Disseccionant la Fama
Mai 14, 2009
Aprofitant el llarg recorregut que tinc fins al meu nou lloc de treball he començat a llegir el llibre que em van regalar per St Jordi “Loving the Alien” de Christopher Sandford, en el que es fa un minuciós repàs a la ascensió al Olimp musical del únic i veritable Rei del Glam: David Bowie. Una fascinant història ja narradada al film “Velvet Goldmine”, que em va deixar amb les ganes de profunditzar-hi més.
El geni anglès va trigar 4 àlbums i 10 singles a arribar a la fama en un tortuós camí ple de transformacions estilístiques, fracassos comercials, provocadores declaracions i descontrol hedonista que va estar a punt de fer-lo abandonar la seva incipient carrera, si no fos per la insistència i les inversions econòmiques a fons perdut del seu mànager Ken Pitt, al que després despatxaria vilment quan el seu peculiar alter ego Ziggy Stardust el va catapultar al èxit, creant un irrepetible mite vivent.
La qual cosa em porta a reflexionar un cop més en quina és la quintaessencia de la fama. De que està feta? Quin son els seus components elementals? Es una qüestió d’oportunitat,talent o sort?
Fa poc varem poder veure el peculiar cas de Susan Boyle, una veritable freak verge als 40 anys, que es presenta a un càsting televisiu i resulta que tenia millor veu que Montserrat Caballé. Després de rebre milions de visites per You Tube, l’acosen els paparazzi i li proposen fer una peli porno cobrant una milionada. Flor d’un dia?
El que resulta del tot evident és que ser una estrella és quelcom que no es pot ensenyar en una acadèmia. Molts reality shows, com OT, ens han intentat fer creure que tot és qüestió d’esforç i que un vulgar paleta, garrulo i ignorant, pot baixar de la bastida tan tranquil•lament i, després d’assajar quatre setmanes, esdevenir una icona del glamour.
No, estimats no, en una classe tutoritzada et poden ensenyar a fer un bon karaoke o a ser un decent cantant d’orquestra de poble, però sens cap lloc a dubte Tamara Seisdedos o la Terremoto de Alcorcón, amb totes les seves limitacions en talent, donem mil patades a tots els concursants d’OT junts, com a icones del Pop.
Òbviament, per tal que una fama esdevingui sòlida i continuada en el temps i l’espai cal que al darrera de la imatge i la transgressió visual hi hagi una obra contundent en qualitat, que no es repeteixi a si mateixa i mai deixi de sorprendre i reinventar-se. Quants artistes coneixem que, després d’esdevindre intocables han fet treballs paupèrrims o auto-fotocopiats?
A la era d’Internet, però, ja no hi han excuses que valguin, qualsevol pot convertir-se una popstar. Myspace ha assassinat la odiosa necessitat dels intermediaris capitalistes (discogràfiques, emisores, MTV…) i actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
A on del Vallès?
No teniem universitat sinó que universitat era un sinonim de municipi… Sergurament els capellans que dius no tenien ningú a qui ensenyar el llatí…
De quina època excaveu? Romana? Medieval? Un potipoti d’èpoques indesxifrable? 😉 (vés reservant forces perquan es pugui fer una excavació com cal al meu poble…) 😉
Molt encertada la menció a Tamara Seisdedos. De fet OT en un principi es va vendre com a reacció al tamarisme! El problema de tamara és que un cop va ser famosa no va saber canviar el xip i mira que li van donar oportunitats de catapultar la seva carrera (portades a Zero i Shangay, músics indies que la trucaven per col·laborar…).
Per la banda contrària, està clar que el virtuosisme sol no fa un artista: acabes com la Rosa d’espanya fent cd’s de nadales i de versions.
Per altra banda amb aquest tema hi ha molta hipocresia. Recordeu què va passar quan el famós escàndol de Milli Vanilli: la gent es va portar les mans al cap quan aquesta mateixa gent no es comprava els discos de MV ni anava als seus concerts precisament pel virtuosisme vocal dels cantants…
Ara bé, l’ego excessiu a mi personalment em cansa. Es pot manegar bé si tens una banda al darrera com fa Thom Yorke amb Radiohead o bé si la qualitat dels teus treballs desborda tots els teus tics antipàtics (com és el cas de Björk i fins i tot Madonna). Ara bé, quan la qualitat dels teus discos baixa (Fangoria, Morrissey…) és quan els propis fans segueixen seguint l’artista però, cansats i un tant decebuts, es veuen amb llicència per fer les més cruels ridiculitzacions: només cal anar als foros de fans de morrissey-solo o de depeche mode per veure com de verds els posen els propis fans, o llegir els comentaris ultracrítics i ultracruels sobre alaska que fan els fans de fangoria a webs com jenesaispop!
També es dona un extrany fenomen: el leninisme fan!
Es a dir, aquelles persones que es creuen amb el dret de pertanyer a una elitista minoria exclusiva que segueix a un artista desconegut peró amb molt talent que quan salta al gran públic es senten traïts per la seva estrella a la que passen a odiar i a escopir, precisament quan aquesta arriba, per fi, al nº1 de ventes.
PD: Radiohead estan absolutament sobrevalorats!
Vaja! Jo que creia que presentantme als castings d’OT arribaria a l’estrellat amb la meva MAGNÍFICA veu, però veig que haig d’apendre un glamur i un narcisisme que no tindré mai en vida.
Ser famós és tan dur…
Dancs mira q jo et veia futur com a Diva eh…
Ai, ai ai, que m’has tocat els Radio Head… no hi estic gens d’acord, ara que com a “mega-leninista fan” mentre no em toquis els “Low” (no em toquis els “lows”) serem amics.
Buf, quina mandra fa la “fama”, que avui dia s’assoleix, com a mínim a Espanya, sent un gilipolles amb l’única capacitat de generar polèmica gratuïta, dels temes més estúpids. “Fama”? La que m’agradaria tenir entre la gent que m’importa; la resta és una merda.
El que passa és que tenim en ment un model de fama d’estrella pop que va crear david bowie, basat en una personalitat molt marcada, transgressió i escàndol i, sobretot, continus canvis d’estil i vestuari per mantenir viva la flama (Madonna ha seguit perfectament aquest model!).
Bé, és un model d’una generació que ja es comença a retirar dels escenaris, que va ser vàlid en el seu moment, però avui no té massa sentit seguir. Precisament per això, a mi em sembla molt ranci que Alaska reivindiqui a Warhol el 2009: el moment de reivindicar-lo era fa 30 anys! Algú que pressumeix de modern, de mirar endavant i de fer pop d’avui, no pot agafar com a referent Warhol, ho sento! És com si els Velvet Underground el 1967 haguessin agafat Picasso o els surrealistes com a referent i no Warhol!
Radiohead et poden agradar o no però exemplifiquen molt bé el model de fama 2.0. Si David Bowie fos 20 anys més jove segurament hagués seguit els passos de Radiohead! Radiohead han captat bé el “Zeitgeist”, mentre que Alaska capta el Zeitgeist de fa 40 anys, cosa que està molt bé per un grup revivalista, però no per un grup que pretèn fer música electrònica actual!!!
Hala ja esteu buscant “Zeitgeist” al google…
Certament, amb internet la fama és democràtica. Ja no es depèn de ningú per a donar-te a conèixer. És una forma de trencar les cadenes.
jo no crec que tingui fama qui se la mereixi ni molt menys (referit a iaxò que dius de la era internet). Aqui el qe fa la frikada més grossa s’emporta l’atenció i tothom pot ser famòs encara que la fama sigui extremadament efímera. No hi ha cap secret per a la fama, has de tenir sort i no necessàriament talent i encara que tinguis molt talent pots continuar tota la vida sent un músic de carrer no reconegut per ningú
per cert, m’ha agaradat el test del grup del xixell!
No veig gaire clar això d'”actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.”
Només veient la quantitat de famosos que són famosos pel fet de ser famosos em cau l’ànima als peus. La meritocràcia potser sí que existeix, però el que veiem cada dia per tot arreu és pura mediocritat catapultada a model o mite. I això és així perquè ho vol la gent, tot i que tu em diràs que és així perquè això és el que donen a la gent. Sigui com sigui, és el que hi ha.
Molt bones Arqueòleg,
Bé, primer de tot dir-te que tot just avui he arribat al teu blog (a través de “contes d’storyville”) i l’he trobat sincerament ben escrit i, sobretot, ple d’idees interessants (de fet, per això he llegit aquest post, que ja té una certa antiguitat).
Pel que fa al contingut d’aquesta entrada, estic essencialment d’acord am el que ja s’ha dit, però m’agradaria introduir un matís.
No crec que reinventar-se continuament a un mateix hagi de ser necessàriament un requisit necessari per gaudir d’una fama sòlida. Si bé són pocs, hi ha grups que tenen un estil tan propi i definit que són tinguts com a bons grups pels seus fans precisament perquè tenen aquest estil, i un canvi massa brusc en la seva linea musical destruiria tot el seu encant. Com a exemples d’aquest tipus de grups, la meva experiència em diu que podriem citar Iron Maiden, Rage against the machine, Queen o, d’una manera encara més marcada, els AC/DC.
Salut!