h1

CRÒNICA DEL SATURDAY NIGHT FIBER’08

Juliol 23, 2008

El putu Auditório Juan Carlos I es troba situat allà on Crist va perdre la sabata i no va tornar per mandra! Si vaig aconseguir arribar-hi a temps jo crec que lo de Cheste amb la Madonna serà bufar i fer ampolles!

De fet vaig ser dels 100 primers en entrar! Estava tan emocionat donant voltes per dins, xafardejant les instalacions que, de sobte em vaig trobar a Pete Doherthy, tot yonkarra, darrere una valla del backstage tambalagant-se de peu. Com a anècdota destacar que em van entrevistar de Telemadrid, el canal més manipulat de la història, així que no m’estranyaria que al reportatge sortís jo assegurant que en realitat havia vingut a ballar sardanes!

L’aforament no es va omplir ni de lluny! Segons els organitzadors erem 9.000 persones, la qual cosa em sembla una dada extremadament optimista. Espero que aixó serveixi de lliçó als senyorets de la productora i mai més els hi passi pel cap fer coincidir en un mateix fi de setmana el Summercase, el FIB, Bruce Springsteen i aquest festival. Tot i que a mi em va anar genial aquest ambient tan familiar, ja que es podia estar perfectament a les primeres files sense aglomeracions de cap tipus, ni cues per anar al labavo o als bars.

EL públic era una curiosa barreja entre indicool-gafapasta, gays treintons (fans de Morrissey), gòtiques (fans de Siouxie) i nenes pijes (incomprensiblement, fans de Mika).

THE RUMBLE STRIPSThe sun is shining

Un entretingut grupet de rumba-indie, molt apanyat, que va actuar per les úniques 50 persones que van tenir l’humor d’aguantar el sòl de justícia que queia a les 18:30h.

BABYSHAMBLESLa droga es mala

No tinc paraules per descriure la vergonya aliena que em va produir veure aquest lamentable i decadent espectacle. Pete Doherty amb prou feines s’aguantava de peu i talment semblava que anés a caure a terra d’un moment a un altre. Els pocs fans que s’havien congegat a les primeres files es sabien millor les lletres que ell mateix. Relament posar a aquest pallasso a telonejar els deus i deeses del glamour que posteriorment desfilarien per aquell mateix escenari és un atemptat contra el rock!

El millor-> Veure com el guitarrista es fotia una ampolla de “tintorro” entre cançó i cançó.
EL pitjor-> Que destrocessin cançons realment bones com “Deliveri” o “Fuck forever”. Pàtètic i prescindible.

SIOUXIE- Amb ella va arribar la foscor

Embotida en un tratge de cuir negre, sota un escenari platejat i amb un maquillatge que faria empalidir d’enveja a Marilyn Manson, aquesta DIVA en majúscules ens va fer deleitar dels èxits de punk gòtic dels mítics The Banshees saltejats amb les cançons del seu excel·lent primer àlbum en solitari. Realment és una performer nata, viu les cançons al límit! Increïble la coreografia de “In to a swan”, una mica més i fa el llac dels cignes sencer! Jo la vaig disfrutar des de primerissima fila rodejat d’una marabunta de gòtiques amb el maquillatge corregut (Juliol no seria el millor més pels sinistres!).

El millor-> El brutal inici amb els classiquíssims “Israel” i “Arabian Nights”
El pitjor-> Que la majoria del públic no se sabia les seves cançons i estava totalment apàtic.

MORRISSEY- Deu existeix!!

BRUTAL!! INCREÏBLE!! Quin glamour! Quina ploma! Quina ironia! Quin virtuosisme muscial! Quina veu! Morrissey ens va demostrar que està al millor moment de la seva carrera professional amb un concert de 10 sobre 10. Després de projectar videos de Nancy Sinatra i les New York Dolls sobre una tela blanca es va desplegar un fons d’escenari adornat amb fotografies de presos històrics i de sobte… pam! Apareix ELL (que per cert estava a escasos 2m de mi) entonant “The Last of the Famous International Playboys” i amb un públic completament embogit i entregat va anar desgranant els seus hits més recents (First of the gang, Irish Blood, Life is a Pigsty…) barrerjats amb els grans clàssics dels Smiths (Ask, Vicar in a tutu, How soon is now?, Sister I’m a Poet...), així com una versió dels Buzzcocks i un tema del seu proper àlbum, encara inèdit.

El millor-> Tot! Però sobretot la extraordinaria qualitat del só i el talent de la seva banda. Em van encantar també els seus mítics comentaris sarcàstics sobre Espanya (que si els toreros, qeu si el mal gust musical que tenim, que si no venia a Madrid des de 1952…). “Life is a pigsty” i “The world is full of crashing bores” em van fer posar la pell de gallina i l’espectacular final amb “How soon is now” va ser apoteòsic.

EL pitjor-> Que no toqués “There is a light that never goes out”. Si! Ja sé que no la pot otcar sempre, però joooo… per una vegada que ve a España….

MY BLOODY VALENTINELa meva rentadora fa el mateix soroll i no la conviden a festivals.

Vaig aguantar 30 sg de concert fins que vaig fugir despavorit a estirar-me a la gespa per recuperar forces. Quina cosa més espantosa!! Bàsicament es dedicaven a tocar una sola nota amb guitarres ditorsionades al màxim durant 5 min seguits imitant la turbina d’un avió… Aixó és música?? Bleeeaggh

Un cop a la gespa vaig aprofitar per veure una passarela “Do It Yourself” on la gent podia desfilar davant un jurat, del plan Risto Mejide, fent el freak amb la roba del revés o improvitzant un streeptease.

HOT CHIP Let’s dance!

No tenia cap esperança dipositada en un grup anomenat “patatona calenta” però, tot i que no els coneixia ni sa mare van aconseguir que tothom es recuperés del Holocaust sonor anterior i es poses a ballar technopop com per art de màgia, i de pas calentar l’ambient per la festa que vindria després.

MIKA – I just can’t get enough (of you)

Quin peaaazo de concert!! Tot i que la majoria del públic no havia vingut a veure’l a ell, va aconseguir que amb tan sols 20 sg de “Relax, take it easy” els milers de persones que estavem allí aplegats comencessim a ballar, saltar i cridar durant una hora, sense parar per respirar ni un instant.
Amb un escenari decorat com una floristeria, que anava canviant d’atrezzo a cada cançó, ballarines, coristes disfressades, seprentines, gloubus gegants, confetti… I que dir d’ell? Doncs que és una estrella del glam de dalt a baix, que ho viu, ho disfruta i s’ho passa teta al escenari i es nota! Impossible no contagiar-se del seu entussiasme desfassat o de la seva sobrecollidora emoció amb les balades com “Any other world” o “Happy Ending“. Un fi de festa a l’alçada d’un concert mític!

El millor-> La versió del celebèrrim i arxiconegut clàssic dels Depeche Mode “I just can’t get enough”. EL públic va entrar literalment en histèria col·lectiva… i jo el primer (vegeu video).
El pitjor-> Que tan sols tingui un disc i per tant no pugui fer els concerts més llargs, perqué relament ens vam quedar amb ganes de més!

I per acabar la festa i fer temps fins que obris el metro a les 6:00h DJ SUPERMARKET, que va convertir el recinte en una rave a ritme de Daft Punk, MGMT, Primal Scream o Prodigy.

PD: Si, ja ser que estar a 1a fila és molt freak, però així compenso que a la MAdonna l’haurè de veure amb telescòpi!

PPD: Vaig aconseguir una pua de Morrissey (me la va tirar el guitarrista a la ma) i ara no la trobo dins la meva motxilla! Es injust!!

13 comentaris

  1. nanu, et felicito per haver aguantat tantes hores de peu entre passei i concert… pto


  2. Necesito hacerte una consulta personal que nada tiene que ver con los temas aquí tratados pero sí con tu profesión.
    ¿Puedes pasarte por mi blog, te recomiendo por Autor, dejarme una forma de contacto (un correo), no te preocupes que no aparecerá el dato?.
    Te lo agradecería.


  3. Mira que has trigat a explicar-nos el “by night”, et perdonaré l’haver ferit la meva sensiblitat amb els comentaris sobre “My Bloody Valentine”,però que no es vegi a les fotos “un escenari decorat com una floristeria” això si que no. Que jo soc florista, i no havia sentit res igual mai. A veure si trobo fotos per algun lloc, que estic molt encuriosit.
    Ah! no m’en havia adonat, al video s’intueix la friki-floristeria…


  4. El que passa és que per apreciar la música de My Bloody Valentina abans d’escoltar-los t’has de prendre una biodramina. Perdona però Kevin Shields és un geni. Segur que et mola la banda sonora de Lost in translation i allà hi ha una pila de cançons seves i de My bloody valentine.

    Siouxsie–> imponent a l’escenari, a més es va enrotllar la tia començant amb dos dels seus hits més coneguts de la seva època clàssica, no? Això sí, la tia deuria passar calor amb aquest vestit de putilatex que porta…

    Mika –> A què espera aquest home a sortir de l’armari? El I just can’t get enough no es va molestar ni a canviar les bases, els teclats sonen clavats que els del single de Depeche Mode de l’any 1981! Una cosa és una versió d’una cançó (conserves la melodia i hi fiques una instrumentació teva, a poder ser que contrasti amb l’original) i l’altre un sampler!

    Morrissey –> Opino que està com una vaca (és broma) i la gesticulació més “masculina” que fa no m’acaba de donar el pes… i la seva banda, doncs tampoc. Això sí li reconec que encara és capaç de facturar clàssics com Life’s a pigsty i el més important, continua sent un animal d’escenari. Per cert, “sister i’m a poet” (grandíssima cançó) és de Morrissey en solitari i “vicar in a tutu” és de tot menys un clàssic. És la cançó tonta que van posar els smiths emmig del The queen is dead, ja que hi ha una llegenda en el món del rock que diu que tot grup que factura un clàssic ha de posar una cançó tontorrona i lleugereta emmig (com el “yellow submarine” dins el “sgt. peppers” dels Beatles).

    En general, quina enveja… a mi em fa tanta mandra això dels festivals per les aglomeracions, la pasta que costa i sobretot que són massa hores seguides… però després veig que m’ho passaria teta. Jaja, sóc tan comodon que sóc un animal de dvd i youtube! En els últims anys només vaig a concerts cutres d’austrohungaro i coses així… l’últim que vaig anar va ser hidrogenesse el passat febrer. No m’agraden massa les aglomeracions, què hi farem.


  5. I’m back i he vist babyshambles (no anava massa yonki), siouxsie, morrisey, hot chip i per favor, mika, que va ser el concert més gran que he vist, per favor, és dios, me oyes? DIOS!

    PD. he vist molts més, que ja ni m’enrecordo
    PD2. aguantar cada dia de 20 o 21 a 4 o 5 és mortal.


  6. I aprofitant el tirón de la peli “María Antonieta”, Siouxsie no va tocar el “Hong Kong garden”? A mí m’hagués agafat un orgasme.


  7. Roger-> Jo tb vaig flipar de la meva resistència1 Però estava tan emocionat que ni me n’adonava!

    Jonkepa-> Here I go!

    Madebymiki-> L’escenari de Mika era molt guai!! Tot tan happy-pop!!

    Rafa-> No! Però va tocar Happy house, que m’encanta! My Bloody es horripilant, ho juro, lo dels 5 min amb la mateixa nota es per pegar-lis! La versió de Depeche va ser brutal! I jo crec q no surt del armari per no perdre la llegió de nenes pijes q l’idolatren! (una passada i superfanàtiques!!)
    “Vicar in a tutu” és moolt divertidaaa!!
    I vine’t a Chesteee que serà geniaaal!! I ho saps!!

    Pau-> No anava yonki al FIB? Es deuria colocar pel cami! Viste a Morrissey? A q es geniaaal??


  8. – Tony Wilson: “Morrissey is a woman trapped inside a man’s body”

    -Morrissey: “Tony Wilson is a man trapped inside a pig’s body” …

    Jajajaja


  9. No és el meu tipus de música, però segur que t’ho vas passar de conya amb tanta música. Ara quin estrés de cap de setmana, suposo que debies dormir tot el trajecte de tornada oi?


  10. Tienes un correo en tu buzón.


  11. […] Saturday Night Fiber, Madrid: Mika, Siouxie Sioux, Babyshambles i, com no, el mític DEU del indie anglés que, un cop més va donar una lliçó magistral de glamour sobre l’escenari (LLEGIU AQUÍ LA CRÒNICA DEL CONCERT) […]


  12. […] El patrioterisme català no podia ser menys i així doncs va inventar un mite: Madrid, una urbs suposadament fosca i tenebrosa on presumptament es respira un profund odi a qualsevol cosa que ensumi a català. Si? De debò? Això ho havia de comprovar amb els meus propis ulls, així doncs vaig agafar l’AVE, malgastant l’únic dia de vacances que tindré aquest any, per tal d’aprofundir la fugaç visita que vaig fer a la Capital l’estiu passat amb motiu del concert de Morrissey. […]


  13. […] Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika. […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: