Com t’agradaria morir?
Març 24, 2009
Tens por a la mort?
L’altre dia em van fer aquesta pregunta i em vaig quedar en un tens silenci, sense saber que dir. La veritat és que la resposta és comporta una complexitat tan profunda que difícilment podria cabre dins un vocable monosil•làbic com “Si” o “No”.
Soc una persona molt hipocondríaca, però no per temor a la fi de la meva existència si no per una aprensió total cap al món mèdic i hospitalari. El que tinc molt clar és com NO m’agradaria morir: en un llit,ple de tubs, agonitzant, deixant de ser jo mateix física o mentalment. El que jo entenc per vida dista molt d’aquest concepte.
Tampoc m’agradaria, òbviament, imitar les morts més estúpides de la història.
I com SI m’agradaria passar al altre barri? Si pogués escollir preferiria imitar alguns d’aquests famosos exemples:
Gordon Childe, un dels arqueòlegs més influents de la meva disciplina científica, va caure daltabaix d’Ayers Rock, una preciosa muntanya australiana. Que millor que passar els darrers instants de la teva vida veient un paisatge fabulós?
L’actor Harris Glenn Milstead (més conegut pel seu nom artístic “Divine”), va morir d’amnea dormint, just quan anava a participar en un capítol de “Married with children”. Els promotors de la sèrie li van posar a la corona de flors: “Si no volies participar només ho havies de dir”. Una mort ràpida, sense adornar-te’n i amb ironia!
Una de les morts que trobo més poètiques és la de Virginia Wolf, perfectament recreada a la primera escena de l’excel•lent film “Las Horas”, on veiem com l’escriptora anglesa es llença al riu Ouse amb pedres a les butxaques. Un suïcidi força semblant al del personatge d’Ofelia a Hamlet, per cert
I ja posats a triar, tampoc estaria malament un final a lo rockstar: en mig d’una farra brutal, en un orgiàstic backstage sense fre, com els grans màrtirs del rock Jimy Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison. Ja que marxem, perquè no fer una festa?
I a vosaltres com us agradaria morir?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Una mort a base d’excessos de tot tipus no estaria malament, però com que soc massa gran per morir jove i potser els excessos els queden em queden una mica grans… el dormir i no aixecar-se podria ser un bon final.
Ufff a mi és que cap de les alternatives m’agrada. És com quan has d’escollir i totes les alternatives tenen inconvenients.
Com a mariculta, vull ser immortal i tenir el temps necessari per absorvir tot el que una mariculta ha de saber, és a dir: l’eternitat.
El que sí m’he plantejat, i molt, és si preferiria morir abans o després que la meva parella. Però com que aquestes coses no es poden triar, tret que et suicidis (o assassinis)…
En tot cas, el 99% dels mortals no triem la nostra mort o com a molt el nostre marge d’influència és escàs… Això sí, jo vaig fer un testament vital i mira que sóc relativament jove (32), així que no puc dir que la mort sigui precisament un tema que em deixi indiferent…
Madebymiki, fent d’advocat del diable: vols dir que la gent que suposadament mor mentre dormia, no s’adona o es desperta just abans? En tot cas sí, és una potra això que et toqui la teva hora de cop i volta mentre estaves dormint tranquilament!
És una cosa que hi penso, però tampoc tinc clar com hauria de ser, potser l’única cosa que tinc clara és que ha de ser després dels meus pares. Se que és que es mori un germà/fill i prefereixo no haver de repetir la situació.
De les que has dit realment la d’en Gordon Childe m’agrada, muntanya lloc ideal per morí. Però la de Harris Glenn Milstead tinc més opcions de seguir-la com bon amic de les amnees que sóc.
Continuaré pensant… quan trobi la resposta te la dic…
En ple èxtasi.
Por a la mort? Voldria dir-te no, que del que tinc por és del patiment, però no sé si seria sincer de tot… Sí que et puc dir que no tinc gens de pressa.
Records d’un altre hipocondriac 😉
Ostres Roger…quines preguntes que fots, xato! XD
Doncs no ho sé…mai m’ho he plantejat….però ja que m’ho poses tan a huevo, et faré servir de document de voluntats anticipades. Si mai tinc un accident i quedo en coma o incapacitat per pendre decisions, vull que em desconectin, que m’apliquin l’autanasia. Graba això al teu cap. N’ets testimoni.
Que com voldria morir? Jo crec que dormint…deu ser la forma més dolça.
No val respondre que no vull morir?
Per altra banda, no entenc la gent que se suïcida en l’aigua. Ha de ser un patiment terrible: el cos lluita, involuntàriament, per sobreviure mentre et vas ofegant. Ni pensar-ho de voler morir així!!
Jo ja fa temps que vaig decidir com pem penso morir: com el meu pare! Als vuitanta-i-molts, aixecar-te un matí del llit, anar al lavabo, com sempre, i caure espaterrat d’un atac de cor. Ja sé que li donaré un ensurt brutal a la família, però ja els demano perdó per endavant.
I jo estic convençut que, si ho creus fermament, s’acaba complint!
Perquè l’altra possibilitat, la de no morir, és molt poc higiènica. No vull ni imaginar-me amb cent cinquanta enys i tot penjim-penjam.
jo el que vull és no patir. i més que por a morir em fa por l’enterro! quin horror que et tanquin en una caixa i si et despertes?? prefereixo que m’incinerin!
La meva part romàntica vol acabar caient per un dels tants barrancs que hi ha a Perles d’Alinyà, un paisatge que des del primer dia m’ha impressionat i del qual vull acomiadar-me en l’últim instant de la meva mort.
La meva part més hedonista prefereix les farres descomunals, amb un viatge pel món dels al·lucinogens del qual no tornés més.
La meva part més radical acabaria amb la meva vida fent un suicidi col·lectiu involuntari al parlament.
Però totes elles volen escollir una edat per poder-ho fer… potser els 70 o 80 anys, per no ser un pes per la societat i afavorir en el dèficit de la seguretat social (si és que d’aquí a 50-60 anys n’hi ha)
Jo por a la mort no en tinc, el que si em fa respecte és el dolor… patir per acabar morint; m’imagino que molts cops l’instint de supervivència et fa suportar coses que si te’n poguessis distanciar i raonar, apostaries per deixar de viure. Sóc partidari de l’eutanàsia per evitar acabar amb tubs que em mantinguin viu sense esperances de millora. Una cosa és estar viu i l’altre molt diferent és viure.
Un gran post! Podries afegir les morts mítiques de Pitàgores, enmig d’un camp d’albergínies (d’on ve allò de ‘meterse en un berenjenal’), la d’Eurípides aplastat per la closqua d’una tortuga que un àliga enlluernada pel reflexe del sol en la calba del poeta deixà caure… o la de morir anant de ventre com diuen que marxà Elvis.
no he pensat mai en la meva mort, la veritat. Aquest morbo el deixo pels meus compatriotes muntaners. Però m’has donat una gran idea per un post proper! Moltes gràcies!
Doncs a mi sí que em fa por morir.
A mi me gustaria morir,dormiendo o que sea de repente sin sufrir claro!
A mi crec que m’estaria força bé la mort d’un dels personatges de “Como agua para chocolate”: com a colofó d’un orgasme explosiu 🙂
Voto per adormir-me i no despertar-me. D’altra banda, com podria fer por una cosa inevitable? El que fa por, com a molts, és el dolor; però por, la mort? Mmmm… segons en quines condicions i a quina part del món, trobo que fa més por néixer!
Salut.
ah, estimat Glam?! …es que, es pot triar ?
doncs jo smpre tindre por a morir xq smpre pnsare que em keda mol x viure
Un cop em va tocar comentar aquesta imatge de l’Ofèlia morta de Millais. Després de molt parlar de com n’era d’agradable, la seva mort, vaig acabar per comparar-la amb la mort de Jim Morrison, mort a la seva banyera després de ves a saber què.
Jo, com molt bé diu algú per aquí, tinc por a patir. Així, el millor seria fer-ho sense assabentar-me’n. Si és de festa, millor, i sinó, que la festa la facin per dir-me adéu, que és una cosa que sempre he desitjat.
Sens dubte una comparació molt ben trobada Joao!