El Reialme del Silènci
Mai 5, 2008
El Gerard acudeix religosament cada tarda a la piscina municipal del seu barri, just poc abants que tanquin; el metge li ha recomanat que practiqui intensivament natació si no vol que la escoliosi que li vàren diagnosticar el curs passat, poc després de complir els 13 anys, li acabi derivant en una columna vertebral desviada.
En el fons agraeix tindre una estona i un lloc per ell on, sota l’aigua, poder disfrutar breument d’un bé tan preuat com el silènci; doncs en un minuscul pis que ha de compartir amb els seus germans petits, els seus progenitors, dos gossos i tres hamsters, dificilment gaudirà mai d’un minut sencer de calma, sense crits, estrés, bronques histèriques, plors o lladrucs.
Al començament sentia una barreja de por i vergonya, ell mai havia tingut la oportunitat d’apendre a nedar correctament i estava convençut que tothom el miraria i s’en riuria… com al institut, on havia entrat l’any passat i encara no havia passat una setmana sense que inxplicablent acabés ficat en algun embolic o alguna baralla.
Així doncs va decidir vindre a darrera hora, un moment en el que queda ben poca gent a l’aigua: quatre iaies avorrides, alguns jugadors del equip local de waterpolo i aquell inmòbil socorrista que contempla impassible l’esdevenir dels darrers moments de la seva jornda laboral.
Mentre observa com una armònica filera de bombolles viatja acompasadament des de la seva boca fins a la superfície, el Gerard fantaseja durant uns segons amb que un dia aquell escultural socorrista abandonarà la seva hieràtica postura per llençar-se a l’aigua amb ell al seu particular Reialme del Silènci i l’abraçarà tan fort que aconseguirà que oblidi per sempre l’asfixiant violència que respira a casa, a l’escola o al seu interior.
Ell ja no es tan jove ni innocent com per no adonar-se que aquella obsesiva fantasia no és un deliri trivial sense més importància, sent que allò no està bé, no és el correcte, el que li han ensenyat,el que tothom espera d’ell…
I s’esforça un dia rere altre per apartar del seu cap aquella temptadora imatge, desitja que el plàcid silènci que l’envolta penetri per la seva orella, inundi l’interior del seu cervell i esborri aquella bogeria sense sentit.
Cada tarda es jura a si mateix que quan surti de l’aigua no es girarà per mirar al socorrista, que no apartarà la mirada del terra als vestuaris i quan arribi a casa mentirà un cop més a tothom, assegurant que els seus ulls vermells com espurnes són exclusivament fruït del clor de la piscina.
Les imatges son de la genial fotògrafa Zena Holloway. (web AQUI).
PD: En el primer borrador d’aquest conte el Gerard s’acabava suicidant ofegat a la piscina, on el socorrista trovaba el seu cos inert, però he considerat oportú eliminar aquesta part tan tràgica, ja que podia donar una visió excessivament negativa i pessimista, no trobeu?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Pessimista? No sé perquè? Hahahaha
no sé perquè quan he començat a llegir sabia que el gerard era gai. Que estrany eh?
Vale Lidia, estava esperant impacient que algú em formulés aquesta crítica, sabia que no tardaria, tot i que no me la esperava al 2n comentari!
Es el mateix que li dieun sempre a Almodovar, que si no sap fer històries d’heteros o a la Lucia Etxebarria que si es incapaç d’escriure res protagonitzat per un home…
Però no he llegit cap crítica a cap escriptor que hagi protagonitzat totes les seves històries per homes heterosexuals SEMPRE i la llista de casos a la literatura universal és ETERNA, no començo pq no acabaria MAI!
Clar, es pot escriure tant com vulguis sobre la norma, però sobre l’excepció amb comptagotes i gràcies, que ens avorreixes… ja, clar… i mentreestant seguim silenciant tantissimes realitats alternatives a la norma que la literatura comercial segueix asfixiant no?
En fi, simplement una refelxió… res personal!
Juro que un dia et dedicaré un relat heteronyonyo!
UNA PROPOSTA!!
Avui tinc un dia una mica masoquista, va, us animo a que em critiqueu despiadadament el relat, sense contemplació alguna: us hi atreviu?
doncs a mi m’agrada, la versió suprimida… jajajja
vale, ara em posaré a criticar, perquè sí, tot i que sé que el que digui porti a una història sense cap mena d’atractiu.
per què ha de tenir problemes a casa?
per què ha de ser tan petit/jove?
per què encara no sap res?
per què ho hauria de saber ara?
per què l’altre noi és impassible?
per què tot li va tan malament?
i…
PER QUÈ S’HAVIA DE SUÏCIDAR?
per cert, t’haig d’explicar una anècdota
Doncs, tu ho has volgut. Torna a posar-li el final tràgic, ja!
Pel que fa a la tendència sexual del Gerard, si s’ens fa previssible és perquè partim de la coneixença de qui l’escriu. Si la Lídia l’hagués llegit al meu bloc, coneixent-me a mí, no ho hauria sabut fins el moment que el dius.
Què vull dir? Què està ben resolt i que la història podia haver estat hetero tanmateix (el Gerard és la Laia o el socorrita és la socorrista).
M’ha agradat la història.
A mi m’agrada força i les fotografies són genials! Un final força interessant, tot i que també tràgic, hauria estat que en Gerard tractés de cridar l’atenció del socorrista fent veure que s’ofegava i mantenint-se al fons de la piscina, però que al final acabés morint per un retard del seu amor platònic.
Per cert, no sé quina mania té la societat amb que la tragèdia i el pessimisme són negatius. L’art no té perquè afectar la teva existència real. No hi han autors pessimistes, hi han lectors immadurs (i aquesta frase lapidària no us la cobro xD).
Hola Arqueòleg.
Aquest proper dissabte et toca participar en la iniciativa de blocaire convidat que duc a terme a edp.cat. El que busco de tots els que hi participeu és que publiqueu el que normalment feu en el vostre bloc, que és el que a mi m’ha portat a llegir-vos.
La temàtica, extensió, idioma, etc. és completament lliure, el que si que em reservo és la il·lustració per mantenir una coherecia amb el disseny del bloc. Com que haig de fer una petita preparació prèvia, t’agrairé si mel pot fer arribar el dijous. Ho pot fer perfectament enviant-me un correu, està en el bloc
Ah! me’n oblidava. envia’m també quatre notes teves, (estudis, ocupació, hobbyes, etc.), per fer-te la presentació.
Salut i €
Xfar-> No ho dubtava pas, a mi tb, però imagina’t que un noi de 13 anys amb dubtes sobre la seva sexualitat ho llegeix i es suïcida: a mi em dona algo!
PAu-> A ver que voy…
– Té els problemes típics d’agú amb una classe social molt baixa!
– Es l’edat en que començes atenir dubets sexuals, no?
– Té dubtes, per això mateix!
– Tots els socorristes semblen impssibles allí aseguts no?
– HAs de saber que soc sperfan d’un director de cine que es diu Lars von Trier que es caracteritza per putejar fins al límit els protagonistes e els seves hitòries!
– Hauries de saber tb que la tasa de suicidis entre adolescents gais és 4 vegades superior a la dels heteros, espeialment en entorns desfavorables com families molt homòfobes o pobles molt petits! I precisament pq tot li va malament…
Skorbuto-> Suposo q si que la història podria haver estat hetero… però has de saber qu la heterosexualitat m’aborreix un xic! Prometo fer un esforç i escriure més sobre heteros, va!
moz-> “No hi han autors pessimistes, hi han lectors immadurs” Moz, t’adoro!!! Subscric plenament la frase!
Edu-> ??? Bueno, venga,va… si no em deixes cap altre alternativa…
Doncs a mi m’agrada més aquest final, Arqueòleg, no perquè siga menys ‘pessimista’, sinó perquè és menys obvi i melodramàtic que l’altre… I per cert, estic totalment d’acord amb el teu primer comentari d’aquest post.
Ah, i com que el relat m’ha agradat, em costa fer-te aquestes crítiques mortificants i despietades que ens demanes… a menys que vagen per la banda de la correcció lingüística he he…
En cap cas he volgut dir-te que facis històries hetero, sinò posar de relleu que a la història la inclinació sexual és una anècdota.
Entenc perfectament que escriguis des del teu punt de vista, és el que fem tots.
ajaja si en realitat t’he fet un favor!! que SÉ que tenies moltes ganes de dir-ho i no sabies quant eh?
jaja
a vore…
Tal com ha dit nemo, era previssible el primer final (el del suicidi)
Les faltes de gramatica estan, pero aixo no afecta gaire.
La vida melodramatica del jove em sembla excessa de
topics.
El silenci nomes es troba, per desgracia de molts, en la mort. Vivim immersos en espais plens de sorolls, els simple fet de que hi hagi unes iaies nedant ja provoca so. El simple fet de pensar ja et provoca un so constant en la imaginacio… per aixo diuen algunes religions que la veritat absoluta s’assoleix deixant la ment en blanc (fent-la callar)
la discussio sobre escriure sobre homosexuals o heterosexuals… ho trobo una bajanada… escriu com vulguis que al cap i a la fi ets tu l’autor.
Les fotos son impressionants.
Jo volia que es moris. I m’ha passat amb altres relats com Existence (D Cronemberg) o Harry Potter (perdó per si algú no l’ha llegit però ja aniria sent hora…).
Pel que fa a la sexualitat dels teus personatges, no estaria malament que canviessis, de la mateixa manera que la literatura comercial, també s’acaba convertint en la teva “norma”.
Pel que fa al silenci, es evident que sempre en tenim, però jo l’entenia més com a la no percepció de quelcom comprensible. Quan et capbusses sota l’aigua sents coses però és com si estiguessis en una bombolla, desconnectat de la resta. De totes maneres, no cal morir per tenir silenci absolut… podem anar a l’espai, on el “buit” no propaga el so, i no pensar en res!
Sobre el tema de la rellevància o no de la tendència sexual del prota, jo crec que el component gai de la història és important, perquè un dels principals problemes del protagonista és la seva no acceptació i la por a no ser acceptat…
El relat està bé, però és massa curt, no? A més, si és tan curt, tampoc cal explicar tants detalls sobre la vida concreta del noi, més que res perquè li treu “poesia” i “misteri” i li suma excessiu “realisme social” (crec que aquesta no era la teva intenció arqueòleg, a més: ¿és necessari parlar dels dos gossos, del hamster? ¿els únics problemes que té a casa, a banda d’estar dintre de l’armari, és que el pis és petit? Aquesta “falta d’espai” espiritual del protagonista i la seva necessitat de silenci es podria expressar amb més metàfores que la del pis petit, potser a travès d’alguna anècdota que li acaba de passar, un conflicte familiar que acaba de tenir… En definitiva, la situació social del noi i de la família es pot insinuar d’altres maneres més subtils… crec que la teva intenció era fer més un relat suggerent que no pas un tractat marxista de crítica social…
Això del socorrista… umm. està molt “trillat”, no? Podria ser un altre noi de la piscina en qui el protagonista projecta les seves mancances (o no, simplement un noi que li crida l’atenció i prou), o un senyor, si li van madurets…
A més, jo hauria introduït també el tema de les dutxes com a metàfora de silenci i/o llibertat, a banda del de nedar sota l’aigua, sé que sona a tòpic, però és un lloc on ben segur que el desig frustrat d’un adolescent està a mil, desig que al avegada s’encèn amb les mirades tímides i a la vegada el prota que no s’autoaccepta ni vol anar més enllà talla secament girant-se d’esquena i posant l’aigua freda a tope, en un va intent que l’aigua freda i el so eixordador de l’aigua caient el “netegi” i “anul·li” el seu desig impur…
De tota manera, estic fet un criticon! Sóc molt bo en criticar i molt dolent en escriure!!! Però bé, és cert que els escriptors necessiteu ajuda d’uns quants Ristos Mejide!!!
A veure… A mi tot em sembla bé, el tema de la sexualitat, del silenci.. tal i tal. Tot bé. però hi ha un detall inperdonable, que el deus haver fet per desconeixença dels poliesportius, i que canviant aquest petit detall la narració per tot sentit:
Horaris de la gent a la piscina:
Jubilats: de les 6.30 que obren fins a les 19.00 ( Comencen a tenir son i van cap a casa a veure el “telediario”.
Gent adulta treballadora: De les 17.00 a les 22.00 ( Aquests son els que coincidiria segurament el Gerard.
Joves de 14 (edat mínima de la majoria de piscines) a 17: De les 17.00 a les 19.00. Per tant aquests no s’els trobaria.
I finalment els quillos i xulopiscines/gimnassos s’els trobaria a tota hora xq viuen allà i només surten els divendres i dissabtes nit per anar de festa i els tornen a tancar quan surt el sol.
CONCLUSSIÓ: A la hora que va en Gerard a l piscina no hi haurien Yayes sino marujes fent aquagim o noies joves que es creuen que aquesta activitat serveix d’alguna cosa, realment no serveix per res, però bé, elles s’ho pensen i són felices ( cap problema no?) També es trobaria els xulo piscines que passarien d’ell xq només estan pendent dels seus múculs, dels seus amics musculosos i de qualsevol tia que passi per allà. Finalment dir què fa un nen de 13 anys a les 22.00 sol pel mòn? hauria d’estar a casa sopant, fent deures i veient Ventdelplà, com tot bon català
Wow!! Quin nivell de crítica eh!! Aixó es excatament el que volia, gràcies!
No tinc paraules! Es obvi que Rafa, tens tota a raó, ets un gran crític, però si, jo volia posar-li realisme social, realment tenia al cap “Que he hecho yo para merecer esto“, ahjaja
I si, Conjunt buit i Blanco Nuclear, m’ha encantat la vostre descripció del silenci!
I Oriol, és evient que m’hauria d’haver documentat abants sobre els horaris de les piscines!
Gràcies a tots!
Cada dia escribes mejor… realmente transmite silencio. Tras el primer párrao he apagado la radio. Mejor silencio que tragedia.
[…] l’aigua. M’agrada nedar sense impediments (l’Arqueòleg Glamurós va escriure un relat que, sense l’argument gay, tracta perfectament com em sento a l’aigua) i no […]