h1

L’Amor ha mort.

febrer 9, 2009

cinderella_1024x768-copia1

Siguem clars: ara que ens hem alliberat de la càrrega moral de les religions monoteistes, que empraven la legitimació divina per imposar un model social de família, podem donar definitivament per morta la monogàmia.

Si amics, la parella per tota la vida, la fidelitat conjugal i la nyonyeria sant valentiniana son termes caducs, obsolets i anacrònics dins la societat postmoderna del ready made,i el fast food. El romanticisme sentimental ja no és tendència, el sexe no és més que una pràctica gimnàstica que fonamenta el seu èxit en la diversitat i la desvinculació emocional absoluta entre els seus practicants.

El matrimoni i la monogàmia en general tenen els seus orígens al Neolític, un període en el que sorgeix la propietat i la herència per descendència. En una època en la que no existien les proves de paternitat la única forma de saber amb total seguretat que un nadó és fill teu és tenir a la dona sotmesa a un contracte de fidelitat coital.

Per tal que aquesta imposició social, amb una base exclusivament econòmica, no és notés tan descaradament, van fer creure als ingenus neolítics que aquell esclavisme era un acte voluntari i bonic. Com? Inventant l’Amor, la nyonyeria boba i bavosa que el rodeja i educant a les persones, especialment noies,per tal que des de petites creguin que el seu objectiu existencial és tenir el monopoli sobre una polla i que el sexe per plaer és dolentíssim.

D’aquí venen, per exemple, les moralines dels contes infantils com el de la Caputxeta Vermella, amb el llop com a metàfora del sexe lliure, o tots els protagonitzats per princesetes borderline a les que un Príncep Blau ve a salvar per casar-s’hi. Cal adoctrinar i manipular als nanos des de ben petits.

Aquesta setmana veurem com alguns carlins tradicionalistes, incapaços d’acceptar la fi d’aquesta farsa sentimentaloide, tornaran a celebrar un dels actes folklòrics més casposos mai vistos: Sant Valentí, fent empal•lidir de vergonya aliena aquelles ments privilegiades que contemplem horroritzats aquesta esparveradora orgia de salvatge horterisme.

De la mateixa forma que Ludwig Andreas Feuerbach va denunciar al segle XIX que la idea de Deu era un invent del home i que aquest s’havia alienat a si mateix adorant la seva farsa,avui, jo Arqueòleg Glamurós, denuncio que l’Amor no és més que una invenció cultural humana, que no és real i que no existeix com a realitat empírica objectiva i mesurable, que és una creació social idealista i fictícia per tal d’esclavitzar a les persones entre si, negant-los la seva llibertat sexual de la que gaudien al paleolític i al mesolític.

Obriu les vostres ments i folleu amb qui us vingui de gust, trencant les cadenes del patriarcat monogàmic i els seus tentacles en forma de nyonyeria empalagosa!

PD: Dedicat a tots els lectors d’aquest blog que tenen la sort de tenir una parella estable i la ment lúcida per saber que tot aquest post està escrit  des del més profund dels rencors envejosos.

Anuncis

32 comentaris

  1. El PD és bonissim XDD No celebro Sant Valentí perquè crec que és simplement capitalisme. Però sobre la monogàmia i tal…és cert que costa “ser fidel” a la parella actualment i si ho penses racionalment crec que ara ja no és per saber que el teu fill és teu, sinó que en un món globalitzat on cada cop estem més incomunicats, per desgràcia, i ens sentim més sols, necessitem tenir aquell suport, la persona que no ens abandonarà a la nostra sort en aquesta marea humana.


  2. Ufff estic a la feina i el tema es mereix una resposta extensa.

    Ara bé jo diferenciaria el tema de la monogàmia del tema de l’amor romàntic. La monogàmia vindria encara d’abans, de les societats de caçadors recolectors tot i que NO era l’únic model i sí, es començaria a imposar com a ÚNIC model per a les classes desposseïdes, que no pas per les classes dirigents o per la gent rica (que es podia permetre la poligàmia, per exemple).

    El tema de l’amor romàntic i la seva mitificació ve de l’edat mitjana a occident. Si t’hi fixes, la poesia llatina o la grega celebren l’eros (amor sexual) o l’agape (amor conjugal), però no l’amor en el sentit occidental del terme (amor “romàntic”). I també passa el mateix amb la poesia amorosa àrab o la hindú. En canvi a occident hi ha un diferencial que neix a l’edat mitjana, la base del qual és el mite de tristany i isolda! Llegiu Denis de Rougemont!!! Ara bé el mite va anar degenerant fins que es planteja clarament la seva crisi total al segle XIX amb la instauració del matrimoni burgès: de fet, el GRAN tema de la novel·la del segle XIX és el matrimoni, de Madame Bovary passant per Ana Karenina.

    O sigui, roger, parafrassejant el meu blog, la crisi de l’amor romàntic és més vella que l’anar a peu!

    De totes maneres, mira, ara ja parlaré de la meva experiència personal i et diria que hi ha molts tipus d’amors (i, en una societat lliure i oberta com la nostra, molts possibles tipus de relacions de parella) i que, bé, l’amor de parella es basa en l’interès mutu i en l’engany mutu com… ¡¡¡totes les relacions humanes!!!! ni més ni menys!! no existeix l’amor pur igual que tampoc existeix l’amistat pura! no hi ha cap ni una de les relacions humanes que s’escapi de l’instint egoista com a primera motivació! Les meves nebodes petites ja ho han après, això! Por el interès te quiero, Andrés! I gràcies a això existeix la civilització! Sex and greed rule the world!

    La parella és un pacte i un joc de rols igual que totes les relacions humanes (i animals!). El que fa particular a la parella com institució social és que s’hi barreja el sexe i la família per emmig! Però tret d’això és una relació més de tantes que hi ha!

    La cosa és que a la vida les coses són “como las lentejas, las tomas o las dejas” i cadascú es munta la vida com pot. La questió és tenir prou intel·ligència emocional com per muntar-nos-la el millor possible!


  3. ai volia dir que la monogàmia ja existia d’abans, de les societats primitives de caçadors-recolectors, però que es comença a imposar com a model (per a les classes desposseïdes) al neolític


  4. l’Amor seguirà existint, ja que es tracta d’una intoxicació hormonal que dura uns quatre anys aprox. Però això no és excusa per a que el suposat paradís es transformi en una presó. Cal, doncs, deslocalitzar els nostres sentiments i la nostra sexualitat.


  5. igual luego comento.pero de primeras y conociendote veo que has desarrollado una justificacion moral ultradesarrollada……PARA SEGUIR SIENDO TAN GOLFO.jajaja.


  6. pero ay que bien te expresas…jajaja


  7. Heu de saber q aquest blog es la 1a entrada a Google per “Vull ser un menjapolles”, la qual cosa he interpretat com una senyal del destí per que deixi de ser tan ultrapromiscu i senti el cap, com a mínim uns minuts…

    Els que teniu parella estable, tancada i fidel, mai teniu ganes de provar gent nova, de lligar… de efr el pendó, vaja! No es troba a faltar? Realment us omople tant com per renunciar a la promiscuïtat?

    Jo, es q la meva relació més llarga és de 3 mesos i la meva mitjana deuen ser unes 4-5 hores!!


  8. XDDDDD a malas que ho llegeixi el meu novio -que ho farà però sé que segur que li passa igual que jo- no és que no tinguis ganes d provar gent nova, ni fer el pendó, sols que fas balança i penses, val la pena i decideixes que el que tens és molt millor. Es troba a faltar? suposo que quan et cabrejes amb la parella XDDD


  9. Estic amb la Lu, és un tema de càlcul cost-benefici!

    Quan hi ha la química hormonal del primer any ni t’ho planteges. Estàs “cegado de amor” i només existeix aquella persona.

    Després, si es consolida la parella, és el tema del cost-benefici: renuncio a “llibertat” a canvi d'”una altra cosa”. I et compensa renunciar i no et sap greu perquè el benefici és més gran.

    Lo fomut és la gent que no sap què fer si prendre les llenties o deixar-les de prendre! Ja se sap: las lentejas o las tomas o las dejas!


  10. En quins sidrals et fiques!
    Ni t’explico el que han arribat a canviar les coses en poc temps. És veritat que en l'”amor romàntic” ja no hi creu gairebé ningú: les coses han de ser molt més pràctiques. Però, malgrat tot, sempre s’estableix certa química (positiva o negativa) quan coneixes algú, oi? Al menys a mi em passa. És amor? És odi? doncs , no ho sé.


  11. bé, és cert que no tenim gaire en comú en alguns punts. Però també és cert que estic amb el teu punt de vista en molts casos. El que pasa que monogàmia i nyonyeria no ho ho poso tot dins d’un sac, i per tant, per mi pots ser un nyonyes romantic de la vida i tirar-te a mig barri si vols. Bé, igualment, abans tot estaba bastant més imposat, ara pots parlar ( ho hauries de poder) amb la teva parella i arribar a un acord, ja sigui monogàmic o no, més que res per intentar no fer mal a algú que potser no pensa igual que tu respecte el tema. No ho sé. A mi, m’agrada la monogàmia, i el romanticisme, però si em sentís a una pressó i dins d’un estereotip que m’han fotut al cap…possiblement no em besaria amb una dona pel carrer XD

    Kyara dixit XD

    muaaaaaaaaaa i feliç dia de san valentí xD ( si, per avançat…perque aquest dia estaré a Dublínnnn!! muhahah)


  12. no no no, no confonguem la imposició de la monogamia i del patriarcat amb l’amor i el fet d’escollir lliurement formar una familia, sigui del tipus que sigui. D’acord que tradicionalment ens han tancat en uns rols determinats i que s’han de trencar estereotips, però això no vol dir que no tinguem el dret a ser nyonyos i romàntics!! jo també predico l’amor lliure, i dins d’aquest també està la parella estable, entre molts d’altres


  13. Sí, sí llenties!! , però…

    El que passa es que acceptes “llenties” perquè el benefici com diu en Rafel és més gran, però tot i així no em direu que el joc de la seducció no us agrada?

    Serà que com que sóc “geminis” trobo a faltar el joc de la seducció… el repte de fer caure als meus peus…
    Ara quan ja ha passat el famós “primer any” aquest joc ja no té aquelles connotacions del “i ara que passarà…”
    Totes les regles estan establertes i tot està escrit!


  14. pero who do you think I am?
    marededéu, sí és que aquí ja no pot estar un tranquilet… ¬¬
    jo, que estudio publicitat, faré un commentari utilitzant coses que ja s’han dit, ara bé, no exerciré de relacions públiques i no et diré que tot el que dic és nou.
    senta súper bé saber que hi ha algú amb tu. i que hi pots parlar i que hi estàs guai. que perquè l’has de deixar o posar cuernillos si no t’aportarà res i et sortirà més car.
    i que tots tenim la llibertat d’escollir a qui i com volem estimar, no?
    i per acabar, vaya ultramegaxaxiteoria de persona a l’atur que t’has muntat per justificar els teus atacs ninfòmans.


  15. I perquè no tenir la necessitat de compartir el teu temps de forma arbitrària i aleatòria com sembla que és el sexe? Jo fa temps que defenso que, tot i que amor i sexe no són el mateix, el primer necessita una profunda renovació en les seves concepcions.
    I emprant la nyonyeria et diré que l’amor no morirà mentre jo encara sigui per aquest món. Almenys, jo m’enamoro però això no m’esclavitza ni em treu llibertat.


  16. no has estimat mai?
    la fidelitat es no fer patir a la persona que tens al costat, res més.


  17. Feliz San Calentín!!


  18. “sólo huyen del compromiso aquellos que saben lo importante que es”.

    No discutiré sobre arqueologia, no domino el terreny, però a mi em sembla Roger ( i hem tingut alguna ocasió per parlar-ne últimament) que tot aquest discurs pretesament objectiu no és més que una cuirassa que t’has montat feta de por i de rencor. Tu creus en l’amor, el que passa és que et convences de que no perque així tot és més fàcil. Jo tampoc és que sigui un ferm defensor de la monogamia, entenc que la monogamia és un artifici cultural, però és que som éssers culturals i socials, no som animals ni nombres. Ja sé que els nombres, les dades, etc, a diferencia de les persones, no menteixen, però em sembla que tu tens més por que no pas ganes de defensar unes teories que t’allunyen d’una relació estable normal. L’amor és una reacció química, sí, però això no legitima el discurs en pro de la poligamia i el sexe lliure. la llibertat sexual es legitima per si mateixa i pel fet que la monogamia és cultural, no pas biològica ni necessaria, és una mera contingencia errònia cultural. Tu vius espantat i utilitzes el discurs historicista per recobrir la teva por i el teu rencor per totes les vegades que et deuen haver fet mal. Jo t’aconsellaria que et donessis una oportunitat i t’ho diu algú que com saps ha estat enganyat recentment i està dolgut, espantat, perdut i ressentit.


  19. La repugnant festa de Sant Valentí es mereix un post com aquest! Ben fet! XDD

    Salutacions!


  20. Per alusions, Roger, penso que you’re completely missing the point. Mira les meves pelicul·les, escolta les cançons nyonyes de les meves amigues Céline Dion i Laura Pausini i trobaràs el sentit de l’amor. No sé qui és el culpable del teu dessengany, però has de creure en l’amor!

    Segur que hi ha un príncep blau (bé, més aviat un príncep rosa) que et salvarà d’aquesta vida de promiscuitat, frivolitat i manca de compromís! Només has de creure en ell i el dia menys pensat vindrà al teu rescat. Total, diuen que el Ken ha sortit de l’armari i ha deixat plantada la Barbie…


  21. Per cert, Roger, t’adjunto una possible banda sonora per aquest post!

    Salutacions!


  22. Per cert, Roger, t’adjunto una possible banda sonora per aquest post!

    Salutacions!


  23. Estic amb tu, però la veritat, tot això que diu ho veig una mica complicat… només cal veure quants nanos que encara no tenen pèls a l’entrecuix ja tenen parella. I si la joventut comença així, malament malament.

    I que sàpigues que et recolzo des d’un rencor similar.

    Salut!


  24. Mmmm genial banda sonora Theo! Tot i q noe s gaire el meu estil, està clavada pel post!

    I a veure si ho he entés: segons vosaltres la castració dels instints sexuals abants es feia per imposició patriarcal i ara per pròpia voluntat… peró bé, el resultat és el mateix no? No hi acabo de trobar la diferència, pero si tothom tan unànimement hi està d’acord…

    Segons sembla… soc l’únic promiscu del blog?? No dic que ho hagi escollit com la millor opció, ni que renuncii a la possibilitat de q un princep blau existèixi per a mi, però ara mateix aquesta possibilitat em sembla tan real com l’existència de Deu, podria haver optat per resar i esperar pacient la sava arrivada caste i pur peeero soc massa materialista per tenir fe, I’m Zorry!


  25. Que et sembli llunyana la possibilitat d’una relació de parella normal estable no significa ni justifica aquest discurs pretesament cientifista que amaga frustracions, pors i rencors. Ets bon nanu…deixa temps al temps…trobaràs a algú. T’ho dic jo que hauria d’estar pitjor que tu però he decidit que cal ser optimista, perdonar, entendre i mirar endevant. Dóna’t temps, dóna’t una oportunitat, segur que en algún lloc, en algún moment, hi haurà algú per a tu. Et dic això amb tot el respecte i apreci, espero que ho entenguis així.

    Salutacions cordials del teu amic Martí


  26. Roger això és com la gent vegetariana. La majoria de vegetarians no necessiten “reprimir” el seu instint de menjar carn. Simplement estan tan convençuts de la seva opció vegetariana que ja no troben a faltar la carn.

    De cap manera és el mateix renunciar a les coses per obligació que renunciar a les coses per lliure i consensuada decisió!

    Per altra banda jo et podria dir que del meu passat solter el que enyoro més no és precisament la vida sexual i això que no m’estava de res! Coincideixo molt amb la Mia, el que potser es troba a faltar més és el tema de la seducció. Jaja escalfar braguetes i després deixar-los amb un pam de nas és dels millors plaers que hi ha al món! No vegis com et puja l’autoestima!


  27. Ultimament m’estic plantejant tornar a la promiscuitat… pero tot era per falta de sexe. Tot i aixo, i fent-me autocrítica, penso que es molt més complicat viure o tenir una parella que passar-se la vida follant amb qui sigui.

    I em temo que per aqui hi ha gent que diu que esta d’acord en el amor lliure (o sigui ser més liberal en la relacio) quan en realitat son incapaços d’entendre que algu li faci el salt a la seva parella.


  28. mmm ehem, … què diu aquest d’aquí a dalt?????


  29. Ajajajaj!
    No m’ho puc creure!! El meu blog a punt de crear una crisi de parella?? I just en aquest post, ni fet a propòsit!


  30. Per mi, la banda sonora del post és: http://www.youtube.com/watch?v=1avo9I7H07g

    I a mi m’han venut la història que el realment perillós és ser infidel de pensament però que d’obra sols és un acte físic. Jo penso més que no actúo, un dia hauré decanviar els rols


  31. […] 6 de Març i feia menys de 3 setmanes que jo havia publicat un polèmic post que duia com a títol “L’Amor ha mort” on plantejava una elaborada teoria, segons la qual l’amor era una invenció de patriarcat per […]


  32. […] aparèixer el meu Príncep Blau i ,sense adonar-me’n, vaig replantejar la meva teoria de que la  parella era un invent heteropatriarcal per perpetuar l’herència i vaig pensar que potser no s’hi estava tan malament en aquell lloc anomenat Amor. Dos anys […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: