COM VAIG SORTIR DEL ARMARI
Juny 24, 2009
L’any 1993 no hi havia cap sèrie en tota la televisió on hi aparegués un personatge homosexual; les grans estrelles pop i dives dels 80’s estaven desaparegudes del mapa pel sorgiment d’un nou estil de música absolutament alti-glam (el grunge); no hi havia cap mena de menció explicita, ni referent públic gai o lèsbic i la única aparició del tema en els mitjans de comunicació era per relacionar-ho amb les nombroses morts que aquell any estava deixant el VIH/SIDA al seu pas, o bé per fer acudits homòfobs.
Amb aquests condicionants socials era impossible que un nano de 12 anys que vivia en un barri obrer a les afores de Barcelona, i que mai havia conegut a ningú més fora del armari, pogués acceptar la seva sexualitat i tan feliçment comunicar-ho a tot el seu entorn.
Però per algun estrany motiu va ocórrer.
Recordo que el procés d’auto-acceptació, que moltes persones narren com un feixuc període que pot durar anys, en mi va trigar amb prou feines unes setmanes: el temps que va transcorrer entre adornar-me que la sexualitat femenina em produïa arcades o indiferència absoluta, per molt que m’esforcés a masturbar-me pensant en fèmines, i apuntar-me a uns casals d’estiu on, als mítics vestuaris de la piscina, es varen activar totes les meves hormones al veure’m rodejat de centenars de torsos i polles. Sens dubte allò si m’atreia!
El primer que vaig pensar es que devia ser l’únic ser del univers sencer a qui li passava allò, ja que mai havia sentit a parlar de diferents orientacions sexuals a ningú. I clar, no volia ser portada del “Science” i cridar l’atenció de milers de científics que m’endollessin cables arreu per tal d’analitzar-me així que vaig decidir que mai ho diria a ningú i que tindria una novia de mentida.
Sense perdre temps vaig demanar a una amiga meva del esplai que es fes passar durant una temporada per la meva parella i així ,de pas, silenciaria als xulos de pati, que ja començaven a sospitar de la meva ploma i poca afició futbolera. Però crec que el fet que ella fos més lletja que un pecat, alhora que una pèssima actriu, no van acabar de fer quallar la cosa.
Finalment va caure a les meves mans un suplement dominical del diari “Avui” on es parlava dels 25 anys de les revoltes de Stonewall i entrevistaven a un seguit de parelles de nois que explicaven com vivien amb total normalitat la seva vida. Allò va obrir els meus ulls: així doncs no calia tenir una novia de mentida! No vindria la NASA a tancar-me dins un laboratori!
I res, recordo que al Septembre d’aquell mateix any li vaig explicar al meu millor amic (que jo, òbviament volia que fos quelcom més) i a altres membres de la nostre colla, els quals, presos de la commoció, em varen respondre fases com aquestes:
– Aixó és que els noies no et fan cas… has pensat en posar-te colònia?
– Tu gai? No pot ser! Si ets un desastre decorant la teva habitació!
– Ups! Sento haver estat explicant acudits homòfobs durant dues hores seguides! Ja ho podies haver dit abants!
– Aixó ho fas per cridar l’atenció.
– Aixó es que et falten hormones masculines.
– Peró… com pots saber que no t’agraden es ties si no les has provat?
– I els teus pares… ja han provat d’obligar-te a veure pelis porno fins que et tornis normal?
– I així quan et canvies de sexe?
– Quan vas vomitar veient aquell documental de “Tampax”, ho vaig començar a sospitar…
-No estaras enamorat de mi, oi?
En aquell precís moment vaig començar a sospitar que els anys que m’esperaven per davant no serien precisament un camí de roses i que m’havia ficat en un esbarzer de difícil sortida. Però per bé o per mal, ja no hi havia marxa enrere.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Curiós això de com es veu la sortida de l’armari en primera persona (que per cert, a aquestes alçades era un must).
Si t’hi fixes, la desimformació dels teus amics era la mateixa que tu tenies sobre l’homosexualitat, així que més aviat és un problema de la societat que no pas d’actituds concretes.
Jo mateix tinc alguns companys de classe gays i aquesta desimformació encara genera un cert pànic social que provoca escenes tant desconcertants com que algú m’hagi d’aclarir que, encara que ho sembli, no es transvesteix o que, potser em sorprendrà el que veuré a Arena…
hola kUL! com ja saps estic a BERANE, un poble perdut enmig de les montanyes d montenegro…
Ak’i el tema no esta gaire clar: l’altre tarda mentre jugAvem a fer una historiaa (dient cadascu una Frase) jo vaig introduir 1 noi k s’enamorava del seu amic i no hem preguntis pk, xo el protagonIsta va acabar morint…
K VAGI MOLT BE X L”H!!!!
Uff què precoç, no?? I als pares a quina edat?
Jo va ser per etapes. De tota manera la primera sortida “a lo bèstia” va ser quan em vaig declarar a un amic als 17 anys i després a casa amb 19.
En tot cas, un error de percepció que comet molta gent des de fora és pensar que sortir de l’armari es fa una vegada a la vida i ja està: qualsevol gai o lesbiana sap que constantment has de sortir de l’armari (a no ser que se’t noti a quilòmetres de distància). Cada vegada que estàs en un entorn nou, molta gent dona per suposat que ets hetero i d’alguna manera et veus forçat a sortir de l’armari constantment cada vegada que vols parlar de coses tan banals com què has fet el darrer cap de setmana o amb qui aniràs de vacances aquest estiu.
En definitiva, sortir de l’armari un no acaba mai de sortir perquè tan aviat surts d’un armari com et fiquen en un altre!
Tonyisca, molta sort per Montenegro!
I Rafa, completament d’acord amb la teva reflexió!! Jo canvio d’equip de treball a cada excavació, cosa que passa un cop al més o més, així que ja pots anar comptant els armaris que obro al any!!!
a mi mentre cadascú disfruti de “lo” seu i deixin tranquils els nens i els animals, me la porta ben fluixa si ens agraden més les nenes o els nens… clar que suposo que ha de ser un rollo anar explicant el que ens mola més… jo opto per no explicar ni tant sols el manso del moment… que n’han de fer, els altres??? (per cert, que mooono és el meu mansu!!)
La de problemes que t’has estalviat al ser tant precoç, et felicito per la valentia. En el cas de tractar-se de mi, jo hauria sortit de l’armari la setmana passada… sempre trobo un motiu per posposar-ho tot.
deu ni do la història, però ara no creus que les coses han canviat molt? No sé, coneguent el meu grup d’amics dubto molt que algú rebutjes o li estranyes que un amic/amiga fos homosexual (clar que segurament en un inici hi hauria sopresa). El més curios de tot és l’edat en que ho vas fer, perquè ara dubto molt que la gent als 12 anys sàpiga la seva orientació sexual.
aa i lo de Malta va ser un regal jeje així que com SE les gasta…jajaja
M’ha agradat llegir el teu relat del com/quan vas sortir de l’armari. Trobo admirable que amb 12 anyets puguessis fer-ho; a mi em va costar bastant més acceptar-me, fase que feliçment va quedar enrere ja fa mooolts anys.
Des que ho vaig fer saber a qui volia que ho sabés, em vaig quedar molt més tranquil i mai més he tingut la sensació d’haver de “sortir de l’armari”. Ho sap tothom que em pregunta si tinc parella, o vaja, en general, si surt el tema.
PS: Vols una història de pel·lícula? (i verídica!) El meu millor amic del col·le (fins als 13 anys)… la vida ens va separar (bàsicament perquè el van canviar d’escola). Al cap de 20 anys em preguntava què se n’hauria fet… Vaig aconseguir contactar-lo escrivint-li una carta a l’adreça del poble on estiuejava de nano, a l’Aragó. Potser ja feia anys que no la tenien, aquella casa, però… Sorpresa: em va trucar al telèfon que li donava a la carta. Ens vem veure: emoció continguda, després de tants anys. I sorpresa (o no): ell també és gai. Vem començar a sortir… 🙂
Jo estic d’acord amb la Lídia, als dotze anys jo passava tant de les dones com dels homes, per a mi tots eren amigues/amics amb qui passar l’estona jugant… potser si que tenia raò el meu tutor de primer d’ESO al dir-me que era el més infantil de la classe. En fin.
T’enviat un mail, hi ha una escena que s’escau molt amb la setmana que hauriem de celebrar tan homosexuals com heteros per a que no hagueu de sortir sempre de l’armari. Per part meva, no parlo de dones si no es l’altre qui ho fa, de fet només parlo d’aixo amb els col·legues.
tinc berborrea després de tants dies desaparegut… he tornat! juas juas juas!
Trobo que vas ser molt valent de fer-ho tant jove; però aquestes coses quan abans millor, que el món no s’enfonsa per fer-ho.
Quan jo ho vaig començar a fer, fa més de 30 anys, em vaig trobar molta incomprensió i molts prejudicis, però tampoc vaig perdre cap amic.
Si sortir de l’armari no és acceptat com una cosa natural, acabarà havent-hi massa gent que es fabriqui armaris de fusta de roure per intentar estar-hi a gust…
I el pitjor de tot és que l’homofobia que es respira per l’ambient, en més d’un i dos casos és pura hipocresia , una màscara per evitar reconèixer que qualsevol cos humà i qualsevol personalitat ens poden resultar atractives en un moment donat.
Entenc el que escrius però no entenc la necessitat de eixir de l’armari… o siga, una declaració… m’enteneu??
La sortida de l’armari no és obligatòria, Parce. Però si vols fer vida normal ho has de fer. I això no significa “dir-ho”: Hola sóc homosexual.
Si vas a qualsevol lloc amb la teva parella ja ho estàs fent… “a buen entendedor” i a qui li piqui que es rasqui.
Els 12 anys és d’una precocitat admirable. Jo ja no recordo ni que feia quan els tenia i segurament hauria estat candidat a dir-te qualsevol de les ximpleries que relaciones en el post.
De totes formes, suposo que el més fotut, deu ser lo dels pares. Jo tinc uns quants amics i coneguts que han viscut la situació (com a pares) i, en general, no s’ho han prés gens bé (per no dir fatal). I el que és més amic meu (que no s’ho va prendre malament), un dia em confessava que el que l’emprenyava de l’afer era que la seva filla (era una noia) tindria la vida més complicada que les demés. No tenia més remei que donar-li la raó en això (al menys, ara per ara) i l’unic que se’m va acudir de dir-li és que tenia una filla que qualsevol pare la voldria com a tal. I, la veritat, és que és cert: la seva filla és vital, intel.ligent, carinyosa, espavilada… en fí, el que qualsevol pare (normal) voldria com a fill. Al menys jo sí.
Jo el que li diria a aquest amic teu és que valori la confiança que la seva filla ha tingut amb ell! A més que en el cas de les lesbianes està havent un baby boom lèsbic facilitat també entre d’altres coses perquè a Espanya qualsevol dona (sola o amb parella) pot inseminar-se, així que no perdi esperances de ser avi! Els homes ja ho tenim més xungo!
Realment gais i lesbianes necessitem el suport dels pares (de fet per un adolescent sortir de l’armari amb els pares a part d’un acte de sinceritat és una forma de dir: “sóc així, però això no canvia res entre nosaltres i necessito que estiguis/estigueu amb mi”)
la tipica de “no estaras enamorat de mi” és per pegar a l’altre XD pq la gent es pensa que si té un amic gai directament aquest es sent atret per ell?XDD
perseguiu-me!! sóc hetero!! cony… lo unic que els passa a aquesta penya és que tenen enveja!! no tenen una personalitat definida i com no son ningu s’han de fer els machitos per fer-se forts… que se’n vagin a pendre pel cul ja, home!!
se’n vagin a pastar els nazis i tota aquesta penya, eh?? és que ho acabo de llegir i potser dono peu a males interpretacions!! :S viu i deixa viure, que es diu….!! besets i abraçaes a tothom!! sigueu com sigueu!! (als racistes no els dedico ni l’aire que respiren,pssss).
Ves per on, gràcies a aquest article he esbrinat una dada teva que m’encuriosia molt i que no m’atrevia a preguntar-te… La teva edat!! Només tens un any més que jo, atès que servidor el 1993 tenia onze anys!