Es el suïcidi un acte de valentia?
Novembre 26, 2008
Arran de la mort d’una de les components del grup de música petarda Nancys Rubias, que es va llençar daltabaix d’un pont, m’he plantejat obrir un debat moral sobre el suïcidi i si aquesta pràctica ha de seguir sent tipificada com a delicte al nostre codi penal (fins i tot està penalitzat no evitar que un altre ho faci) o bé hem de canviar la percepció sobre aquest fet i entendre-ho com un sublim acte d’extrema valentia.
Al Japó els samurais practicaven un ritual anomenat “seppuku” (Biel, corregeix-me si vaig errat), on voluntàriament acabaven amb la seva pròpia existència mitjançant l’eviscerament amb una daga, després de veure sake i llegir un poema de comiat anomenat zeppistu. Aquesta pràctica es considerava la més honrosa forma de morir i, tot i que va caure en desús per la seva prohibició legal l’any 1873, encara al 1990 un alt directiu d’una empresa ho va practicar davant l’anunci de la seva jubilació forçada.
El cristianisme considera el suïcidi un pecat horrible, equivalent al assassinat i en prohibeix l’entrada al cel a qui l’hagi practicat, ja que entén que aquesta persona ha renunciat a la salvació oferta per Deu. A la Bíblia trobem diversos exemples de suïcides, tots ells persones cruels i malvades com Saúl, Ahitofel o el mateix Judes.
En quant a altres religions, per a Budistes o Hindús, el suïcida es reencarnarà en una altre vida on sofrirà exactament els mateixos problemes que l’han dut a la seva tràgica mort (ja és mala sort, eh). Els jueus, tot i que no tenen cap prohibició expressa dins les normes del Talmud, les autoritats rabíniques postalmúdiques varen establir lleis penalitzant l’acte i considerant-lo un atemptat contra la creació de Deu a partir d’una cita del Gènesi “El Creador declara así que castigará a toda aquella persona que derrame su propia sangre” (Génesis 9:5).
Però i l’Islam? Son els terroristes suïcides uns pecadors o uns màrtirs divins? El Corà prohibeix explícitament posar fi a la pròpia vida i és un mite completament fals la promesa d’un paradís ple de verges disponibles als suïcides per la causa. Per tant podem concloure que els atemptats terroristes suïcides NO es fan en cap moment per ordre religiosa ni emparada sota aquesta, sinó exclusivament per finalitats polítiques.
Dintre de la psicologia es distingeixen diferents tipus de suïcidis segons si la persona tan sols vol cridar l’atenció, però no té cap intenció real de dur-lo a terme (amenaça suïcida), segons si té un mètode planificat o li és absolutament igual la forma o si és accidental o intencional. Les idees suïcides son molt freqüents en l’adolescència sense que comportin un perill real; es calcula que tan sols acaba amb la seva existència un de cada 300 adolescents que s’ho ha plantejat.
Bé i finalment exposaré el meu particular punt de vista: jo crec, òbviament que el suïcidi és la darrera opció que un pot prendre i que no hi ha cap problema tan greu com per emprendre aquest camí sense retorn i, amb l’excepció de malalties terminals, estem amb la obligació legal i moral d’impedir que un altre ho porti a terme. Dit això crec fermament també en el dret al propi cos i que si finalment algú opta per aquest tràgic camí, no es pot penalitzar al supervivent ni estigmatitzar o avergonyir-se de qui ha tingut aquest infinit valor.
I vosaltres, que n’opineu?
PD: La fotografia es titula “Barbie suicide nº12” i es obra del fotògraf italià Roberto Roseano
PPD: Us deixo amb la millor cançó que s’ha escrit mai sobre el tema, “Rock & roll suicide” de Bowie.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Bé, doncs si hi ha tanta gent que uneix el teu blog amb mi serà que hauré de llegir-me’l més! La meva principal preocupació és que no em considero una persona culte, més aviat el contrari, i que per tant en molt temes no em sento apte per comentar. El problema de comentar en el bloc del conjunt buit és que moltes vegades no entenc el què em diu! inclòs as textos que a vegades em regala que pobre me’ls ha d’explicar! què penós!
Bé, anem al gra! En primer lloc crec que el suïcidi en molts casos es podria considerar un acte de cobardia a afrontar la vida, els problemes, i els altibaixos. Sincerament crec que és la última “solució” que s’hauria d’estudiar i fins i tot dubto que sigui una solució, sinó una “simple” fugida.
El fet de penalitzar-lo o no, no m’agradaria entrar-hi. Només sé que estic d’acord en penalitzar-lo si el suicidi posa en perill la vida d’altres persones. A més, crec que el süicidi va molt relacionat en alguns casos de l’eutenàsia, i com que jo sóc una defensora d’aquesta llibertat doncs a vegades la penalització per mi és una contradicció. Evidentment, estic parlant de casos concrets portats al límit però que existeixen, ja m’enteneu. Seria un altre debat però.
Mentre llegia se m’han acudit moltes més coses a dir, però en general, ja ho tindriem, no? jeje
(arqueòleg, has llegit el diari de la nostra ciutat?24N)
Si algu es vol suicidar, te dret a fer-ho, el que passa es que ens puteja als altres… pel que fa als intents de suicidi, son una bajanada. Si et vols treure la vida hi ha metodes que no queden en intents (saltar des d’una alçada considerable, pendre una dosis de veri…).
Algunes persones es suiciden per poder fer un acte d’eleccio, per escollir quan morir sense haver d’esperar, d’altres per no afrontar la vida. En el ultim cas es clarament un acte de cobardia. Tot i aixo, l’altre dia parlava amb un amic del tema i vam arribar a la conclusio que per premer el gallet de la pistola que apunta directament al teu cap fredament s’ha de tenir un valor molt mes alt que matar a algu a sang freda.
Per acabar deixare una maxima de Seneca i un poema de Miguel Hernandez:
La unica llibertat que tens es la que corre entre les teves venes i la pots tallar quan tu vulguis.
La libertad es algo
que solo en tus entrañas
bate como el relampago
Fins a tal punt ha arribat la llei que l’unica llibertat que tenim queda legislada?
Crec que és una reacció covarda vers la vida, però mai he estat en aquest límit i suposo que, al no haver viscut una desesperació tant profunda, no ho puc entendre del tot. I caldria afegir que la majoria d’intents suïcides queden en intents perquè la finalitat no és acabar amb la vida sinó cridar l’atenció (de manera conscient o inconscient).
Què moralistes estem no?
El suicidi dut fins a l’extrem (descarto aquí els intents de suicidi per cridar l’atenció) és un acte individual que en tot cas afectaria només als tercers més propers. Crec que sobretot és immoral suïcidar-se si tens fills petits, però fora de la gent a qui cau més propera la notícia, és un acte bàsicament individual. Per tant, qui som els altres per jutjar positiva o negativament?
Jo tinc una visió força nihilista sobre l’assumpte, ni és covard ni és valent. Igual que viure tampoc és covard ni valent. I fi de la qüestió. La vida és absurda, el suïcidi, potser encara més. Però qui trobi la clau de volta de tot plegat, que m’avisi!
Crec que l’error és plantejar el suicidi com un problema filosòfic quan és un problema sobretot sociològic i mèdic (de la psicologia i la psiquiatria).
Sociològic: perquè crec que va ser Max Weber qui va demostrar que en diferents societats el percentatge de suicidis variava substancialment. Per tant, el suicidi és un problema social. Una altra dada ve crec que d’un estudi que es va fer als Estats Units: un de cada tres suïcidis adolescents són gais i lesbianes víctimes de l’hostilitat social. Tot apunta, per tant a què el suicidi té una gran part de causes socials.
Psicològic i psiquiàtric: perquè la gran majoria de la gent que se suïcida pateix depressions clíniques.
Per tant, igual que es fan plans de prevenció de malalties, s’haurien de fer plans de prevenció de suicidis entre els col·lectius més vulnerables. I sociòlegs, psicòlegs i psiquiatres haurien de fer feina conjunta.
Perdó, em sembla que m’equivoco, no va ser Max Weber, va ser Émile Durkheim.
La religió sempre ha intervingut en la política, i en aquest cas, crec que també. No se res sobre com i qui va formular les lleis que regeixen aquest tema, però dubto molt que qui ho fes estigués allunyat de la religió o intentés no posar-se en contra a l’església.
Pel que fa al suïcidi en si, llibertat pel propi cos, tot i que, com a vegades dic el suïcidi és la major pèrdua de temps: hi perds tota una vida.
Crec que el suïcidi és un acte de llibertat, més que de valentia. És triar lliurement com i quan un decideix no seguir jugant. I, com a mínim, mereix el meu respecte.
Salutacions!
realment, no és la solució, però s’ha de tenir valor…
PD. i què i què I QUÈ?
te esperé hasta las 12 y pico éééééééh!
bé, tenia els meus motius medicinals però estaba allí éh!
discrepo amb tot.
1. no és l’última opció. Hauria de ser la primera (Camus dixit i jo me’l crec)
2. en la gran majoria de casos, no crec que sigui fruit de cap gran decisió. Qui ha pres mai cap gran decisió? Els homes no en sabem, d’això. Crec que és més un impuls: ale, ganivetasu.
3. els suïcidis reeixits, en el fons no són intents de cridar l’atenció fracassats? Ja ja, se m’acaba d’ocórrer, estic orgullós de mi mateix…
Ja estic. Res més a dir, aquest trimestre.
Des del punt de vista de la medicina es considera una patologia. TOt i que la taxa d’èxit és només del vuit percent. Cosa que ho pot fer semblar admirable als ulls d’alguns.
No no vas errat. L’únic que em sembla que el terme “zuppitsu”, es magnifica i s’orientalitza massa en algunes explicacions, jo diria que eren simplement les “paraules pòstumes”.
El tema del suicidi ritual del seppuku, era sobretot un tema d’honor. Estava més ben vist suicidar-se que caure en mans de l’enemic.
Actualment el Japó és el país que té el trist récord de ser el país desenvolupat amb més suicidis a l’any. I no és d’estranyar, el que es considerat socialment acceptable diria que és molt més rígid que en la societat espanyola.
El suicidi suposa la mort física de la persona, però en molts de casos és la resposta a la mort social de la persona. Una mort social, és a dir el no reconeixement, l’excusió…és provablement més dolorós que la mort física mateixa.
Jo no em puc plantejar el suicidi com a cobardia o valentia. Tant cobard (o valent) pot ser viure com deixar de fer-ho. És una opció; això està clar. Però és una opció que pot afectar als més propers; positiva o negativament. Per tant des d’el punt de vista moral, només hauríem de tenir en compte els efectes en aquests propers. Com algú ja ha dit, no és el mateix que es suicidi una persona amb nens menuts al seua càrrec, que un vell amb símptomes evidents de senilitat. Encara que els dos tinguin tan poques ganes de viure.
Jo crec que evidentment és la última solució i l´ultim acta de judici vital d´un mateix…
El suicidi no es un acta cobart i tampóc demostra valor per si mateix, el suicidi simplament et mata si té les consecuencies previstes.
El que denota valor, cobardia, egoïsmes, amor, odi, bogeria, lucidesa, previsió del futur o no, i d´altres emocións, premeditacions o estats mentals patologiques o no, no és pas el suicidi o el no suicidi en si mateix, l´acta que si denota els valors aquests de la teva pregunta pe que fa al suicidi, a mi em sembla que forçosament són l´estat previ o la situació real o imaginaria, el teu present nascut d´un past que la causat, és transforma en el perquè de suicidarse o no i aqui esta on et pot portar a jutjar el context de l´acta, i no l´acta en si mateix…
Estic d’acord amb l’esteve pel fet que és un acte de covardia vers la vida. Que s’ha de lluitar.
Penso que la vida dona canvis continus, vivint molt de presa. El que avui és la desgracia més gran demà serà un record.
Les persones ho sobrevivim tot.
Som animals lluitadors, sempre hi ha una porta on trucar.
L’únic enemic és la teva ment.
“L’únic enemic és la teva ment”
Però quin enemic! La ment és el millor enemic i el millor amic.
Glamboy, volem la teva opinió sobre els nostres comentaris!!! Segur que estàs por ahi de parranda!!!
Sóc radicalment vitalista i crec que el suïcidi no és una opció (però parle en estricta primera persona). Sóc conscient que les circumstàncies que poden dur algú al suïcidi poden ser ben complicades i no el poden fer bandejar com a crim ni com a vergonya… ni com a valentia.
“Glamboy, volem la teva opinió sobre els nostres comentaris!!! Segur que estàs por ahi de parranda!!!”
Efectivament Rafa…he estat de festa don’t stop uns quans dies i els que em queden doncs la empresa per la que treballo no es decideix (de moment) ni a donar-me feina ni a fer-me fora, així que…
La meva opinió: es dificil, mira, quan jo era un adolescent grunge el suicidi em semblava un acte sublim, una veritable obra d’art, la més bella forma d’acabar amb la cosa més cruel que havia conegut mai: la vida.
Pero ara miro enrere i tot aquella angoixa existencial em fa riure! I crec que estem obligats a impedir que ningú opti epr aquest camí si podem impedir-ho, ja que li estem fent un favor, per molt meditada que sigui aquetsa opció.
El que jo deia:
El que per un aquell dia va ser el més dolent i cruel ara és un record…
Així és la vida!!
Per experiència vital he viscut en persones molt properes intents de suicidis, amb tot tipus de conseqüencies (em costa qualificar d’exit un final tant tràgic). I lo únic que puc opinar es que tinc un gran respecte per aquesta opció.
Com a musica de fons prefereixo els Suicidal Tendencies: “He’s back is the suicidal maniac, join the army…”
Impedir que ningú opti per aquest camí????
Jo no podria ser tan categóric. Crec que resulta indispensable una llei del suicidi assistit. Quan una persona, considera d’ella mateixa que ja no ho és, ha de tenir el dret de ser assistida per a provocar-se una mort digna.
Un tema diferent són les depressions, angoixes i demés. En aquest cas si que crec que estem obligats a convencer a la persona de que pot superar-les.
Bé, si, en cas d’una enfermetta física sense cura possible, és un tema a part, clar!
Em quedo amb el comentari que parla de la mort social de la persona. La vida no té cap mena de sentit científic o filosòfic: som fruit de l’atzar i per atzar morirem sense que hàgim vingut a fer res especialment transcendent a aquest món. Per tant… no veig cap mal a apagar l’interruptor quan vulguem anar a dormir, sobretot si al nostre voltant s’ha fet fosc. Toma metàfora!! El que vull dir és que l’únic que té un cert sentit és la interacció social, els objectius a curt termini per anar tirant com ara la feina, els estudis, una relació de parella… Si tot això no funciona, encara té menys sentit viure (sota zero existeix sentit o és antisentit?).
Ara, hi ha molta gent faltada d’amor propi que creu que El suïcidi farà que els deMés els valOrin més. Algú cap la INDIRECTA? xD
És un acte de valentia, en part per a mi sí. S’ha de tenir valor per agafar un pistola i pegar-se un tir, o tirar-se per la finestra, o etcètera etcètera. I qui du això a terme ha d’estar realment desesperat, sens dubte. És un tema molt, molt delicat. És molt fàcil parlar des de la distància, o des del punt de vista d’una persona que és optimista, o freda sense gaires sentiments, o distant, o a qui la vida sempre somriu. De fet conec una persona que estudia psicologia i dubto que arribi a ser un gran psicoleg quan mai ha tingut grans preocupacions a la vida, ni problemes, ni sap el que és una depressió. Un dia parlant d’això, em deia que no ho entenia (parlant d’algú que s’havia suicidat, no li entrava dins els cap, i se suposa que el dia de demà serà qui els haurà de donar ajuda a potser futurs suicidis! Per tant, la cura i el remei que es proporciona en una cosa com aquesta és més aviat pobre. Terapia i pastilles. Qui no ha tingut depressió, o s’ha sentit desesperat (i no un dia estar depre, això no val), o ha viscut algun cas proper, és realment una cosa molt fotuda. És un acte de valentia però cal tenir present que la majoria no són gaire conscients, dels que s’acaben matant, del que fan. I diuen que de cada vegada hi ha més casos…
El suïcidi, crec, no és cap acte de valentia ni de covardia, no el podem valorar així. generalment aquell qui arriba al suïcidi ho fa perquè no en veu altra sortida. De veritat penseu que algú sabent que pot elegir entre viure i morir elegirà la mort per “valentia” o per “covardia”? No ho crec, sovint prenem decisions errònies perquè no som capaços de veure una alternativa, no perquè ens sembli la millor opció.