
L’art de manar
Setembre 4, 2009És una evidència empírica que tota feina que impliqui a un nombre significatiu de treballadors requereix d’una organització jeràrquica operativa, i tan sols en les fantasies onanístiques dels hippies més fumats funcionaria una labor en cadena sense una planificació piramidal eficaç..
Jo soc infinitament feliç quan em toca tancar-me tot sòl dins un lúgubre laboratori a fer anàlisis arqueozoològics o d’antropologia física, al meu rotllo, on ningú em controla ni jo he de controlar a ningú. La llàstima és que els ossos no surten sols dels jaciments (encara) i, per tant, el 95% de la meu ofici es desenvolupa en excavacions en grup on em toca manar, ser manat, o ambdues coses alhora.
Obeir és una tasca rematadament senzilla: simplement t’has de limitar a executar unes ordres, per absurdes que aquestes siguin, sense cap responsabilitat ni reunió administrativa a la que donar comptes.
Manar en canvi, a mi em resulta una carrega feixuga i plena de decisions difícils i dubtes retòrics: que es millor ser odiat o estimat? Generar tensió a fuetades o crear bon rotllo i germanor esplaiera? Com tractar a un subordinat que et pren el pèl, es nega a complir una ordre o trama conspiracions a les teves esquenes? Que fer si un dels teus ajudants posa traves a la teva feina o sap més que tu i et deixa en evidència constantment?
Faria bè de rellegir “El Príncep” de Maquiavel en busca de respostes…
Jo sempre he procurat buscar un punt entremig entre l’autoritat i el bon rotllo, però sovint acabo aconseguint una injusta fama de dictador o de tou, segons bufi el vent. Dic jo que interpretar els dos papers alhora deu ser una performance ben esquizofrènica!!
Del que no tinc cap dubte es que un noi efeminat o una noia han d’invertir molt més esforç per ser respectats, especialment en terrenys quasi exclusivament “heteromachos”, com les obres o l’arqueologia de camp, on l’autoritat es guanya a cop de crit. Mai t’ho diran a la cara però hi han mirades, gestos i comentaris que diuen més que una declaració de principis.
Quina sort tenen els autònoms….
Hauràs de penjar un vídeo (resumit) titulat “Un dia de l’Arqueòleg glamurós: l’art de manar” amb els crits a primer pla i ben dramatitzats… hehehe
Bon tema… a mí no sé què em passa que prefereixo ser manat per dones (heteros)*, acostumo a tenir bastantes topades quan he tingut un “jefe” home. Suposo que és la forma de donar ordres i l’estil menys autoritari de manar de la majoria de dones i, sobretot, el fet que pel general les dones et solen concretar més quan els preguntes detalls del que volen i com volen que ho facis i per què (els homes jefes se solen explicar fatal) i que dec tenir certa “intuició” per saber el que desitgen les dones i, sobretot, per fer-nos la pilota mútuament (en canvi, no sé fer la pilota a un home i odio que me la faci a mi).
En canvi quan es tracta de manar prefereixo manar a altres homes (dóna igual la orientació sexual a no ser que siguin uns garrulos violents) i se’m dóna fatal que una dona m’obeeixi, no dec imposar gens d’autoritat a una dona (serà per certa ploma?) i en canvi amb un home, sento que se m’entèn millor el que demano o el que s’espera de mi, sense haver d’ utilitzar excessives paraules ni haver d’explicar les coses dues vegades (suposo que per això, i sent una persona força dominant com sóc en el terreny domèstic, l’instint m’ha fet preferir als homes per les relacions íntimes que impliquin amor i/o sexe!).
Ei, que és una generalització, eh? També m’he trobat amb situacions en què he preferit el contrari al que he descrit més amunt.
Això sí, per suposat quan a la feina he estat manant o quan he estat obeïnt… després al llit prefereixo fer just tot el contrari…
*PS Amb les lesbianes se’m dóna fatal treballar en equip… deu ser tants anys de militar en associacions GLBT…
Jo ja he provat totes les combinacions possibles manar i obeir amb nois/noies de tot tipus i soc incapaç de generalitzar!
Ara si, les enganxades més fortes quasi sempre amb noies! Quan s’hi posen son unes veritables bruixes! I si, moltes tenen probelmes amb la ploma (incomprensiblement!)
I les lesbianes amb càrreg solen ser unes sargents implacables, que riu-te tú dels dungeons leather!
Eiiii jo sóc una dona hetero, i us puc dir per la meva experiència personal que ser manada per una altra dona és el pitjor que m’ha passat a la vida! Prefereixo mil vegades que em mani un home, sempre m’he entès bé amb ells i no he tingut cap problema. Les dones entre nosaltres solem ser molt envejoses i maquiavèliques, bé jo no m’hi considero però me n’he trobat moltessssssssssss envejoses perdudes, uffff fatal fatal!
Naturalment ser “ovella” és molt mes senzill que fer de “pastor”.
Quan manes vius en soledat les teves decisions i cal aprendre a acceptar les manipulacions i complots de les “ovelles” mes revolucionaries.
Per manar o ensenyar cal ser d’una manera especial, no tots valem.
Respecte al tema de l’homosexualitat, en el meu cas he tingut bastants professors gais (soc florista) i es fan respectar i manen com tothom. No he notat diferències significatives.
Começo pel final: Els autònoms tenen la sort dels qui compren loteria: A vegades els hi toca. No tenir cap no és sinònim de benestar laboral. Prou tenen amb la incertesa.
Després: a mí no m’agrada manar, però com que fa molts anys que tinc càrrec administratiu, he après a suggerir i a utilitzar fórmules com : què tal si…. hauríem de…. seria bo que…. Els “subordinats” reben el missatge amb la possibilitat de suggerir i moltes vegades per no pensar es queden amb la teva idea. I… taxan….. fan el que tu has dit.
Bon dia i bon hora!
Estimat i anyorat Arqueòleg Glamurós, fa molt que no et llegia, però avui ho he fet i hem veig amb l’obligació d’intentar explicar-te el meu cas. Tots aquests consell son molt bons, però jo crec que el temps i l’experiència són la mare de la ciència! (com ja saps he acabat amb molta angoixa, ansietat, depressió…)
A mi hem va donar un bon consell el meu germà que ha estat subordinat durant els ultims 20 anys: hem va suggerir “Un kurrante alegre, content i feliç treballa molt millor que no cabrejat!” Realment jo he sortit amb mobing de la feina i ara els odio molt, però com no veia el que m’estaven fent (sempre hem trucavem a mi per fer les pitjor suplències) jo he kurrat molt i m’he deixat la salut.
Intentant resumir, jo he estat amiga del 90% dels companys de feina, però tres jefes m’han odiat a muerte i quan jo vaig marxar el més capullo de tots (casualment el de més càrrec i odiat per més de 100 persones: el gerent!) va vindre a dir-me que era ell el que hem feia fora (fins l’últim dia volia tindre la sarten pel màneg i tu a sobre has de donar-li les gràcies…)
Arqueòleg, no podem canviar el món i com hi han moltes coses que no ens agrada vivim encrispats, així que intenta pensar una miqueta en tu i fes el que millor et convingui!
PD: a mi m’agrada manar, però odio tindre càrrecs amb tanta pressió psicògica: tornem a l’universitat? Jo crec que és la clau de tot!
Coment via Facebook
Gisela-> hola Roger, a mi també, en el treball, em passa de manar una mica més que obeir…
doncs a poc a poc he après a fer com diem aqui “mà de ferro dins guant de vellut”… 🙂
i encara que quan obeeixo sigui una geisha 🙂
quan mano sóc sobint una dictadora, molt poc democràtica :-))
i però normalment m’estimen el mateix!
Masoquistes? 😀
fins aviat
A mi m’agrada que em manin, si bé de vegades m’he d’impossar perquè la cosa va a la deriva. Si em donen ordres, la responsabilitat per cagar-la no és pas meva.
No et pensis que ser autónom és cap panacea!
Els autónoms, en lloc de tenir un “jefe”, en tenen cinquanta: cada client és el “jefe”. Això vol dir que cada dia, en lloc de rebre dues o tres ordres, en poden arribar a rebre 300 o 400. Què divertit!
M’encanta manar! Sense dubte, se’m dóna molt millor que ser manat, especialment si això últim és per part de dones. Actualment tinc una jefa -dona, hetero, soltera- i vuit (vuit!!) companyes -dones, heteros, solteres/casada/separada- a qui em costa estimar, per dir-ho d’alguna manera. Estic amb la Victòria: ser manat per una dona és, en general, infinitament pitjor que ser-ho per un home. I treballar amb 9 dones és per fer-se l’harakiri, directament.
Interessant l’apunt d’en Rafel sobre la relació entre els seus rols a la feina… i al llit. Hi pensaré 😉
(Ooops!, perdó per la negreta; ha estat una errada!)
Jo prefereixo manar en “alguns llocs” i ser manada en “altres”…. qüestió de gustos oi? Així sempre puc sentir-me realitzada, en un o altre lloc 🙂 Bon comentari, salutacions cordials 🙂
Doncs sí no és cap novetat que el que fa la gent en el seu temps lliure (sexe inclòs) intenta ser un contrapès a les obligacions (laborals, familiars…)
He sentit tantes històries (i testimoniat alguna) de caps dictadors implacables amb tendències massoquistes al llit o gust fetitxista per portar sota el tratge llenceria femenina d’encaix mentre donen ordres d’acomiadar algú…
Ah, i pel que fa a treballar amb grups de moltes dones… llavors o prens partit per algun bàndol o estàs perdut! En un grup d’homes és més fàcil anar per lliure. Tot i això continuo pensant que els homes són potencialment més cabrons, el que passa és que per sort són més individualistes i no s’alien tant els uns amb els altres!
Jo havent treballat l’àmbit de museus i desprès biblioteques estic òbviament acostumat a ràtios d’un home per cada deu dones (i el 50% d’homes gais). Bé exagero una mica, però quasi!