TOP: Àlbums nacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*
Desembre 21, 2009Avui us convido, oh soferts lectors, a que esdevingeu jutges en un nou combat diàlectic en aquest blog: una contraposició argumental sobre quins han estat els 5 millors àlbums de la dècada al estat espanyol.
En un cantó del ring tenim a Rafa, fidel comentarista d’aquest blog i en l’altre el pèrfid Arqueòleg, sempre disposat a emprar la seva àcida ploma. Qui guanyarà? Doncs segurament vosaltres que tindreu l’oportunitat de descobrir i repassar els millors joies del pop i l’indie de la dècada! Al final del post un podeu baixar un pupurri d’ambdues llistes en Spotify!
EL TOP DE RAFA
5.- MÓNICA NARANJO– Minage (Escolta’l a Spotify)
Mónica Naranjo ja va ser tota anomalia en el mainstream dels 90. Entremig de bakalao i llatinades, va aconseguir ser supervendes sent una discodiva cridanera i anticipant-se al comeback disco protagonitzat un any més tard per Cher i les bandes sonores de “Boogie nights” i “54”. L’anomalia es va elevar al quadrat quan enlloc de publicar una segona part de l’exitós “Palabra de mujer” la dona va i l’any 2000 ens presenta un disc de versions de Mina on l’única cançó ballable és el single “Sobreviviré”. Ni les dues mediocres cançons d’afegit que va haver de col•locar per pressió de la discogràfica treuen el mèrit a aquest disc ple de passió on la Naranjo es troba a sí mateixa fent seves les cançons de la diva italiana. Menció apart mereix l’excel•lent i lliure adaptació de les lletres.
Arqueòleg->Ni punt de comparació amb “Palabra de Mujer” per enlloc!! L’únic sentit que té l’existència de Monica Naranjo es fer hits ballables per a discoteques gais, no baladorres insofribles!! Fins i tot prefereixo el barroquisme wagnerià d’Europa a aquest manual per a la narcolèpsia. Només es salva “Sobreviviré” i “If you leave me now”.
4.-CARLOS BERLANGA– Impermeable (Escolta’l aquí)
Quan em vaig comprar el disc (en aquella època pre-adsl en què un encara es comprava discos independents perquè no eren susceptibles de ser trobats al Napster per setmanes que et passessis buscant-los) no sabia que per desgracia aquest seria l’últim treball que veuríem d’aquest gran geni. Un compendi de pop perfecte i unes lletres amb l’amarga i distanciada ironia marca de la casa. El disc més mariculte de la década, de lluny.
Arqueòleg->No seré jo qui s’atreveixi a criticar aquest geni absolut de la música espanyola, però soc completament incapaç d’escoltar més de 2min sencers un disc seu! Una veu cansada que avorreix soberanament i una producció que sembla de maqueta salsitxera. Mai hauria d’haver abandonat Dinarama! Com hauria estat Fangoria amb ell?
3.CHICO Y CHICA – Status (Escolta’l a Spotify)
Hi ha gent que té status i gent que no en té. L’electropop amb l’humor més inimitable i bizarro, un retrat costumista de l’espanya de nou rics i freaks televisius que ha protagonitzat la dècada.
Arqueòleg->No coneixia aquest grup i m’està agradant força el disc! Una versió madura i adulta de Putilatex, els hi donaré una oportunitat!
2.LA CASA AZUL – El sonido efervescente de… (Escolta’l aquí)
El millor debut del pop espanyol des dels de Family i Astrud als anys 90. Pop en tecnicolor al més pur estil de genis de la melodia com Paul McCartney o Brian Wilson. Sí, Guille Milkyway és un geni de la melodia i del pop perfecte, encara que molts només el coneguin pels seus cameos publicitaris o eurovisius.
Arqueòleg->Tot i que prefereixo la Revolución Sexual, aquest disc té algunes de els meves cançons favorites d’aquest excel•lent grup. Un veritable huracà de sensacions pop!
1. ASTRUD– Gran Fuerza
Astrud, destil•lant el pop sintètic del seu debut “Mi fracaso personal” ens van entregar el millor disc de pop espanyol dels darrers 10 anys. No, no exagero. El misteri sense resoldre del pop espanyol és que un grup amb cançons tan bones pugui continuar sent tan minoritari. Encara que potser ells mateixos tinguin part de culpa
Arqueòleg->Una calva i un freak fent lletres absurdes i un xic gracioses amb cançons sense cap ni peus. Als 90’s van tenir el seu punt per ser la novetat, ara ja no toquen quarts ni hores. Els bufons del indie nacional, els Mojinos Escocios underground. Com ells dirien “Todo me parece una mierda”
TOP DE L’ARQUEÒLEG
5.-ELLOS – Ni lo sé ni me importa (video aquí)
Un àlbum que barreja acertadament les melodies més frívoles i banals, amb petites dosis de rock independent i lletres absolutament dramaqueen. Sens dubte el punt àlgid d’aquest interessant duo musical, tan injustament ignorat pels mitjans, el mercat i la crítica
Rafa-A mi m’agrada més el seu debut… com a grup de pop estan bé i òbviament donen mil voltes a tot el mainstream nacional (Canto del loco, Oreja de Van Gogh, etc…). De tota manera hi ha alguna cosa com de ridícul en les seves lletres, no les puc escoltar sense sentir vergonya aliena.
4.- DORIAN – El futuro no es de nadie (Escolta’l a Spotify)
Gràcies al superhit “A cualquier otra parte” vaig poder descobrir aquesta banda de pop amb lletres polítiques sobre bases electròniques i guitarres melancòliques. Un disc rodó i perfecte de dalt a baix, sense més pretensions que fer-nos passar una bona estona!
Rafa- Ostres, doncs no els havia prestat massa atenció. No estan malament, m’agrada com sonen. Necessitaria escoltar-los més per posar-los verds!!! Sí que pequen una mica de la indolència de l’indie espanyol: cal cuidar més les produccions i sobretot la veu! El lo-fi mola, però s’ha de polir més la veu ni que sigui amb autotune i efectes de producció. Desafinen que dóna gust!
3.- DOVER – Follow the city lights (Escolta’l a Spotify)
La transformació radical de la banda de les germanes Llanos del hard rock grunge dels 90’s al pop ballable, de cop i sense previ avís, ha estat sense cap lloc a dubte el fenomen musical més destacable de la Història al nostre estat. Encara recordo com em divertia entrant al fòrum dels fans rockers més cabrejats a celebrar el seu duo amb Fangoria, versionant a Baccara!! Era un talifan devot a la meva adolescència del “Devil came to me” i ho segueixo sent del “Let me out”.
Rafa-Coincideixo amb tu en l’encertat del gir, més val tard que mai! Les germanes Dover quan feien grunge eren patètiques i ara com a mínim fent pop electrònic han aconseguit superar en qualita als pèssims OBK o a Fangoria (cosa no gaire difícil donat com han baixat el llistó Olvido i Nacho). Això sí, ¿vols dir que copiar descaradament a New Order té molt mèrit a aquestes alçades?
2.- LA CASA AZUL- La Revolución Sexual (Video aquí)
La perfecció del POP amb majúscules. Un disc tan sublim i extremadament ple d’optimisme que ha esdevingut un perfecte acompanyant de viatge en la meva revolució personal des del pessimisme catastròfic, al núvol d’optimisme monogàmic en el que em trobo flotant. Si no teniu aquest CD entre la vostre discografia es que heu passat els darrers anys en una illa deserta, o bé sou sords!
Rafa-Doncs mira, et dono la raó. Vaig dubtar entre posar el debut o aquest disc a la meva llista i finalment em vaig decantar pel debut pels mateixos motius que tu, per la connexió personal que vaig tenir en aquell moment amb el disc. Tots dos discos mereixerien entrar en la llista! Conclusió: són el grup de la dècada.
1.- FANGORIA- Naturaleza muerta
El punt àlgid de la trilogia musical que va materialitzar la col•laboració entre els mítics Alaska i Nacho Canut amb el productor Carlos Jean, tonant al duo a la popularitat de la que gaudien als 80’s. Un treball ple de hits fets a base de barrejar ritmes technopop amb lletres dramàtiques,himnes gais, versions de Rocio Jurado o tributs a Bowie. IMPRESCINDIBLE
Rafa-El principi de la decadència de Fangoria! L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente”, un veritable clàssic, la resta del disc és força mediocre: No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
“No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?”
El teu nº1 d’Astrud tampoc hi es!!
2L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente””
Que??? I “No sé que mé das” no??? Per favor!! Peró si es el millor hit que tenen des de “A quien le importa”!!
“Dover quan feien grunge eren patètiques”
Devil Came to Me és el meu Top 1 nacional dels 90’s a anys llum de qualsevol altre cosa! De fet soc incapaç de recordar cap altre disc de rock nacional dels 90’s!!
“Conclusió: la Casa Azul són el grup de la dècada.”
Increïblement en el seu dia els vaig posar al Top 7!! D”aquí a un any redescobriré 1000 nous discs dels 00’s més interessants q ara he desperdiciat! em passa sempre!
Buff!! La Casa Azul, Astrud… Són grups que m’agraden i molt. Però, en general, veig molta endogàmia per aquí.
Uns quants suggeriments de música d’àmbit estatal que també ha fet dels 2000’s una dècada genial en gèneres dels que no heu parlat massa:
Extremoduro “La ley innata” (2008)
Daniel Higiénico “La rebelión de los niños con problemas emocionales” (2007)
Saratoga “Tierra de lobos” (2005)
Boikot “Amaneció” (2008)
La fuga “Calles de papel” (2003)
I ja ni esmento la música en català: Antònia Font, Roger Mas, Marc Parrot, els Amics de les Arts…
Extremoduro???
El top era de la dècada dels 00’s… peró del s.XXI!!! No del XIX!!
El drogas encara viu?? I can’t believe it!! Amb 16 anys bevia kalimotxo i els escoltava, ara prenc cocktails i em semblen un malson del passat!
Niño del Exorcista– entra solo el pop ñoño o tambien la musica de calidad en la lista?….lo digo por sugerir otros…
Arqueòleg – entra al post i sugiere lo q quieras!!! Aquí entra to!!
peró me reconocerás que La Casa Azul mercia estar!!
Niño del exorcista– me puede gustar mucho como divertida y lo tengo todo pero no es mi concepto de “calidad”…glamuroso doncel….por eso preguntaba…..
Arqueòleg – propón tu Top 5 nacional de la década a ver cual sería!
Tu solo consideras calidad si hay guitarritas y greñas no??
Pobre Guille Milkway… el no tiene la culpa de ser calvo!
Niño del exorcista YO CONSIDERO CALIDAD CUANDO… HAY CALIDAD…NO RITMOS Y LETRAS SIMPLONAS..QUE ESTAN BIEN PARA BAILAR Y REIRSE PERO HAY QUE PONERLAS EN EL SITIO DENTRO DEL ESPECTRO MUSICAL QUE SE MERECEN,NO MAS…y yo la musica la oigo,el aspecto fisico y la tendencia sexual me dan igual…
Arqueòleg – copypasteo la conversación a mi blog!
A mi m’assembla, Arqueòleg, que no compartim gaire els gustos musicals hehe. De tots no sé amb quin em quedaria… :S
como se nota que quieres subir la audiencia,ya estas buscando polemica.que cabron.
Aprofito per reivindicar el disc que vaig haver de fer fora de la llista quan em vaig recordar de “Minage”, que és “No podemos volver a casa” dels madrilenys Mirafiori. Avís a navegants, és pop cursi i nyonyo!
Per altra banda, La Casa Azul, Astrud, Dorian (i Monica Naranjo) són catalans. LCA i Astrud han fet cançons en català. Reconec que els mallorquins Antonia Font i els catalans Manel són molt bons i de fet hi ha bastantes cançons d’ells que m’agraden, però què hi farem jo sóc més popi, i la música en català per molt pop que sigui sembla que sempre hagi de tenir un toc com així una mica folk i localista (i jo l’únic toc folk que tolero és el d’arrel americana, i només si és de grups de pop alternatiu postmoderns estil Violent Femmes o Hidden cameras)! Juro que no és mania a la llengua, simplement no suporto ni el flamenquito, ni les llatinades, ni la musica celta ni tampoc la catalana d’arrels més o menys “mediterrànies” (quasi tota la que es fa en català, començant pels clàssics que són Bonet-Serrat-Llach i fins avui Albert Pla-Antònia Font…).
En tot cas a la llista abunda la representació catalana! En aquesta dècada més que en els 80 i els 90 el pes de la producció musical catalana dins l’estat ha estat molt fort!
I discrepar moltíssim de l’arqueòleg en quant al menyspreu a Minage. Has escoltat seguit “Abismo” i “Inmensidad” i no t’han vingut ganes de tallar-te les venes? Doncs tinc un amic que quasi ho fa després de tallar amb el nòvio i escoltar Minage! És un disc de passió cañí pura, que ni la Jurado ni la Pantoja: “Siento a cada paso mil susurros que me incitan a entregarme a tí”. En definitiva, cançons que parlen de passions impossibles enfrontades a “la puta realidad”.
Això sí per disfrutar el disc cal ignorar les dues cançons d’afegit “If you leave me now” i l’horrorosa “Enamorada”. Com dic en el post, va ser una concessió a la discogràfica.
Si exceptuem a Mónica Naranjo i a Dover, la resta m’agraden bastant. Trobe a faltar alguns noms: Los Planetas (l’últim va ser sublim), Mercromina (“Desde la montaña más alta del mundo”), Nosoträsh (“Popemas”), Joe Crepúsculo (“Supercrepus”), Triángulo de Amor Bizarro, Manel, Mishima i Polar (grup valencià en la línia de Galaxie 500, estil conegut com slowcore).
Hala, a investigar eixos noms!
Amb la Naranjo, com amb la Jurado o la Pantoja, per valorar-les bé has de superar la producció més aviat casposa i centrar-te en la interpretació i les lletres… Ja sé que la meva credibilitat indie queda pel terra però jo crec en la NARANJO!!!
A més, gràcies a aquest disc vaig redescobrir la italiana Mina, de qui a penes coneixia el parole parole i que té una discografia impressionant i variadíssima.
Això no treu que “Chicas malas” de la Naranjo sigui un disc infumable i candidat a PITJOR disc de la dècada, al mateix nivell que qualsevol cutrada de qualsevol triunfito.
L’últim disc, “Tarántula” corregeix el romb erroni de “Chicas malas” i està molt bé, l’únic defecte potser és l’obsessió per imitar a Evanescence.
Pero…pq Minage???
Les baladorres son insofribles, de debó!! Amb lo xulo q era PAlabra de Mujer!!
Palabra de mujer és del 1997 i la llista és dels anys 2000!
Per altra banda Carlos Berlanga pot sonar a maqueta, però “vacaciones” és un hit! I per cert Olvido fa la segona veu així que quasi és un tema de Dinarama!
Tuve una vez el deseo de ser una perversión,
imaginé otra identidad, que yo no era yo.
Y lo siento no he cambiado, y lo siento de verdad,
tantas veces imitando a los demás.
Amor de látex, caucho y goma,
vacaciones en Sodoma.
¿Qué prefieres mantequilla o Tulipán?
Amor de risa, amor de broma,
sexo muerto, sexo en coma,
gaseosa, soda, popper o champán?
Tinc tota la seva discografia pq tu me’l vas recomanar i mira q ho intento eh, peró em pasa com Astrud, hi ha quelcom q no m’entra!
Wow!, he escoltat el Sobreviviré de la Naranjo, després de no sé quant de temps, i he fet un flaixback a l’Arena del carrer Diputació que pa qué! El “No sé qué me das”, apoteòsic, com trobo tot el que fa Fangoria / Alaska.
Vull marxa!!
Mític Arena!! Qui no ha passat per allí OMG!
El drogas, que tu li dius, no només encara viu sinó que ha fet un disc que està a anys llum del teu estereotip de rock en castellà. La ley innata és una obra mestra, de principi a fi, un viatge per l’imaginari del grup des de la maduresa i una proposta ben original que ni es balla ni s’escolta, sinó que es pensa. Aquí t’ho deixo. Si creus que un còctel t’impedeix escoltar Extremoduro ets molt més tancat del que em pensava.
no,cerrado no…la palabra con que yo le defino es ..i m p e r m e a b l e..the Chubasquero Man…….Up the rock!!.pero como no sacare nada mas que disgustos y es navidad.y ciñendome al baremo de calidad que has marcado me parece sin perdon no mencionar el Rockstation de Mc Namara y el Alto Standing de luis miguelez y ya no decir de olvidarte de Putilatex,so hereje,que por lo menos con estos me rio.
Vaig estar a punt de posar “Rockstation” a la llista. Altres candidats eren “Pío pío” de Single , “Impacto” d’Alma X o el debut de Feria. Però a la llista només cabien 5!
Niño del exorcista, no me dirás que Chico y chica les dan mil vueltas en originalidad a todos los grupos de tecnochochi o electroclash pseudotransgresor tipo Putilatex o Superputa.
A SUPERPUTA SEGURO ,SOLO ME GUSTA NINTENDO Y MATA A TU NOVIO,LO DEMAS ME SOBRA,PERO A PUTILATEX….AH ESO NO,SON EL PUNK DEL ELECTRO,LA VERDAD ES QUE ME DIVIERTEN MUCHO ,PARA MI SON EL PARALISIS PERMANENTE DEL PETARDEO.Y LAS LETRAS GORE ME PONEN MAS QUE LAS ASI MAS POPIS.PERO SI EN POP POP NOS CENTRAMOS EL REY POR EXCELENCIA ES LA CASA AZUL Y VALORAR EL TRABAJO DE RECUPERACION DEL SONIDO SOFTPOP DE ANTAÑO DE MILKY.TE DEJO DOS CANCIONES ASI MUY DIVERTIDAS TAMBIEN QUE DESCUBRI POR CASUALIDAD.YO A ESTE TIPO DE MUSICA TAMPOCO LE PIDO EXCESIVA CALIDAD,SOLO PIDO QUE ME DIVIERTAN Y REFRESQUEN.PA CALIDAD YA TENGO B.BKING O LED LEPPELIN O PURPLE.A LA PUTA DE LA ALASKA NO LE VOY A PERDONAR SUS AMISTADES FASCISTAS Y RECONOCER QUE DOÑA MONICA NARANJO ES UNA ARTISTA INCREIBLE EN SU GENERO Y ME DA LA IMPRESION QUE UNA GRAN PERSONA,AUNQUE YA DIGO YO ME RIJO POR OTROS BAREMOS.SIEMPRE RECONOCIENDO QUE SIN ELLOS EL NIÑO DEL EXORCISTA COMO ENTE ABSTRACTO NO EXISTIRIA..LO DICHO AHI TE PASO LOS ENLACES,QUE SEGURO CONOCES PERO QUE SI NO LAS DISFRUTES. http://www.youtube.com/watch?v=6HvtqQrZYcI http://www.youtube.com/watch?v=t7orln6uhJg
Estic fent un repàs als grups que aconselles i que no he escoltat, de moment Dorian… 6 points.
Arqueòleg… tu que ets antifeixista… ¿Aquesta senyoreta no ha treballat a la radio amb el Jimenez Losantos? Ho sento, pero (amb tot el respecte) la seva música em sembla molt mes ximpleta i artificial que tot el Heavy Metal. Per cert, els Dover han rebut certa infliencia del Metal, pero mai no han sigut una banda de Hard Rock, això (el Hard Rock es el Metal mes clàssic i tradicional) ho han sigut els KISS, els Van Halen, els AC/DC, els Deep Purple, Black Sabbath etc. Una altra cosa es que les lletres siguin millor o pitjor. Per una altra part, la “movida madrileña” va rebre un suport industrial desde el principi, perque era molt comercial, i alguns dels seus representants, o eren de “casa bona”, o van saber trobar el punt per vendre, sense importar la qualitat musical, recorda que en bona part eren fills del punk, mentre bandes com OBÚS, Leño, Barón Rojo, Meidna Azahara o Siglo rebíen el suport popular de molts joves d`extrarradi de les ciutats.
No es prou ser venerat per la comunitat gai, sense ànim d`ofendre, ja se que l`Alaska es un mite per molts, pero crec que s`ha de ser mes exigent.
Per cert, la Naranjo es tan purista que, tot i en concerts amb 15.000 persones, no deixa fumar ningú. Una cosa es la pose i una altra es el fons. Et recomano, fora de la ona, David Bowie, Mötley Crüe, Poison, Kiss, T-Rex…
Sense acritud, continua amb el blog…
Josep, gràcies pel teu coment!
Per mi no existeix cap vinculació entre música i política, o com a mínim intento separar la ideologia d’un artista de la seva obra. A mi em condiciona molt més la meva identitat sexual que política alhora d’escoltar música.
Dover eren grunge quan jo era grunge i ara son techno-pop quan jo m’he passat al techno-pop.
Soc supèr fan de Bowie i T-Rex!
Be doncs, si ben es cert que el Ted Nugent es un tipus d`ultradreta i es un heavyrocker del qual vaig ser seguidor. La seva discografia ja no es inspirada com la dels anys 70. En quant a la Alaska, sempre he trobat que no fa bones cançons, es la meva opinió.
Per cert que no nomès soc fan del Metal… ¿Que et sembla la Janis Joplin? ¿Dire Straits? ¿The Rolling Stones? Disfruto escoltant la Sarah Vaughan, Billie Holiday, aquesta joveneta que morí fa poc, Amy Winehouse, Little Richard o Jimi Hendrix…
En aquests darrers ens podrem entendre molt més que en el heavie!
Tot i axó, he de destacar que m’agraden les balades de Guns&Roses, alguna de Metallica i soc superfan dels 1rs discs de Marea!