h1

Un conte nyonyo

Mai 13, 2008

 Fa dies alguns lectors del blog em van acusar vilment de ser incapaç d’escriure històries empalagoses i romàntiques protagonitzades per heteros … aixi doncs vosaltres ho heu volgut!! Aquesta és la meva irònica i exagerada vísió sobre la nyonyeria, dedicada de tot cor a tots els meus lectors heteros! 

Goodbye Marteta

La Martona era molt feliç: encara no s’havia diplomat en Educació Infantil i el seu promés, en Rai, ja li havia proposat casar-se.

Havia començat a sortir amb el Rai als 13 anys, als 18 s’havien fet el primer petó i sempre, sempre havien mantingut encesa la flama del amor com el primer dia, cuidant els detallets, fent-se regalets sorpresa per no caure en la monotonia, o trucant-se 10 cops al dia.

I ara, amb la boda, ella fins i tot havia deixat d’anar a classe, no podia pensar en res més i, total, de que li serviria una Diplomatura quan estigués tot el dia a casa cuidant els fills, que de ben segur no trigarien en arribar? En Rai s’acabava de llicenciar en Ingenyeria Industrial, una carrera de debó, i ja s’encarregaria ell de portar els diners a la família. Ho tenia tot calculat al milímetre.

Però de sobte, sense previ avís, la desgràcia va arribar a la seva vida….

Era un bonic i encisador capvespre del més de Maig i res feia presagiar la tragédia que estava a punt de succeïr. La Martona anava tota feliç caminant pel Gran Parc, ensimismada llegint el catàleg que li havien donat a la Agència, pensant en els detalls del seu viatge de noces a Eurodisney, on coneixerien per fí al Mickey i la Minnie, i no va prestar cap atenció a aquell fatídic cartell, on es podia llegir perfectament:

“Prohibit trepitjar la gespa”

Quan s’en va adonar ja era massa tard: els seus peuets calçats amb unes sabatetes de xarol rosa estaven esclafant la verda herba, acabada de regar.  La Martona va llençar el catàleg amb totes les seves forces i començà a correr esporuguida cap a la sortida del Gran Parc, mentre les llàgrimes de culpa afloraven tremoloses als seus ulls, apagant aquell etern somriure que sempre havia il·luminat el seu rostre.

Es sentia bruta, pecadora, com una vulgar criminal. Com havia pogut? Segurament l’hauria vist mitj barri i no dubtarien en assenyalar-la pel carrer com si fos una meuca qualsevol. Amb quina cara es presentaria ara al casament? Com li explicaria aixó al Papà? I al Rai?

 Així doncs va decidir posar punt i final a tanta agonia i sofriment: havia arribat el moment d’acabar amb aquella punyent fal·làcia en que s’havia convertit la seva vida. Sense pensar-ho dos cops es va tapar el nas amb una ma mentre amb totes les seves forçes tancava la boca, esperant  que la Mort se l’edugués cap al més enllà on els angelets, de ben segur, compendrien que el seu final tràgic era la única sortida que li havia deixat el destí. 

The nyonyodeath

 PD: La fotografia que encapçla el post es titula “Little princess” i és del fotògraf especialista en arqueologia Aykan Özener, mentre que la imatge que tanca el relat es diu “Death” i és obra de Cezary Galaj.

Anuncis

16 comentaris

  1. A veure! Abants que us llenceu a la meva jugular com hienes famolenques, deixeu-me que puntualitzi alguns punts del text:

    – NO SOC HETERÒFOB: No tinc res en contra dels heterosexuals, ho juro! Simplement em fa molta gràcia alguns aspectes del seu curiós comportament…

    – Ni la nyonyeria ni la frivolitat no son exclusives de cap opció sexual; i hi han gais que batirien tots els rècords mundials de nyonyeria.

    – No dic que una mica de nyonyeria en la seva dosi mesurada no sigui dolenta, obvaiment jo també tinc sentiments! EL problema és la DOSI!

    I… bueno, ara ja us deixo que em destripeu tranquils!


