La Sotana Marica (Capítol 2)

Llegiu abants el PRIMER CAPÍTOL!!

No van passar gaires dies fins que ens varem tornar a veure: eren les vacances de Nadal i ell ja no tenia ni la poca feina que li generaven les missions diplomàtiques de la Santa Seu amb l’església Ortodoxa (aquesta era una de les seves funcions) ni les gestions econòmiques que feina pel Banco Popular, mitjançant l’Opus Dei. Als bars del meu barri obrer l’adoraven: a cada consumició es deixava 10 vegades el meu pressupost per sortir de festa un finde.

Em va deixar clar, però, que entre nosaltres no podia sorgir res mes que amistat (tot i que li encantava posar-me calent), ja que el noi amb qui estava sortint (l’anomenarem “J”) li havia proposat formalitzar la relació amb un matrimoni. Davant la meva cara de sorpresa em va aclarir que l’església no li posaria cap pega al enllaç, ja que li convenia quedar bé amb la seva poderosa família i, de fet, pensava convidar a la cúpula del Opus i de la cúria vaticana al acte.

Poc a poc ens varem anar fent amics i no vaig trigar gaire a conèixer també a en “J”, doncs mels vaig trobar tots dos comprant a les botiguetes nadalenques instal•lades a la Rambla de la meva ciutat. Es portaven 13 anys de diferència (en “J” amb prou feines deu haver complert la majoria d’edat) i la seva història encara era més fantàstica que la del meu amic: resulta que la seva mare l’havia obligat a prostituir-se des dels 15 anys per empresaris i bisbes importants; ell s’havia escapat de casa i ara es guanyava la vida treballant en una gran superfície de mobles d’origen suec.

El meu amic també em va narrar com havia emprat matons per espantar a les pressions de la mare del “J” (que, òbviament, li volia treure la pasta) o com havia aconseguit pressionar a funcionaris perquè li retiressin la pensió.

Deu meu! Era el “braguetazo” de la història! Per molt que fessin separació de bens, aquell marrec passaria de la nit al dia de viure en un micropiset compartit amb immigrants sud-americans, situat a la perifèria més cutre de la meva ciutat, a una mansió de la Bonanova, amb un pressupost valorat en varis milions d’euros (fins i tot el vaig acompanyar un dia a mirar possibles cases candidates).

I això per no parlar del esdeveniment nupcial en si: la seva intenció era fer un acte “senzillet” oficiat pel mateix President del Parlament i convidaria a una llarga llista d’amistats entre els que es trobaven el Pare Apel•les, Pilar Rahola, Jordi Gonzalez, Angel Colom, membres destacats de CIU, PP i ERC, de la noblesa catalana i alts funcionaris eclesiàstics que anirien vestits de civil per passar desaparcebuts en un acte que, en principi atemptava contra la moral conservadora i homofòbica que jo suposava que tenia lel catolicisme, abans de descobrir que, en realitat, hi ha més vici que a un cuarto oscuro leather.

I per si no havia tingut prou sorpreses… jo també hi estava convidat!! Mare meva! Desentonaria totalment en aquell acte!! Clar que sempre podia anar amb es amics del “J”…

I ja estava m’estava jo fent cabories sobre les meves possibilitats d’ascens social i de contactes professionals arran de LA boda, quan de sobte un inesperat i tràgic succés ho va capgirar tot…

(continuarà…)

CAPÍTOL 3 CLICANT AQUÍ