DEPECHE MODE A BARCELONA: una crònica particular.

Quan varem adquirir les entrades pel concert dels dinosaures del technopop, Depeche Mode, en cap moment podria haver sospitat que el gran dia del espectacle estaria jo afònic, encostipadissim i amb dècimes de febre. Però com a caparrut no em guanya ningú, si vaig aconseguir aguantar 8h a la feina rodejat d’obrers garrulets, podria sobreviure al concert del any!

Ja em veieu a mi abrigat amb un anorac, una jaqueta, dues samarretes, un palestí, dos pantalons i amb ibuprofè fins les orelles fent cua al Palau Sant Jordi, per descobrir que les entrades que teníem eren de pista, no a les grades, tal com ens pensàvem. I a diferència del concert de Madonna en un pàrquing de Cheste, aquí hi havia una organització eficaç, amb la qual cosa varem descartar ràpidament colar-nos a la Zona Vip.

El públic, vestit d’un rigorós negre que semblava un macrofuneral, presentava una mitjana d’edat tan elevada que ens feien sentir a nosaltres els teenagers del show. Però no per això tenien menys energia: en la meva vida recordo una audiència tan entregada!

Gràcies al vano que regalava el club de fans vaig aconseguir superar els meus fogots febrils per la massificació a la pista i fer més lleugera l’espera del concert, juntament amb uns teloners, Soulsavers, que feien un rock gòtic entretingut, tot i que força monòton.

Els Depeche van irrompre en un escenari il•luminat per una pantalla gegantesca, on s’anaven projectant imatges desconcertants (¿un corb? ¿un nen que es fa vell? ¿ells vestits d’astronauta?), iniciant el concert amb tres cançons seguides del “Sounds of the Universe”, del qual el públic tan sols va corejar, amb prou feines “Wrong”

El que semblava un concert fluix pensat per presentar el darrer treball, que tot i estar prou bé és tan dens i barroc que soc incapaç d’escoltar-lo 2 cops seguits en una setmana, va donar un gir de 180º a la 4ª cançó quan, amb “Walking in my shoes” i “A question of time”, van deixar clar que havien vingut a fer el que millor se’ls dona: desgranar hits clàssics del seu pop sinistre!

El ritme del espectacle va ser un in creshendo total, a cada cançó el públic estava més embogit i cridaner i tan sols es va interrompre la frenètica orgia musical, el moment “balada”, es a dir, quan el Dave Gaham marxa del escenari i el pobre Martin L. Gore, surt del seu racó de pensar per interpretar dues fosques i tendres cançons, en aquesta ocasió “Jezabel” i “Home”.

La veritat es que Martin i Dave formen una estranya parella sobre l’escenari: mentre Gahan, vestit d’un correcte negre, es desganyita fent mil i una tombarelles per la passarel•la entre el públic, Martin toca la guitarra en un segon pla, amb uns modelets de cuir i lluentons platejats que feien mal a la vista.

L’èxtasi total va arribar, com no, amb “Enjoy the Silence”, on el públic va cantar quasi tota la cançó i “Never let me down again”, que posava fi a la primera part, tot i que jo vaig gaudir més amb petites joies com “In your room”, “It’s no good”, “Precious”, “Stripped”, “Behind the wheel” o “I feel you”.

El concert va acabar amb un apoteòsic “Personal jesus”: vulguis o no, veure a 25.000 persones cridant com posseïdes “Reach out and touch faith”, impressiona una estona llarga! Tan sols em va mancar la mítica “I just can’t get enough”, peró ja comprenc que no poden estar 30 anys corejant un hit del seu primer disc!

Jo vaig sortir fresc com una rosa (serà la màgia del directe?), però amb una afonia absoluta que no em permetia ni xiuxiuejar “All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms”.