h1

GOOD AS YOU… *by Paula & Meritxell*

Juny 24, 2008

Un any més arriba la setmana del Orgull GLTB i aquest blog, de nou, realitza un especial temàtic sobre l’estat de la qüestió des de difrents punts de vista. I he volgut inaugurar la secció amb un cameo molt interessant: Es tracta de les concusions d’un treball de recerca de Batxillerat realitzat per dues joves de 17 anys (una de les quals vaig conèixer al esplai) en el que jo hi vaig col·laborar concedint una entrevista. El resultat no podia ser més encoratjador: han tret un 10 i l’han presentat a concurs!

GOOD AS YOU

.
aling-leftDes de bon començament vam tenir clar per on havia d’anar encaminat el tema que volíem treballar. Havia de ser un tema sociològic i d’actualitat. Partint d’aquests paràmetres, se’ns varen acudir diverses propostes com la situació de la dona musulmana, la immigració, els Estats Units com a primera potència mundial o l’assatjament escolar. Però, realment, cap d’aquestes opcions ens motivava prou com per a emprendre’n una recerca que ens portaria mesos de treball i una certa implicació personal.

Com a títol del nostre treball hem escollit Good As You, l’homosexualitat a la societat occidental dels últims temps. El col•lectiu homosexual utilitzà la paraula gay com a acrònim d’aquest lema, restant el matís pejoratiu que tenia el terme en els seus orígens. Inicialment, la paraula gay feia referència als homes que exercien la prostitució homosexual a l’Anglaterra victoriana i per la manera alegra de vestir i d’actuar d’aquests, el mot adquirí el significat de festiu, cofoi i fresc.

L’objectiu del nostre treball de recerca ha estat estudiar el grau d’acceptació i la situació general de l’homosexualitat en diverses institucions i àmbits socials. Hem treballat l’homosexualitat en la institució familiar, l’educativa, la religiosa i la recreativa.En tots els àmbits socials estudiats, l’homofòbia acompanyava la qüestió homosexual, i en cada un d’ells, hi hem trobat col•lectius que lluiten per la igualtat entre heterosexuals i homosexuals.

Respecte les nostres hipòtesis, hem de dir que el medi més hostil per a l’homosexual és la família, la qual sempre espera l’heterosexualitat del seu fill, i aquí és on comença el conflicte. Ho confirmem a partir de l’entrevista a Esther Nolla i amb el cas del Arqueòleg Glamurós: “jo mai he perdonat realment als meus pares perquè en un moment en que jo ho estava passant tan malament, en comptes d’ajudar-me i donar-me suport tinguessin aquesta atitut de rebuig”.La reacció familiar davant l’homosexualitat depén de la qualitat de la relació entre pares i fills, les conviccions religioses de la família i el nivell cultural. La persona homosexual es troba que el nucli més proper a ell el presiona inconscientment, i quan fa pública la seva homosexualitat, no respon a les espectatives esperades. Aquest fet ressenteix en molts casos la relació familiar, ja que sortir de l’armari en una societat occidental encara provoca reaccions d’extrema hostilitat dels pares envers els seus fills.

Donat que l’Església catòlica considera la pràctica sexual com un instrument adreçat a la reproducció condemna l’homosexualitat com a pràctica, però no a la persona d’aquesta orientació, com podem veure a l’entrevista feta al pare Murillo, el qual també demanà el reconeixement dels avenços que ha fet l’Església davant el tema de l’homosexualitat. Tot i aquests avenços dels què el sacerdot parla, no es pot negar que és l’Església la institució que més ataca l’homosexualitat, i encara que es proclami des del cristianisme “l’amor a tota la humanitat”, homosexualitat i homosexual van de la mà a ulls de tothom, i per tant, l’atac a un implica l’atac a l’latre.

Es verifica que l’homosexual que descobreix la seva orientació sexual pateix pel rebuig que rebrà del seu entorn i no per l’estricte fet de ser-ho, comprovable en l’entrevista a l’Arqueòleg Glamurós: “La veritat és que al principi em vaig rallar molt però no per vergonya a ser-ho sinó pel rebuig que podria patir per part de la gent a causa de la meva homosexualitat”.

Refutem que l’educació, pot ser la clau per la qual es pot acabar amb la discriminació de l’homosexualitat. És cert, però, que la institució educativa és important en el canvi de mentalitat de les noves generacions, però això només serà possible si es produeixen determinats canvis en els continguts educatius i en la tasca dels educadors pel que fa al tracte de l’homosexualitat.No hi ha un sol àmbit social eradicador de l’homofòbia existent, sinó que la clau es troba en l’actuació unànime del conjunt d’institucions, que determinen la mentalitat social, les actuacions de les persones. I és precisament en la persona, on rau l’homofóbia, i on s’ha de produir el veritable canvi, per tal d’acabar amb ella.

align-leftTot i que Espanya sigui un dels països més avançats en drets, el rebuig als homosexuals encara és una realitat entre els més joves; els menors de trenta anys són els agressors de la major part dels atacs patits per homosexuals, com el d’una parella de nois de Barcelona que van ser colpejats el passat mes de desembre quan, després de demanar-los si tenien foc, els agressors van detectar que eren gais.

De què serveix que una parella homosexual pugui contraure matrimoni quan anar de la mà provoca mirades indiscretes al seu pas? Quina importància té que la declaració de drets humans condemni la discriminació per raons d’orientació sexual quan als instituts, al descobrir-se l’homosexualitat d’un alumne, aquest es veu obligat a anar-se’n a un altre centre educatiu pel rebuig en què es troba immers? I què passa amb aquells clergues i jutges que omplen els mitjans de noticies amb titulars com “La homosexualidad perjudica a las personas y a la sociedad”, com declarava el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, fa uns mesos, a la vegada que identificava homosexualitat amb pederastia.

L’homofòbia és un fenòmen inherent en certs aspectes culturals de la societat, sovint invisible als ulls dels heterosexuals, ja que l’experiència de la injúria provoca l’assoliment des de la nostra infantesa de tota mena de manifestacions homòfobes. L’exemple més clar d’això es troba en el propi llenguatge. Qui no ha utilitzat maricón com a insult, sense adonar-se que això és una mostra d’homofòbia?. Aquesta és una de les dificultats destacadament complicada de tenir resolució, ja que forma part del model social i lingüístic que tenim.

Pel que fa a la nostra experiència personal a l’hora de realitzar aquest treball, ens ha semblat una interessant experiència, tant per la gent que hem conegut, com per l’aproximació a aquesta vessant social, que de no haver estat per la realització d’aquest treball mai haguéssim fet. L’ampliació de mires que ens ha proporcionat aquest estudi ens obre portes més enllà del que és la situació de l’homosexualitat en exclusiu. Hem conegut aspectes de la nostra societat que ens han sorprès de forma molt negativa. La imatge “progressista” que alguns s’empenyen a donar-li queda reduïda precisament a això, una imatge.

Parlant ara en concret de l’Estat espanyol, això és comprovable amb diverses qüestions que traspassen el tema homosexual, començant pel centralisme característic espanyol, el pes que l’Església encara té en temes que la sobrepassen com els avanços científics o el masclisme imperant. Per tant, ens trobem desenvolupant les nostres vides d’avui, sobre unes bases morals d’ahir, que dificulten el progrés, identificant progrés amb la llibertat.

*by Paula Rodriguez & Meritxell Rigol*

16 comentaris

  1. Doncs res, Paula i Meritxell, que ha estat un honor col·laborar amb el vostre treball de recerca i espero que la realització d’aquest us hagi ajudat a madurar com a persones i a adoptar una visió més polièdrica de la realitat!


  2. ogh, que currat!
    realment, des del meu propi TR no m’he currat mai un altre cop les conclusions d’un treball. xDDD

    ens veiem!


  3. Un treball molt interessant.
    Jo, en un petit desvari etílic vaig dur a terme un petita experiència al respecte amb un pijo acèfal. Li van fer creure que jo era gay i que estava boig per ell. Més que rebuig, podríem parlar de desconcert total. Crec que l’actitud homòfoba de la societat és més aviat una por al desconegut.
    Sobre el tema també hi ha un gag genial de Polònia en que CiU dóna suport a un coŀlectiu gay. Divertit i molt clarificador al respecte.
    Salut!


  4. Amigo Arqueólogo esta vez te escribiré en castellano y lo hago aquí, aunque lo que te voy a contar nada tiene quever con lo aquí expuesto.
    Te preguntas dónde está la clave de mi éxito. Pues está en Latino América, lugar desde el que me lee muchísima gente.
    Y es que trato temas que son muy seguidos allí, cuento cosas, provenientes de prensa alternativa que, al parecer, o estan censurados allí o no les informan correctamente o quizá a ellos les preocupa mucho la política que los USA mantienen con respecto a aquella parte del mundo.
    El caso es que me leen un aproximadamente 40% desde España y el resto desde allí y algún que otro país.
    El hecho de escribir en varias lenguas puede que también influya.
    .- Los temas tratados parece ser que tienen gran parte de culpa.
    El caso es que estoy a punto de llegar a las 250.000 páginas cargadas y en serio empecé en Septiembre.
    Un saludo y sigue así que aunque más minoritario, tus comentarios y temas también son muy interesantes, al menos para mi.


  5. Sovint es confon tolerància amb acceptació.

    Per altra banda:

    Quina importància té que la declaració de drets humans condemni la discriminació per raons d’orientació sexual

    El problema és que no la condemna!!!

    A nivell internacional estem molt però que molt malament. En aquest sentit Europa occidental i algunes altres zones és una illa dins un món ultrahomòfob, bel·ligerantment homòfob diria jo. Jo tinc coneguts glbt d’Europa de l’est i de sudamèrica i ja flipes amb les històries d’homofòbia que t’expliquen. Imagineu-vos amb Àfrica, orient mitjà, Xina…

    Penseu en la història dels dos catalans detinguts a Gàmbia, amb els executats d’Iran i Aràbia, etc, etc…


  6. El tema del llenguatge és un tema que surt recursivament tant quan es parla d’homofòbia com quan es parla d’igualtat de genere. És un tema que no tinc clar. Els costums lingüistics estan tan arrelats en la nostra psiqué que jo no puc afirmar de forma taxativa que quan algú insulta a algú altra dient-li “maricón” ho faci per homofòbia. En moltes ocasions podria haver dit “fill de puta” o “cabró” i hagués fet el mateix efecte, sense les connotacions. I, segurament, a ningú se li acudiria substituir la paraula per altres sinónimes com gay, homosexual o altres amb l’intenció d’insultar.
    De la mateixa manera que penso que quan algú es dirigeix als “miembros” de qualsevol corporació, no preten excloure a les dones que pugui haver-hi en aquesta.
    Els usos de les paraules no son tan fàcils de modificar com les actituds violentes o menyspreatives.


  7. Enhorabona per la feina feta amb aquest Trec! A veure si obrim els ulls d’una vegada…

    Només un apunt: dieu que…
    … “això és comprovable amb diverses qüestions que traspassen el tema homosexual, començant pel centralisme característic espanyol, el pes que l’Església encara té en temes que la sobrepassen com els avanços científics o el masclisme imperant”

    Vaja, en quant al centralisme espanyol… estic segur que si en aquest país no quedés cap homòfob, seguirien sent centralistes… ho són de mena.
    Apa, ja he deixat el meu apunt polític.

    Salut!


  8. Home, tenint en compte que maricon/marica/nenaza es l’insult que utilitzen els bullies homòfobs per denigrar l’orientació sexual de les seves víctimes hi ha una petita diferència amb “cabró” o “fill de puta”. Ningú ha tingut traumes que jo sàpiga perquè li deien cabró al cole… ningú a cap classe és el “fill de puta de la classe” o el “fill de puta del poble” i en canvi la figura del “marica de la classe” o del “marica del poble” continua existint, per desgràcia. Ser anomenat cabró o fill de puta no genera un 30% dels suïcidis adolescents i en canvi un 30% dels suicides adolescents eren anomenats “marica” pels companys de classe…

    Hi ha una petita gran diferència. Vull dir que a mi m’han cridat “maricon de mierda te voy a dar una paliza” pel carrer per veure’m donar-me un petó amb el que avui és el meu marit… no crec que mai em cridessin “hijo de puta te voy a dar una paliza” per donar-me un petó amb un altre home, francament.

    Sobre les miembras evidentment penso que sí és un tema més superflu, donat que el plural masculí s’utiliza com a neutre. Igual que austronauta acaba amb a. Y ave es femení però és “el ave”. Francament són convencions pures i dures. A més “miembros” no ha tingut la intenció discriminadora de “médicos” o jueces”. Quan es deia miembros s’entenia que hi podia haver dones, en canvi quan es deia “jueces” o “médicos” s’entenia que tot eren homes. Per tant estic en contra del “miembras” però no ho estic pas del “médicas” o “juezas”. I si cada 50 anys totes les grans llengües del món canvien aspectes de l’ortografia i petites regles gramaticals, no veig per què no poden canviar coses com aquestes. Si hi ha doctores i doctoras, és lògic que hi hagi médicos i médicas. Més tenint en compte que en català hi ha metgesses.

    La paraula “mariconada” usada sense to despectiu no la desaprovo pas, tampoc la paraula “maricón” sense voler dir homosexual sinó com a sinònim de “cabronàs” i per suposat sense la coletilla “de merda”. Però avui dia encara hi ha moltíssima gent que ho fa servir com a manera despectiva de dir “homosexual”. I qui diu marica diu bujarra, diu “pierde aceite” i coses per l’estil que encara se senten molt pel carrer.

    A mi quan em deien marica a classe volien dir “homosexual” i m’ho deien mentre m’escopien i em feien travetes i em deien nenaza i s’enfotien de mi fent gestos afeminats. Vaja no era un equivalent de “fill de puta” ho miris per on ho miris.

    Vull dir que el context ho és tot i encara hi ha molta homofòbia, senzillament perquè és una forma que molts homes insegurs tenen de exhibir la seva masculinitat.

    Dit això, com que tinc el trauma superat jo mateix faig servir la paraula “mariquita” o “marica”. El context ho és tot quan parlem d’insults. Però per desgràcia l’ús despectiu i denigrant cap als homosexuals encara està molt extès. Si no no m’haguessin cridat mai marica quan he mostrat l’afecte en públic! En tot cas no sóc taliban i sé veure quan algú diu “maricon” com a sinònim de “fill de puta” i no em molesta pas.

    Jo emplaço a qualsevol persona de qualsevol orientació sexual a que faci la prova d’anar per un barri perifèric, un poble de la catalunya interior o per un barri amb molta immigració estrangera i fer veure amb un amic del mateix sexe que sou nòvios (no només la ma, millor proveu també de simular una carícia o un petó a la boca com faria una parella jove heterosexual molt enamorada). És molt divertit com experiment sociològic. La majoria són mirades de curiositat, però de tant en tant us trobareu amb mirades d’odi assassines, com si els haguessiu matat el fill. A més se us pujarà molt l’adrenalina depèn de per quins llocs aneu. Qui sap si haureu de sortir cames que no puc!


  9. De tota manera posats a tenir insults homòfobs millor el “marica” ibèric que el “pédé” francès (abreviatura de péderaste però que es fa servir per designar despectivament els gais) o el “fag” o “faggot” anglès (que fa referència a les pires on fins no fa tant es cremava els sentenciats a mort per homosexual). També en italià hi ha una paraula per designar “homosexual” que fa referència al mateix que la paraula anglesa, “finocchio”.

    Ara, de tots el meu preferit és el “Schwul” alemany, tradicional insult que des dels anys 60-70 es van reapropiar els homosexuals alemanys i ara no té cap mena de connotació homofòbica.


  10. Bon article, salutacions


  11. depravat, mente calenturienta, degenerat, desviat, retorçat, marranu.

    prou.


  12. Rafel: estic totalment d’acord amb tu. Evidentment el context és el que ens indica si l’insult es profereix per homofòbia o no. Jo només havia volgut apuntar que l’insult, en si mateix, no sempre és símptoma d’homofòbia. Segur que tots l’hem fet servir algún cop per exclamar-nos d’algú (i sense fer referència a la seva condició sexual).
    Això no vol dir que no convingui erradicar-lo igualment, però l’erradicació serà un treball de generacions. Les lleis poden canviar-se amb facilitat (el matrimoni, per exemple), els hàbits i costums no es canvien a cop de BOE. I els lingüistics menys, perquè estan més arrelats a la psique profunda.
    Sento haver semblat insensible amb el meu comentari.


  13. Jejé, tranquil Ferran no és un tema d’insensibilitat si no de punt de vista. Però de tota manera “marica” continua sent intencionalment homòfob en moltíssims casos.

    El problema de l’homofòbia és com el del sexisme o el racisme. Evidentment que en primer terme hi ha persones que són racistes/homòfobes/sexistes. Però darrera d’això hi ha una societat que tolera o promou aquest racisme/sexisme/homofòbia i aquí ningú se’n lliura: per exemple, el primer enemic d’un gai o lesbiana és la seva pròpia homofòbia internalitzada.

    Crec que el problema és veure l’homofòbia com un problema dels altres, que no ens afecta, quan en realitat ens afecta a tots. Igual que el masclisme també ens perjudica als homes. L’homofòbia també perjudica als heterosexuals: els treu llibertat, els marca com han de comportar-se, etc…

    De tota manera jo discrepo amb tu en què els costums no canvien ràpid… Mare meva la de coses que han canviat ràpid en els darrers 35 anys i ni ens hem adonat: surt una noia ensenyant la ratlla del cul i amb un top ensenyant pírcing al melic fa 35 anys i li haguessin tirat pedres pel carrer!

    Amb el tema GLBT jo he notat moltes diferències des que vaig sortir de l’armari el 1995 fins avui.

    Evidentment que res ha canviat d’un dia per l’altre però hi han hagut canvis “virals”. Jo, per exemple, sóc la primera generació que vam sortir de l’armari en massa a primer de carrera i ho he notat. (La generació prèvia a mi, nascuda als 60, sortia de l’armari als 25-30, la meva, la dels 70, als 18-20 i les noves generacions nascudes a la segona meitat dels 80-primera dels 90 ja surten de l’armari als 15 anys. De fet, una sortida de l’armari crea sortides de l’armari en cadena. I això provoca un canvi no només en els gais i lesbianes que surten més de l’ou sinó amb tots els seus companys i amics heterosexuals que viuen l’homosexualitat com una cosa quotidiana de la seva pròpia vida, no aliena a ells.

    Avui Espanya no tindria unes de les lleis més progressistes del món en matèria GLBT si no fos pels petits canvis anònims de molts GLBT. Si la gent no hagués tingut pebrots per sortir de l’ou no hi hauria ni lleis ni res de res. Perquè no hi hauria hagut demanda ni suport social per fer aquestes reformes.

    I si els canvis en una societat són ràpids imagineu-vos en el sí d’una família. Ni jo mateix m’imaginava fa 10 anys que em casaria i que el meu propi pare aniria a la boda.

    Si les lleis han canviat és perquè la societat ha canviat i demanava uns canvis legals, Ferran. La societat sempre va per davant de les lleis.


  14. Tan sols volia agraïr es interessants aportacions de tots els comentaristes, especialment de Rafa i Ferran, si avui no m’hagués passat 9 hores al sol de 37 graus i portés un cabreig d’espant a sobre entrava al debat, però avui casi que passo!


  15. No se com pots treballar en llocs tan plens de pols i tant poc glamour.


  16. […] -Good As You *by Paula & Meritxell* […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: