“YEARS OF REFUSAL”, torna el millor Morrissey
gener 7, 2009
Els Reis d’Orient ens han portat a tots els fans de la bona música un regal del tot insòlit, alhora que sorprenent: la filtració dos mesos abans de la seva aparició al mercat del nou disc de Morrissey.
I que dir després d’una primera escolta? Doncs que, sense cap lloc a dubte ,ens trobem davant d’un dels àlbums del any, una obra majestuosa que desborda qüalitat per tot arreu. El DEU que un dia va liderar The Smiths ens fa gala del seu descomunal talent com a cantant, lletrista, compositor i sobretot com a personatge icònic del rock anglès, retornant-nos a les seves millors èpoques de “The Queen is dead”, “Vauxhall and I” i molt especialment amb el mític “You are the Quarry”, ja que ha treballat amb el mateix productor que aleshores.
“Years of Refusal” té un fil conductor argumental que es centra en una visió extremadament “drama queen” de la vida: la impossibilitat d’esser estimat, la incapacitat de trobar l’amor per mots esforços invertits en aquesta tasca. Musicalment trobem un enduriment de les guitarres, un so molt rocker i una veu que combina com mai abans els falsets més mariques, amb la profunditat masculina quan aquesta convé.
El disc cançó a cançó
“Something is squeezing my skull”: Brutal! La cançó definitiva del disc sense dubte i, espero, que segon single ja que podria ser el seu millor hit des de “First of the gang to die”. Pop-punk en vena,i una lletra brutal! Video aquí
“Mama lay softly on the riverbed”: Aquesta cançó ja ens la va tocar a Madrid en directe i bé, no està malament: una bateria rítmica omnipresent, una història angoixant (explica la mort de la seva mare) i una melodia prou bona, tot i que trobo que li falta millorar tornada per acabar de ser rodona. (video)
“Black Cloud”: La típica cançó perfecte made in Morrissey, amb tots els seus elements clàssics-> lletra depressiva i dramàtica fins al extrem, contraposició de guitarres acústiques amb elèctriques, veu en falset a la tornada i masculina a les estrofes, amb un final èpic i desmesurat.
“I’m trowing my arms arround Paris”: Cada disc de Morrissey té almenys una cançó inspirada en una ciutat que és emprada com a metàfora dels seus sentiments no correspostos: abans havien estat Los Angeles o Roma i ara toca Paris. Un primer single prou correcte, amb una melodia de piano amb guitarra enganxadissa i una tornada al meu gust massa repetitiva, però que em recorda a una de les seves millors cançons “Such a little tings…” (video)
“All you need is me”: Una cançó mediocre i coneguda de sobres per tots els fans, ja que estava inclosa al recopilatori de greatest hits. Calia incloure-la? (video)
“When at last I spoke to Carol”: La cançó més innovadora del àlbum, ja que per primer cop juga amb sons llatins, guitarres espanyoles i un so de fons molt mexicà. Podria haver fet una cutrada en plan “Spanish lessons” de Madonna, però no! La veritat es que és un dels moments més brillants del disc!! Andale, andale!
“ That’s how people grow up”: Un altre single prou escoltat per tothom, però força millor produït que al recopilatori de greatest hits. Destaca la lletra en la que s’adona com ha malgastat tota la seva vida buscant inútilment l’amor. Millor el sexe efímer, Moz? (video)
“One day goodbye will be Farewell”: Una cançó prou correcte, en la línia musical del disc, canyera, enèrgica, melodramàtica i amb un final apoteòsic.
“It’s not your birthday anymore”: Un dels grans moments èpics del disc, una balada que comença en la línia de “Dear God please help me”, però que dona un sobtat canvi musical, despertant una fúria roquera que ens recorda a la sublim “You know I coldn’t at last”. Imprescindible en els seus shows, espero! Un 10 de 10!
“You were good in your time”: Una balada més calmada, tipus “Death of a disco dancer” , una mica rollo i que trenca el ritme del disc, tot i que no està pas malament. Jo la hagués posat al final del àlbum!
“Sorry, It doesn’t help”: Majestuosa, elegant i sublim. Bravo! Una senzilla cançó pop-rock, en la que fa gala de la seva inigualable veu posseïda per un falset que conmociona pel seu barroquisme glamourós.
“I’m Ok by mayself”: Després d’estar tot el disc queixant-se de la seva desgràcia en l’amor, acaba l’àlbum com no podia ser d’una altre forma, afirmant amb rotunditat que la soledat és la millor companyia! I ho fa amb una cançó que manté i supera el nivell creatiu i musical, rematant una veritable obra d’art amb una sobredosi de dramqueenisme, glamour, falsets, guitarres esbojarrades i bateries fora de si.
Estem a 7 de Gener i crec que ja sé quin serà el disc del 2009, a menys que Fangoria o Miss Love diguin el contrari!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Rafa, espero pacient el teu coment, ja que dubto que cap altre lector del blog tingui el privilegi de pertanyer a la exclusiva èlit cultural dels fans de Morrissey
Arggg, dona’m temps que estic al curro i ahir els reis macs només em van portar una cançó del disc.. es veu que ara en comptes de camell van amb mules, a veure si la mula “ruperta”, a qui de tant en tant li faig algun encàrreg, em porta la resta de cançons quan torni a l’estable aquesta tarda… es veu que aquests dies estava enfeinada fent de figurant per pessebres, la pobra.
O potser me’l portarà un ocellet blau?
A mi me l’ha portat la mula, amb una rapidesa d’escàndol!!!
Al forum de la web les opinions estan força polaritzades, com ja és habitual, però la opinió majoritària és que és un dels seus 3 millors discs!
A veure que diuen els indie-elitistes de Jenesaispop… quina por!
uix…la veritat és que no és el millor post per comentar ja que, sincerament, de morrissey si et dic que ni idea em quedo curta! jaja! però vaja tanta insistència per part tema, m’he vist amb l’obligació de justificar la meva absencia! es que he estat sense internet totes les vacances a excepció d’un parell de dies molt poca estona, així que no és res personal és amb tothom a qui mantenc contacte virtualment. Per cert, molt bon any (amb retràs però vaja l’any tot just acaba de començar) i que continuis escribint tan bé com sempre per aqui! molta sort amb les opos!
Al final ni la mula “Ruperta” (pobra estava tan esgotada de fer de figurants de pessebres que s’ha quedat a l’estabgle dormint) ni el meu ocellet blau, me l’ha portat un torrent que passa per aprop de casa meva i no és el torrent de les flors… A veure si tinc temps d’escoltar i et dic alguna cosa.
Primeres impressions: A “It’s not your birthday…” sembla una soprano! La veritat és que no està mal produït, encara que ja saps que A Morrissey se li ha de dedicar temps i m’agafes en unes setmanes d’estrès laboral i acadèmic, noi! El poc que escoltat bé, clar que sense parar atenció a les lletres no es pot jutjar un disc de Morrissey! Què tal si faig la crítica (va, vinga, i repàs de la discografia, com vaig fer amb Mylène Farmer) a través d’un post d’aquí un parell de setmanes? (el dia 17 acabo exàmens).
Sí que com a conclusió general dir que està clar que Morrissey pensa les cançons més en com funcionen en directe que per com funcionen en estudi. A diferència dels Smiths, que, per exemple, eren més detallistes i cuidaven més el tema singles (cares B i portades incloses). En aquest sentit em molesta una mica que Morrissey sigui una mica descuidat. La portada és horrible!
Pel poc que me l’he escoltat crec que m’agradarà i tot 😉 Suposo que les meves expectatives des del Quarry han canviat.
Per cert, QUÈ FORTA la notícia/rumor que ha difòs Johnny Marr de què MADONNA va telonejar els Smiths la nit de cap d’any de 1983-1984 al Danceteria de New York. QUè fueerrrte. Això es val un “hormigas blancas”. Salvant les distàncies, és com si als anys 90 una desconeguda Britney Spears hagués telonejat Radiohead o que el 2001 una desconeguda Rihanna hagués telonejat a The Strokes o The Libertines…
Bé, doncs, més crítica al meu blog d’aquí un parell de setmanes, ok?
Pero a veure Rafa: El RIngleader era un sic molt d’estudi i excessivament sobreproduït (amb cors de nens, violins i oquestres) i vas dir que l’odiaves… o no?
Que fort lo de Madonna telonejant els Smiths! Però aixó es cert? Be, anyway… en tans anys ningú se n’havia adonat?? M’imagino al Marr mirant albums de fotos antigues i dient: aquesta nieta no es… ahgggh!
No sabia que s’hagués leakejat el disc. Gràcies per la informació! Vaig com boig a buscar-lo!! GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!
Ringleader: producció molt bona (la millor des del Vauxhall), cançons bastant fluixes (excepte “Pigsty” i alguna altra).
Quarry: Cançons bones. Molts singles potencials. Producció massa “AOR” que ho esguerra tot.
Sobre l’últim no opino, que necessito escoltar-lo més!
Ho sento però el Jerry Finn QEPD no el suportava com a productor! Sento sonar macabre, però el consol és que Morrissey ja no tornarà a treballar amb ell.
Nota per a profans: AOR=Adult Oriented-Rock (Kiss FM i coses així)
Per cert quan va morir el Jerry Finn recordo epitafis hipòcrites de talifans de Morrissey a la web de fans que anaven a dir “t’agraïm eternament, Jerry Finn, per haver-nos donat el Quarry” Pobre home, així que pels talifans de Morrissey l’únic que havia donat sentit a la vida de Jerry Finn havia estat produir Morrissey! Com si no hagués fet el senyor més coses a la vida!
Mira, amb aquests talifans que diuen que l’última cara B merdosa que treu Morrissey li dóna mil voltes al “The Queen is Dead” i al “Vauxhall and I” i que si opines el contrari és que “no has sabut evolucionar” és que realment em pixo de riure.
També estan els fans que van del pal contrari, en pal destroyer i ataquen despiatadament Morrissey (bé, jo ja ho vaig fer al meu blog, però el meu atac eren pessigolles en comparació amb els comentaris hipercrítics que pots llegir de molts fans a morrissey-solo.com). M’encanta això de rajar de les estrelles de les que ets fan. És total!
Jo he de reconeixer que com a fan soc molt idolatrador i gens objectiu!!
Quina mania q li tens al AOR! Hi han grups alternatius que han fet molt bons dics AOR: has de reconèixer que el Celebrity Skin és una obra d’aart, seeep!
Eps! De Morrisey no en tinc ni fava (sento molt le meves carències, però les neurones tenen una cabuda màxima).
Però el que si et dic, arqueòleg, és que m’agradaria molt parlar amb aquesta amiga teva que fa una tesi sobre el pistolerisme. Jo tinc força material que li pot ser interessant i segur que jo també puc aprendre alguna cosa. Dona-li el meu email, please!
Morrisey no mata. I com que he vist que en Rafel deia que calia dedicar-li temps, només un petit apunt: en el moment en que una cançó t’agrada a força de sentir-la molts cops, crec que no té el mateix mèrit que una altra que entra bé a la primera. Jo de vins no n’entenc però de música n’he escoltat lu meu…
Però bé, potser és que formo part d’aquesta escòria zombie del rock i el metal.
Per cert que a l’enquesta podries permetre les opcions múltiples (per exemple i en el meu cas Hamás i l’Estat d’Israel) però afegir també (que també és el meu cas), la passivitat de l’ANP.
Moz, em referia a que calia dedicar-li temps a les lletres. La música està clar que t’entra o no. De tota manera m’espero a tenir una opinió més formada del disc per opinar!
Per cert, Moz és un dels pseudònims de Morrissey (Moz-Mozzer-Mozza-Morrissey).
Hola Arqueòleg!
Doncs em vaig baixar unes quantes cançons d’aquest tal Morrissey el dia que vas penjar això i cada dia m’ha anat agradant més!
Ja fa una setmaneta que m’acompanya a tot arreu amb el MP3 i cada cop m’agrada més!
Vagi bé!!!
Hola Arqueòleg!
Doncs em vaig baixar unes quantes cançons d’aquest tal Morrissey el dia que vas penjar això i cada dia m’ha anat agradant més! Potser té raó en moz amb que no té tant mèrit com una cançó que et marca a la primera, però la qüestió és que m’ha acabat agradant i molt 😀
Vagi bé!!!
Noooo, heu de refusar escoltar Morrissey. Per alguna cosa el nou disc es diu “years of refusal”
Firmat: ex-fan ressentit
No li facis cas al Rafa que és un nostalgic ressentit!!
Morrissey està al millor moment de la seva carrera: aquesta setmana m’he dedicat a baixar-me les cares-b q em faltaven del Ringlader i del Quarry i son taaan bones…Es el millor!!
[…] l’electrònica. Quan encara no he acabat de digerir els excel•lents nous treballs de Fangoria i Morrissey, un grapat de nous àlbums han assaltat el meu MP3 amb voluntat de […]