
No em crec que l’unic que ens ha donat aquesta decada hagi sigut el pop de dives… però clar, estic al blog de l’arqueoleg, que em podia esperar?
Tal com vas dir en un post Glam, el que marcara els 90’s i possiblement el 00’s és l’absència d’innovació musical.
“estic al blog de l’arqueoleg, que em podia esperar”
Ajaja Tu mateix ja et respons! Soc un arqueòleg, si, peró glamurós, doncs pots esperar qualsevol cosa relacionada amb els valors del glamour: modernitat, elitisme, transgressió i divisme!
Si hagés avantposat la meva faceta d’històriador-arqueòleg hauria rescatat estils fosilitzats per l’anacronisme obsolet, peró he considerat que no calia!
[…] https://glamboy69.wordpress.com/2009/12/23/top-ii-albums-internacionals-de-la-decada-rafa-vs-arqueole…La celebrity que resumeix la dècada i, probablement, el millor disc de mainstream dels 2000. No jutgis mai un disc per lo petarda o tonta o els pocs mèrits vocals de la cantant (i menys des que es va inventar el miracolós autotune). …. Doncs amb la veu de Fredy Mercury, el piano d’Elton John, les melodies de Bowie, la petarderia dels Scissor Sisters i 4 singles rebentapistes! Una veritable llàstima que el seu segon disc hagi estat el flop de la dècada, abocant aquest … […]
No sabia que los que nos gusta el rock apoyaramos un estado patriarcal heteromasclista de grenya i testosterona.A ver que lindezas soltamos ,que a veces de tan moderno se te llena la boca de gloria…
Has leído el texto al revés!!
Yo no he dicho que TODO el rock sea patriarcal y heterosexista, sinó que en esta década se ha puesto fin al tipo de rock que tan de moda estava a finales de los 90’s (lo q se llamó rapcore, o rapmetal): Kid Rock, Korn o Limp Bizkit, por ejemplo su himno sobre comer coños era vomitivo. Afortunadamente el pop aplastó ESO!
En esta lista hay bastantes gupos de rock, o de pop rock cuanto menos!
ok
Jo estic molt més d’acord amb l’Arqueòleg que no pas amb el Rafa. You are the quarry és el meu àlbum favorit ever!!! Aquí te dejo para ti Roger y tus lectores información sobre mi último libro, Vulgaria, una novela prologada por Lucía Extebarria http://circoiberia.wordpress.com/vulgaria/ Petonets
M’acabes de descobrir el Morrissey!
Que sàpigues que malgrat que tinc el blog tancat em segueixo passant per aquí de tant en quant.
Salut,
David.
P.D.: Sento dir-ho però el Mika (parlo des de la meva nul·la sensibilitat i gust, què n’esperes d’un hetero…? XD) em sembla un hortera.
Super a favor de Paris i Morrisey!!
wow i can only read the titles and visuals, as a i can’t read french, and i so want to read it but anyway both Top 10’s are amazing!!..and are both similar to mine 🙂
oops i meant spanish , and i did the “translate” thing..so all good!
Well, it’s not spanish nor french, actually it’s catalan!
oh ok my mistake, nice read either way 🙂
[…] pels resultats, és a dir, les cançons, el seu debut va ser un dels discos de la dècada passada (número 6 de la dècada al meu top). Ara bé, si en el seu debut el seu referent més clar era el shoegaze, ara amb […]