  2. Què gran ets, Roger!
    Llàstima que el relat no peti per nyonyo, sinó per poc realista. A part d’aquest intèrval impossible de cinc anys sense un mínim contacte i de l’impuls suïcida d’una happiness (contradictori, si em permets), la realitat és que una persona no pot provocar-se la mort per asfíxia amb el seu propi cos, ja que quan perdés el coneixement, els músculs es relaxarien i la mà deixaria d’exercir pressió sobre el nas i la boca, amb la qual cosa, en Rai i els papes estarien disposats a perdonar la Martona i donar-li una segona oportunitat, que també és una cosa molt nyonya xD. El realisme també deu ser un problema de dosi ;-).


  3. Obviament Moz! JO EN CAP MOMENT HE DIT QUE ELLA MORI!
    Si no que intenta suicidar-se, que no és el mateix!
    I si, es molt poc realista, ajajaj, ja me n’havia adonat, l’únic que pretenia era portar el nyonyerisme a un extrem tan ultraexagerat que ningú s’hi pogues veure relaement reflexat!


  4. Deixem-nos de discutir sobre el sexe dels àngels, si no m’he trencat a riure és perquè sóc a la feina.

    Molt bó, divertit, desbarrat i genial.

    Sí, ja sabem que ningú no es suïcida (o l’intenta) per trepitjar la gespa, ja sabem que ningú no pot treure’s la vida asifixiant-se, i menys tapant-se el nas.

    Però no crec que es tracti d’això, es tracta de passar-s’ho bé, escrivint un i llegint els altres.

    Glam, pel que fa a mi, l’has brodat!


  5. ai pobres, que siguin heteros no vol dir que siguin imbècils…

    xD

    vale, hola, perdona?
    què coi m’ha de sonar!!!

    (…)

    vale, ja m’ha sonat, així com molt lleugerament…
    (entre una frase i altra han passat com 5/10 minuts xD)


  6. jajaja aviam roger! això no te res a veure amb la nyonyeria que a mi m’agrada! prefereixo els teus contes de gais traumatitzats als d’heteros idiotes.
    si això ho fes un hetero i el prota sigues gai el lapidarieu 😉


  7. Si la meva filla fes aquestes bestieses, em suicidaria jo!


  8. És un relat molt divertit. De fet, moz, jo penso que la hipèrbole és la gràcia del relat.

    Arqueòleg, la teva ploma (la d’escriure, l’altra no la conec) és certament àcida.

    Podries escriure una col·lecció de petits contes morals amb l’acidesa que et caracteritza.


  9. felicitats pel bplog!


  10. Trobo el conte una critica als valors de la classe alta catalana, que es potser on esta la nyonyeria hetero… esta prou be, pero pel meu gust li faltava una mica mes de nyonyo i menys acidesa. Podries haver posat una foto d’un peto amb cors al voltant dels caps o escriure una conversa entre els dos amants… i acabar-ho amb un “us estimo a tots, sou els millors, sense vosaltres no se que faria…”


  11. Uala roger! això no és nyonyeria és un atac àcid directe, jeje
    fins al final podria ser la lletra d’una cançó de la casa azul, no?


  12. Aquest conte, crec, no es hetero. Però tampoc homosexual. És simplement un conte. I molt bo, per cert. Quan trepitja la gespa em saltaven les llàgrimes.


  13. Buenoooo!!!!
    Pel meu gust fluixet, es que nen coneixent-te esperava una mica més de mala llet. Jo crec que ho pots fer millor, encara pots ser mooooolt més nyonyo i sobretot moooolt més àcid.
    Però per ser el primer…t’ho deixo pasar,jajaja.


  14. NO!

    PD. l’he borrat


  15. Un conte ben divertit i sarcàstic… Jo també t’animaria, Arqueòleg, a escriure aquesta col·lecció de “petits contes morals” que et suggereix Rafel (encara em recorde del teu microrelat de dosmanzanas, boníssim!).


  16. Gràcies tots per les vostres opinions i crítiques! I si realment crec que me´s que un conte nyonyo és una oda al sarcasme més àcid!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: