h1

DEPECHE MODE A BARCELONA: una crònica particular.

Novembre 21, 2009

Quan varem adquirir les entrades pel concert dels dinosaures del technopop, Depeche Mode, en cap moment podria haver sospitat que el gran dia del espectacle estaria jo afònic, encostipadissim i amb dècimes de febre. Però com a caparrut no em guanya ningú, si vaig aconseguir aguantar 8h a la feina rodejat d’obrers garrulets, podria sobreviure al concert del any!

Ja em veieu a mi abrigat amb un anorac, una jaqueta, dues samarretes, un palestí, dos pantalons i amb ibuprofè fins les orelles fent cua al Palau Sant Jordi, per descobrir que les entrades que teníem eren de pista, no a les grades, tal com ens pensàvem. I a diferència del concert de Madonna en un pàrquing de Cheste, aquí hi havia una organització eficaç, amb la qual cosa varem descartar ràpidament colar-nos a la Zona Vip.

El públic, vestit d’un rigorós negre que semblava un macrofuneral, presentava una mitjana d’edat tan elevada que ens feien sentir a nosaltres els teenagers del show. Però no per això tenien menys energia: en la meva vida recordo una audiència tan entregada!

Gràcies al vano que regalava el club de fans vaig aconseguir superar els meus fogots febrils per la massificació a la pista i fer més lleugera l’espera del concert, juntament amb uns teloners, Soulsavers, que feien un rock gòtic entretingut, tot i que força monòton.

Els Depeche van irrompre en un escenari il•luminat per una pantalla gegantesca, on s’anaven projectant imatges desconcertants (¿un corb? ¿un nen que es fa vell? ¿ells vestits d’astronauta?), iniciant el concert amb tres cançons seguides del “Sounds of the Universe”, del qual el públic tan sols va corejar, amb prou feines “Wrong

El que semblava un concert fluix pensat per presentar el darrer treball, que tot i estar prou bé és tan dens i barroc que soc incapaç d’escoltar-lo 2 cops seguits en una setmana, va donar un gir de 180º a la 4ª cançó quan, amb “Walking in my shoes” i “A question of time”, van deixar clar que havien vingut a fer el que millor se’ls dona: desgranar hits clàssics del seu pop sinistre!

El ritme del espectacle va ser un in creshendo total, a cada cançó el públic estava més embogit i cridaner i tan sols es va interrompre la frenètica orgia musical, el moment “balada”, es a dir, quan el Dave Gaham marxa del escenari i el pobre Martin L. Gore, surt del seu racó de pensar per interpretar dues fosques i tendres cançons, en aquesta ocasió “Jezabel” i “Home”.

La veritat es que Martin i Dave formen una estranya parella sobre l’escenari: mentre Gahan, vestit d’un correcte negre, es desganyita fent mil i una tombarelles per la passarel•la entre el públic, Martin toca la guitarra en un segon pla, amb uns modelets de cuir i lluentons platejats que feien mal a la vista.

L’èxtasi total va arribar, com no, amb “Enjoy the Silence”, on el públic va cantar quasi tota la cançó i “Never let me down again”, que posava fi a la primera part, tot i que jo vaig gaudir més amb petites joies com “In your room”“It’s no good”, “Precious”, “Stripped”, “Behind the wheel” o “I feel you”.


El concert va acabar amb un apoteòsic “Personal jesus”: vulguis o no, veure a 25.000 persones cridant com posseïdes “Reach out and touch faith”, impressiona una estona llarga! Tan sols em va mancar la mítica “I just can’t get enough”, peró ja comprenc que no poden estar 30 anys corejant un hit del seu primer disc!

Jo vaig sortir fresc com una rosa (serà la màgia del directe?), però amb una afonia absoluta que no em permetia ni xiuxiuejar “All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms”.

Anuncis

13 comentaris

  1. A mi, Depeche Mode no m’ha entusiasmat mai. De fet, ahir, vaig ignorar completament el seu concert… Era a Lleida en un concert de Joan Miquel Oliver, compositor i guitarrista d’Antònia Font. I allí si que vaig xalar!


    • Jo també aniria abans a veure a en Joan Miquel Oliver que a qualsevol dels grups de dinosaures anacrònics que s’arrosseguen pel món a la recerca de pasta.


      • Perdona, però Depeche Mode serà semrpe més avantguardista que cualsevol cutrecantautor folclòrico-sardanista!!!


  2. Home, no serien events gaire comparables, però cada escú amb els seus gustos!


  3. Aquí sí que faria falta fotografies del making of del concert amb tu cridant com un boig… hehehe


  4. Aiiiiiisss Roger, jo, si hi hagués anat, hagués format part de tota aquella penya que dius que hi havia una mica pujadeta d’edat (per a mi no és així però bé!), de negre total i estilosa com jo sola!!!
    DM m’ha fascinat tota la vida i hagués xalat moltíssim!!! Desgraciadament estic a l’hospital, amb una pneumònia impertinent que em té aquí immobilitzada però sortosament tinc l’ordinador que m’ha salvat de la desesperació i el morir-me totalment d’avorriment, i gràcies a tu he pogut gaudir ara d’aquests vídeos tan emocionants!!!!!

    Una abraçada guapooooooo!!!


    • Millorat molt Victòria!!
      Me n’alegro q almenys tu hagis disfrutat d’aquest post!!
      MUA!


  5. Déu meu, t’ho passaries genial… i pensant en eixa afonia, cantares a ‘grito pelao’… jajaja. A mi al principi em fa vergonya cantar als concerts, considere que cante taaant mal xD

    Salut!


  6. la veritat és que no soc seguidor dels Depeche, tot i conèixer algunes de les seves canóns més famoses. Però pel que es veu als videos, el concert sembla que va ser flipant. No hi ha res millor que anar a un concert on el públic es flipi tant. T’embriaga una sensació d’eufòria col·lectiva que no es pot descriure. Vaig poder sentir això mateix al concert d’U2 del camp nou i ho tornaria a repetir.


  7. El meu company de pis hi va anar i ara sembla una persona diferent… Fins i tot renta els plats que embruta!!


  8. Benvolgut:

    I l’acidesa irreductible? Vols dir que no és un post de romà que espera el relleu tot jugant als daus?

    Tothom cau en el parany, però qui fa professió d’ironia provocadora ens ha de donar més… 🙂

    He rigut molt amb d’altres notes del bloc, però.


    • Aquí no tocava acidesa, que el Concert va estar de luxe! Contra qui volies que carregués? Contra el virus de la grip?


  9. Jo també hi vaig anar!
    En el meu cas, però, vaig assistir al concert de dissabte.
    Van estar genialíssims, com tu dius!
    A mi els grups com DM que porten 30 anys de carrera i segueixen fent-ho tan bé em flipen…



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: