L’art de manar
Setembre 4, 2009
És una evidència empírica que tota feina que impliqui a un nombre significatiu de treballadors requereix d’una organització jeràrquica operativa, i tan sols en les fantasies onanístiques dels hippies més fumats funcionaria una labor en cadena sense una planificació piramidal eficaç..
Jo soc infinitament feliç quan em toca tancar-me tot sòl dins un lúgubre laboratori a fer anàlisis arqueozoològics o d’antropologia física, al meu rotllo, on ningú em controla ni jo he de controlar a ningú. La llàstima és que els ossos no surten sols dels jaciments (encara) i, per tant, el 95% de la meu ofici es desenvolupa en excavacions en grup on em toca manar, ser manat, o ambdues coses alhora.
Obeir és una tasca rematadament senzilla: simplement t’has de limitar a executar unes ordres, per absurdes que aquestes siguin, sense cap responsabilitat ni reunió administrativa a la que donar comptes.
Manar en canvi, a mi em resulta una carrega feixuga i plena de decisions difícils i dubtes retòrics: que es millor ser odiat o estimat? Generar tensió a fuetades o crear bon rotllo i germanor esplaiera? Com tractar a un subordinat que et pren el pèl, es nega a complir una ordre o trama conspiracions a les teves esquenes? Que fer si un dels teus ajudants posa traves a la teva feina o sap més que tu i et deixa en evidència constantment?
Faria bè de rellegir “El Príncep” de Maquiavel en busca de respostes…
Jo sempre he procurat buscar un punt entremig entre l’autoritat i el bon rotllo, però sovint acabo aconseguint una injusta fama de dictador o de tou, segons bufi el vent. Dic jo que interpretar els dos papers alhora deu ser una performance ben esquizofrènica!!
Del que no tinc cap dubte es que un noi efeminat o una noia han d’invertir molt més esforç per ser respectats, especialment en terrenys quasi exclusivament “heteromachos”, com les obres o l’arqueologia de camp, on l’autoritat es guanya a cop de crit. Mai t’ho diran a la cara però hi han mirades, gestos i comentaris que diuen més que una declaració de principis.
Quina sort tenen els autònoms….
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Hauràs de penjar un vídeo (resumit) titulat “Un dia de l’Arqueòleg glamurós: l’art de manar” amb els crits a primer pla i ben dramatitzats… hehehe
Bon tema… a mí no sé què em passa que prefereixo ser manat per dones (heteros)*, acostumo a tenir bastantes topades quan he tingut un “jefe” home. Suposo que és la forma de donar ordres i l’estil menys autoritari de manar de la majoria de dones i, sobretot, el fet que pel general les dones et solen concretar més quan els preguntes detalls del que volen i com volen que ho facis i per què (els homes jefes se solen explicar fatal) i que dec tenir certa “intuició” per saber el que desitgen les dones i, sobretot, per fer-nos la pilota mútuament (en canvi, no sé fer la pilota a un home i odio que me la faci a mi).
En canvi quan es tracta de manar prefereixo manar a altres homes (dóna igual la orientació sexual a no ser que siguin uns garrulos violents) i se’m dóna fatal que una dona m’obeeixi, no dec imposar gens d’autoritat a una dona (serà per certa ploma?) i en canvi amb un home, sento que se m’entèn millor el que demano o el que s’espera de mi, sense haver d’ utilitzar excessives paraules ni haver d’explicar les coses dues vegades (suposo que per això, i sent una persona força dominant com sóc en el terreny domèstic, l’instint m’ha fet preferir als homes per les relacions íntimes que impliquin amor i/o sexe!).
Ei, que és una generalització, eh? També m’he trobat amb situacions en què he preferit el contrari al que he descrit més amunt.
Això sí, per suposat quan a la feina he estat manant o quan he estat obeïnt… després al llit prefereixo fer just tot el contrari…
*PS Amb les lesbianes se’m dóna fatal treballar en equip… deu ser tants anys de militar en associacions GLBT…
Jo ja he provat totes les combinacions possibles manar i obeir amb nois/noies de tot tipus i soc incapaç de generalitzar!
Ara si, les enganxades més fortes quasi sempre amb noies! Quan s’hi posen son unes veritables bruixes! I si, moltes tenen probelmes amb la ploma (incomprensiblement!)
I les lesbianes amb càrreg solen ser unes sargents implacables, que riu-te tú dels dungeons leather!
Eiiii jo sóc una dona hetero, i us puc dir per la meva experiència personal que ser manada per una altra dona és el pitjor que m’ha passat a la vida! Prefereixo mil vegades que em mani un home, sempre m’he entès bé amb ells i no he tingut cap problema. Les dones entre nosaltres solem ser molt envejoses i maquiavèliques, bé jo no m’hi considero però me n’he trobat moltessssssssssss envejoses perdudes, uffff fatal fatal!
Naturalment ser “ovella” és molt mes senzill que fer de “pastor”.
Quan manes vius en soledat les teves decisions i cal aprendre a acceptar les manipulacions i complots de les “ovelles” mes revolucionaries.
Per manar o ensenyar cal ser d’una manera especial, no tots valem.
Respecte al tema de l’homosexualitat, en el meu cas he tingut bastants professors gais (soc florista) i es fan respectar i manen com tothom. No he notat diferències significatives.
Começo pel final: Els autònoms tenen la sort dels qui compren loteria: A vegades els hi toca. No tenir cap no és sinònim de benestar laboral. Prou tenen amb la incertesa.
Després: a mí no m’agrada manar, però com que fa molts anys que tinc càrrec administratiu, he après a suggerir i a utilitzar fórmules com : què tal si…. hauríem de…. seria bo que…. Els “subordinats” reben el missatge amb la possibilitat de suggerir i moltes vegades per no pensar es queden amb la teva idea. I… taxan….. fan el que tu has dit.
Bon dia i bon hora!
Estimat i anyorat Arqueòleg Glamurós, fa molt que no et llegia, però avui ho he fet i hem veig amb l’obligació d’intentar explicar-te el meu cas. Tots aquests consell son molt bons, però jo crec que el temps i l’experiència són la mare de la ciència! (com ja saps he acabat amb molta angoixa, ansietat, depressió…)
A mi hem va donar un bon consell el meu germà que ha estat subordinat durant els ultims 20 anys: hem va suggerir “Un kurrante alegre, content i feliç treballa molt millor que no cabrejat!” Realment jo he sortit amb mobing de la feina i ara els odio molt, però com no veia el que m’estaven fent (sempre hem trucavem a mi per fer les pitjor suplències) jo he kurrat molt i m’he deixat la salut.
Intentant resumir, jo he estat amiga del 90% dels companys de feina, però tres jefes m’han odiat a muerte i quan jo vaig marxar el més capullo de tots (casualment el de més càrrec i odiat per més de 100 persones: el gerent!) va vindre a dir-me que era ell el que hem feia fora (fins l’últim dia volia tindre la sarten pel màneg i tu a sobre has de donar-li les gràcies…)
Arqueòleg, no podem canviar el món i com hi han moltes coses que no ens agrada vivim encrispats, així que intenta pensar una miqueta en tu i fes el que millor et convingui!
PD: a mi m’agrada manar, però odio tindre càrrecs amb tanta pressió psicògica: tornem a l’universitat? Jo crec que és la clau de tot!
Coment via Facebook
Gisela-> hola Roger, a mi també, en el treball, em passa de manar una mica més que obeir…
doncs a poc a poc he après a fer com diem aqui “mà de ferro dins guant de vellut”… 🙂
i encara que quan obeeixo sigui una geisha 🙂
quan mano sóc sobint una dictadora, molt poc democràtica :-))
i però normalment m’estimen el mateix!
Masoquistes? 😀
fins aviat
A mi m’agrada que em manin, si bé de vegades m’he d’impossar perquè la cosa va a la deriva. Si em donen ordres, la responsabilitat per cagar-la no és pas meva.
No et pensis que ser autónom és cap panacea!
Els autónoms, en lloc de tenir un “jefe”, en tenen cinquanta: cada client és el “jefe”. Això vol dir que cada dia, en lloc de rebre dues o tres ordres, en poden arribar a rebre 300 o 400. Què divertit!
M’encanta manar! Sense dubte, se’m dóna molt millor que ser manat, especialment si això últim és per part de dones. Actualment tinc una jefa -dona, hetero, soltera- i vuit (vuit!!) companyes -dones, heteros, solteres/casada/separada- a qui em costa estimar, per dir-ho d’alguna manera. Estic amb la Victòria: ser manat per una dona és, en general, infinitament pitjor que ser-ho per un home. I treballar amb 9 dones és per fer-se l’harakiri, directament.
Interessant l’apunt d’en Rafel sobre la relació entre els seus rols a la feina… i al llit. Hi pensaré 😉
(Ooops!, perdó per la negreta; ha estat una errada!)
Jo prefereixo manar en “alguns llocs” i ser manada en “altres”…. qüestió de gustos oi? Així sempre puc sentir-me realitzada, en un o altre lloc 🙂 Bon comentari, salutacions cordials 🙂
Doncs sí no és cap novetat que el que fa la gent en el seu temps lliure (sexe inclòs) intenta ser un contrapès a les obligacions (laborals, familiars…)
He sentit tantes històries (i testimoniat alguna) de caps dictadors implacables amb tendències massoquistes al llit o gust fetitxista per portar sota el tratge llenceria femenina d’encaix mentre donen ordres d’acomiadar algú…
Ah, i pel que fa a treballar amb grups de moltes dones… llavors o prens partit per algun bàndol o estàs perdut! En un grup d’homes és més fàcil anar per lliure. Tot i això continuo pensant que els homes són potencialment més cabrons, el que passa és que per sort són més individualistes i no s’alien tant els uns amb els altres!
Jo havent treballat l’àmbit de museus i desprès biblioteques estic òbviament acostumat a ràtios d’un home per cada deu dones (i el 50% d’homes gais). Bé exagero una mica, però quasi!