h1

Cap al abisme?

Mai 18, 2008

cap al absime

Darrerament tinc la sensació que la meva vida avança lenta però inexorablement cap a un abisme, presenteixo que el 2009 serà un Annus Horribilis i que els meus futurs 27 anys, que curiosament coincidiran amb l’edat amb que van morir Kurt Cobain, Jimmy Hedrix o Janis Joplin, seran pitjors que els 26 anteriors.

I ja sé que no em prendreu seriosament, que pensareu que tot son conjectures apocalíptiques fruït dels meus deliris hipocondriacs i de la meva visió aturmentada de la realitat, pero hi han alguns factors objectius que m’han portat a pensar aixó:

Factor nº1: Aquest fi de setmana he coincidit amb un grup d’excompanys de feina, la majoria dels quals s’han quedat al atur, es troben buscant feina desesperadament i tenen currículums possiblement milors que el meu. I no ha estat fins aquest moment que m’he adonat de com la crisi de la construcció ha afectat realment al sector de l’arqueologia. I jo sé que necessio treballar, i no per els diners, no, sinó perqué soc absolutament incapaç de quedar-me a casa avorrit sense fer res, s’em cau el món a sobre, sento com si m’ofegués i no puc!! I ara mateix no em veig fent res que no sigui excavar.

Factor nº2: La meva incapacitat per mantenir una relació sentimental estable. Sempre he somiat amb un mon gai idílic, com el que ens presenten a les sèries de Tv3 on, quan un presonatge surt del armari, al poc temps coneix al altre únic  homosexual del seu entorn, s’adonen que estan fets l’un per l’altre i son superfeliços per sempre. Realment l’ambient em cansa i no parlem ja del món dels contactes, els xats i el sexe efimer. Però sempre hi acabo caient, una vegada i una altre, perqué clar, resulta molt més senzill que no afrontar les meves pors i dubtes davant les persones que realment m’agraden i que jo mateix m’autoconveço que son impossibles i que me n’he d’oblidar.     

Factor nº3: Per acabar-ho de rematar l’any vinent tres de les meves millors amigues del moment marxen a viure al extranger, i la resta que es queda aquí o es mouen en un entorn força diferent al meu o bé el seu univers és limita a la seva parella.

Així doncs ja em veig d’aquí un any sense feina, sense amics, sense novio, amb una crisi existencial i pujant-me per les parets i clar hauré de deixar d’escriure aquest blog, ja que no serè ni un arqueòleg, ni un glamurós, ni res, tan sols un gilipolles de merda.

I de veritat, la gent feliç com s’ho fa? Quin és el secret? Tindre una vida senzilla, monòtona, que transcorri per un cami pre-establert i segur? A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res. 

PD: La fotografia es titula “Time to go” i es obra del fotograf belga surrealista Ben Gossens

Anuncis

33 comentaris

  1. nooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo


  2. La felicitat no existeix. Només és feliç aquell que ho assumeix i viu en conseqüència. Cap de les teves suposicions és un fet inexorable: la crisi econòmica pot canviar, demà mateix pots conèixer un noi amb qui iniciar una relació estable i pots fer noves amigues quan menys t’ho esperes.


  3. Però què coi et passa?

    A veure, pel que tu mateix expliques no tens parella perquè t’escagarrines sols de pensar-hi, (d’això en sé, no canvia per l’orientació sexual), doncs vol dir que depen de tu i que, segurament, has deixat passar més d’una bona oportunitat (també ho sé per pròpia experiència).

    De la feina no et puc assegurar res, però sí sé que som més adaptables del que et penses, te’n sortiràs.

    (Mode conya on)
    Ah! Com deixis d’escriure el bloc te la formo.
    (Mode conya off)

    Au, anima’t que avui estàs molt negatiu.


  4. No pot ser, aquesta negativitat t’afecta al glamur. Jo no vull ni imaginar-me com serien les “reflexions d’un “economista hetero de dretes sense glamur ni sentit de l’humor”.

    Nano, una de les claus per superar qualsevol crisi que se’t presenti a la vida, la tens, que és l’humor.


  5. Ya vale de meterse con los economistas!
    No tots som bordes!!!!


  6. Tranquil Ferran que jo sóc de lletres (Humanitats), reciclat en bibliotecari després (Documentació) i ara em trobo fent empresarials a distància, perquè m’he tornat una mica boig. Bé, el cert és que el meu xicot-marit quan va accedir a la plaça de funcionari que té actualment es va posar a fer informàtica i com que jo tb tenia el “gusanillo” de tornar a estudiar m’hi he llençat. Encara que sembli contradictori, he començat empresarials per curiositat, pq. m’agrada conéixer els intríngulis del món econòmic i empresarial, encara que ara per ara no em vegi treballant de contable o consultor (sí muntant el meu propi negoci), i crec que seguiré en biblioteques bastants anys…

    Així que sí, que el món de l’economia i el de les humanitats no estan renyits per a res!!!

    Ara això de l’acudit del “reflexions d’un economista hetero avorrit i convencional” quedava molt bé… ei, i que tampoc penso que els heteros en sí siguin avorrits, avorrits són els heterosexistes, no els heterosexuals, que hi ha gent que no comprèn la diferència!


  7. Crec que sempre estem prop de l’abisme, però encara no sé ben bé per quines arts, mai hi acabem de caure.


  8. no et preocupis Arqueòleg! el que no pots fer es cavar-te la tomba abans d’hora!!!

    tot i així, sempre podràs canviar el nom del blog per: Reflexions d’un Gilipolles de merda & Co.

    ànims!


  9. Tens raó, estàs acabat, ja pots tancar la paradeta i incinerar-te.

    Segur que no és el que vols llegir però és el que hi ha. O et conformes amb el que tens o et relbel·les i ho soluciones.

    Ara bé, quedar-te davant del mirall mirant la llàstima que et fas és patètic. Sobre tot en una persona amb els recursos i qualitats teves.


  10. Rafel: Jo vaig fer el camí a la inversa: primer vaig fer Econòmiques i després Filosofia. Un és català, ja saps: primer algo per guanyar-se la vida i després el plaer, hahahahaha. Això sí, em vaig especialitzar en Filosofia de la Ciència; deformació professional, ja pots imaginar-te.
    I no et preocupis, que no m’identifico gens amb l’economistaheteroavorritconvencional.


  11. Arqueòleg: El fumantxu ha tocat la diana! Així que fés com Làzaro: Levántate y anda.
    Tothom busca seguretats, al menys, les mínimes per no tenir daltabaixos importants. Tot es qüestió de trobar-les sense renunciar als principis. I es pot fer.


  12. Tots passarem èpoques de vaques grasses i primes. No t’has de deprimir, al contrari! Has de tenir la parabòlica sempre engegada, estar pel cas i sempre trobaràs feina. Sempre es pot ocupar el lloc d’algú. Ets un científic, i com a tal has de tenir instint assassí.


  13. Per cert, què cony és aquest gravatar tant estrafolari que m’has posat?


  14. Bueno, us faig una resposta col·lectiva que si reonc comentari a comentari m’hi puc morir!

    A veure, si, ja sabia perfectament el que em dirieu, ja que és esactament el que em diu tothom. I heu de saber que jo soc extremadament resistent a les desgràcies que em depara la vida, he sobreviscut a coses bastant xungues sense despentinar-me; però amb el que no puc és amb l’incertesa del futur i menys quan començen a aparèixer senyals negatives premonitòries per arreu!

    Potser al final tot acaba bé com dieu, però quan a mi em dona una espiral de pesimisme, fincs que no em passa de cop alguna cosa bona ho veig tot negre!

    Gràcies a tots pels comentaris! I Lluis aquest avatar l’escull Worpress aleatòriament!


  15. però tu que vols? que et diguin quin dia i com conèixeras l’home de la teva vida, quina serà la teva feian els pròxims anys fins que et jubilis i com es diran i de que treballaran les teves futures amigues? xro que no veus que això seria vorridííssim!! pots deixar d’agobiarte pel que pasarà l’any que b! la gràcia de la vida (i suposo que en això consisteix la felicitat) és que les coses bones venen precisament quan menys te les esperes i de fet si ets tan pessimista segur que alguna cosa t’anirà be i la valoraras molt més (pq en principi no et tocava =)total, que es fa el que es pot amb el que és té i si algun dia arrives a l’abisme ja en parlarem, però no es pot viure pensant que seras un desgraciat! sempre et pots suicidar en directe per TV3 i passar a la història com el primer arqueòleg glamuros de la història a fer-ho.


  16. per cert, acabo d’entrar a la pàgina del fotògraf i m’ha triumfat molt =)


  17. Aps i sabeu que?
    Acabo de desobrir que si escribiu a google “un conte d’un gai trist” aquest blog és la priemra entrada, com no! ahajaj

    I porto un dia fantàstic amb bronques surrealistes i 50.000 coses pendents a fer!! bieeen!


  18. Sempre pots pensar en els 28. A mi els 28 em semblen ideals. I fins els 32. Si creus que els 27 aniran malament sempre et pots consolar que serà un impas. Però estic convençut que aquest pessimisme és absolutament passatger: els 27 et portaran coses bones i dolentes, la vida no es fixa mai en la data d’un aniversari.


  19. Wapo!!!!!!!! Escolta, ja veuras ke kuan faci el cameo ke et vaig prometre al teu blog, riuras tant ke t’oblidaras de totes akestes cosetes ke et ronden pel cap….
    Akest dissabte anem a CANOVELLES!!! Pillarem una bona borratxera, eh?? Ingaaaaa, ke fa temps ke no surto amb tu, tinc ganes ke anem tots com escolars cap alla amb l’autocar…. jajajaja
    Un petó wapo!!! Ja t’informaré més sobre lo del dissabte, mira els mais de KABRA!!!!!!


  20. Ja veuràs com el dia menys pensat et convertiràs en un gai d’aquests del cor de la ciutat o de ventdelplà. Transformacions més rares he vist jo.


  21. per a que son les drogues doncs? Jo nomes pregunto

    economistaheteroavorritconvencional


  22. Hi ha una dita, que diu “quant pitjor, millor”. La solució en ocasions es troba en les situacions límit, encara que tampoc crec que això sigui un camí cap a l’abisme, a molta gent li agradaria trobar-se en una situació així, i poder observar que l’abisme és alguna cosa molt pitjor.


  23. “A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res.”
    Fácil? te hubieras amargao!!! mucho mejor dejarte guiar por lo que pide el cuerpo!
    Lo del curro… ahora buscan gente pa excavar en Mallorca (bueno, ahora no te hace falta, pero que si alguien necesita a mi me han pasao un contacto).
    Lo de encontrar a alguien… mira, yo creia que era imposible y lo he conseguido. Pero ante todo échale huevos al asunto!

    Si necesitas hablar un día me avisas 😉

    un besín


  24. Pues ya sabes…”Cap al abisme…i més enllàaaaa”
    Besazo!


  25. T’entenc, Arqueòleg, a mi també m’ha tret sempre de polleguera la incertesa pel futur… i el fet de tenir seguretat en la vida no ho evita, ja que tota seguretat és relativa i sempre tems perdre allò que és important per a tu. Potser ara ho duc millor, des que, a causa d’una experiència bastant forta de fa un parell d’anys, vaig aprendre a donar menys importància al futur i més al present. Que, al capdavall, és l’única cosa que tenim de debò.

    En fi, molt d’ànim i endavant, que tu has eixit de situacions pitjors, no? Una abraçada.


  26. A vegades t’ha de revolcar en la merda per fer crèixer l’esperit crític. Com més al fons estiguis més capactitat estaras per escriure… la felicitat no es la monotonia, a mi em provoca mes infeliç no tenir res per dir ni reflexionar que no pas estar sense parella, feina o amics (tres coses que m’han passat alhora i que em va fer canviar el meu punt de vista sobre tot el meu entorn)
    Com q soc un pesat amb lo de la realitat… si no t’agrada la que tens canviala… en economia ens van dir un dia que un canvi (per desastros q


  27. sigui) es sempre una oportunitat.
    Pero be, si vols passar-te al bandol dels gilipolles sense vida criticio-reflexiva… es la teva elecció.


  28. ajcolta!
    ets un exagerat roger!!!!!
    petons put


  29. Ya te dije hace tiempo que no ibas por buen camino. Ahora lloras.

    A pesar de todo lo que te digan todos tus “amiguitos/as” si sigues insistiendo con esa vida al final te pegaras un talabartazo de mil cojones. Y cuando ya no seas glamuroso tus “amiguitos/as” te recomendarán la eutanasia, pa’q no sufras.
    Tiempo al tiempo, chaval.

    Aupa.

    ***GLAMBOY EDITA: Aquest comentari ha estat realitzat per un perilliós troll carlista***
    Per cert rata de claverguera t’aviso que la propera vegada que em deixis un comentari serà manipulat de dalt a baix!!


  30. El comentari de dalt, si va de conya, doncs no li veig la gràcia… i si no, és tan impresentable com idiota: pena d’individu.


  31. No li facis cas Nemo, és un troll feixista, homòfob i carlista del meu antic blog que està taradissim… ni puto cas!


  32. Sí, aquesta pinta feia… doncs això: que més li val fer-s’ho mirar, a aquest tal Zumalakarregui, que se li nota que no va gens bé, pel camí que porta.


  33. Apa, apa, mensajeras? I tot parlant del futur, ni tans sols es que estiguis malament ara, si no que pre-veus que tot anirá pitjor. Amos anda. Negatifo, nunnca positifo??? Que no home que noooooooooooooo.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: