h1

Ser polèmic o no ser

Abril 28, 2009

_dialectic_roger-copia1

Jo sempre he dit que prefereixo una crítica àcida, mordaç, però ben argumentada, abans que un piloteig descafeïnat i per compromís. No se’m cauen els anells per reconèixer els meus errors, limitacions i ficades de pota i mai he censurat o esborrat cap comentari, a menys que aquest traspassés els límits de la educació formal i caigués en l’insult personal o en l’amenaça.

El motiu? Doncs que com a marxista crec fervorosament que el coneixement es fruït del diàleg i el debat, mai de la repetició d’un dogma inqüestionable i preconcebut.

Ai dels que es neguen a parlar amb qui no pensa com ells o que davant la menor dissidència t’acusen de traïdor, que pobres els qui es creuen en possessió de la veritat absoluta, doncs es tancaran en una bombolla inexpugnable aliena a la realitat i viuran immersos en la seva pròpia mentida.

A mi em podreu acusar de provocar gratuïtament, de passar-me quatre pobles en les meves desmesurades crítiques o elogis, però mai d’escriure un text neutre, insípid o mel•liflu per por a ofendre algú o a rebre una opinió diferent a la meva.

Tots odiem a Jimenez Losantos per la seva agressiva radicalitat dretana, però li hauríem d’estar eternament agraïts per activar-nos la consciència, obligant-nos a qüestionar i replantejar els nostres ideals. Sempre preferiré a un feixista que a un neutre apolític, doncs la reacció que generarà el fatxa sempre serà molt superior a les seves adesions.

A l’antiga Grècia un pensador anomenat Heràclit de Fes ja ens va advertir que tota la realitat està formada per conceptes oposats que es mantenen en tensió dinàmica; és el que, posteriorment, Sòcrates va anomenar “dialèctica”, proposant que tot el coneixement sorgia de la discussió i el debat entre diferents subjectes. Aristòtil va anar més enllà, afirmant que la ciència  mateixa tenia una base completament dialèctica.

Ja a la era contemporània l’idealisme alemany de Hegel va sistematitzar això, plantejant que l’acte del coneixement era la contradicció entre tesi i antítesi, de la que en sorgia una síntesi. Marx va portar aquesta terminologia al materialisme, quan es va adonar que el mètode científic en el fons no deixava de ser un diàleg entre empíria i teoria, entre la matèria i l’abstracció d’aquesta en lleis físiques.

I això és una cosa que haurien de tenir present tots els artistes, escriptors, cineastes, bloggers i altres creadors; abans de mostrar les seves obres al públic s’haurien de plantejar si el seu treball servirà per crear opinió, si serà un revulsiu i activarà les ments d’aquells que ho consumeixin, provocant així una reflexió transformadora i seran capaços d’aguantar les crítiques i el debat que ells mateixos hauran iniciat….

…perquè si no es així més val que es quedin a casa i no facin res. Una societat que no pensa ni debat, està morta.

Advertisements

17 comentaris

  1. El que passa, arqueòleg és que tens una visió massa místicoidealista, demiúrgica de l’escriptor-artista. M’explico, com diu la dita “no ofèn qui vol sinó qui pot”.

    Pots fer una creació amb tota la intenció provocadora del món i que caigui en el pou de la indiferència, i pots fer una creació completament autista i sense tu voler-ho, que la cosa se te’n vagi de les mans i generi una reacció de conseqüències inrreversibles en la societat present i futura.

    Vull dir que el poder de decidir, i més en l’era de la web 2.0 i els mitjans de comunicació digitals, el té l’audiència, no el creador. De fet, l’audiència afegeix significat a l’obra amb la recepció que en fa d’aquesta.

    Per altra banda, tota obra d’art és política… si i només si entenem la política en sentit ampli. Si no, et quedes en el pamflet.

    Hi ha dos tipus de provocadors, els provocadors a curt termini i els provocadors a llarg termini… No sé si m’explico… La història només se’n recorda dels segons. Els primers busquen la reacció immediata i una obsessiva ànsia d’atenció quasiinfantil, els segons triomfen a la llarga gràcies a la coherència dels seus plantejaments i generen reaccions que van més enllà de l’epidermis. Uns es queden amb el significat literal de “provocar” uns altres són els que “provoquen” canvis de mentalitat i revolucions.

    P.S. Per altra banda, un blog té la funció que un vulgui que tingui! Jo per exemple em dóno per satisfet amb que UNA sola persona hagi descobert Mylène Farmer o qualsevol grup de Sarah Records! Quin horror i quina mandra si tots els que tenim blog ens haguéssim de marcar les més altes fites. Hi ha gent que escriu només per passar l’estona i això en sí ja té sentit! Ni tu ni jo som qui per decidir el que té sentit o no! De fet això ho decideix l’audiència… i fins i tot des del moment en què hi ha gent que escriu per plaer individual això ja té sentit! És com si diguéssim que el sexe només té sentit si es fa en una orgia multitudinària o en una peli porno que pugui arribar a molts espectadors! Doncs mira, la masturbació realitzada en la més estricta privacitat també té sentit!


  2. PS (II) Altra cosa és si el que pretens és ser conegut o guanyar diners. Llavors sí que has de fer servir les millors estratègies de màrqueting, ser ambiciós i marcar-te unes fites. Ara, tot el que caigui en la pura esfera del hobbie no té regles, perquè si les té deixa de ser hobbie per ser ofici.


  3. Rafa, em podries posar exemples de provocadors a llarg i curt termini?? Més que res per concretar en casos reals la teva teoria!!


  4. I Rafa, no dissimulis q a tu t’agrada provocar tant com a mi, si no a cuento de q els posts atacant sense pietat a Morrissey, eh? ajajaj


  5. Glamurós, sembla que estem en sintonia: jo també crec que per crear consciència és imprescindible el debat, la discussió, el contrast de punts de vista… en resum, la dialèctica, això implica haver de trobar bons arguments, sospesar pros i contres, avantatges i desavantatges i sobretot fer-se una opinió ben fonamentada, que no totes les opinions tenen el mateix valor, encara que ens ho vulguin fer creure. Així és com es reestructura el pensament i només així es pot incidir en la realitat, enlloc de contemplar com a vegetals que la realitat ens esclafa amb la seva inèrcia de plom. I sincerament, prefereixo una orgia a una masturbació, perquè en l’orgia hi ha llenguatge i comunicació, mentre que en l’onanisme solitari solament hi ha monòleg. Visca la polèmica que remou consciències!


  6. A llarg termini: Harvey Milk o les sufragistes en política, Baudelaire en literatura, Einstein en ciència, David Lynch en cinema, Alaska i Morrissey en música (i no precisament pels últims discos), Sòcrates, els sofistes, jesucrist, Marx, Nietzsche, Michel Houellebecq…

    Provocadors a curt termini: les pelis polítiques d’art i assaig dels 60 i 70, john waters (ho sento, i mira que m’agrada el kitsch i divine), nancys rubias, el punk dolent de pamflet (las vulpess, sid vicious, la polla records, siniestro total, extremoduro…), els neofatxes (losantos, cesar vidal, christina lifting…), els progres de saló (Serrat, Ana Belén, Victor Manuel, Lluís Llach), la teoria queer, Boris Izarguirre…

    Mira en l’exemple del punk tenim en els Sex Pistols a un provocador intel·ligent (Johnny Rotten) i a un provocador a curt termini (Sid Vicious). Crec que per contrast són un exemple paradigmàtic!

    Mira, tot això és molt subjectiu. Diríem que uns simplement provoquen l’epidermis i van a allò més obvi i més aparentment ideològic i els altres, en canvi, van a la profunditat i a la globalitat del ser humà (encara que potser aparentment des d’una actitud frívola i superficial).

    Uns com a molt poden questionar el partit polític a què votes o postures concretes que mantens, mentre els altres questionen i fan que t’interroguis sobre la teva identitat més profunda i la teva forma de relacionar-te amb el món.


  7. Miquel-> Falta que digui que m’agraden les crítiques perqué m’avassalleu a elogis!! Mira que us agrada dur-me la contraria!

    Rafa-> Aquest darrer comentari teu si que es provocador! incendiari diria jo!!

    Entenc el que vols dir pero…

    La teoria queer provocadora a curt termini? Why?? En arqueologia ha obert un debat molt profund!
    Lo de Jonh Watters, puc entendre pq ho dius, però eh! Pink Flamingos es dels 70’s i segueix sent moderna avui dia i si l’estrensessin avui serguiria portant cua!!
    I les neofatxes o progres de saló… tinc els meus dubtes eh…


  8. la teoria queer es el que diuen en castellà una “superchería”, la seva visió de la sexualitat humana és tan fantasiosa i irreal com la de l’església catòlica!


  9. A mi la provocació que més m’agrada és la que provoca la reflexió (i aquest blog ho aconsegueix, d’això no hi ha dubte).

    En canvi, certa gent que vol ser provocadora només provoca… vergonya aliena. I és que de vegades amb la posa provocadora passa com amb la posa políticamenmt incorrecta: que no són més que excuses per a combinar la incompetència i la mandra amb la mala educació.


  10. No sé si la controvèrsia ha de ser necessàriament polèmica. Crec que el problema son les formes; en una democràcia de tan baixa qualitat con la que patim (si això ho escrivís en una altre foro m’enviarien immediatament a Xina o a Cuba) el llenguatge és més agressiu que els continguts, i això en preocupa força.

    Salutacions!


  11. Doncs, jo, no solament estic en possessió de la veritat, sinò que, a més, la vaig patentar fa unes setmanes.
    Així, poques històries amb mi, eh? Que si no, crido al Stallone amic meu i us posa a caldo.


  12. La discrepància i la discusió ens fan humans, ens diferencien de les bèsties. Això és ben cert. Però l’activació dels cervells aliens es pot fer de moltes maneres, i a mi personalment em cansa la provocació per la provocació, aquella que és parida només per aixecar passions. Jiménez Losantos, entre tants d’altres, no és un “activador de consciències” sinó un imbècil que aprofita el poder de les ones per vomitar insults (com jo acabo de fer, però sense el poder de les ones 😉 i també mentides.

    Promoure la reflexió, amb les armes que cadascú tingui a l’abast, és genial i, com dic, una característica 100% humana. El mèrit resideix en la manera com es fa.


  13. Tinc ben poc a dir al que es pot trobar aquí, tant a l’entrada com als comentaris. Avui no em queixaré. Més aviat al contrari. Què vols que hi fem, Roger.
    Després d’allò dels pagesots de la muntanya (bé deu tenir alguna cosa a veure aquest post amb l’altre) ara t’ha quedat un escrit digne d’emmarcar! I amb uns comentaris a escala, per cert, que jo mai me’ls llegeixo tots i avui he arribat fins al final.


  14. Estic convençut que saps quan un article que publiques serà polèmic o no ho serà. Quan publiques un article polèmic tens més comentaris i més visites, és a dir, participem més. Doncs benvinguts els articles polèmics! 🙂 Per dir que en Losantos és un cràpula no fa falta cap recordatori. Dir que en Carretero ho és per ser de Perpinyà (només per animar l’ambient) és un servei públic a defugir l’avorriment. No estic d’acord amb els atacs que fas a en Carretero però benvingut aquests posts… però allà dalt diu no sé què de “la ploma més àcida de la xarxa”, oi? 😉


  15. El que passa és que cada cop més es confon provocació amb estil “belenestebanesc”. Si no dius un insult cada 5 paraules, et diuen tou i hipòcrita i ai pobre de tu que facis un discurs constructiu basant-te en la coherència del teu discurs esperant que aquest per si sol deixi en evidència les manipulacions dels teus adversaris… no, si no llances bilis i intentes convèncer enlloc de vèncer resulta que ets un hipòcrita ambigu que no es posiciona i vol ser amic de tothom!


  16. Casi que prefereixo no ser, els plantejaments previs no son lo meu, ja es nota oi?.
    Que surti el que surti i tira avall que fa baixada.


  17. M’agrada aquesta entrada i compartisc el que dius.

    Evaristo (de La Polla), que a tu no t’agrada gens, parla a una cançó del personatge anomenat “Bobo”: “Nunca está a favor, tampoco en contra”. És una denúncia d’eixe tipus d’actituds conformistes, avorrides, apolítiques, neutres, convencionals, etc.

    Per altra banda, he defensat en diferents ocasions -davant la crítica dels meus amics esquerrers- el dret de la gent d’extrema dreta a manifestar-se públicament. No entenc la prohibició, i pense que és contraproduent. Deixem que s’expressen -els dic als meus amics- per a poder rebatre les seues idees amb arguments, enfortint així els nostres principis; o és que no els tenim clars i hi ha por a “perdre” en la batalla argumental?

    La teua entrada, a més, torna a ser una provocació, doncs hi ha una al·lusió implícita als blocaires insípids… O no?



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: