Donar caritat és de dretes.
Juliol 23, 2009
La moral judeo-cristiana ens va fer creure a les classes de catequesis que la millor forma d’acabar amb la pobresa era que les burgeses endiumenjades obrissin el seu bolso de Louis Vuitton al sortir de missa i donessin un centimets al pobre desdentegat que estava assegut a l’escala. Doncs bé, com diria Pujol al APM “Aixó no serveix per res!!!” o, en tot cas tan sols per rentar males conciències.
La lluita contra la pobresa no pot dependre d’un factor tan aleatori com és la bona voluntat i generositat de les persones benestants, sinó que és LA obligació del Estat, com a ent col•lectiu. I aquest té en els impostos una perfecta eina per recaptar els diners necessaris de qui més en té, de forma obligatoria, igualitaria i proporcional a la renta de cada persona física.
Però tampoc caiguem en la simplesa de creure que tot es soluciona regalant billets a la creixent borsa de persones sense recursos, ja que això, a part de ser una mesura neoliberal (deixem que la gent faci el que vulgui amb els seus diners) és un pedaç que no transforma estructuralment la macroeconomia ni impulsa el treball o la creació de riquesa i, a més, crea relacions de dependència parasitària cap al estat.
L’Administració Pública ha d’invertir recursos per crear uns organismes públics que cobreixin els necessitats bàsiques de la població necessitada de forma gratuïta i eficient (sanitat, educació, serveis socials, alimentació i vivenda), però a més ha de potenciar les capacitats i l’esforç d’aquelles persones que reben els recursos de els següents formes, per exemple:
– Beques: Diners a canvi de que aquella persona es formi per tal de poder accedir a llocs de treball més qualificats.
-Microcrèdits: Es tractaria que l’estat deixés diners a gent sense recursos amb un interès molt baix, per tal que aquests creessin una petita empresa o negoci que donaria feina a més gent. La gràcia estaria en que cap banc privat intervingués en el procés i que tot estigués regulat amb transparència. A la India s’ha dut a terme amb gran èxit, inclús el projecte del Graneen Bank va rebre el Premi Nobel de la Pau i a Veneçuela el Govern Chavista ha ajudat a crear un gran nombre de cooperatives.
-Plans estratègics: Vindria a ser una New Deal o com el Plan E però ben fet: l’estat invertiria una gran quantitat de diners en crear estructures que generin riquesa a llarg plaç i siguin necessàries per impulsar el teixit econòmic (depuradores, energies alternatives, industries competents i de qualitat…) , contractant a persones pobres i aturats, que es formarien per tal que el seu lloc de feina fos definitiu; de la ma de la industria privada que cofinanciaria els projectes i es beneficiaria dels fruïts del treball.
Però per això calen recursos en mans del Estat (a part d’un Govern eficaç i competent amb una administració àgil i menys burocratitzada que ja es demanar la Lluna), així doncs, si el que voleu és acabar amb al pobresa no doneu diners a romaneses pidolaires amb fills de mentida, controlades per màfies: PAGUEU MÉS IMPOSTOS!
PD:Es mu triste de pedir, peró más triste es hacer un blog!
PPD: Un exemple de parasitisme fruït de els ajudes a fons perdut del estat és el PAR o subvencions a pagesos a Andalusia i Extremadura que han creat una situació de paràlisi econòmica extrema i estructural que devora els pressuposts públics.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Estic d’acord amb tu. Aquí als EEUU (Oregon) no hi ha impostos de cap mena i t’atossiguen a tot arreu perquè facis donacions. No senyor, feu pagar impostos i deixeu-me tranquil·la!!!
Jo encara em pregunto com és que deixem que qualsevol persona sigui més rica que qualsevol altra persona. La diferència de poder econòmic acaba sent una manera de classificar les persones en més o menys dignes.
Catalana al Mon: Espero que Obama aconsegueixi aprovar d’una vegada la Reforma Sanitaria!! Seria un gran pas!! Però li cal acabar amb les resistències de l’ala dreta del seu partit!
Gepe: les desigualtats econòmiques tenen el seu orígen a la prehistòria recent, gràcies a la divisió social del treball que va quedar legitimada per les religions i els exercits amb el sorgiment dels estats!
Penso que l’única política creïble de reducció de la pobresa és el creixement, i els impostos són el primer mecanisme que el desincentiva. No dic que no n’hi hagi d’haver, dic que el que cal és que interfereixin el mínim possible i per això cal que siguin els mínims indispensables i sobretot que s’administrin bé.
“Un exemple de parasitisme fruït de els ajudes a fons perdut del estat és el PAR o subvencions a pagesos a Andalusia i Extremadura que han creat una situació de paràlisi econòmica extrema i estructural que devora els pressuposts públics.”
Mes aviat es tracta d’un exemple de vot captiu, ja que el reformar aquesta situació faria perdre tants vots a qui ho fes que ningú te pebrots per afrontar aquest problema, ni el del excés de funcionaris (un ERO si us plau).
Ai la compassió!!
Si tots entenguessim que la única forma de sortir de la pobresa és aconseguint diners treballant, no i haurien les màfies que hi ha ni tants pesats al carrer, parades de tren o la platja mateixa. A la plaça Victoria dels Angels (dins la facultat del raval) hi ha una petita fauna de paràsits… però els que realment fan mal són els últims que has mencionat Arqueoleg i als que es referei en Miki, si ets funcionari hauries de treballar amb més esforç pq ho fas per a la teva nació si no, s’hauria de fer una neteja de les administracions… segur que el Corbacho no seria ara ministre.
Una pregunta que em sorgeix quan penso amb els fuuncionaris és la següent, l’estat es paga a ella mateixa els impostos que paguen les empreses??
Tant de bo els impostos es pagaren tenint en compte la renta de cadascú. Em cau la cara de vergonya i m’indigne sobremanera quan a la cara anuncies a ‘bombo i platillo’ que un jugador de futbol o que un important cantat a anat a un acte benèfic o ha donat certa quantitat de diners… Amb el que guanyen alguns, és el mínim miníssim que poden fer.
Salut AG!
M’ha agradat molt aquest post teu, arqueòleg; remet al món on hauriem de viure però que, per ara, ens queda lluny. Fins que no se’m demostri el contrari, continuaré pensant que l’espècie humana no està prou madura per assumir que tots som iguals, que tots tenim els mateixos drets i obligacions, que ningú hauria de no poder menjar (o alimentar els seus), …
Em sap greu saber que els meus ulls no veuran el món tal com hauria de ser.
Malgrat tot… bon cap de setmana!
et passo el meu compte corrent per e-mail i m’hi traspasses la teva voluntat 😉
D’acord en que la caritat (solidaritat, o digues-li com vulguis) ha de ser organitzada per l’estat. Del que no estic segur és que calgui demanar res a canvi. El keynesianisme més pur afirma que s’ha de donar diners als que no en tenen, simplement per a que puguin continuar sent consumidors i no frenin el creixement de la renda nacional; però no se’ls pot donar cap feina perquè això posaria en risc els llocs de treball existents. CARITAT, PURA I DURA!
Estatalment organitzada, això, si.
Dissenetixo Ferran!
No es tracta de treure el lloc de treball a ningú, sino de reduïr els 4.000.000 aturats i potencials pobres.
Una persona amb feina és un consumidor constant, algú a qui li dones 400 euros es un consumidor esporàdic.
En quant als impostos, RS: jo crec que aixó de que baixar els impostos genera riquesa (la proposta de la Patronal en la negociació amb el Govern, ves epr on), em sona a mite neoliberal! Estic segur que l’acomiadament lliure només propiciaria més atur, no més contractació!!
Sent realistes, glamboy, si poses molts impostos a les grans fortunes i grans empresaris, aquestes no invertiran aquí sinó en altres països on paguin menys impostos. Per altra banda a les classes mitges i baixes més impostos significa reducció del consum (i per tant, menys llocs de treball).
No, no m’he tornat neoliberal. Impostos sí. Però compte amb quin tipus impositiu posem. A partir de determinat percentatge d’impostos aquests són contraproduents.
Seria molt maco posar impostos progressius i tal. Però no vivim en un paradís hippie sinó en un món globalitzat on els països competeixen entre sí per atreure inversions! Si una empresa ha de decidir instal·lar-se entre dos països on la mà d’obra té el mateix cost i el mateix nivell de formació, però en un ha de pagar el 30% d’impostos i en l’altre el 15%…. on s’instal·larà?
Sobre la discussió entre si és millor donar 400 euros o invertir aquests diners en obra pública… jo creia que des d’un punt de vista macroeconòmic era més eficient la segona cosa!
M’explico, si reparteixes 400 euros per persona, molta gent els posarà sota la rajola i aquests diners no circularan. Si en canvi amb aquests diners fas obra pública estàs generant llocs de treball i activitat econòmica. Només seria indiferent repartir 400 euros o invertir-los en obra pública pressupossant que la gent es gastaria aquests diners íntegra i immediatament.
Jo sóc partidari de posar el mínim d’impostos necessari per mantenir la infraestructura de l’estat i per garantir sanitat i educació per tothom que no es pugui pagar sanitat/educació privada. I poca cosa més. Els impostos no són per pagar guarderies o biblioteques que obrin 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Vull dir que ha d’haver servei de guarderies o biblioteques públiques… però garantir aquest servei per tothom no implica que aquests serveis hagin d’obrir 24 hores al dia o que hi hagi d’haver un cada 100 metres…
Això de no fer treballar els subsidiats, li heu de dir a Keynes, no a mi!
Keynes va tenir greus dificultats per a fer-li entendre a Roosevelt que no podia posar a treballar els beneficiaris de subsidis estatals, perquè això posave en perill llocs de treball ja existents. El màxim que va aconseguir és que el posés a obrir rases, per tornar-les a tancar immediatament.
Aquesta és la funció compensatòria de l’estat segons Keynes: quan la gent no gasta, gasta l’estat; quan la gent gasta, l’estat estalvia. L’estat, així, sempre és anticíclic.
Arqueòleg,
No he dit que baixar els impostos generi riquesa. He dit que els impostos han de ser els mínimd necessaris per tal que amb una bona administració l’Estat pugui prestar els serveis públics indispensables. Però el que sí que tinc clar, és que com més alts són els impostos menys incentivació hi ha a l’esforç, al treball i a l’estalvi, i per tant menys s’estimula el creixement, que és, com he dit, la única política que entenc de reduir realment la pobresa. Sobre si el meu comentari és o no neoliberal, la veritat és que m’importa ben poc. L’esquerra es passa el dia matant el missategr tractant-lo de neoliberal o de feixista directament, i la dreta el mata tractant-lo de destructor de les llibertats. El que cal és començar a entendre que més enllà d’unes definicions massa etèrees hi ha unes necessitats concretes d’actuació. També podem dir, que ho gestioni tot l’Estat i que es nacionalitzin les empreses i bla bla, però això no passarà, a banda que des del meu punt de vista no seria desitjable, i com que no passarà no cal fer volar coloms. Estem en una econiomia mixta que es regeix per lleis imperfectes de mercat. Els impostos com a mesura redistributiva contribueixen a l’objectiu de reducció de la pobresa, però alhora frenen el creixement i juguen en contra del seu objetiu inicial.
Clar, clar!
Com tothom sap els països escandinaus, on els sevreis socials son de primer ordre i els impostos altíssims, viuen a la pobresa absoluta!
Ikea i Nokia son rumors comunistes!!!
Estic amb RS tot i que considero que l’economia no entèn de moral i per tant l’ “esforç” no repercuteix en l’economia, el que repercuteix és el que produïm i el que ingressem (i després consumim o estalviem), que sovint té una franca desproporció amb “l’esforç” que hi dediquem.
Sobre que uns impostos massa alts són contraproduents qualsevol entèn el símil que si jo tinc una botiga i pujo els preus, això no vol dir necessàriament que augmenti el meu benefici ja que si tinc un preu molt elevat perdo vendes i l’augment de preu per unitat no em compensa. He de trobar un “preu d’equilibri”. Doncs amb els impostos passa exactament igual!
Arqueòleg: primer, que jo he comparat dos països amb el mateix cost de mà d’obra, productivitat i formació, un amb més impostos i l’altre amb menys… les empreses se’n van al que té impostos més baixos.
Lògicament el nivell de productivitat d’escandinàvia no té res a veure amb espanya i per això es poden permetre uns impostos més alts. De totes maneres els gegants d’Ikea, Nokia etc… tenen força exempcions fiscals!
I a veure si t’adones que tant el que RS com jo proposem és maximitzar i garantir els ingressos de l’estat a llarg termini moderant els impostos. Uns impostos excessivament elevats són “pan para hoy y hambre para mañana”. Precisament perquè creiem en el rol de l’estat, proposem moderar els impostos per garantir la supervivència de l’estat del benestar.
Jo igual que critico uns impostos excessivament elevats també critico uns impostos excessivament baixos com els d’Estats Units, que fan que el país no pugui autofinançar la seva despesa i hagi de recórrer al deute extern de manera excessiva. Avui dia el tresor d’USA és en mans d’inversors xinesos!!! A veure si Obama és capaç de baixar el dèficit.
Si, RAfa i RS, ja sé que la capacitat fiscal té un límit!! No es tracta tant d’apujar els impostos fins al 100% de la riquesa persona,l si no de que quan hi hagin negociacions econòmiques amb els agents socials, com ara passa, no cedim davant la Patronal, que a la mínima planteja l’acomiadament lliure i la rebaixa de la contribució a la Seguretat Social per deixar al estat en déficit i poder ocupar el seu lloc, que és el que sempre ha volgut!
I si no tenim la productivitat escandinava el q hem de fer es aconseguir igualar-la per competir en qualitat i no en paradís fiscal!
El tema dels impostos no és solament un problema de tipus impositius:
1) És normal que un especulador a borsa pagui de renta el 18% dels seus beneficis mentre que un treballador qualificat que guany uns 40.000 euros anyals hagi de pagar un 30% si li aumenten el sou? (del import que li aumentin ,clar)
2) És normal que quan l’estat té problemes financers augmenti els impostos especials (tabac, gasolina i alcohol, basicament) que els paguem tots per igual, siguem pobres o rics?
3) És normal que els empresaris, contra tota lògica, segueixin insistin en una rebaixa de les cotitzacions socials del 5%? Quan governi en Rajoy, també ho continuaran demanant?
I el més emprenyador del cas és que algunes d’aquestes coses s’han fet amb governs anomenats socialistes!
2) És normal que quan l’estat té problemes financers augmenti els impostos especials (tabac, gasolina i alcohol, basicament) que els paguem tots per igual, siguem pobres o rics?
Sí és normal en el cas de l’alcohol i el tabac. No en el de la gasolina.
Vull dir un pobre si compra un ducados i paga un 10% d’impost no pagarà tant com un ric que es compri un marboloro… Fins i tot podríem gravar els tabacs “de gamma alta” amb un 15%…
Amb la beguda, el mateix no és el mateix una estrella que un whiskey JB…
A part que són béns totalment prescindibles i que generen un cost social (morts prematures, accidents de cotxe…)
________
Sobre la gasolina sí estic amb tu Ferran, es penalitza als treballadors que agafen el cotxe per obligació al no tenir combinació de transport públic per anar a la feina.
Els impostos especials no són percentuals: es paguen a tan el litre (gasolina), el cc d’alcohol pur (begudes) o el gram de tabac!
De tota manera Espanya és el país dels fumadors i dels bebedors, ves-te’n tu a comprar tabac a Alemanya i m’ho expliques! Hi vaig estar fa 10 anys d’erasmus i només em podia permetre tabac de liar. Llavors el tabac de “cajetilla” valia 5 marcs (qualsevol marca, però si et compraves un marlbloro la caixa només venia amb 15 i en canvi hi havia marques barates que et venien 25 per caixa). És a dir, un paquet de tabac valia 425 pessetes de les de llavors, i això fa 10 anys! Suma-li la inflació acumulada i l’efecte euro!
Jo disenteixo en el fet que donar caritat pel carrer sigui un acte de dretes. Està clar que no es soluciona res, però la qüestió de si és caritat cutre o no depen de cada persona. Particularment no pago mai el bitllet de metro, bueno algun cop si, i el faig amb els cèntims que m’estalvio és donar-li a algú que toca al metro.
Per tant;
1) no ho faig com a acte de superioritat de donar el que em sobra, si no de donar el que he robat a qui ho necessita més que jo, per tant redistribució. Si el metro no es gastés els diners en estupidesses, i menys encara en mantenir una elit amb contractes blindats i sous de directiu de banc, pagaria.
2) ho faig sempre mirant als ulls, i com a reconeixement mutuu. Qui pidola exigint, o possant-se com a inferior és també qui referme la caritat de sentir-se superior. En canvi hi ha gent que no troba feina i que tocar al metro és la única sortida que tenen. Aquests són els meus iguals, els que trampejen el món i busquen solucions amb un somnriure a la cara. El dia que a mi em vagin malament, aquests seran els que em tendiran una mà.