L’extranya dècada musical dels ’00

Si dels 60’s recordarem sempre als hippies i la psicodèlia, dels 70’s el glam i el punk, dels 80’s el heavie i el barroquisme pop i dels 90’s el grunge, que serà el que evocaran els generacions futures de la dècada que és ben apunt de finalitzar?

Els 00’s han estat uns anys d’una veritable intensitat política en els que hem vist com es redefinien les relacions internacionals i econòmiques a una velocitat de vertigen, posant així fi a la pretesa fi de la història de Fukuyama, acabant amb l’imperi del postmodernisme polític i el neoliberalisme ultra econòmic.

Però em dona la sensació que els àmbits culturals i musicals no han reflexat aquest vertigen i amb prou feines hem trobat noves tendències estètiques i les poques innovacions reals s’han basat en fer refregits de les anteriors: els “emos” no son més que un poti-poti mal digerit de glam i punk sinistre amb una ideologia pròpia del grunge, mentre que els “indies” dels ’00 s’han dedicat a copiar als mods de tota la vida afegint-hi convers i uns serrells impossibles.

El rock ballable que ha ultra-popularitzat Franz Ferdinand i grups acòlits, no és més que una posada al dia del punk-pop new wave que feien Blondie, els Smiths, The Cure o Joy division a la transició 70-80’s i en quant al technopop, aquest tan sols s’ha dedicat a afegir innovacions tecnològiques al que ja feia Depeche Mode fa 20 anys.

La veritable innovació, potser, no es basa tant en el contingut real dels estils sinó en la forma i els canals de distribució: la música es ara lliure de la mediatització realitzada per les multinacionals o els mitjans de comunicació tradicionals (radio – mtv – revistes) i, gràcies a la pirateria, les radios en streaming, You Tube o les plataformes de promoció individual com MySpace o els blogs, s’ha democratitzat la fama: ara es mol dificil convertir-se en una mega estrella, en plan Madonna o Bruce Springsteen, però es molt més senzill que ocorrin fenomens con Artic Monkeys, grup que va vendre 150.000 copies del seu primer disc el 1r dia de llançament ja que s’havien fet ells mateixos propaganda per internet amb les seves demos.

I, òbviament, tota Revolució compta amb els seus carlins contrarevolucionaris que, incapaços d’acceptar la evolució social i tecnològica, s’aferren desesperadament als seus privilegis anteriors, en aquest cas tenen els noms de SGAE, de les multinacionals i botigues de discs tradicionals.

Així dons ens trobem en un veritable fenomen revolucionari de post-modernització de la fama: aquesta es fragmenta, es democratitza però al mateix temps ha adoptat un caràcter d’immediatesa i efimeritat: la popularitat d’un grup dura el temps que triguem en actualitzar el reproductor d’MP3.

Per aquesta raó ens resulta pràcticament impossible resumir en noms propis aquesta dècada i serà d’una extrema dificultat realitzar els Tops del millor dels ’00, a menys que aquests estiguin encapçalats per noms com Emule, You Tube, Last Fm, Spotify, Ipod o el ja mític Napster, el responsable d’originar aquesta veritable Revolució musical.

PD: Aprofito per recomnar-vos que us baixeu SPOTIFY (cliqueu aquí)– un nou sistema per ecoltar música en streaming molt millor que Last FM