Llista Negra: ELS CANTAUTORS
Setembre 18, 2009
Pot existir un turment pitjor que veure com un ex-hippie entrat en anys i en carns aporreja una guitarra acústica, repetint cansinament els tres únics acords que es sap, mentre recita una pseudo-poesia plena de tòpics nyonyos i empalagosos i odes a l’idealisme psicodèlic més passat de voltes? Bé, potser si existeixen maldats igual d’horribles, com la guerra, la fam o l’explotació infantil, però poques coses més se m’acudeixen!
Als anys 60’s potser encara van tenir la seva gràcia: amb Franco agonitzant i els americans ruixant de Napalm el Vietnam, mentre es carregaven a mitja família Kennedy per entregues, tampoc es podia demanar gaire més! Era just l’origen de la rebel•lió de la joventut com a nova classe revolucionaria, tan política com culturalment, la emancipació d’una generació sencera que podia estudiar sense treballar per primer cop a la història
Però ja està, el Canet Rock i Woodstoock son capítols de la nostre prehistòria musical! Enterrem d’una vegada aquesta rèmora casposa anomenada “nova cançó”, que és més vella que l’anar a peu! Superem d’una vegada aquesta generació de cinquetons nostàlgics de les melenes, els pantalons de pota d’elefant i els vestits barrocs amb milers de colorins dissenyats després d’una forta dosis d’àcid lisèrgic.
Encara tinc calfreds per la nit recordant quan la meva mare em va portar enganyat a un concert de Serrat, dient-me que anàvem al parc d’atraccions, o de quan em vaig trobar a traïció a Marina Rossell recitant les seves anacròniques i folklòriques odes al davant de la Biblioteca de lletres de la UAB just quan jo havia de fer un treball sobre l’origen del Estat Asteca. Si haguéssiu estat 17 anys en un esplai obligats a cantar dissabte rere dissabte “Que tinguem sort” de Lluis Llach m’entendríeu perfectament!
Que Sabina sap fer molt bones lletres? Doncs que les reciti i ens estalvií el turment d’escoltar la seva veu ronca de falopero fent com que canta. Que Silvio Rodriguez i Victor Jara tenen un missatge polític molt profund? Doncs que escriguin assajos sobre teoria socioeconòmica!
Sabíeu que Bob Dylan, en una demostració del seu pacifisme i cultura artística, practicava tir sobre un quadre de Marilyn Monroe que l’hi havia regalat Warhol? En fi! Jo casi que seria partidari de fer assajos nuclears a casa seva…amb ell i Gerard Quintana a dins!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Perdona, però el Víctor Jara ja és mort.
Vas molt disparat i gairebé no goso fer comentaris, però l’Ovidi m’emocionà i m’emociona encara. La Bonet té un bon gust poc discutible i Raimon és inoxidable a les injuries. No generalitzis, si et plau.
No generalitza, només provoca 🙂 Però jo també discrepo Arqueòleg 😉
M’apunto al carro dels “però què dius???”. Discrepo força, mçes que res perquè hi ha tants cantautors com blocàires; lapidar-los tots de forma indiscriminada és injust. I gens progressista, per cert.
Nanit!
Us recordo que l’únic sentit que té aquesta secció anomenada “Llista Negra” és que quan vaig estressat escric un article posant a parir de forma radical i provocadora a qualsevol persona o cosa que em tregui (a mi) de polleguera.
Jo vull estar amb en Dylan quan comencis els assajos nuclears! knoking in the heaven’s door
No penses anar a veure Leonard Cohen, clar…
Leonard Cohen sufre un desvanecimiento durante un concierto en Valencia
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/09/18/valencia/1253304365.html
Hauria llegit el meu post?
Hola noi!! El teu article l’he entès poc. A mi m’agrada Lluís Llac, i crec que en Serrat és poc catalanista… però va a gustos.
Crec que el Rock Català passa un mal moment, però és possible que ressorgeixi… però, com es sol dir, com els origens no hi ha res.
Que vagi bé, noi, a reveure!!
Marta Andreu -Crec que estàs tirant de tòpics, hi ha cantanutors joves com Feliu Ventura, Cesk Freixas o Pau Alabajos i ja mirant cap a les Espanyes Ismael Serrano o Jorge Drexler que fan cançó molt bona, amb lletres completament actuals i ben treballades i escapant del simplisme harmònic; n’estic ben segura que ha de ser la desconeixença la que et porta a dir aquestes coses d’un gènere que, lluny d’haver quedat desfasat i ser una tortura, dia rere dia genera noves perles musicals que segur valoraries.
Deixant de banda que dir-li “ex hippi entrat en carns” a Lluís Llach o Mikel Laboa és pixar ja no fora de test, sinó al jardí del veí.
Sempre des del meu humil punt de vista, és clar.
Niño del Exorcista– ERES TAN MODERNO QUETU MADRE EN LUGAR DE PARIRTE TE BAJO DEL E-MULE.
Ufff a veure, estic totalment d’acord en posar a la llista negra els cantautors diguem-ne polítics de la generació dels 60, més que res per la sobreutilització que se n’ha fet i la realment limitada qualitat musical més enllà de la importància sociològica i cultural que van tenir… però el gènere cantautor és més ampli!!!
A veure, en un sentit ampli: Lou Reed, Leonard Cohen, Suzanne Vega, Javier Álvarez, Rufus Wainwright, Nacho Vegas o Christina Rosenvinge són cantautors. Per no parlar de grups com Hidden Cameras o Violent Femmes que agafen el llenguatge del folk més tòpic i típic per pervertir-lo.
De fet, gèneres com el hip hop o l’electroclash deuen molt als cantautors!
Que no tot és Joan Baez, Bob Dylan, Serrat, Sabina, Ana Belén i Llach!
Ah i al pobre Llach li ha fet molt mal que els cumbes hagin agafat com a himne “que tinguem sort”!
Val d’acoooord! El títol del post hauria de ser “Llista Negra: els cantautors polítics de la generació dels 60’s i imitadors posteriors com Ismael Serrano“
Per cert, Leonard Cohen és més crooner (com Elvis, Morrissey o Sinatra) que cantautor.
Ves como se pueden hacer letras geniales SIN CANTAR!!
Teniendo en cuenta tu indice anual de contradicciones te veo a ti de aqui a unos años en la esquina de algun callejon por chueca cantando en umplugget “madonna the singles” mientras ejecutas alternando una performance de mimo.haciendo Vogue junto a un top manta con discos de fangoria revival y promocionando tu nuevo libro.”yo soy la piedra roseta del pop o como estar de vuelta a los 20″.con regalo de un fasciculo de the modern prehistoric encyclopedy´s.San Silvio,San pablo y San victor te fulminen.
Aqueòleg fent tabula rasa de tot el que no li agrada. A moi tampoc agrada massa el senyor que rasga guitarra i sembla que canti, però hi ha canta autors (aquells que canten les cançons que componen ells i elles mateixos i eixes) que em fan posar la pell de gallina. I no van de tripi hippi ni de teorics socieconòmics. Expliquen la sev amaner ad eveure la vida, verbigratia el meu estimat Antony Hegarty. Anda, métete con él. 🙂
A vore… Les preferències i els gustos de la gent surten de la irracionalitat i no es poden criticar des de tòpics tecnicistes més suats encara que la pròpia nova cançó. Ja sabem que molts només es destrossen les ungles contra la guitarra. Ja sé que Sabina no canta bé i que ha estat sempre un perdut. Però m’agrada.
I per cert que si tant t’agrada cagar-te en la paraula cantautor, només al panorama català n’hi han dos de gegants: Marc Parrot i Roger Mas. Els dos amb estils ben diferents, aclamats per la crítica i renovadors absoluts del gènere.
Et surt rentable això de cagar-te en alguna cosa indiscriminadament, eh? Diria que es poc ètic i tot!
Antony Hegarty NO es un cantautor ex-hippie dels 60’s com els que critico al post!
Obviament jo tb l’adoro!
Seria potser bona idea que canviessis el títol de l’entrada.
Els barbarismes i errors tipogràfics són suportables però la meva retina es retorça sobre sí mateixa al veure segons què.
Suposo que aquell dia estaves malalt, però te’n poso al corrent: EL CATALÀ PRACTICA ELISIONS.
Escriu cent cops: L’ELISIÓ ÉS UN TRET LINGÜÍSTIC DE LA LLENGUA CATALANA.
Un exemple dels molts: “al idealisme”. Incorrecte.
“A l’idealisme”. Correcte. Costa escriure-ho malament, però ho aconsegueixes paràgraf a paràgraf i entrada a entrada. És tant o més dolorós que el desterrament dels pronoms febles per part d’alguns.
PD: Llista negra: els capsigranys que destrossen l’idioma. Ja sigui català, finès, turc o urdu.
Demano perdó a l’esperit de Pompeu Fabra per aquesta terrible ofensa a la ortografia catalana! MAi ha estat el meu fort, ho sé i mai he dit el contrari!
Uf!! quina mandra fan els cantoautors d’aquella època. Potser salvaria a Pau Riba, Sisa i en Llach (mai he entes com m’agrada en Lluís Llach).
Ara que el millor cantoautor català sempre serà l’Albert Pla.
T’acabo de trobar venint de casa de na Gaia i només puc felicitar-te. Què punyeta estic d’acord amb tu, fins i tot agradant-me alguns dels que critiques (no sempre), però a partir d’un cert punt ratllen d’allò més. Imagino que la culpa de tot ho tenen les discogràfiques i els revivals i la puta mania de fer-se passar per transcendents una penya de fumats amb quatre lectures. I jo encara tinc malsons d’una vegada que vaig escoltar la Marina Rossell 😀
Ei com t’atreveixes a blasfemar del meu Canet Rock!!!
Doncs mira jo quan vaig descobrir els discs de’n Serrat, en Llach i en Pau Riba que tenien els meus pares empolsagats en un raco, em sembla que va ser un dels dies mes felicos de la meva vida. I no es conya!
“Llista Negra: ELS CANTAUTORS” o “de com fer que els teus lectors et posin a parir” xD
Estàs pirat col·lega, i no tens ni puta idea de música. Silvio Rodríguez té una tècnica guitarrística de collons (“toca del carajo”) i les seves harmonies estan plenes de canvis tonals, inharmonies, dissonàncies, disminuïts, etcètera que t’hi cagues, a més de dominar una quantitat innumerable de diferents acords que a tu et sonarien a xinés, si més no; que no sempre utilitza explícitament acords perquè la seva tècnica instrumental va més enllà. A més d’haver orquestrat ell solet íntegrament per a orquestra simfònica acompanyada de guitarra, piano, etcètera, un dels darrers àlbums que va fer no massa anys, ara no recordo el títol, en tot cas. Ismael Serrano no és Enrique Granados però té una tècnica impecable a la guitarra i la toca amb amb la suficient pulcritud i delicadesa. També és un experimentador i investigador de l’harmonia; no és Beethoven però tampoc ho són els que tu escoltes pensant-te que són bons. Deixem en Llach de banda, que ha tingut la seva època i ha fet treballs decents, també experimentat en noves formes de fer cançó, té algunes que melòdicament i harmònica (sense entrar ni tan sols a valorar lletres) que ja les hagués volgut escriure Schumann si aquestes cadències harmòniques s’haguessin concebut mínimament a la seva època. Tío, estudia una mica de música i després parla ni que sigui amb un mínim de coneixement teòric. De totes maneres és possible que l’estudi et fes encara més cec, com sol passar, que l’estudi en certs individus, tal vegada en una gran majoria, només provoca en ells l’assumpció d’un esperit reaccionari que t’hi cagues cap a allò que se surt del que posen als manuals. La Universitat no, en tots, desafortunadament ens ha creat un esperit crític vers allò en que ens hem desinformat molt de cops. Salutacions, col·lega. Deixa la droga dura que t’està fent molt mal
Com que els cantautors???????????????????????????
Tinguem la festa en pau!!!!!!!!!!!!!!!
[…] i la meva coneguda tírria als cantautors, sobrevinguda per una traumàtica sobredosis infantil de Lluís Llach, Marina Rossell i Serrat, la […]