h1

Orgull de FAN

Juliol 28, 2008

Anava jo tan feliç creuant el centre de la meva ciutat , a punt de tornar a la meva dolça llar, quan la meva mà s’ha desplaçat al fons d’una butxaca dels pantalons, buscant el mòvil, l’encenedor o un cigar potser, tan és. La questiò és que els meus dits han ensopegat amb una petita peça de plàstic plana i de pocs centímetres… SIII!! No m’ho podia creure! Havia estat allí tota la setmana, esperant al aguait que jo la trobés! Quan ja la donava per perduda ha tornat a mí la pua que Morrissey em va llençar a la má en el seu passat concert a Madrid! Perfí he aconseguit superar aquest trauma teenager!

Ara em direu que no és més que un absurd delriri mitoman pròpi d’una pija a l’edat del pavo, però heu de saber que a mi m’agrada molt ser fan de persones i coses. Que té de dolent?

La veritat és que quan em fascina una cançó, un llibre o una pel·lícula, no puc deixar-me de preguntar qui és la persona que hi ha el darrere, quines son les seves influències, quines son les circumstàncies vitals que l’han dut a la sublimació d’aquella obra que tan admiro, el context artístic i vital que porta a un vulgar individu ,un bon dia, a crear una meravella del art.

I la veritat és que, a diferència de molts altres fans, soc incapaç de jutjar objectivament la vida d’un artista,si la seva obra m’apassiona. M’és igual que Alaska col·labori amb Jimenez Losantos, que Guns’n Roses tinguessin una cançò homòfoba o que Courtney Love sigui una ionki acabadíssima; si aquest és el caldo de cultiu necessari per a crear joies com “Me odio cuando miento”, “Don’t Cry” o “Violet“, benvinguts siguin! O és que algú posaria en dubte la bellesa dels monuments romans pel simple fet que van ser edificats amb ma d’obra esclava?

En el moment que em fascina un autor no em puc satisfer amb un petit xarrup de la seva obra, la meva insaciable voracitat cultural necessita més i més, fins a devorar filmografies, discografies i bibliografies senceres i quasi sense respirar. No us podeu imaginar quin orgàsmic plaer recorre la meva espina dorsal quan he aconseguit, per fi, empassar-me sencerets els 14 films d’Almodovar, els 7 llibres de Lucia Etxebarria o els 27 àlbums d’estudi de David Bowie, comprovant per mi mateix els seus altibaixos creatius, o les seves diferents fases artístiques.

Doncs res, vaig a guardar la pua en un lloc ben segur, no fos cas que la torni a predre!

Advertisements

20 comentaris

  1. Jo a Alaska li puc perdonar ser amiga de Losantos, el que no li puc perdonar és que s’oblidi les lletres, que avorreixi amb tant rotllo travesti (i t’ho diu un que ha fet de “vancara”), que tregui discos truñaco, que cada dia estigui més estúpida a les entrevistes…

    Bé, hi ha una cosa extramusical que sí que no li perdonaré mai… que s’hagi casat amb la vaqueriza, la yoko ono patria.


  2. Jeje, jo tinc 10 llibres sobre Morrissey-The Smiths, la majoria en anglès. I no compto tots els articles de revista. Què, sóc talifan o què? Això sí, puc viure sense veure a Morrissey en directe.


  3. No, si al final tot és el mateix… conservar ossos / conservar púes, descobrir un jaciment / descobrir a la butxaca dels pantalons… ja ja!
    Però vaja, jo estic amb l’Antonioni…!


  4. M’alegro que hagis trobat la pua, sempre està bé recuperar allò que ja donaves per perdut, i a punt d’agafar una crísis nerviosa per la seva pèrdua.

    Haig de reconèixer que el meu nivell de fan no arriba a tant, i em passa més amb artístes, et podria explicar vida i miracles de pintors com Caravaggio, Warhol o Goya. He aconseguit veure mitja hora de la pel·lícula Sleep de Warhol, que en dura 5hores i 21 minuts, però té el seu mèrit, és una pel·lícula de com dorm una persona, i veure dormir algú en una tele no té gaire gràcia.


  5. Jo diria que un cert nivell de mitomania es inclús convenient per a l’equilibri emocional. Això si, has d’aconseguir que el mite no t’esborri l’esperit crític. Els meus mites són més d’obres concretes que no pas de persones. Per exemple per a mi és mitica Las uvas de la ira, però no per això em tragaré les obres completes d’Steinbeck ni la filmografia sencera de John Ford.


  6. Si nen es molt bo que siguis fan de persones i coses, pero… un consell, cada cinc anys renova el vestuari si no seràs una ‘pesada’ davant dels teus amics


  7. A mi em passa el mateix amb el Michael Jackson, enlloc de pensar “capullot!” em fa pena XD


  8. No puc criticar les mitomanies de cadascú quan jo col·lecciono objectes militars… Estic amb Ferran, crec que fins i tot té un punt de saludable!

    Salutacions!


  9. a mi em passa el mateix amb certs actors.
    Quan em va agafar pel Jack Nicholson vaig veure pelis increïblement dolentes només per no perdre’n el fil…


  10. Rafa-> A mi “El extraño viaje” em va agradar!! No he entés mai aquesta mania persecutòria cap aquest disc! Vale, no té el so de Carlos Jean, però no s’estaràn tota la vida clonan “Naturaleza Muerta” no? A mi Andy i Topació em van semblar el millor del seu xou!
    Com pots viure sense veure a Morrissey en directe?

    Sr1-No se m’havia ocorregut en cap moment el paralelisme entre la meva professió i els meus deliris de fan!

    Pep-> Has vist Sleep? ahajaj I has conseguit nadormir-te tu?

    Ferran-> Soc incapaç d’assaborir una obra i no necessitar una nova dossi del mateix autor. Soc un adicte!

    Julianen-> HAuria de tirar les samarretes de la gira del “Devil came to me” de Dover oi? Ja t’entenc!

    Lu-> Jackson? Bleaaaghh!

    Theo-> Objectes militars? Rollo uniformes, o en plan missils nuclears?

    Esteve-> Jack Nickolson? Gebial de Joker a BAtman, no?


  11. cigarret… encenedor… tu no fumes, no? una llicència blogo-literària? un no vici adkirit?


  12. vaig veure un reportatge i es veia com rodava algunes escenes del resplandor…
    Posa els pels de punta!


  13. Roger-> Fumo, molt poc però fumo! Un paquet al més aprox! Lo justet per matar l’ansietat! Didn’t you know it?

    Esteve-> ADORO EL RESPLANDOR!! Llàstima que la versió doblada en español sigui un desastre per la veu quasi porno de Verónica Forqué!


  14. La resposta a la teva pregunta feia de monitor a tot tipus de gent, des de nens que passaven per allà amb els pares, i no sabien de què anava el tema. Nens de famílies LGTB que estaven per allà. Participants dels eurogames, adults que passaves per allà o que anaven a veure les competicions i/o els participants. I especialment feia de monitor de mi mateix, em vaig viciar a un joc d’una baldufa. De gent molta, s’ha de tenir en compte que el meu espai estava davant de la zona de bars.

    Jo no vaig lligar (cosa normal), però no ser la resta, amb mi estava un hetero (casat, quina mala sort!), una noia que tampoc, i un altre noi que no ho tinc gaire clar. Potser hi vas tu i tens més sort


  15. y lo antistress que resulta picar a mansalva? jajajaj


  16. Jajajaja! Una mica de tot, però, pero sort, encara no he pogut accedir a cap míssil nuclear, perquè l’hauria usat contra algun Ajuntament! XDDDD
    Sobretot, uniformes i condecoracions: creus de ferro de la primera guerra mundial, un casc prussià, dos kepis austrohongaresos, un abric alemany… un uniforme complert de la wehrmacht, amb abric y gorra… també algun sabre, baionetes, un revólver rus (inutilitzat, és clar) del 1905… coses així


  17. Jo tinc púes de varis grups, una baqueta, però la teva es molt mes bonica, sembla una joia. No hi ha dubte, el mon es injust…
    Offtopic: Mira l’últim comentari al meu blog sobre el mini portàtil, i si tens algun dubte ja m’ho diràs.


  18. Arqueòleg: No llegeigis Lolita de Navokov, perquè si t’agrada t’hauràs de tragar tots els seus tractats sobre els lepidòpters i els seu llibres amb problemes d’escacs, hahahahaha
    Jo vaig començar a llegir d’ell La invitación a una ejecución (quin titol més suggerent!) i era soporífera!


  19. Algun dia et deixaré un DVD on surt com es va gravar el Resplandor. La protagonista va tenir problemes amb tot l’equip… Surten entrevistes, els actors estudiant el guió… I el Jack Nicholson preparant-se per a actuar. No té desperdici!


  20. Morrisey, supermegafanosea era jo quan era jovenet. I vaig tenir la sort d’agafar la camisa que va llençar en el primer concert que van fer els Smiths a BCN. Però també la va agafar un altre paio y ens vem haver de partir la brusa per no partir-nos la cara, hehe. Es bo ser fan, i tant.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: