h1

Autoepístola nº1: Cap a rutes salvatges?

Març 29, 2008

 

Estimat Arqueòleg Glamurós:

L’altre dia vaig d’acabar de veure l’excel·lent film “Hacia rutas salvajes” que narra les aventures i peripècies, basades en fets reals, d’un nano de la meva edat que un bon dia abandona la seva familia, els seus recursos econòmics i marxa amb una motxilla i un llibre de supervivència des d’Arkansas a Alaska a peu. T’imagines? Em fa una mandra només de pensar-ho!

Just després em conecto al msn i saps a qui em trobo? Al K.! Doncs si, resulta que acaba de tornar del inconmensurable aburriment sideral als pirineus aragonesos per merodejar de nou els bulliciosos carrers hospitalencs; però no et pensis que serà per gaire temps eh! Ara se li ha ficat entre cella i cella que vol marxar a viure sol a les planures de Mongòlia! Si, ja sé que em diras que és una d’aquelles idees absurdes que mai acaba duent a terme… però segons ell no hi ha un altre millor lloc al món on trobar tant d’espai buit i cavalls… que hi farem!

Llavors va ser quan em vaig plantejar si realment la meva vida no havia caigut en una rutina assassina, segrestada per una por innata als canvis… A veure, a nivell laboral no em puc queixar excessivament, però quan portes dues setmanes mirant fixament a una màquina retroexcavadora nou hores al dia, sense que aparegui absolutament res, t’acaves plantejant, encara que sigui per un instant, si realment no valdria la pena deixar-ho tot i marxar a peu fins a Alaska o a cavalcar les planures mongoles.

Si, ja sé que no ho faré, perqué m’horroritza la idea d’un futur inhòspit i desconegut, on no sàpiga exactament quins son els problemes que em trobaré i on sigui l’atzar i no la meva voluntat qui dugui el timó del meu destí; però… ¿perqué no fantasejar durant uns segons amb la idea?

A qui o a qué trobaria a faltar realment? Hi hauria algú que notés la meva absència? Fins on estaria disposat a arriscar? Seria capaç de valdre’m per mi mateix en la inmensitat de la soledat infinita o tindria un terrible “mono” de relacions socials? Realment m’aportaria quelcom aquesta experiència vital que no em proporcioni la meva feina monòtona, els amics de tota la vida, la família o els meus hobbies?

Un cúmul de preguntes retòriques que, afortunadament, mai trobaran la seva resposta…

Arqueòleg Glamurós

Advertisements

14 comentaris

  1. Aquesta és la diferència entre tots nosaltres i el protagonista de la història de Hacia rutas salvajes: nosaltres pensem i fantasejem i ell ho va dur a terme. I això de que “afortunadament mai trobaran la seva resposta”… “afortunadament?” N’estas segur? I no ho dic per a tu, sinó per a tots… no sé si és l’adverbi més adequat per a “definir” el fet que la nostra comoditat i pors venci les nostres ganes de fugir i anar a parar a un estat totalment diferent… de canviar, almenys en el meu cas, seria més aviat un “desgraciadament”… perquè el protagonista de la pel.lícula (i de la història real) no busca que se’l trobi a faltar, sinó trencar amb tots i tothom. No busca cap reconeixement de la seva acció, tot i que és tan extraordinària que l’acabà tenint. És una decisió sorgida de la necessitat, em penso. I tant de bo hi haguéssin pebrots i sinceritat per a dur-la igualment a terme!


  2. Arqueòleg no és “salvages” sinó “salvajes”.

    Ara entenc per què vols escriure només en català. Doncs perquè ets un analfabet en castellà. Si és que Pujol i la Logse són els culpables…


  3. He vist la pel·lícula, “In the wild”, i em va entusiasmar. Vaig veure el protagosnista com un heroi. Ho arrisca tot per trobar-se ell mateix, la seva passió és allunyar-se d’un món que no l’entén i que ell no comparteix per trobar-se, entendre’s i tornar com un home nou i diferent. La llàstima, i el que l’aconsegueix convertint en un heroi clàssic, és que mor per la seva obsessió, passió i dèria. I quants de nosaltres no voldríem escapar, retrobar-nos i tornar nous?


  4. Xfar-> Afortunadament, si! T’imagines que et passi una quarta pqrt del que li succeeix al prota? Quin horror! Jo m’hauria ofegat al canyon del colorado, el ren m’hauria matat a mi i segur que m’hauria crupit totes les plantes verinoses d’Alaska sencera!
    Tampoc tinc molt clares quines son le motivacions reals del personatge, simplement un dia es pira pq si! Suposo que una decisió d’aquesta mena no pot ser gaire racional, tampoc, no?

    LRDS-> Si, jo crec que la gràcia de la peli es precisament que hi veiem reflexats ens nostres anhels més profunds, que a tots ens ha passat algún cop pel cap tot i tindre clar que no, que allò no va amb nosaltres…


  5. Jo crec que això es veu com una aventura, tot i que sigui un fet real, segurament no es pot saver exactament perquè es pren una desició com aquesta, no crec que un dia et despertis i prenguis la desició de desapareixer, pot ser, però no és racional. Quan marxes per un motiu crec que no t’importa cap on vas ni si sobreviuràs (no en tinc ni idea de la peli, no l’he vista, parlo pel que estic llegint aquí). Jo crec que no podria fer-ho, es clar que t’ho pots plantejar i somniar-ho, però crec que l’encant d’això també és el fet de quie saps que no ho faràs, és un somni que pots modificar i viure una i altre vegada, però difícil de complir.
    Jo necesito les relaons socials, si no son aqui serien a un altre lloc, però jo necesito parlar, compartir, viure, sentir,…amb algú altre, no m’imagino una vida sola,i en tot cas em desespera la idea…
    Un pto arqueòleg, que encara que escrigui poc si que et vaig llegint, però molts cops és tard i no tinc temps.
    Aix akest “k” de la teva història…
    Ens veiem un dia? Ptonàs


  6. Ves-hi, però torna! EL secret està en no assentar-se excessivament en un indret o en un context. Una persona no té per què ser com un arbre que arrela en un sol tros de terra, si no que ha de ser un bacteri capaç d’estendre’s arreu del globus adaptant-se als medis.


  7. No ho sé, no penso ni que sigui un heroi ni que ho deixi de ser.. simplement és algú força disconforme amb el que té al voltant i segurament mes idealista -i agosarat. que la resta… i sobre això de que sigui una decisiñó poc racional.. vols dir? està esperant que arribi el dia per a dur-la a terme!! està molt premeditada! en tot cas, és millor deixar la bellesa de la història en les incògnites del personatge i de la seva decisió.. com gairebé sempre, les incògnites són el mñes interessant i sugerent, molt mñes que les certeses; no creus?


  8. Arinmir-> Jo tb necesito relacions socials Arinmir! I a veure si convnces tú al K. que no s’en vagi a Mongòliaaaa!!

    Lluís-> Una persona ha de ser com un bàcteri?? Oh my God! Si tingussisuna feina taaan nómada com la mendria de gust ser una mica arbre tb…

    Xfar-> Obviament jo crec que la gràcia de la peli és que et manté en tensió esperant veur en algún moment una explicació a tot plegat o b´un final coherent i feliç. No m’esperava gens que fossin fets reals, la veritat! Em va deixar de pedra!!


  9. Sí, a mi també em va impactar; sabia que havia estat basada en fets reals perquè el Sean Penn hi anava al darrera ja feia molt de temps (dels drets de la novel.la) però així i tot, en veure la pel.lícula vaig quedar parat de tot plegat…


  10. no ens deixis!

    jajaj

    quins comments em fas, tot borratxo…

    t’han (ens!) deixat un missatge al meu flog, el teu blog l’hi fa por, a la gent!


  11. Jo me plantejat algun cop lluny de casa, ja coneixes una mica la meva obsessió i segurament t’imagines fins a quin país m’agradaria anar, doncs bé, vaig estar apunt d’aventurar-me durant tres mesos allí però per un moment no m’hi vaig veure capaç però crec que ara ja hi puc anar així que en quant tingui els diner suficients per anar-hi no dubtis que t’escriuré des d’un altre país molt diferent aquest.

    Jo crec que s’ha de marxar lluny de tot el que tens durant una temporada, per aprendre i conèixer coses noves i tornar aquí amb una vida renovada, si puges em passaria la vida viatjant de país en país visitant totes les curiositats que existeixen arreu però clar, per a fer això necessites disposar d’una economia que no tinc pas.

    Aventurat a viatjar!


  12. A vegades arriba un moment de la vida en que la monotonia, les obligacions i la falta d’objectius clars no acaben d’omplir les nostres expectativas. Alguns portem tota la vida fent el que se suposa que toca: de petits anar al cole i estudiar assignatures que odiàvem, després aprendre idiomes (tot i que se’ns dona fatal) per poder moure’ns pel món, treure’ns el carnet de cotxe (ja sigui a la tercera o la quarta) per tindre independència i poder anar allà on no arriba el metro i un llarg etcètera. I quan aconseguim una “estabilitat” laboral, com la que comenta el nostre amic l’arqueòleg, ens adonem que tenim una responsabilitat o un compromís amb nosaltres mateixos que ens impedeix fer tot allò que en algun moment tots sempre hem somiat (com el protagonista de la peli que no he vist i no puc comentar). Jo vaig marxar un estiu a l’altre punta del món, però en tornar les ganes de deixar-ho tot i descobrir llocs nous van multiplicar-se. No vaig suportar la idea de continuar amb la rutina de sempre: no us ho penseu dos cops i marxeu allà on el destí us porti! Podria penedir-me de no haver marxat fa mesos quan m’ho vaig plantejar de veritat, però encara som joves i tenim tota la vida per endavant.
    PD: ara per ara només hem retén la feina, així que si hem fessin fora tindria l’excusa perfecte 🙂


  13. No he vist el flim però sí que conec aquest sentiment d’estar perdent el temps fen el dia a dia més o menys quotidià.

    De fet és com les palles, un estat metal.

    Pensem que si quan viatgem i veiem gent i llocs que ens agraden fins el punt de pensar “quin lloc més bonic, m’agradaria viure-hi” “quina feina més interessant, m’agradaria fer-la”, és només una il·lusió òptica i mental.

    Allò que estem veient i/o desitjant ho estan fent persones que, en la seva gran majoria, han fet allò tota la seva vida i no s’han mogut del lloc. I, a l’igual que nosaltres, quan ens veuen, tambè pensen… com m’agradaria ésser com ells.

    No és més feliç qui més corre sinó qui més disfruta el trajecte.Com les palles, un estat mental.


  14. Bones, he trobat el teu bloc buscant informació sobre Into the wild, molt interessant el debat. justament ahir vaig escriure al meu bloc de cine un comentari sobre la figura del McCandless, perquè és curiós veure els sentiments contradictoris que provoca. a mi personalment és un personatge que em fascina motlísim.

    estàs invitat a passar-te pel bloc!! http://www.marcheloswei.blogspot.com

    salutacions!!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: