h1

La bufetada a temps i la violència en l’educació.

Desembre 5, 2008

bofetada

Es la “bufetada a temps” un recurs a la disposició dels pares, per tal de marcar la seva autoritat davant els fills rebels? Suposa això un acte de violència? Pot causar això traumes psicològics en la personalitat del infant? Ha de ser legal que els pares puguin emprar aquest mètode si o troben oportú o, per contra, l’estat ha de tenir la potestat legal de poder treure la custòdia legal a qui ho faci? On és el límit entre amor i repressió, entre càstig i pallissa?

Els defensors de la suposada bufetada pedagògica defensen que a ells els hi van donar quan se la mereixien i que no son persones violentes, que davant infants o adolescents extremadament problemàtics no queda cap altre sistema per imposar la autoritat paterna i no creuen que la bufa representi en si un dolor físic. A dir veritat, segons les estadístiques, aquest mètode compta amb una elevadíssima acceptació social i dubto molt trobar algú que ho no hagi sofert algun cop de menut.

I els detractors? Que opinen aquells qui, com jo, pensem que la violència tan sols es capaç d’engendrar violència?

En primer lloc m’agradaria plantejar la Teoria de la Corresposabilitat Social, plantejada per la psicologia evolutiva infantil de Bolwbly , Barudy Jorge i desenvolupada recentment per Dantagnan, Maryorie i Crintteden, segons la qual l’educació dels infants és correspon, en part, a tota la societat i que tots son responsables en garantitzar el compliment dels seus drets.

En quant als aspectes legals i semàntics: la Organització Mundial de la Salut defineix violència com “L’ús deliberat de la força física o el poder, ja sigui en grau d’amenaça o efectiu, contra un mateix, una altra persona o un grup comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics,trastorns del desenvolupament o privacions“. La Convenció sobre els Drets del Infants de Nacions Unides (signat per Espanya el 1991), reconeix als menors com a sers humans, subjectes actius legals amb drets i capacitats jurídiques i no com a mers objectes passius amb l’únic dret a ser protegits.

El pedagog i escriptor Bernabé Tierno afirma que els inconvenients d’aquest tipus de càstig son que aquest tan sols funciona mentre el que castiga es troba present, provoca ansietat, frustració i agressivitat a qui ho sofreix i pot portar-li a la conclusió que no es sent estimat o que destorba. Tierno recomana emprar els reforços positius abans que els negatius i que en cas que s’empri un càstig s’expliqui bé el motiu. El psicopedagog i orientador familiar basc Luís Cerrión opina en el seu blog que ela mastegots, per suaus que siguin, creen criteris de pensament i patrons de conducta basats en que la força violenta és la millor forma per resoldre conflictes.

Segons un informe de la ONG “Save the Children” afirma, a partir de la investigació en centenars de casos reals, que l’ús de la coerció física per part dels pares vers els fills pot causar una alteració en el desenvolupament de la conducta afectiva del nano, produint-li trastorns com aïllament, inseguretat, agressivitat, reducció de les competències socials, pors i traumes (els més comuns: a la mort i a perdre els pares), malsons, retards en el desenvolupament del llenguatge, en la concentració i aprenentatge escolar, ansietat, ràbia, dificultats en l’expressió, estrès postraumàtic, incapacitat per distingir els límits de la violència, així com una tendència molt més elevada a presentar adicions, fòbies i transtorns disociatius.

Com a opinions polítiques podríem citar que el Defensor del Menor de la Comindad de Madrid Pedro Nuiñez, ho considera una pèrdua de control per part del educador i creu que danya l’autoestima del menor, opinió que comparteix el seu homòleg al Síndic de Greuges català, Jaume Funes.

A mi, davant de tantíssimes dades i opinions de reputats científics i experts m’ho pensaria moltíssim abans d’emprar una bufetada que, a més, representaria una contradicció amb la meva ideologia pacifista.

I vosaltres que en penseu?

PD: Aquest és el primer post amb WordPress 2.7! Es la canyaa!!

Anuncis

26 comentaris

  1. Es evident q només em comenteu quan parlo de sexe ehhh!!

    Segur que teniu una opinió sobre el tema! A mi em va sorprendre molt ahir que en una conversa sobre el tema amb persones me´s joves q jo, fos l’únic reaci a emprar la bufetada a temps!


  2. Creo que estamos hipersensibilizados con el tema. Un cachete a tiempo es muy útil digan lo que digan psicólogos… y yo soy docente


    • Aquesta és la tipica resposta en defensa de la bufetada, però siusplau, podeu afegir-hi algún argument de pés que desmenteixi objectivament tots els arguments científics que jo he exposat?


  3. Creiem que hi ha més opcions que no solsament la bufetada a temps… A veure, es pot donar el típic “cachete” (bufetada,però al cul!A la cara mai!!). Som més partidaris d’avisar a la criatura del què podria passar si fa algo. Imagineu que li dieu a la vostra filla que no toqui el forn perquè està calent..què passarà?? Que el tocarà i es cremarà! És aqui quan entra la figura de la mare o el pare i li diu a la criatura “ho veus??ja t’ho hem dit!!” És la tan anomenada psicologia inversa, els agraden els reptes i han d’experimentar i és aqui quan elles mateixes es donen la bufetada i aprenen per elles mateixes.


  4. Arguments de pes em sembla que no trobaràs -si per “pes” entens recerca científica… T’imagines tindre dos grups de xiquets a un laboratori!? L’experiència de cadascú serà la que determite l’ús o no d’aquesta pràctica. No conec ningú traumatitzat per un cachete. El maltracte és una altra cosa.


  5. Un nen petit no té per què entendre un “reforç positiu” ja que llevat d’algunes excepcions, no tenen capacitat per a saber què els convé: Paternalisme.
    En certes edats, per a un nen és molt fàcil saltar-se l’autoritat dels pares i deixar-se malinfluenciar per altres fonts: amics, televisió, videojocs, i altres coses.
    Un ésser el cervell del qual encara no pot treballar amb segons quins conceptes només pot entendre el llenguatge físic, és com el condicionament operant, però amb hòsties.
    A mesura que la criatura creix cada cop esdevé un mètode menys necessari. Ningú escarmenta en el cap d’altres. Moltes vegades és necessari tastar les coses en la pròpia carn per entendre com funcionen les coses en la vida.


  6. No en tinc cap dubte, el que mes ens ha de preocupar es que els pares passin dels seus fills i la violència gratuita. A un fill se li pot fer molt de mal sense tocar-lo, i s’el pot maltractar de moltes maneres. Es millor una bofetada (amb control) que la manca d’amor i d’atencions. La bofetada està sobrevalorada.


  7. T’has oblidat el trauma més important que causen les bufetades i que, entre molts altres, m’afecta a mi: et porta a escriure i mantenir inútilment un blog.
    Si, a mi m’han hostiat en comptades ocasions, però recordo el greu que em va saber en totes elles i si això és la causa de que em sigui impossible grapejar una noia sense venir a to de res (una manera de lligar molt estesa per aquests mons de déu), per contra ha aconseguit que no clavi mossegades indiscriminades als adults, que no menteixi descaradament en benefici propi o que em mostri agraït amb qui toca i quan toca.
    Una cosa és el maltracte i l’altra una bufetada. Molts maltractaments deuen acabar-se justificant com hòsties a temps, ja que al cap i a la fi, ningú pot tenir gaire en compte la paraula d’un nen.
    De totes maneres, a la bufetada a temps, només cal recorre-hi quan no has sabut educar correctament a la criatura. Mètodes primitius per a persones primitives.


  8. Una bofetada en definitiva és un acte de força per demostrar a l’altre que et pots imposar, que ets superior a ell i t’ha de temer perque li pots fer mal. O sigui que ve a ser el que s’anomena la llei de la selva i que solem utilitzar els essers vius per imposar-nos. La força és el que determina el vençedor d’una guerra i no que la teva causa sigui la mes legitima.
    En el que he escrit hi ha molta demagogia pero no deixa de ser una veritat.

    Crec que com tot en aquesta vida es relatiu i qui utilitza la bufetada ha de ser conscient de que transmet a l’altre i si com en el cas que es tracta és un nen li esta transmetent por, el respecte és guanya amb la raó i la argumentació.

    Malgrat tot n’he rebut i n’he propinat de bufetades i per sort han estat en molt comptades ocasions les rebudes amb disculpa posterior i les propinades entre iguals, o sigui bufetades entre nens.
    Les bufetades són petites agresions pero com tots els verins depenent de la dosi i la freqüencia acaben matant.


  9. Sempre es pot dialogar amb el nen i intentar fer-li entendre el que passara i deixara de passar. A mi no m’han ostiat mai (la familia), aixo si, el respecte que tenia a mon pare al veure’l mes fort i mes gran em feia tenir por a qualsevol reaccio violenta encara que mai la va tenir, pero com que tenia companys de primaria que rebien per tot, donava per suposat que ell tard o d’hora ho faria.

    La millor manera d’apendre, tal com han dit Fidu i Roser, es a base d’osties autodonades, cremar-te per no fer cas, caure de la cadira quan ja t’ho han avisat molts cops, menjar-te un cotxe amb la bicicleta per no mirar endevant… Així és com mes aprens i te n’adones amb el pas dels anys que la teva familia ja va de tornada.

    Tot i aixo, més d’un adolescent ja quasi adult es mereixeria una bona pallissa per buscar-se-la.

    La unica amenaça de mon pare era: ‘vols tenir una bona rao per plorar? Doncs para.’


  10. Opino com Madebymiki, no estarem fent un gra massa?

    Una cosa és maltractar i fer mal. L’altra donar un copet al cul amb una sabatilla provocant un dolor ínfimament petit.

    Les relacions pares-fills no són relacions en pla d’igualtat ni ho poden ser! Ha fet molt mal aquesta ideologia flower power. El consens amb els crios petits no pot existir, sobretot en aquelles edats en què no tenen capacitat per raonar ni coneixen prou bé el món. Els pares han de marcar límits i imposar normes… pel bé dels propis fills! Si no no seran capaços quan sigui més gran d’autoimposar-se uns límits i unes normes!

    Diàleg sí i al màxim, la sabatilla ha de ser un recurs usat molt poc i mai s’ha de passar del cop de sabatilla al cul. No sóc partidari de pegar a la cara perquè per mi sí té més connotacions violentes i d’abús d’autoritat. Ara bé, és ingènua i absolutament nociva la idea de fill=colega.

    Tothom té clar que estirar de la corretja quan un gos està bordant de forma inadequada no és maltractar un gos… el cop de sabatilla al cul és tan dolent?


  11. Ho sento però em sembla superingenu això de que el nen aprèn sol. És obvi que hi ha d’haver autoexploració des del principi, però vamos, s’ha d’acompanyar d’una imposició de límits per part dels pares i de reforços positius i negatius.

    És que seguint els raonaments sobre el foc o la cadira els nens s’autoeducarien sols perquè ho podrien aprendre absolutament tot per assaig-error. I no és cert! El nen ha de saber que algunes coses estan malament abans que tingui curiositat de probar-les! Són nens no són Einstein per molt que ara estigui tan de moda això del babyEinstein o el babyMozart! Ojo i no estic dient que hagi de saber que estan malament necessàriament via una plantofada.

    A més, trobo que estem massa obsessionats amb el tema del càstig físic. A mi de petit em traumava més una bronca que un cop de sabatilla al cul! I a part, que els nens NECESSITEN tenir traumes per créixer. Sí, com deia la professora de “Fama” “la fama cuesta”, i viure en societat i esdevenir adult, també!


  12. Tu i jo podriem ser un bon equip. Inclus riuriem molt prenent un cafe/cubata. Tenim que materialitzar la nostra relacio, tu dius que ens hem de llegir mes, i jo dic que si per aqui es comença ja et poso als meus links preferits. Bon cap de setmana!


  13. Sisisi!
    Entenc perfectaemnt la diferència entre una bufetada i una pallisa i crec fermament en que s’ha de marcar una autoritat a l’hora d’educar.

    Però totes aquestes opinons d’experts basades en casos reals no us fan dubtar si es la millor opció? No creieu q, en el fons, representa un fracas del educador haver de recorrer a aixó?


  14. No se si ets molt de MSN pero et deixo el meu. Jo hi sere casi tot avui, si vols agregam i aixi profunditzem una mica mes sobre el cameo i ens anem fent amics a temps real no?


  15. Grpacies fvillena, justament he llegit l’article aquest matí!
    Ja coneixia el cas, ho havia llegit en blogs d’arqueologia!

    Es increïble el que estan disposades a fer les idologies idealsites (cristianisme i nacionalisme) per tal de manipular el passat mitjançant la tergiversació de les dades científiques en les que mai han cregut!


  16. Hola,

    jo sóc de les que rebia hosties a casa quan era petita no sé si a temps o no, ja que ho hauria de valorar una persona externa. tampoc no sé si això influeix a la meva opinió o no.

    Pel que fa a les referències científiques que hi has posat tenen molt més pinta de ser casos que no tan sols són bufetades en situacions concretes. Per tant no em semblen una base sobre la qual pugui reflexionar. Diga’m tiquismiquis però en cap cas s’indica el que el van pegar a aquells nens que després tenen tots els efectes que diuen que les bufetades donen. Té pinta a maltractament. A mi les hosties no em deixaven pas senyal. I més que mal físic era el mal “moral” o sentimental, no sé com dir-ho. A més no puc dir que el sentit d’inferioritat en certes situacions i el sentiment de no tenir amics que són efectes que diuen els teus casos que donen les bufetades i que jo tinc, són fruit de que ma are m’ha zurrat. No ho he pensat mai i reflexionant-hi ara crec que tampoc n’és la causa, sinó molts altres factors externs, sobretot la relació amb els demés a l’escola, esplai (que com tu i jo sabem t’ensenya coses molt bones i molt dolentes de les persones)…

    Tampoc em considero violenta, com a mínim fisicament, verbalment haig de confesar que a vegades si, però tampoc no és perquè m’hagin bufetejat sinó perquè a casa he sentit cridar i no tan sols a mi sinó entre els meus pares també, i això m’ha afectat molt més que les hosties. Per tant, partint de l’experiència personal, tampoc crec que una bufetada formi a persones violentes.

    Que passa quan el nen toca un pastís decorat amb molta delicadesa quan encara no l’hem presentat a taula? un copet a la mà per reaccionar ràpid i evitar que et destrossi el pastís, no crec que sigui causa de traumes al nen.

    Conclusió: crec que aquests casos són més que una bufetada a temps, crec que s’ha de separar el que és una bufetada a temps al nen que sistemàticament el peguen per fer-li veure que el què ha fet està malament, crec que sempre és millor raonar al nen, castigar-lo fent-lo reflexionar sobre el què ha fet, hauria de fer, i les conseqüències, però si prèviament s’ha educat, una bufetada a temps no ha de ser pas dolent entenent que tampoc és la solució a tot.

    A part d’això, com diuen més a dalt hauriem de parlar de la falta de comunicació, de la falta d’amor, de la falta de raonament i reflexió, de la manera brusca, maleducada i irrespectuosa que alguns pares parlen als seus fills sense haver-lis donat cap bufetada a temps, i jo ho trobo pitjor.


  17. collons què llarg, ho sento, em costa ser sintètica, quan parlo també…


  18. Wow Laura!!
    T’ha costat arrencar a esciure, però quan vols t’ho curres catxo eh!!! Gràcies!!
    De fet crec q és la opinió més ben argumentada de toteS!! Espero els teus comentaris més sovint eh!!


  19. Jo sóc pare d’un noi que està a punt de fer els 18 anys. La veritat és que només en una ocasió li vaig clavar un bolet al meu fill. El que si que puc dir és que, en aquella ocasió, vaig ser incapaç de trobar cap altra sistema de fer-lo callar. Com que va succeir fa molts anys, no recordo exactament el motiu pel qual el meu fill se la “mereixia”.
    El que no tinc massa clar és que aquella bufetada li hagi comportat, amb el pas del temps, cap mena de trauma ni dificultats de socialització.
    Crec, com bé diuen alguns dels qui han comentat abans que jo, que hi ha alguna diferència entre el que suposa una bufetada i un maltracte, d’obra o de paraula, continuat. Si la bufetada és circumstancial no crec que es pugui comparar, ni molt menys, amb el que, per a mi, és pitjor que qualsevol maltractament físic. I el pitjor és el psicològic. Aquest si que causa tots els problemes i trastorns que, els experts que cites, identifique.
    Hi ha gent que pensa que la violència engendra violència. Jo ho penso. El que també penso és que aquesta mateixa violència, i en individus diferents, no sempre engendra violència, sinó que en molts casos engendra també anticossos. Conec persones del meu entorn familiar proper que van patir abusos i maltractaments durant la infància, i amb els anys han conformat una experiència totalment contrària a la que havien après en pròpia carn.
    Em sembla que el debat no es pot resoldre culpant ningú per una simple bufetada. Per cert, i explicat pel meu fill, l’únic record traumàtic que té mon fill, i que encara avui me l’explica, és el que li van causar els crits de son pare -jo- quan Koeman va marcar el gol de la primera Champions del Barça. Ell dormia, amb 3 anyets, i després de llevar-se plorant i espantat per son pare, va trigar dues hores a recuperar el són i la tranquilitat. Diu que no pensa demanar-me disculpes… ell hauria fet igual.
    Roger, algun dia t’hauré de cedir el meu carnet per tal que puguis anar al Barça, i entendre perquè alguns embogim amb el futbol. D’acord?


  20. Poden els capellans opinar sobre el sexe, la sexualitat i la vida sexual de la parella? Sí, però només des del seu punt de vista dogmàtic i sectari.

    Poden els arguments pseudocientífics avalar l’idonietat d’un tipus de comportament o altri davant una o altre situació? Si, tinguent en compte que si busquem sempre trobarem un argument igual de científic que ens diu el contrari. Això de basar una afirmació en base del què diu altri (per molt científic que es pretengui ser) és com els balanços econòmics: tot depen de qui el faci i qui l’encarregui. El mateix balanç pot demostrar guanys o pèrdues i totes dues interpretacions són igual de vàlides, economicament parlant, és clar.

    Pot un fill evaluar el comportament dels pares sense arribar a ser pare ell mateix? sí, sempre dins l’òptica de fill, no de pare o d’algú responsable d’altre persona. És a dir, sempre des d’un punt de vista molt subjectiu i esbiaixat.

    Pot un funcionari docent, que forma part del pitjor sistema educatiu occidental, decidir què és maltractament pare-fill sense coneixer les dues versions? sí, la llei així ho disposa. La mateixa llei que permet sentències tan sonades que tots coneixem.

    L’organització social i educativa d’una comunitat és jeràrquica? sí, sempre. I les que no ho són desapareixen i/o fracasen.

    Com s’imposa la jerarquia? per força, sempre. Per la força dels arguments, per la força dels diners, per la força de la seducció, per la força del coneixement, per la força bruta…

    És traumàtic això? sí, no, potser… però és així. I sempre que no es transguedeixin uns límits objectius i consensuats (no imposats pel polítics o entés de torn) ningú hauria de dir a altri què pot fer i què no.

    Ja sé que el què dic no és políticament correcte però seria tocar de peus a terra i fer més referèndums de les lleis que es volen aprovar i que afecten al dia a dia de les persones. Segur que els resultats ens donarien moltes sorpreses que ni imaginem. Les lleis, la política i la realitat social que el poble viu hauria d’anar més de la ma i no un campi qui pugui.

    Per cert, molt bonics els arbres de Nadal amb pedals i endoll de la Mallol. Qui ho paga això? si és que, en el fons, tothom creu que falten moltes hósties donades a temps.


  21. Una bofetada siempre es a destiempo, nunca a tiempo. A tiempo siempre se encuentra una/o de explicarle al niño/a los motivos por los cuales no bebería hacer tal cosa o tal otra. La bofetada resulta a mí entender una perdida en el autocontrol por parte del educador/a, además de que constituye en sí mismo un acto irracional que no puede llevar a la comprensión de lo que se hizo mal, sino tan sólo al miedo por parte del niño/a. A través del miedo el niño/a no constituirá nunca valores de respeto, ni una ética con respecto a lo bueno o a lo malo ni forma de comprensión ninguna. No obstante, sí que probablemente genere una sensación de impotencia y rabia en su interior por no tener la fuerza suficiente para poder responder a su agresor del mismo modo. En definitiva, la violencia engendra violencia aunque la violencia que experimente en crío/a tarde en dar frutos. Tras haber recibido una bofetada el/la niño/a puede reaccionar de dos modos: Uno: puede que agache la cabeza dejando caer su autoestima hasta el piso y dejarse dominar por el poderoso sentimiento del miedo –lo que en definitiva potencia en el futuro una actitud sumisa con respecto al mundo-. Dos: puede mirar a los ojos al que le propinó la bofetada constituyendo esto un acto de rebeldía, pues cuanto más fuerte te dieron más rebelde se vuelve uno/a – en fin un arrieros somos y en el camino nos encontraremos, un donde las das las toman y hoy puede que tú seas más fuerte pero mañana…- Luego una bofetada no puede constituir nunca un acto de autoridad, sino de desautoridad; porque si el que tiene que inculcar valores para el mañana de esos/as niños/as es el primero en carecer de ellos, entonces nos encontramos en el circulo vicioso de hoy puedes tú mañana la venganza será mía.


  22. Arribo molt tard a comentar aquest interessant post (he estat uns dies fora de circulació).

    Jo no et puc contestar basant-me en l’opinió del experts que confeso, per endavant, que desconec absolutament. Només puc fer unes reflexions sobre la meva experiència personal: com a fill (ja fa molts anys) i com a pare (més recentment).

    Quan jo era fill vaig rebre algun calvot, sobre tot de mon pare, que era més irascible que ma mare. Eren altres èpoques, ja saps alló de “la letra con sangre entra“. A mi la letra no em costava, però en feia cada una que déu n’hi do. No em sento gens traumatitzat per les quatre bufetades o la mitja dotzena de batusades al cul que em van donar. Segurament, i coneixent-me, la devia haver fet prou grosa per a treure de pollaguera al més pintat.

    No obstant, de gran, he pensat com tu: la violència no treu cap a res. I a la meva filla no li he (no li hem, la mare tampoc) posat la ma al damunt mai. Una sola vegada vaig estar amb la má aixecada, però em vaig reprimir i no la vaig deixar caure. I t’asseguro que va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Jo no se si la meva filla se’n va donar compte o no, però jo em vaig sentir tan malament …
    Per a mi, allò era com un fracás, era la impossibilitat d’establir la meva autoritat (i entenc el terme autoritat com la auctoritas llatina), el trencament d’una relació que no pot ser d’iguals però que no per això ha de ser purament coercitiva. No se molt bé com explicar-ho, però espero que ho entenguis.

    Això no vol dir que si se’m hagués escapat la ma, em convertís en un mal pare, em sembla a mi. Perquè pel que he vist del que dius dels experts, tots es fixen en els efectes de la violència en els fills, però la violència també te un efecte en els progenitors. I potser sigui tan o més dolenta que l’altra.


  23. eiii sé que comento una mica tard però he vist aquest post que està molt relacionat amb la Psicologia i volia dir-te que jo també estic en contra d’utilitzar la força o les “bofetades” en els nens. Això nomès aconsegueix que no facin dolenteries per por al dolor o al càstig, no perquè vegin que allò no s’ha de fer.

    A més, hi ha moltes altres formes de “castigar” als nens com pot ser: treure’ls alguna cosa que els agradi molt (quedarse sense TV, sense postre…), estar serios, fred i distant amb ells (sense cridar ni perdre els nervis), portar-los a un lloc on no tinguin joguines perquè reflexionin el que han fet o que ells mateixos diguin quin càstig creuen que es mereixen (sempre càstigs curts i mai es poden posposar o cancelar, si es diu, es fa).

    Hi ha moltes tècniques útils que he vist amb els meus propis ulls que funcionen, sempre amb la col·laboració dels pares, es clar. Però amb una mica d’esforç els nens poden fer canvis radicals de conducta. Encara que es important començar quan siguin petits, ja que d’adolescents és més complicat.

    La clau és la constancia. Es pot veure en el programa “Supernany” (encara que són casos molt exagerats i van molt a saco. Normalment es necessita més temps però les tècniques que utilitzen, funcionen).

    Penso que tots podem tenir un moment en el que perdem els nervis, però més que fer-ho pels nostres fills o fem perquè ho necessitem nosaltres, perquè estem desbordats i no sabem com controlar la situació. És injust que el nostre fill pagui això, si no sabem com educar-lo, portem-lo al psicòleg.

    Petonets!


  24. D’arguments científics com tu dius no n’hi han ni per una banda ni per l’altra. El que si que hi ha és l’evidència que et pots trobar qualsevol dia al carrer, als transports públics i, n’estic segur, a les aules: després de 30 anys de no-violència a l’escola i pràcticament a casa tampoc, tenim un bon ramat de criatures ingovernables (encara que també n’hi hagin que són bellíssims infants) que insulten i peguen a qualsevol, pares i avis inclosos, que no se saben comportar en públic (que no et toqui mai un matrimoni amb crios al costat en un restaurant) i que es comporten com uns autèntics dèspotes davant qualsevol inconvenient a la seva voluntat. Si això està relacionat o no amb que abans sabies que tenies l’amenaça de l’hòstia, amb alguna demostració pràctica, i que ara no, no ho sé. Fes uns quants experiments científics d’aquests que reclames i ja ens diràs el què. Ah, i se m’oblidava. Mon pare no em va fotre mai cap hòstia, cosa que ma mare sí, però sempre vaig obeir més mon pare que ma mare perquè mon pare tenia autoritat i ma mare no. Però els qui no tenen el do de l’autoritat suposo que també tenen dret a educar els fills, ni que sigui amb “arguments” tan primaris com la bufetada. Salut.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: