h1

Tens un missatge no llegit…

Abril 19, 2008

Que sonarà donde tú estés?

La Irene va obrir l’ordinador per primer cop en dues setmanes, el mateix temps que portava de baixa per depressió, ficada dins un llit, plorant i dormint, sense més companyia que les caixes d’orfidal i diacepan que s’amuntegaven sobre l’escriptori.

 Amb tota la desgana del mon va mirar els mails que tenia pendents a la seva conta de correu electrònic, tot i que es temia que fossin xorrades infumables, bajanades inútils i propaganda que en cap moment havia demanat. Sabia que dificilment n’hi hauria cap  d’un amic preguntant pel seu estat de salut, o d’un company de la feina o familiar preocupat.

Però de que s’extanyava?  Durant aquell any en que havia sortit amb l’Alex s’havia distanciat totalment del seu cercle d’amistats fins al punt que els qui un dia foren inseparables havien passat a ser simples coneguts o saludats, testimonis d’un llunyà i oblidat passat en el que ella havia estat la més  popular de la facultat.

No va ser fins el dia en que l’Alex la va deixar que  es va adonar de fins a quin punt s’havia tornat absolutament adicte a la seva parella, una droga que ara li era impossible d’aconseguir i que li estava causant un mono d’imprevisibles conseqüències.

El mateix dia en que va llegir aquella maleïda noteta mal garabatejada a llapis, agafada amb un iman sobre la porta de la nevera… això era forma de trencar una relació? Sense cap mena d’explicació racional? Segur que s’havia enrollat amb una d’aquelles meuques jovenetes de la seva feina i no havia tigut el valor de confesar-li, ni d’agafar-li el telèfon un sol cop. L’odiava tant…

Té 1 missatge no llegit

Com? No entenia Res! La Irene es va tornar boja mirant la seva conta de correu. Aparentment ja havia obert i esborrat els 34 mails carregats d’absurd SPAM i no trobava quin era el misteriós missatget que li quedava per llegir. 

Així que va començar a tirar enrere i enrere, rebuscant entre els arxius de feia setmanes, mesos i fins i tot anys: això ja era una questió d’orgull! Fins que al final va localitzar aquell maleït correu, que els atzarosos designis del destí s’havien encaregat de mantenir ocult fins aquell moment. 

Hola Irene!

Soc l’Alba, la germana del Alex. Demà marxo a Australia a fer un màster i dubto que ens tornem a veure en molt temps. Tan sols dir-te que admiro el teu valor i coratge d’iniciar una relació amb el meu germà, sabent que els metges amb prou feina li han donat una esperança de vida d’un any. De ben segur que no hi ha millor forma disfrutar aquest efímer perìode que al costat de qui estimes.

Alba 

 

14 comentaris

  1. Mai m’han agradat els contes amb finals nyonyodisney, ni amb moralines ensucrades a lo Jorge Bucay, sempre he estat més amant de Lars von Trier!

    I aquesta es simplement una petita història trista que publico el dia en que estadísticament tinc menys visites de tota la setmana, ja que realment la ficcíó es un terreny empantanegat en el que encara hi camino amb serioses dificultats i pors!


  2. Preciós i trist: Les dues cares de l’amor.
    Magnífic.


  3. Doncs t’has sortit prou bé.

    Una mica improbable no veure un missatge durant més d’un any, però no passa res, no t’amoïnis, lo bó de la ficció és que ens podem permetre, de tant en tant i amb cura, algunes exageracions.

    Si segueixes així t’hauré de canviar a la carpeta de narracions dels meus rss.


  4. Que bona! Realment no m’esperava el final… és el que té llegir sense gaire atenció. Podries presentar-la a un concurs literari, fins i tot!


  5. Ei molt bo, i mira que normalment no m’agraden el tipus de relats que la gent penja a internet.


  6. jojojo, com t’agrada fer-nos patir


  7. bueee, a mi em recorda una mica a la cara “telocomotó” made in zarautz

    he trnat a veure “4 minutes” i a ver… sigue siendo un poco cutre (i el video es pésimo!)
    pero es pot ballar, i en fi… eso es lo que cuenta xD


  8. Me ha encantado, muy sentimental.


  9. Ben temporitzat, ben coordinat i preciós. Una imatge de la vida ben relatada que desperta el neguit de conèixer l’acabament sobtadament trist.

    un relat que inequívocament també envia un missatge d’actualitat…

    M’agradat molt, una mica curt però… continuarà ?


  10. ua pues a mi m’ha agradat moolt, clar que no sóc gaire objectiva perquè ja saps que el rollo nyonyodisney m’encanta. Quan em facin entregar una redacció al cole la portaré que et sembla? va anr bé el correfoc no? te’n recordes d’allò que em volies preguntar o ja no té importància? 1 petoo


  11. Molt bé, m’ha agradat molt. Fas bé, els finals nyonyodisney són una gran merda. Si no saps com acabar (no és el cas), és preferible dir que es moren tots que no pas “foren feliços i menjaren anissos”. Puaj!

    Salut.


  12. Cada dia hem sorprens més la teva capacitat per escriure relats d’allò més originals; en 2 paraules: “Molt Xulo”

    Petons!


  13. Una història be fotuda. I tant. Però molt bona.


  14. No acostumo a llegir al teu blog xq no tinc temps, però quan em decideixo a entrar-hi m’hi puc passar el temps q fagi falta fins a llegir-me tots els articles.
    Ets genial Roger no sé cm t’ho fas x fer aquestes històries… La història del Gerard és xulíssima! Però he de dir com la Lidia q des del primer moment ja sabia que ell era gay.

    Per cert!!!!! M’han dit que vens de colònies d’estiu amb trapelles!!!! és veritat???? /t’ho pregunto xq m’ho ha dit l’edgar i ja sabemos todos como es…)

    Bueno xicotet ens veiem aviat, espero! petons



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: