
És l’anarquisme una ideologia de dretes? *Llibreria llibertària vs Me*
Juliol 31, 2008EL dia 26 de Desembre del 2006 vaig publicar un artícle molt mal redactat al meu anterior blog titulat “Per qué l’anarquisme és una ideologia d’extrema dreta” en el que exposava , segons el meu punt de vista, com aquesta ideologia ultraidealista tenia molt més aveure amb el neoliberalisme que practica Georges Bush o que predica la COPE, que no amb cap tipus de lluita obrera.
Doncs bé ahir, uns quans anys més tard, vaig rebre un mail signat per una Llibreria Llibertaria en la que ,punt per punt, es dedica a rebatre els meus arguments. M’he decidit a publicar la resposta per tal de que vosaltres jutgeu qui s’apropa més a la veritat! Tingueu en compte que quan vaig escriure aquell post dedicava 2 min. al meu blog i tenia una mitjana de 10 lectors diaris!!
Resposta a l’article “L’anarquisme una ideologia d’extrema dreta”
Bé, abans de res aclarir que jo personalment hem considero anarquista i per tant aspiro a viure en un sistema comunista llibertari. També dir obertament que l’anarquisme té una arrel comuna amb el liberalisme, d’alguna manera són dos cares de la mateixa moneda, i aquest fet pot donar lloc a confusions paradigmàtiques com la que expresses en el teu article.
Tot seguit passo a comentar punt per punt els diferents arguments que dones. També voldria diferenciar entre les concepcions dels anarquistes històrics, del moviment obrer, i els anarquistes contemporanis. Finalment adjunto unes breus conclusions sobre els aspectes que més valoro de l’anarquisme i que, al meu parer, són els que més necessitem en el nostre malaurat món actual.
1- Per que defensa l’eliminació total del Estat del benestar: es a dir, la fi de l’educació pública, la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’atur, la jubilació, les beques, els museus, les biblioteques, la justícia i les obres públiques, igual que el neoliberalisme més ultra americà.
Un bon punt per començar. Si repassem la història veurem com des del món obrer en general i des de l’anarquista en particular sempre s’ha impulsat la creació d’escoles, biblioteques (bona part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació prové d’aquest moment), sanitat i ajuts als més desafavorits. Però en el cas de l’anarquisme la voluntat és la de que tots aquests elements siguin gestionats per tots els individus de la ciutadania, i especialment els que hi treballen i hi estan directament implicats. Podria semblar que el neoliberalisme actua igual, quan el que busca és el major benefici econòmic per a una certa entitat privada (posem per cas un hospital privat que només curarà a qui pagui més per un millor servei), sense tenir en compte si tothom rep aquests beneficis socials, com es faria en el comunisme llibertari. A més una de les crítiques més punyents que fa l’anarquisme a l’Estat, és com aquest utilitza els diferents organismes, en principi comuns, per imposar una determinada manera de pensar i actuar, per exemple un determinat sistema escolar basat en el premi-càstig i els exàmens o una sanitat pública que recomani uns certs medicaments d’una certa indústria farmacèutica. Podríem repassar punt per punt, però encara queda molta feina. Així doncs dir que no crec que cap anarquista estigui en contra dels beneficis que tu esmentes, sinó que esta en contra de la forma en com es gestionen i amb quina finalitat funcionen (evidentment el sistema carcelari quedaria eliminat, i l’atur seria inexistent, doncs tothom treballaria).
2- Per que proposa acabar amb la democràcia parlamentària i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot (he participat en assemblees d’algunes cases okupes i ho he vist amb els meus propis ulls).
Bé no se pas a quin tipus d’assemblees has participat, però si realment creus que són un organisme vàlid en algun nivell (encara que no ho sembla pel que dius) espero que hagis lluitat per al seu correcte desenvolupament. Em voldria estalviar aquesta part però quan dius que volem “acabar amb la democràcia parlamentaria i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot” podries ser menys tendenciós i expressar la teva opinió amb paraules que no denotin tan clarament la teva postura (és tracta de la base del periodisme). En fi, passem al nucli d’aquest argument. Les assemblees han estat i seran sempre la base de la democràcia i aquesta no s’entén sense les altres. Una altra cosa és que ara tinguem un sistema que s’autodenomina democràtic per que podem elegir els nostres governants (gràcies a les campanyes electorals que ens guien pel camí correcte !), però no podem elegir com ens governen. La base de l’anarquisme és traspassar la capacitat de participació (opinió, debat i decisió) al conjunt de la població (més ben dit que aquest conjunt adquireixi per si mateixa aquesta capacitat, que no sigui concedida), fent que aquesta sigui conscient dels seus actes i de la seva responsabilitat en les decisions que pren. També afegir que no només d’assemblees viu l’anarquisme, doncs el comunisme llibertari també hauria de comptar amb òrgans representatius, lloc de trobada de les diferents assemblees de base. Però atenció, he dit representatius, no delegatius, i aquesta part deixo que la descobreixis per tu mateix. Un bon lloc és el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Ah! Per cert, no totes les cases okupades i els seus membres són anarquistes!
3- Per que proposa arribar al poder exclusivament mitjançant la violència: atemptats al Liceu, pistolerisme als anys 10/20, assassinats de diversos polítics i intel•lectuals, afusellaments i massacres indiscriminades a la reraguarda durant la guerra civil, en son un bon exemple.
Primerament: l’anarquisme NO proposa arribar al poder. De fet en el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 , quan es va desestimar proclamar una dictadura anarquista, en benefici del diàleg i el consens amb la resta de forces politico-socials del moment, contra el feixisme)
Respecte a l’ús de la violència. L’anarquisme no només vol transformar el món a través de la lluita com hauràs pogut comprovar en el punt 1. Possiblement aquest és el punt més problemàtic des del punt de vista actual, doncs no podem arribar a copsar el nivell de conflictivitat social a que s’havia arribat, arrel de les infra-humanes condicions de vida. Actualment en la lluita contra el poder estatal-capitalista sembla impossible l’ús de la violència, però molts cops accions de força han donat resultats positius per al conjunt que possiblement tu mateix disfrutes. Per altra banda la democràcia parlamentària en els seus inicis històrics es va imposar per la força de les armes. (inclús aquí a Espanya podríem dir que la democràcia ha estat imposada per la força o el poder de les armes)
Per cert, t’haguessis alegrat si algun dels intents d’assassinat d’en Franco, per part d’anarquistes (o altres) hagués reeixit? Hem podries dir que potser hagués sorgit un altre caudillo. Certament hagués estat millor que els “aliats” i posteriorment els socialdemòcrates, haguessin forçat la seva caiguda des de dins i des de fóra, amb bloqueig econòmic o aixecament popular. Però en fi, sembla ser que preferien construir el seu Estat del Benestar i que cadascú s’espavili com pugui !
4- Per que és una ideologia que parteix del més absolut idealisme heguelià-nietzchià, en el que la voluntat del individu és superior a la igualtat col•lectiva, igual que totes les ideologies d’extrema dreta. De la mateixa forma dubta de la racionalitat empírica de la ciència i sol creure en conspiracions i paranoies, com per altre banda tan addictes hi son la COPE i el Mundo.
Aquesta és més fàcil de contestar. Començant pel final, l’anarquisme és positivista, però no a qualsevol preu (de fet és molt crític), i per tant confia en la ciència en la resolució de molts dels problemes de la humanitat. A més a nivell històric sempre ha defensat la lluita contra l’obscurantisme de l’Església, a promogut una educació racional, basada en l’experiència empírica, i a tall anecdòtic dir que, quan Albert Einstein va visitar Barcelona, a part de l’Ateneu Barcelonès, va realitzar una conferència als locals de la CNT.
Pel que fa al conflicte entre individu i col•lectivitat. El que jo he entès és que l’anarquisme vol conjugar, trobar l’equilibri, entre individu i societat. Per tant que la voluntat col•lectiva no esclafi la potencialitat d’un individu sa i que alhora l’individu no vagi en contra del benestar del conjunt social i ambiental. És difícil però és el que es diu, dir una altra cosa és falsedat. Molts individus lliures formant una societat lliure. I bé el que diuen els d’extrema dreta és que hi ha un individu cridat a liderar les masses per portar-les pel bon camí. Res més allunyat de l’anarquisme. I això de conspiracions i paranoies…, no pretendràs saber-ho tot del poder, o ets tan ingenu de creure’t el que surt a la tele!
5- Per que els seus plantejaments maximalistes i radicals dins negociacions col•lectives han portat el fracàs o a l’alentiment de l’elaboració convenis laborals, afavorint així interessos de la patronal.
Evidentment no crec que ningú es pugui imaginar que hi hagi facilitats en una negociació entre patrons i sindicalistes anarquistes (posem que són de la CNT no?). Però no voldria entrar en debats en aquest punt doncs no sóc coneixedor del cas concret de que parles. Malgrat tot si aquestes reivindicacions són justes és normal la radicalització, i en tot cas el que afavoreix els interessos de la patronal és la mediocritat, el pacte de mínims i la poca voluntat combativa. Per altra banda si la teva voluntat és generalitzar, ens podríem remetre a les múltiples consecucions socials que s’han assolit gràcies a la col•laboració de tots els obrers, incloent-hi els anarquistes, des de les vuit hores fins a molts dels beneficis de l’Estat del Benestar que citaves al principi.
Bé arribem al final. No sé si la teva opinió haurà canviat en algun punt però et convido a que investiguis per tu mateix, indagant en la història, preguntat als actors i protagonistes. De totes maneres si creus necessària una rèplica no tinc cap problema en continuar discutint. Pel que fa als aspectes que més valoro de l’anarquisme, crec que són de sobra conegudes la seva voluntat de compartir-ho tot i de fer-ho tot entre tots. A més sempre ha estat una concepció del món i de la vida que sempre a cercat la veritat, ha estat molt crítica amb si mateixa i ha estat impulsora de l’ecologisme, el feminisme, la igualtat social (de drets i econòmica), el vegetarianisme, l’educació racional, la culturització de tota la població, el pensament lliure, la consciència moral i la llibertat d’expressió, i per sobre de tot de la lluita i l’acció directa emanades des de la base per aconseguir tots aquests aspectes plenament. La participació col•lectiva, la solidaritat, l’amistat són els valors, malgrat que molts s’hi han interposat amb gran violència i reacció, per alguna cosa serà !.
A més com suposo que deus tenir inquietuds socials, et convido a que m’expliquis que creus tu que s’ha de canviar del món i com fer-ho i jo t’ho explico des d’una perspectiva llibertària.
Atentament—-Llibreria Llibertària
Mira, si jo poso les mans a l’avinguda, et porto a la pantalla gran un guió que tu em passis, si?
Respecte el text… Quines ganes de llegir la teva rèplica!
Ostres! No et queixaràs: jo no vaig llegir el post original, però la resposta està ben argumentada.
Jo no vull (ni puc) donar cap rèplica a ningú, però he de confessar que penso una mica com tu arqueòleg: que els extrems s’acaben tocant. I quan llegeixes articles dels ultralliberals americans (tipus Buchanan) no deixes de notar resonàncies d’anarquistes radicals (tipus Negri). Però, és clar, parlo dels extrems.
Jo estic amb Churchill que deia alló de que la democràcia parlamentaria era el menys dolent del sistemes polítics. Perqué el problema de l’anarquisme des d’els seus origens (Bakunin, Kropotkin, etc.) és aquesta fe il.limitada en la bondat consusbtancial de l’home. I això, després de Hitler, Stalin, Karadtzic, i milers de Max Aue’s que feien la feina bruta, és molt difícil de continuar-ho pensant.
I una puntualització. Em sembla que Einstein no va donar cap conferencia ni a la CNT ni al Ateneu. Einstein va venir a Barcelona invitat per Rafel de Campalans (lider de la USC i cofundador del PSUC) que en aquella época ocupava un càrrec a la Mancomunitat (no recordo quin). Les seves conferències van ser a l’Institut d’Estudis Catalans (en aquella época a l’Escola Industrial del carrer Urgell). És cert que va visitar el Sindicat Unic de la Distribució (confederat a la CNT) i allà, en una entrevista amb dirigents anarquistes, diuen que va dir que ell era un revolucionari científic, cosa que ell mateix va desmentir dient que ell no era cap revolucionari ni científic ni, molt menys, social.
Per cert, també li va tocar el crostó a Rafael de Campalans, dient-li que no entenia com es podia ser socialista i nacionalista al mateix temps, que alló no casava. Einstein va cobrar 3500 pesetes per les seves conferències: un dineral per la época!!!
Crec que tens molta raó en el fons arqueòleg. De fet, existeixen els anarquistes de dretes, són els libertarianistes i els anarcocapitalistes:
http://es.wikipedia.org/wiki/Libertarianismo
http://es.wikipedia.org/wiki/Anarcocapitalismo
Si Bakunin aixequés el cap!!
Esteve-> Creus que hauria d’entrar en una espiral de contrarrépliques? Quina mandra!
Ferran-> Ahahaha! Així que Enstein va vindre convidat pel PSUC eh!! Ja sabia jo…
Rafa-> Els coneixia! Recordes el meu post sobre el anarcocapitalista Ron Paul que es va presnetar a les primaries del partit Republicà contra McCain?
Em sembla un error intentar posar totes les posicions politiques en una sola dimensio (dreta-esquerra) i tampoc em serveix posar-les en una circumferencia (els extrems es toquen, etc etc)
Dit aixo l’anarquisme em sembla tan allunyat de la realitat que tan per tan podriem discutir sobre la reproduccio dels gallifantes.
Hahahaha. Jo no he dit que Einstein vingués convidat pel PSUC. Einstein va venir a Barcelona el 1923 i el PSUC no va ser fundat fins el 1936.
Després de llegir i reflexionar, crec que estic bastant a favor de les teves opinions, encara que alguna potser li faria un matís. Però, molt petit.
Per un altre costat, vigila el que dius, perquè puc arribar a ser també paparazzi d’arqueòlegs a part de caní. Els drets imatges? què són? I potser aquest estiu apareix una foto teva per algun lloc amb una història inventada, o part de la meva vida, dient que ets tu i saps que tinc molts números d’encertar-la.
Certament he llegit um arèplica molt ben argumentada, però em fascina el poc coneixement que tens de la humanitat en general. LA filosofia que defenses, i que certament a nivell teòric està força bé, xoca frontalment amb la naturalesa humana , i lluny de ser una filosofia crítica que es nega a veure que és totalment irrealitzable en el món dels humans, es tanca en plantejaments que “podrien ser” si no fos pels “altres”.
En fi, que a banda d’això me n’alegro d’haver conegut algú que es manifesti obertament com a anarquista i que sàpiga ordenar les paraules correctament i formar una frase coherent.
Molt encertada la resposta de la llibreria llibertaria. Clar que l’anarquisme té aspectes que segons l’època en que estem són més conflictius, com l’ús de la violència, el tema de l’abolició de l’atur (sincerament, si hi hagués una solució per a que tothom treballés no l’hauríem trobat, ja?). Però el que sempre farà que l’anarquisme em sembli el mètode més honest de funcionament de la societat és aquesta ideologia assamblearia sense un lider que dicti i canvii les normes a seguir fora del consens, la reivindicació de la llibertat de l’individu i la lluita per la igualtat (d’oportunitats, de tracte, de decisió) de cada individu. Al contrari del neoliberalista, que aprofitant-se i trepitjant a tot aquell que faci falta només mira pel seu propi benefici.
Que es més difícil avançar i arribar a acords en l’anarquisme? qui ha dit que lo fàcil sigui millor?
“Entonces, ¿para qué sirve la utopía?
Para eso, sirve para caminar
Eduardo Galeano”
M’alegro de que t’hagis decidit a publicar la rèplica! Felicitats a tots els que heu participat i gracies pels comentaris. Pel que fa al tema de l’Enstein es algo que havia llegit fa temps i no tenia el llibre a mà. Voldria nomes respondre a Anna quan diu que sóc poc coneixedor de la naturalesa humana. Només dir que la naturalesa de la naturalesa humana és el canvi (i per tant l’adaptació)i que l’homo es capaç de superar-se com a quedat demostrat llargament durant la història. Per altra banda el cami que segueix l’anarquisme és el deliminar els mecanismes repressius que degeneren en comportaments destructius vers els altres o vers un mateix. És més llarg d’explicar però us animo a informar-vos-en.
salut i llibres!
Llibreria llibertària, gràcies a tu per aquest post tan curradíssim que m’he permés el luxe de convertir en un cameo involuntari!
Jo soc una persona racional, científica i materialista i mai podré creure en una idologia que es basa en principis tan subjectius i eteris com poden ser la bondat humana, la llibertat o les assemblees en germanor. No es que cregui en els principis hobessians del Leviatán, però ni un extrem ni l’altre!
Realisme i materialisme abants de tot! Per tant jo crec en el socialisme científic i dialèctic, of course!
Gràcies per participar en el meu blog i et convido a comentar-hi i llegir-hi habitualment!
escolta ro, avui no vaig a les 6, tinc event social pendent que suposo que acabarà sobre les 8, ja et trucaré.
Visca l’anarquia i el comunisme a l’alça, o sigui caseta i treball + que digne per a tothom, el comunisme de piset gris i feineta decrepita no m’interesa.
Tens una mania persecutoria amb Nietzsche!! A vore, unes cosetes:
AG: Fes-me el favor de llegir el Ecce Hommo de Nietzsche, ja que si veies que l’ajuntes amb l’idealisme alemany es tornaria boig una altra vegada. No es idealista i encara menys seguidor de Hegel. Nomes per no destrossar mes el seu nom en el teu blog… el pots anomenar individualista, en certa manera, pero no idealista. Es un pensador que no pots concretar-lo en cap pensament concret.
Llibreria llibertaria: Hi havia un punt que m’ha fascinat… consciencia moral? Si es critica l’accio de l’esglesia com a domoniadora de consciencies, com voleu fer adoctrinament de consciencies? La moral global no es possible sense un ensenyament, i un ensenyament vol dir que hi ha algu que sap i un altre que no, cosa que significa que que el que coneix esta per damunt que el q apren i per tant l’ensenyat es considerat inferior.
Estic d’acord amb L’AG en que no es pot partir des de la premisa de que l’esser huma es bo per naturalesa, es un error fruit de la cultura cristiana-jueva-kantiana… Recomano que aquest estiu es llegeixin (aquestes persones que creuen que som bons per naturalesa) “Càndid” de Voltaire, un bonica metafora d’aquesta concepció.
Estic absolutament d’acord amb tu conjunt buit pel que fa a la formació i manteniment d’una moral col·lectiva.
De totes maneres, moltes gràcies Llibreia Llibertària per oferir-nos una explicació de l’anarquisme, sempre és bo aprendre noves coses i tenir intercanvi d’opinions.
Bones
Estic bastant d’acord amb en blauelectric, i t’agraeixo que hagis penjat la resposta de la llibreria llibertaria, es molt interessant.
De fet, crec que fa temps vaig llegir el teu post referent a l’anarquisme. Volia respondre, pero finalment men vaig oblidar.
La resposta pro-anarquista m’agrada en gaire be tots els punts, crec que ho ha argumentat be (no m’he llegit el tocho filosòfic, perque ja estic vell per entendre-ho). Només hi ha un comentari que fa (“el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 “) amb que no estic d’acord. Aquest comentari deixa a un costat el territori lliure d’Ukrania, amb Nestor Makhno al davant, que, malgrat que no va sortir massa be, va ser, teoricament, l’unic ‘Estat Anarquista’ (si em permets l’oximoron) d’Europa.
I tornant al debat, pens que quan es xerra de l’anarquisme sempre hi ha un gran problema. I es que, apart de la Revolució Espanyola de 1936, i d’Ukrania en 1918 i 1919m, no hi ha cap exemple que ens permeti jutjar l’anarquisme en funcionament. Aixi com podem dir que el feixisme es un sistema estupid, tant teoricament com en l’aspecte pràctic, no podem fer el mateix amb el anarquisme. Es molt bonic debatre la teoria anarquista, pero no hi ha mes que un parell d’exemples concrets per xerrar de l’anarquisme en funcionament, i aixo fa que aquest debat sigui bastant inutil.
Salut a tots
Particularment estic totalment d’acord amb el que ha comentat Llibreria Llibertària respecte al fet de perquè no s’ha de considerar que l’Anarquisme no és una ideologia d’extrema dreta. Tot i això vull aportar quelcom. Ja dic d’entrada que el meu missatge serà llarg, així que demano que aquelles i aquells que no els hi agradi llegir que s’aturin aqui, ja que no em sembla correcte demanar disculpes per escriure el que alguns diuen massa. Seria el mateix que demanar disculpes per “pensar massa”.
1. Abans de tot enfront del comentari “me n’alegro d’haver conegut algú que es manifesti obertament com a anarquista i que sàpiga ordenar les paraules correctament i formar una frase coherent”. Be, primer de tot comentar que ja coneixes a dos, ja que jo també m’identifico ideologicament com “anarquista”. Ara, hauries de reflexionar sobre quin concepte tenies, o tens dels anarquistes, i de que és fruit aquest, ja que no deixa de ser lamentable que tinguem una imatge predefinida de l’anarquisme amb el caos i el desordre, i els anarquistes amb paios que no es dutxen, amb una aparença determinada o que no saben llegir o escriure. Personalment crec que comentaris com aquests són una mostra més de com ens arriben a influenciar des d’algunes esferes i com aquestes creen pensaments i idees sobre determinats sectors socials.
No podem obviar que ser anarquista no implica tenir una determinada estètica. Possiblement molts dels que tu identifiques com “anarquistes” només siguin nihilistes o simples relativistes que acaben caient en el més pur passotisme i immobilisme en tots els seus aspectes socials, per no fer referència a tots els anti-socials o asocials que son identificats, erroneament, com anarquistes.
Ser anarquista té lligat intrínsicament aspectes que van vinculats amb l’autoconeixement, el compromís amb un mateix i la resta, així com de millorar-se contínuament amb la lectura i la reflexió. Portar arracades o anar amb robes trencades per moltes “A” que es portin no es significatiu de ser anarquista. Tenir un compromís amb un mateix i amb la col•lectivitat de la que es forma part i amb la millora personal aconseguir la millora del col•lectiu si que es anarquista. Definitivament sembla doncs que hi ha una voluntat, gens gratuïta, de fer de l’anarquisme una mena de “calaix de sastre” on hi s’engloben tots els anti-sistemes o aquells que s’escapen de les concepcions “normals” de la societat. Això, tot i que pugui semblar així, no es cert.
2. No podem obviar que les arrels i les finalitats de l’anarquisme i el socialisme són pràcticament les mateixes, que no són altres que acabar amb l’Estat lliberal (ja que aquesta forma d’organització social i política que s’entén com Estat modern per antonomàsia, essent aquest el model únic vigent des del segle XIX) per construir una nova societat, on la vida dels individus es portarà a terme dins una immensa comunitat, d’aquí que es vulgui assolir el comunisme tant en un cas com en l’altre.
Les experiències “científiques” del comunisme al llarg del segle XX han fet que es tingui una concepció del tot erroni del que representa el comunisme. Si diem que l’anarquisme és una ideologia utòpica per aspirar a construir un nou model social, acte seguit hem de dir que el socialisme també ho és, ja que de moment són ideologies que no s’han concretat en aquest sentit.
Les principals diferències entre el socialisme i l’anarquisme radiquen en com s’arriba a construir aquesta societat comunista. Els primers abocaven per un període de transició on el proletariat es feia amb els mecanisme de control de l’Estat i instaurava la “dictadura del proletariat” per avançar en la construcció d’un nou model social i una nova concepció de l’individu per arribar un punt que les pròpies estructures de l’estat socialista i el partit s’acabarien per desintegrar dins de la societat, culminant-se així el procés de construcció de la societat comunista.
Els segons defensaven que la construcció de la societat comunista s’havia de fer sense transicions i atacant les estructures de l’Estat, ja que eren conscients que l’Estat, encara que fos socialista, una de les seves principals funcions és mantenir-se vigent, ja que representa un ordre social, polític i econòmic determinat. Els anarquistes no volien substituir el poder capitalista per un poder anarquista dins de les formes d’Estat modern, com si van fer els socialistes a començaments del segle XX, sinó que pretenien construir un nou ordre social, moral, polític i econòmic nou i per fer això l’Estat lliberal i les seves estructures eren més una garantia de fracàs que no pas d’exit, fet pels quals havien de desaparèixer per donar pas a noves formes d’organització social, polítiques i económiques, que tinguessin com a objectiu el bé col•lectiu, i com a necessitat el compromís de cadascun dels individus que integren la comunitat amb ells mateixos i amb la resta de la comunitat, fet que no implicaria viure en una comuna, sinó tenir una vida en comunitat, donant-se pas una societat comunista on tots els individus gaudirien d’una plena llibertat.
3. Quan s’apunta el tema de la violència, si us plau, acotem més els termes i les definicions, perquè ens estem referint que la violència desfermada pels anarquistes en alguns moments del segle XIX i XX ha estat una violència il•legítima? En referim a això perquè aquesta és una violència que es produeix sense cap cobertura “legal”, com la que donaria per exemple un Estat? Particularment crec que el principal ens social que potencia la violència i a més en té el seu usdefruit en exclusivitat, gaudint del seu monopoli, és l’Estat. A més aquest per justificar-se com un ens violent, ja que tots els Estats són violent per natura, desenvolupen tota una legislació en aquest sentit, a la vegada que identifiquen a uns individus com els seus agents que tenen tota la cobertura i impunitat per operar violentament en nom de la “legalitat” i el bé comú, tot i que aquest “be comú” no hagi estat decidit per la comunitat, ja que sovint els Estats solen estar controlats per unes minories.
Els Estats sinó tinguessin el monopoli de la violència no podrien seguir existint. Els Estats són uns elements que serveixen per mediatitzar i controlar totes les relacions socials i econòmiques d’una societat determinada. Ara, això vol dir que aquesta societat es incapaç de relacionar-se sense la mediació de l’Estat? No, definitivament no, ja que si els individus en comptes de cedir les responsabilitats del govern, del seu govern individual i col•lectiu, a unes estructures administratives abstractes que estan controlades per uns pocs individus, decideixin assumir les responsabilitats que els hi pertoquen i per tant participessin del seu govern personal i del govern col•lectiu, sense acceptar que ningu ens governi, aleshores l’Estat clarament no tindria cap necessitar d’existir. En aquest sentit s’ha argumentat que l’anarquisme aspira a que hi hagi una “bonhomia” generalitzada, en definitiva a una societat on “tothom sigui bó”, fet utòpic en si mateix. Això tampoc es cert. El que l’anarquisme aspira no és a una bonhomia generalitzada, sinó a individus responsables amb ells mateixos i amb la resta dels seus iguals i això no és ni ha de ser utòpic, ja que el que aquí es discuteix no és un fet de valors morals en la seva totalitat, sinó de responsabilitats i sobre tot de l’educació que rebem i sobretot que impartim. Clarament en un sistema com en el que vivim, que s’autoreprodueix, ens és impossible arribar a concebre altres valors socials i altres responsabilitats de les que tenim i per tant per nosaltres és del tot més acceptable que ens governin en una farsa “democràtica representativa”. Hem de negar-nos a aquest fer i demanar elements de govern no representatius, sinó participatius, a la vegada que ens hem d’anar reinventant a nosaltres mateixos a mesura que sigui possible, per tal de ser més lliure en tots els aspectes de la nostra existència.
4. Respecte al tema de l’educació que s’ha apuntat per aquí. Amb tots els respectes, és un error pensar que l’acció d’ensenyament aprenentatge es produeix a partir de l’axioma “alumne no sap res – professor ho sap tot”. Això és mentida i un gran error. Mai es comença a aprendre, ja que tot el que ens passa a la vida forma part del nostre aprenentatge i ens acaba configurant com a éssers. Aquest fet s’ha de tenir en compte quan s’ha d’educar.
Ara, si que és cert que l’educació és política i que serveix per transmetre uns determinats valors i crear una determinada consciència, per tant on “conjunt buit” diu ensenyament jo dic valors i consciència. En aquest sentit si que tenim un cert buit, i aquest ens que ha d’omplir aquesta buidor és l’Estat, amb el que determina que és cívic i que no, quins sons els valors imperants que han de prevaldre per damunt d’altres. En el cas del capitalisme són l’individualisme i el valor de la propietat privada principalment. En el cas de l’anarquisme serien el recolzament mutu, el compromís amb un mateix com a part del col•lectiu, l’autosuperació i la justícia social. Em fa gràcia quan algu denuncia “és que vosaltres voldríeu imposar els vostres principis!”, doncs senyors, que pensem que fa el sistema capitalista, no ens imposa els seus principis?
5. Per acabar, quan es posa èmfasi en l’utopisme de l’anarquisme i en com diuen alguns “que es desconeix la naturalesa humana”, ja que l’anarquisme necessita que els humans siguin bons, s’esta cometent de nou un altre error i el que s’esta posant en evidència és la nostra incapacitat de poder inventar-nos de nou i el que és més important, la nostra incapacitat de poder pensar-nos a nosaltres mateixos com a éssers diferents als que som. Si us plau, deixem de parlar dels altres i pensem si nosaltres podríem actuar, pensar, mirar i viure d’una forma diferent a la que ho fem, més en relació al medi i al que realment som. Segur que ens agrada pensar que si, però realment és que no, que no som incapaços a ser diferents. Per què? Doncs perquè ja ens limiten intel•lectual i socialment des de petits, fet que ens limitarà molt i molt les nostres possibilitats com a éssers i sobretot ens impedirà poder canviar realment.
I si algú no entén molt be al que em refereixo posaré un exemple. Hem de tenir en compte que un dels darrers grans canvis en la concepció de la societat i de la dimensió de l’ésser humà es va produir amb la Revolució Francesa, ja que es va superar la concepció i la cosmovisió pròpia de la societat feudal. De la mateixa forma que a nosaltres ens consta molt comprendre com era la cosmovisió dels individus de les societats feudals, on les persones es trobaven limitades ens tots els aspectes i sense pràcticament una concepció individual de la seva existència, als individus de les societats feudals els hi seria impossible la nostra societat i la nostra dimensió com a individus. El procés de desaparició del feudalisme fou possible gràcies als canvis econòmics, que van provocar que les estructures de poder del feudalisme quedessin obsoletes, però sobretot el que va permetre la desaparició progressiva del feudalisme fou la desaparició de les seves estructures mentals i socials, fet que només fou possible quan uns pocs, ara en diem “il•lustrats” van ser capaços de pensar i concebre una nova dimensió i concepte de l’ésser humà. Sense aquest fet, que ja arrenca en ple període feudal, no hagués estat possible que els canvis es comencessin a produir i per tant de forma progressiva acabar amb aquest sistema social, polític i econòmic que era el feudalisme. Per tant avui en dia el nostre principal objectiu és pensar-nos de forma diferent, anar més enllà del que puguem per tal de pensar noves formes d’organitzacions socials, polítiques i econòmiques que ens permetin superar el paradigma capitalista que amenaça amb acabar amb la nostra existència.
Per mi aquesta és la principal funció de l’anarquisme i com de la mateixa forma que amb el feudalisme no es va acabar en 100 anys, sinó que fou un procés de segles i segles, nosaltres hem de fer aquesta feina, amb la consciència que seran altres els que heretaran la nostra feina. Tot i això segur que val la pena.
Gràcies Cosmorural per el teu comentari taaan extremadament currat! De fet està molt millor argumentat que cap post que hagi escrit jo sobre el tema!
Sé que no ens convencerem mutuament, però totes les aportacions, especialment les elaborades son molt benvingudes!
Gràcies!
Arqueòleg, ja saps tu el que penso, però crec que és una falta de respecte comparar l’anarquisme amb l’extrema dreta, i que has anat a assamblees de cases ocupes que no han funcionat, està clar, però ja coneixies la gent, i molt anarquistes vols dir que eren? Jo crec que s’ho haurien de plantejar…
Per altre banda m’ha agradat molt la rèplica de la llibreria llibertària, crec que ha argumentat molt bé els punts que tu plantejaves, i pots estar-hi o no a favor, però això ja varia segons l’opinió de cadascú.
És un tema que també penso que és difícil dce plantejar en un post, a mi com a mínim em costa, però em sembla molt bé que es faci, tot i així ja et dic arqueolèg que crec que hi ha coses que es diuen a vegades masa a la lleugera, i que això si que són conspiracions i paranoies que algú pot malinterpretar…
Un ptonàs!
Per començar no es pot parlar d’anarquisme, si no d’anarquismes. N’hi ha de molts colors i de molts signes. Particularment no sento cap mena d’afecció per l’anarco-insurreccionalisme, l’anarquisme anti-social, o altres derivats d’aquests anteriors.
Estic molt més proper a organitzacions cooperativistes.
Parles de manipulació a les assemblees de les okupes com a exemple, i el fet de que la major part de les persones que les integren no vulguin fer l’esforç d’aprendre a fer assemblees i evitar aquests tipus de rols, no vol dir que no es pugui aconseguir. La major part de gent creu que amb el simple fet de dir-li assemblea horitzontal ja ho té tot fet. Però cal molta feina i molta autocrítica i també humilitat per reconèixer les 50 vegades que comets abusos de poder al dia, i en aquests ambients no n’hi ha. Per participar d’una assemblea en una democràcia participativa també cal que molts polítics que cobren n’aprenguin i de fet en saben ben poquet.
A part fas un reduccionisme a partir del qual l’eliminació de l’estat esdevé condició sine qua non de l’eliminació de drets i serveis socials. De fet quan l’estat del benestar no actuava aquests serveis socials els feia la pròpia comunitat. De tota manera els estudis d’un col·lega Alemany van encaminats cap al que tu postules però en diferent signe. Segons ell l’adopció de mesures per part de la societat civil (ell estudia els okupes alemanys dels 90’s) que van encaminades a fer coses socials provoquen que l’estat s’estalvii una sèrie de diners i recursos que no inverteix en alguna altre esfera social deficitària, si no que els inverteix en altres afers que afavoreixen als grans empresaris. Per exemple si una comunitat s’organitza i fa una llar d’infants, els diners que l’estat s’estalvia en fer aquella llar d’infants no van en millorar l’ambulatori, si no en produir un pont que connecti un hotel amb la ciutat amb lo que qui guanya és l’hotel.
Amb lo dit al principi responc a lo de la violència, hi ha molts anarquismes de tall més pacifista. I pacifista no vol dir negar la violència sota qualsevol forma. Ni tots els anarquismes són de tall 100% idealista, de fet hi ha molts punts en els que es pot combinar amb un marxisme no estructuralista.