RELAT PER PARAULES

 Doncs si! Finalment he estat capaç de quadrar tots els mots que els lectors d’aquest blog em van deixar en un post passat, per tal que que jo n’elaborès un relat! Després de trencar-me el cap intentant fer lligar paraulotes com “encopresi”, “glera”, “pantisocràcia” ,”ionitzar” o “aixolomar”, aquest és el resultat!! Encara m’ha quedat prou bé no? Fins i tot té un argument amb sentit i tot! Sé que hi han troços un pel gore, però es el que vosaltres heu volgut!

Celestino Corbacho es va despertar  de sobte; s’havia quedat mandrejant en mig del Consell de Ministres, just quan s’estaven aprovant els decrets sobre els greuges i els desgavells que provocava l’energia termodinàmica al ionitzar el pal·ladi amb el ciclopentà-perhidrofenantrè i, sense adonar-se’n, va aclucar els ulls caient rodó sobre el seu dossier.

El Palau de la Moncloa ja estava buit, no hi quedava ni una miserable sargantana, així doncs el Ministre va pensar que aquesta era la seva: per fi podria tafanejar i aixolomar els racons d’aquell ciclopi edifici on es concentra tot el poder polític al nostre estat, ja que el borinot del Zapatero de ben segur mai li hauria permés, tement que esberlés algun dels gerros xinesos del segle XIV que adornaven els passadissos

El primer que va decidir visitar va ser aquell espectacular trifori enfinestrat, ple d’immensos ventiladors, uns noranta vuit calculava, que s’havia construït durant la dictadura feixista en honor a Sean Connery, l’amor platònic de Franco, segons deien les males llengües.

 

Això va recordar a Corbacho el veritable motiu per el que a ell li havia abellit abandonar el mel·liflu títol d’alcalde d’aquella miserable ciutat de l’extrarradi de Barcelona: No ho havia fet per pecúnia, no! Resulta que des de ben petit havia tingut fantasies eròtiques amb la vicepresidenta del Govern Fernandez de la Vega. Encara recorda quan es van conèixer al mig d’un bosc, en plena glera valenciana, on ell estava de campaments…  Ai quins temps! Ara per fi podria tenir-la ben a prop!

 

Si, ja sabia que molta gent opinava que la Vice era una veritable mòmia arrugada, amb menys atarctiu que una cadernera; però per ell sempre conservaria aquella carona de barjaula viciosa de quan llepava un cucurutxo o mastegava un carquinyoli! Se la imaginava fent papiroflexia i com, de sobte se li anava esfilagarsant la faldilla lentament fins que, producte d’un inesperat encopresi, ell li podia practicar la coprofàgia o, perquè no empalar-la amb el seu bastó màgic i finalment, en mitj d’un salvatge orgasme, llepar-li l’esternocleidomastoideu. Ai que n’era d’entremaliat i carafresc!

 

Clar que, ben pensat… i si De la Vega  li contagiava una gonorrea i se li inflaven els genitals de pus? Quin horror! Millor seria mantenir aquell amor de forma espiritual i idíl·lica, com la pantisocràcia utòpica per la que ell havia sempre lluitat i per la qual seria capaç d’immolar-se.

 

Recordant els seus temps de manyac va aconseguir forçar la porta d’un balcó per poder observar la tamborinada que estava caient sobre els carrers de Madrid i, un cop més, somiava despert: ja es veia ravalejant amb la vicepresidenta sota la pluja, mentre aquesta li anava parlant dels Usatges medievals, o la tautologia matemàtica i ell, pres del típic emabarbussament del adolescent enamoradís, sentiria un veritable aldarull  esbodregant el seu pit acceleradament mentre la seva cordura aniria minvant fins al extrem que dificilment seria perceptible amb un microscòpi. Per ella seria capaç fins i tot d’apartar-se del seu “camino” i abandonar la seva identitat xarnega!

 

FI