Ossos

…metacarps, pelvis, astràgals…

El dia que el vaig conèixer, ja sabia que aquell tipus baixet, repentinat, vestit amb uns desfassadíssims pantalons de pana grisos i un jersei vermell i rosa descolorit em cauria malament. I no va trigar ni mig minut en demostrar-me que la meva impressió inicial era encertada: “Hola, em dic Rudolf. m’agrada llegir enciclopèdies, el meu volum favorit es el de la “B”, i el teu?”

…húmers, fèmur, sacre…

Durant les dues setmanes que varem coincidir en aquella feina es va dedicar a seguir-me cada dia fins a casa meva. Clar, com era la única ànima caritativa que no es mofava d’ell a la cara, creia que ja havíem de ser amics per sempre. Una hora de camí diari en la que m’explicava com la seva pròpia mare l’havia iniciat en el sexe o les seves inverosímils converses amb extraterrestres.

…radi, cúbit, occipital, mandíbula…

A la feina era un absolut desastre; en comptes d’ajudar-me en la meva labor investigadora es quedava completament paralitzat, amb la seva mirada, un xic guenya, fixada en el meu rostre i rient a ple pulmó sense cap motiu aparent. Això quan no aprofitava la menor ocasió per fotre’m ma descaradament, aprofitant qualsevol excusa idiota com: “ui, es que he relliscat”. Allò havia anat massa lluny!

…escafoides, temporal, tíbia, carp…

El meu sentiment d’odi cap a ell anava creixent minut a minut, fins al punt de no retorn en que ell, davant els meus ulls, va deixar de ser un ésser humà. Era incapaç d’imaginar que aquella criatura pudenta, llefiscosa i estúpida, alhora que pedant, pertanyés a la mateixa espècie animal que jo. Per tant, matar-lo no tindria més repercussions morals en la meva consciència que si hagués esclafat un escarabat pel carrer. Total… qui el trobaria a faltar? Els extraterrestres?

… tarsials, escàpoles, atles, axis, falanges…

Havia estat tan fàcil fer-li creure que tenia alguna possibilitat amb mi. Que divertit veure la seva cara ofegar-se lentament dins la meva àmplia banyera. Què insultantment senzill que havia estat separar la seva carn del seu esquelet, ja sabia jo que la meva cultura gore havia de tenir alguna utilitat!

… metatarsos, vèrtebres i costelles… a veure… diria que no em deixo res…

La meva exposició d’ossos humans, suposadament prehistòrics, havia quedat impecable: ni el millor antropòleg físic podria apreciar la diferència amb la resta d’esquelets que havíem trobat en aquell jaciment. Ara només faltava acabar de donar el toc especial a aquell suposat paté que, de ben segur, faria furor en el sopar nadalenc de monitors del meu antic esplai.